dilluns, 31 de juliol del 2006

31 de juliol

seguim esperant en rafa. em començo a identificar amb el meu nebot, tot i que les tècniques i avanços actuals no permeten als nadons escollir el seu moment. si no ha nescut abans, demà al matí la meva germana ingressarà a la clínica. al paritori, que diu ella. està molt tranquil.la i contenta.
s'han passat el cap de setmana cuinant amb la thermomix i fent migdiades. el robot de cuina va ser el regal de casament dels 12 germans del meu cunyat, regal especialment agraït pels nuvis que són excel.lents cuiners. es veu que surt tot tant bo, menció honorífica a l'empanada d'escopinyes. però la meva mare diu que no s'hi acostumaria, ella és de fer-ho tot a mà.
vull preparar una maleta lleugera però de qualitat. la primera imatge que tingui en rafa de mi ha de ser bona. duré les lentilles i em pintaré una mica, no fos que l'espanti amb les meves horroroses ulleres de pasta. el viatge a madrid també em servirà per a encarregar-ne unes de noves (montura metàlica, me'n deleixo) a l'òptica d'uns coneguts que fan descompte.
en principi i si no hi ha canvis -germana petita, cunyat i jo estem molt poc expeditius i no sabem ni decidir quan marxar- marxariem demà al matí, en cotxe.
+
dissabte vam sortir amb la co. no estavem cap de les dues gaire animades, entre la calor i un tren de son que ens feia badallar alternativament.
vam constatar com el born també fa força fàstic de nit. no tant com la rambla -el màxim de la sordidesa durant les nits d'estiu-, però el born no feia precisament goig, ans al contrari. quina mania té la gent de reunir-se en manada al carrer per menjar, beure i xerrar en volum exaltat. segur que no ho soportarien si els hi muntessin el numeret a sota casa seva l'endemà mentre dormen.
ambient xafogòs i empastifat, amanit amb les restes de menjar que campaven pel terra. enciam relliscós, troços de pizza mig mastegats, una rondaxa d'allò que li diuen pepperoni i diria que és xorisso. ecs. entre menjars, begudes i d'altres substàncies líquides, sòlides i gasoses que amb la calor es descomposen a gran velocitat, l'aroma del born era un i només un: pudent. fashion-pudent.
+
per no abusar del karma vaig suggerir el màgic, que la co. no coneixia, sense informar-la que l'ambient era potser més destroyer. i més jove. els primers quinze minuts no ens situavem. massa gent, massa calor, musica heavy. molts homes i poques dones. vaig patir uns minuts del síndrome de la monitora d'esplai, superat en anar veient que no tot eren nanus dels que van als festivals de rock. mirant bé es descobrien selectes minories.
l'element simpatia també impera al màgic. la gent xerra i està relaxada. l'espai no m'acaba d'agradar, és un local que sembla que estigui posat de l'inrevès. i les parets vermelles. um. i tanca molt tard. jo esperava que em fessin fora com al karma i el moment no arribava. això va provocar una ingesta alcohòlica una mica excessiva que m'ha fet prometre, ara sí i ara de debò, que de nit alternaré cubates i aigua en lloc de cubates i birra. m'ho he promès.
*
molts argentins. perill. en l'estat conegut popularment com alegre, l'accent argentí enlluerna. i em va enlluernar un bonaerense amb les seves bones patilles, d'orígens portuguesos i que fa de paleta aquí i feia de taxista allà. va estar d'acord amb mi en que els taxistes de barcelona són impresentables. li vaig explicar el cas de l'excepcional ultraheroi de la càmera, que confirma la regla.
en d. ha estudiat, com no, psicologia, i feia comentaris i preguntes de caire existencialista.
el que vindria a partir d'ara es deixa en mans de la imaginació del lector. cosa que potser pot fer desenvolupar unes fantasies d'uns fets que no concordarien amb la realitat. el cansament, la calor i l'edat no propiciaven gaires excessos. en principi.
^
estic cada dia més dolguda i més trista pels fets del líban. per les matances de civils. una terrible tragèdia que sembla que no te fi. que ningú pensa aturar? com és possible??? què fer?
en diferent nivell, odio els col.lectius que imposen un dret inexistent: el de la vaga il.legal, al dret dels ciutatadans que no volien altra cosa que volar. havent pagat i tot.
on s'és vist! xantatge, egoïsme, covardia (perquè no es manifesten davant qui sigui el responsable del seu problema???) i un abús vergonyós.
la manca de reacció política també fa pena. i la durada agònica del segrest del prat posa els pèls de punta. llegit avui a el periódico:
Carlos defensa l'ocupació de les pistes de divendres i afirma que es pot repetir. "Ens sap greu pels passatgers -va afirmar-, però tenim molt clar que entre les seves vacances i els nostres llocs de treball, no hi ha color".
jo sí que flipo, i amb colors, davant tal jeta.

dijous, 27 de juliol del 2006

criatures

oi oi oi, som a 27 de juliol, data prevista pel naixement del meu primer nebot, en rafa!!!
la meva germana és a madrid, tranquil.la i serena, mentre la família em truca constantment per dir-me que no la troba i que si ja deu ser de part. quin stress. m'encomanen l'angoixa i ens passem tots plegats llargs minuts imaginant que sí, i finalment la trobem a casa, renegant que s'estava rentant les dents, o s'estava dutxant, o dormia, o el que sigui.
aquest marcatge implacable és esgotador (a mi com a dona blanca soltera que viu sola també me'l fan. la meva mare i la meva germana petita que són les reines del control per telèfon) i a més té un efecte una mica depriment, com de manca de llibertat i d'independència i de maduresa.
el fet d'haver d'anar-hi en avió o cotxe és el que neguiteja més la meva mare, que és tant organitzada i tant previsora i que ha de tenir la nevera buida i la casa tancada i totes les maniobres d'èxode estival tradicional complimentades. com que ja no ho pot suportar més, ha decidit, amb el meu pare, que és tant o més previsor que ella, que demà marxen a madrid, tant si ha nescut en rafa com si no. he intentat la dissuassió, i les meves germanes, tant la protagonista com la petita, també. però res. la meva mare creu que és el seu deure d'àvia ser allà, i no sé ben bé si també espera anar a la clínica i fer tot el ritual a l'estil gitano. que som paios però amb aquest plan qui ho diria.
jo tinc previst marxar quan en rafa ho indiqui. això pot encarir el preu del vol, però no em sembla bé anar a fer bulto mentre la meva germana passa el final de l'embaràs, que pel que tinc entès ja és força incòmode deperse. ni a okupar-li la casa, ni a anar a fer turisme madrilenyo amb els papis. amb aquestes calors, no. és un risc, i espero arribar en el moment correcte i adient. no és fàcil però tampoc impossible.
aquesta darrera setmana he tingut una immersió nadonenca per anar entrenant. ai que bonics són els bebes!! fan desitjar tenir-ne un, i una ni pensa en els maldecaps ni cansaments que segurament també dónen. o no? els tres que he vist es crien perfectament, saníssims, guapíssims i gordis. dormen bé i mengen i riuen i es deixen agafar a coll sense fer ganyotes de por ni crits de socors. una monada.
en primer lloc vaig presentar-me a l'akane (2), que ja ens haviem conegut quan ella tenia tres dies però dormia i no em va veure. ara, amb 4 mesos i mig, està feta una preciositat oriental i al cap d'una estona de mirar-me fixament (gran intriga sobre què pensaria) va adormir-se plàcidament, mentre jo xerrava amb els seus pares, que marxen demà al japó fins el setembre, a fer vida familiar nipona. al david, a més, li esperen tres setmanes d'estada laboral-protocolària a la xina. està ben emocionat, alhora neguitós per allunyar-se tants dies de les seves estimades.
en segon lloc, vaig conèixer l'adrià (1) i en martí (3), les preciositats en peto texà de l'egotista. em van semblar molt nens tots dos, trobo curiós aquest fet del gènere en els nadons, es constata desseguida. 7 mesos i simpatiquíssims i guapos, en estils diferents, i apassionats berenadors de iogurt. vaig tenir el plaer de donar-li el seu a l'adrià, tot i que ell no va sentir ben bé el mateix, es veu que el meu ritme era lent i la inclinació de la cullera incorrecta. m'ho feia saber amb queixes verbals i gestuals (estirant-me la mà i la cullera i intentant-ho ell solet). però cap al final ja ho vaig fer quasi bé del tot. després vaig tenir a coll en martí, molt atent i interactiu amb els colors i els cotxes i un colomet plasta (opinió subjectiva adulta) que donava voltes al darrera nostre. entenc que per a un bebe contemplar un colom siguin una diversió i en martí era feliç fent el seguiment dels moviments del bitxo en qüestió. és fantàstic de veure com descobreixen tot el que els envolta, i com ho disfruten (llàstima que amb els anys perdem la capacitat d'emocionar-nos i encara més de no reprimir les emocions, ai).
jo trobo que l'akane faria bona parella amb en martí, pel contrast exòtic entre ulls foscos orientals i ullarros blaus occidentals, moreneta i rosset. però es clar, amb permís de l'adrià. ai mare, que ja m'agafa la tonteria de tieta tralarilu.

dimecres, 26 de juliol del 2006

petita felicitat d'estiu

llegir al damunt del llit, amb els balcons oberts, l'aire que passa, i a punt de decidir si abaixo la persiana i faig la migdiada.
segueixo llegint i penso que aniré a fer te i el deixaré a la nevera fins que sigui fred.
quan faci menys calor, banyador i a nedar.

dissabte, 22 de juliol del 2006

batut de xafogor amb reducció de corrent d'aire

en tinc prou de música turca per a una temporada. o dit d'altra manera, porto una bona turca.
de la passió a l'avorriment només hi ha un pas: el de la sobredosi. i com que la mesura ja l'aplico a les calories, no me'n queda per a res més.
estic molt concienciada i menjo saníssim i moltes verdures i gaspatxos i amanides i fruita i proteïnes de les correctes. em cap la roba de l'any passat, incloent bikinis, però no és consol. sembla que als 37 les carns pateixen una mena d'eclosió expansiva. la fermesa comença a defallir. em sento bola mandonguilla i no veig els resultats esperats. resultats, feu el favor! ja nedo, i sort del nedar, no em puc imaginar fent l'esforç d'anar a suar ja suada i sortir suant de nou (aerobics o córrer o bici o d'altres esports en mitjà sec). la piscina és un plaer fantàstic on, a més, no es sua.
el problema de la secta contadora de calories és que costa d'entrar-hi, però un cop dins, el fonamentalisme calorífic aclapara tot acte social. es rebutjen propostes per a dinar o sopar o fins i tot prendre alguna cosa. la pèrdua de control és a l'aguait, i sortir de nit es converteix en pecat culpabilitzador. l'alcohol té masses calories de les que en diuen buides. de les que es veu que es transformen en greix. horror. suposo que a partir de la primera beguda oblidaré tota prevenció, però mentrestant, m'agafen ànsies de balneari i de quedar-me a casa i sopar una branca d'api i beure una infusió d'anís (freda).
+
dissabte tarda, set de la tarda. casa en penombres, tot obert, els aires circulen i les cortines ballen. descalça, música i bon humor. pre dissabte nit amb uns quants rituals pendents:
pedicura. que aquest any la tinc especialment abandonada, em fa gran mandra. no passo de la periodicitat mensual, que és molt correcta pels hiverns, però molt incorrecta pels estius (tocaria setmanal per anar bé).
depilació: cosa ben senzilla i pràctica sota la dutxa. no hi ha queixes.
pentinat: difícil. els cabells els tinc més rarets que mai. els meus quatre pels aixafats s'entesten en agafar formes i figures de medussa esbojarrada. ones caperrudes que no hi ha manera de posar fermes. molta paciència i llargs minuts d'esforç transpirant fan que eviti aquest ritual al màxim.
hidratació: soc fanàtica de les cremes, les olors de les cremes i la pell sota els efectes de les cremes. parlo del cos, i no de la cara, que amb la cara hi tinc una guerra a part. a l'estiu tot això es complica a causa de la suor i la calor. es pateix una mica, però no perdo el vici. encara no he decidit quina de les meves quatre cremes hidratants corporals preferides em posaré avui. (la que fa olor a préssec, o la que fa olor a arròs o la que fa olor a dona polida i neta o la que fa olor a cosmètic noctàmbul).
tema blog: mentre en tingui ganes aquí seré, però estic amb la xurri. jo també he perdut l'addicció aquella tant gustosa. aquella ànsia per encendre l'ordinador i desafogar-me per aquí. ja no hi són, i el que no sé encara és si és la calor o és la costum (avorriment del blog?) o si és l'agonia previa a la fi, o si és l'agonia previa a les vacances i després tot revifarà. qui-lo-sa.
xàfeg d'estiu, on ets?

dijous, 20 de juliol del 2006

20/7 (dos posts pel preu d'un)

li.
després de la foscor ve la llum i ja he superat els capficaments que m'ofuscaven ahir. m'he mig aliat amb l'enemic, i ja anirem veient si d'aquí a quatre setmanes som amics i tot.
però com que en aquesta vida tot són problemes (ho diu la meva mare), ara m'enfronto a un altre maldecap: què fer quan faries la migdiada però tens una veïna (o veí) que escolta la laura pausini a tot volum? i repetidament? no val dir tancar finestres. (solució, que posaria de l'inrevès si sabés com: anar a desvetllar-te al blog)
em vénen ganes de contratacar amb els Einstürzende Neubauten però sóc pacífica i per a mí, un atac no és la millor defensa. a saber on aniriem a parar. a més ja duc els auriculars -que té mèrit amb aquesta calda- i escolto el que em plau i en pau. la pausinera o el pausiner ja es cansarà (tàctica desgast).
bé, parlo dels EN, per un motiu, o dos. a concretar:
ahir vaig anar al verdi park i vaig veure crossing the bridge, peli/documental d'en Fatih Akin, el mateix director de la bestial brutal fantàstica gegen die Wand (un efecte secundari de la tàctica desgast és que al qui l'exerceix li surten els nervis per llocs inesperats: a mi m'estàn sortint pels hipervincles).
m'he reenamorat d'instanbul. ah, la peli em va fascinar. tota ella i el senyor Alexander Hacke, baixista dels EN en particular, amb la seva barbota i les seves cadenes de gos tant sexis (a la foto, en ple concert, en ple capvespre meravellós, damunt un vaixell al bòsfor) vaig gaudir molt de les dues bones hores que dura. la música és absolutament encisadora. certa envejeta de constatar que aquí no tenim aquesta passió ni pels instruments ni pels sons ni per les veus. totes aquelles dives incloent la Müzzeyen Senar que amb 86 anys es fotia un got de raki en plena performança.
la comparació amb les nostres marina rossell - maria del mar bonet no és afortunada, no. en canvi, si anèssim al flamenc la cosa canvia força. hi ha similituts, com ja comenten en algun moment de la peli/documental. conclusió bàsica extreta: sembla que els pobles que han tingut influències dels gitanos han desenvolupat els ritmes i les cordes i la música i les veus i els balls molt més que la resta. aquí queda dit. imagino que hi haurà els corresponents estudis al respecte.
l'altre motiu és que els EN em venen a recordar que aquesta tarda es podria produir una gran fita. el david ha de venir a buidar, d'una vegada, l'habitació de convidats. on s'hi acumula una enorme quantitat de pertinences seves. això voldrà dir que si es compleixen les prediccions de la meva germana, el meu karma respirarà tranquil i lleuger i ja no aniré pel món amb la càrrega anímica de tenir una casa plena de pertinences del meu ex, simpatitzant i seguidor dels EN, per aclarir i tancar el bucle aquest.
*
aquest matí, en ple benestar post-peli d'ahir, m'he hagut de trobar amb una presa de pèl absolutament insultant per part dels telentrada. a mi telentrada no em fa cap gràcia però en algun moment m'hi vaig inscriure i m'envien spam. el d'avui deia:
.
'NINA HAGEN' a 0 EUR
INSTRUCCIONS: No oblidis seleccionar el tipus de Dte. "Univ/Usuaris Telentrada.com" al realitzar l'operació de compra. MOLT IMPORTANT!!! Descompte disponible a partir del dijous 20 de juliol a les 8:00h.
.
dues hores i mitja he trigat (multitasquejant amb la resta d'obligacions professionals) en veure que era una innocentada ben poca-solta. un cop fet, amb gran paciència, el procès d'escollir població, categoria i espectacle, a una única sessió, i localitats (tasca més lenta del que pot aparentar), un cop descobert i seleccionat el descompte al realitzar l'operació de compra, venia un càrreg per les despeses de gestió (?¿) d'1.20 euros. que no es podia satisfer de cap de les maneres pel sistema.
així que mitja hora després dels inicis del procès, molt robòticament et deien que ho tornessis a intentar. ho he tornat a intentat 4 vegades. i a la cinquena, resultava que ja no existia tal oferta.
no em val que em diguin que ens hem llençat tots els catalans de cap a voler anar a veure la nina hagen de franc, que les mateixes localitats que eren lliures a primera hora del matí, ho segueixen sent a hores d'ara. haig de concloure que aquesta tàctica tant rastrera era un ham aviam si algú picava i pagava? (per error o per plaer?) no ho sé pas, però el que és a mí, els de telentrada ja m'han vist prou. ells i les seves despeses de gestió i les seves ofertes fantasma per a usuaris enregistrats. ja els he enviat un mail de queixa i ja s'ha acabat la nostra relació per sempre més. telentrada: si vols fer regals, no ens compliquis la vida, que no cola.
*
música de crossing the bridge: orient expressions - istanbul 1:26 am (castpost no té la gentilesa de deixar-la sencera)
:

Powered by Castpost

dimecres, 19 de juliol del 2006

purkades

en purket ha marxat de vacances, l'he enviat a pastar fang, que és el que em demanava insistentment, pobret. la nostra blogvivència es començava a posar difícil, coses de les calors i dels frecs inevitables. espero que campi feliç i lliure i es desinteractivi del tot.
la veritat és que no he estat mai de ninos ni nines. sempre m'han avorrit les joguines amb aparença d'essers vius, i sobretot la decepció de les seves limitades performances. tristíssim. millor em posava a llegir i almenys imaginava tot un fantàstic món de possibilitats i aparences.
ai, estic de molt mal humor i amb els ànims feblots. no és pas culpa d'en purket, tot i que avui em sentia especialment intolerant cap a ell, coses de les saturacions. és culpa de la calor, massa. de la son, insatisfeta. i de les hormones, que no fan vacances, les molt maleïdes. i de que d'aquí a quatre setmanes seré a croàcia, cosa que em confirma que sóc i seré gafe. un 25% de possibilitats és posar-li massa fàcil a la senyora malastrugança. parlo del cicle menstrual, no fos que no s'entenguès. a qui no li agradi que no segueixi llegint, que no voldria, al damunt, fer fàstic.
que amb el que està passant al món, això meu és una tonteria. sí. però és la meva tonteria, no me'n passen d'altres, per ara. i les primeres vacances en tres anys i que siguin només una setmaneta i que em toqui justament llavors, i que calor + regla = defalliment irremediable, ja és mala sort.
però ja callo, més mala sort és haver nescut al líban i haver de suportar aquells veïns tant testosterònics i tant agressius i tant destructius i tant imbècils. i no poder-hi fer res i que et toqui patir, ja sigui per tu o pels teus. terrible. estic molt trista per aquests aconteixements i per tanta guerra absurda i estúpida i que fa tant de mal. tanta violència de quatre gats (em perdonin els gats no figurats) sense sentiments ni empatia que esquitxa a tots els que volen viure en pau a casa seva i no poden. terrible.
i jo aquí amb les meves calors i el cap que em roda i les meves dietes i el meu desordre i la roba per planxar i els ridículs smss que rebo de qui no els espero i els que no rebo de qui espero i els algiasdins en vena que no fan efecte i en canvi sí que fa efecte no dormir bé i que ho veig tot lleig i brut i polsegós i malferit i asfixiant.
*
imatge: georg baselitz, akt (nu), 1972.

dimarts, 18 de juliol del 2006

una miqueta de deures

ve't aqui un petit exercici per aquest dies de calors, xafogors i suors. és prou refrescant.
.
fes una redacció curta, relacionant les tres següents notícies de la manera més original i creativa possible.
.
espanya, al top ten de països amb més rics
.
espanya, país de la zona euro on més augmenten els preus i menys els salaris
.
el descens del poder adquisitiu a espanya
.
es recomana l'ús del llàpis i la goma per tal de que la presentació sigui polida i fer la millor lletra possible, que la senyoreta té una mica d'aixafament i no està per fer esforços.
per tal que ningú s'aixequi a demanar-m'ho: sí, confirmo que el govern és, oficialment, socialista.

diumenge, 16 de juliol del 2006

setmana sociàpataïda

ja som a mitjan juliol i no sé ben bé on han anat a parar aquests 15 dies que ja han passat. al calendari fan força embalum (softcatalà per bulto), a la meva memòria una mica menys, tot i la hiperreactivació de la meva vida social. contactada gran part de la meva reduïda agenda, ara que tinc temps. (no trobo la manera d'evitar repetir meva tres vegades). perfí. com no podia ser d'altra manera, totes les retrobades han estat entaulades i amb teca.
dimarts: visita llampec a vic, dinar llampec amb la s., a la que feia la friolera de tres anys que no veia. una amanida amb formatge de cabra i un peix a la planxa. no me'n vaig saber estar de demanar postres. encara no he desenvolupat la tècnica d'evitació adient. va caure un gelat de plàtan amb sopa de pinya (un pèl massa dolç tot plegat, trobo que no hauria calgut afegir sucre). la s. té dos fills i una feina que l'abdueix tot el dia. porta una vida molt dura i em diu que es canviaria per mi. el seu marit no em fa prou patxoca, li haig de dir que no pot ser. esperem veuren's més a partir d'ara, ens tenim aquell apreci de les grans i velles amigues. som les mateixes, però amb més anys i diferentíssimes llars i feines. la resta, igual.
+
dimecres: sopar amb la m. a la platja del costat de casa, platja que no trepitjava des de l'abril. no me'n sabia avenir, i tot d'una vaig recordar que als vespres s'hi està tant bé. amanida amb tonyina. totes dues vam concloure que odiem els altaveus i la música chill out i l'absurda relació mortal de necessitat d'aquesta amb els xiringuitos de la platja, que perden tot l'encant amb aquells grinyols sintètics. a part de la música, tot fantàstic.
+
dijous: dinar amb la p., haviem anat juntes a l'escola, ens vam retrobar un dia al bus i va resultar que ara som veïnes de barri. res més en comú. dinar al vegetarià del carrer santa anna. gaspatxo i tofu estofat (no repetiria) i batut de fruites. la p. tenia un excès d'imaginació de petita i un món propi molt particular en el que no hi convidava humans ni animals (només extraterrestres). segueix amb el seu excès d'imaginació però ara té una sociabilitat extrema, i xerra més del que caldria amb qualsevol que interactui amb ella (llegeixi's cambrer, companya de taula, conductor de bus, o dependenta). i a més, fa servir un to molt alt. en això està irreconeixible. entre el volum i el contingut de la seva conversa (irreproduïble), vaig estar massa alerta i poc relaxada amb ella. de petita era rara i ara encara ho és més. encara segueix sent més rara que jo.
+
divendres: dinar amb la c.a.p.: amanida tabulé, que per al meu disgust consistia en tres quilos de julivert esmicolat barrejat amb sis grans de cuscus, mig tomàquet i un quart de ceba picats. sobredosi de julivert. no repetiria. la c.a.p. diu coses molt desagradables del seu home i està encallada en una dinàmica de guerra marital molt perillosa. intento donar consells de senyora francis (és a dir, de dona que no marida) però no sé si serveixen de res. a part d'això, ella és expansiva i generosa i alegre i espero que recondueixi els seus rencors cap a l'harmonia amorosa de nou en l'avinentesa de les properes vacances. té una casa espectacular, uns nens guapíssims, un marit ric i atractiu i salut per a tots. li manquen coses menys materials, però crec que si les busca les trobarà.
divendres nit: sopar amb la c. i en f. a un thai bonísssim. la dieta al carallu. un menú amb entrants al vapor i fregits, acompanyats de salses variades. de segon, una safata de paper de plata (comentari molt encertat d'en f.) imitant l'estil barroc thailandés amb uns bols amb aspecte de sucreres que contenien arròs blanc, tallarines amb verdures, pollastre amb verdures, vedella al curry vermell i llagostins al curry verd (els dos darrers, el millor del sopar). en f. em va ajudar i va fer de terapeuta de desintoxicació amb els postres. jo vaig patir un momentani mono, però amb el transcurs de les hores, li estic convenientment i profundament agraïda. posada al dia, conversa agradable i empatia amb la fallida tècnica d'energia de la c.
+
dissabte: matí familiar a la caseta d'estiueig, arròs negre escandalosament bó per a dinar (no es pot fer dieta amb això al davant) i tornada a barcelona per a conèixer en max. el primer dels nadons que s'esperaven pel juliol, que ha vingut al món el dia exacte que li tocava. els pares encantats i feliços i en max preciós i plàcid i suavíssim. dormia amb un bracet delicadíssim, molt ben format i col.locat amb gran estil.
dissabte nit: casa, casa, casa!! un préssec per a sopar i a dormir aviat, ai quin plaer!
+
diumenge: visita al caixa fòrum amb la co. primera vegada que fem alguna cosa pseudocultural i xoc d'interessos evident. ara sé que no li agrada l'art de cap mena i per tant, xerrava tota animada mentre visitavem les sales. no he tingut el valor de dir-li que el to de conversa als museus és molt més baix del que ella ha usat. ara tothom sap que som solteres i anirem a croàcia. igual algun modernet ha pensat que ella era una performer i jo una visitant poc interactiva però educada, que només li deia que si amb el cap.
després hem dinat al "kasbah, cuina àrab, oriental, i francesa" (carrer vilà i vilà 82), espectacularment bó el cuscus de pollastre, ceba i prunes i el tahine de xai. hem celebrat l'antidieta amb un postre anomenat cairo: gelat de xocolata i vainilla recobert de nata i regat amb rom cremat.
*
la venus de la imatge, d'en lucas cranach (1529) demostra que allò de que abans les grasses eren les maques és un invent (de les grasses).

dissabte, 15 de juliol del 2006

fish

les crítiques anaven per dues bandes:
era un pretenciós
el devor-olor l'havia abandonat
parlaven de música? ah, no. quan no sabien què dir, aquells arrogants, supravalorats i acomplexats crítics musicals dels 80 embestien amb qualsevol tret per a dissimular la seva manca d'arguments.
jo, el que admirava, i segueixo admirant, era l'estil impecable en llençar capellans.
però no em calen excuses ni justificacions: segueixo sent fan d'en fish. encara que ja sigui del tot calb.
+
marillion - the last straw (1987)


Powered by Castpost

dimarts, 11 de juliol del 2006

quina koalor!

malgrat totes les prediccions estrambòtiques per al plenniluni d'aquesta nit, jo no em trobo especialment esverada ni res. em trobo excepcionalment espiritual i frugal i somnolenta.
+
l'esdeveniment del taxista miraculós encara em té bocabadada. a mi no em passen aquestes coses, jo la càmera la perdo i mai més la recupero, és la norma de la casa.
tot diumenge que vaig estar de dol, dolguda per ser atabalada i poc meticulosa i per remenar el bolso mentre viatjava en el taxi, buscant ara el mòbil, ara les claus, i en un moment donat, treient la càmera per a tenir més espai remenador, quina ràbia d'acte fallit!
diumenge em vaig adonar de fins a quin punt aquell aparell s'ha convertit en un apèndix de la meva existència, udolava de la pena, sense la meva càmera!
*
dissabte, de matinada, havia trigat en trobar taxi. el taxista va resultar ser encantador, i em va donar una agradable conversa, i vam acabar xerrant del barri i tal i qual i em va deixar davant de casa, i va veure on vivia, i tot i que em va dir que ja plegava, es veu que encara va pujar uns darrers clients, que es van seure al damunt de la meva càmera, i ho van comunicar sorpresos, i li van entregar, i ell va pensar que seria meva, i l'endemà en començar el seu torn em va venir a cercar. cosa no tant senzilla, que el pis el desconeixia. tot plegat, té molt mèrit, tota la cadena d'aconteixements amb final feliç tenen la contribució explícita i honesta d'algú, i és per a mi motiu de profunda joia i satisfacció. allò es mereixia una abraçada i un parell de petons sonors a galta i galta, cosa que va ser feta però virtualment.
la meva ràbia anti taxista dels darrers mesos ha estat tendrament reconduida a la joia oda reverència al taxista honest, raça que, tot s'ha de dir, fins diumenge desconeixia.
+
el greu problema somnolenc està induit per una alèrgia/refredat invalidants. ulls plorosos, nas rajant, estornuts en cadena. tot ve d'anar a dormir amb calor i de despertar-me de matinada amb fred, i ja portem així cinc o sis dies seguits. tinc un termostat extra deficient, que es desregula sovint, que puja i baixa als extrems, i que es manifesta amb tots els síntomes d'un refredat alèrgic, que em desperta durant la nit, ara suant, ara amb els braços gelats, ara suant de nou, ara moquera, ara fred als peus, ara estornut, ara desvetllament total. careto-koala inevitable. mentalment estic penjada del meu arbre i dormo i dormo i dormo....

diumenge, 9 de juliol del 2006

....

oooohhh... aiiii.... hi havia una festa.... hi havia un local que serveix de taller i que s'apanya com a bar de tant en tant... hi havia una barreja de gent.... calor, suor, pell enganxifada, grans quantitats de cervesa, uns músics bohemis, un pastís borratxo... moltes fotos... un grup d'amics estimats que s'han avingut a venir.... i una espero que reparable pèrdua. no sé on coi és la meva càmera. la duia i no la duc. angoixa. incertesa. esperança. on ets càmera? et recuperaré?
de moment, una música que s'adiu amb la meva closca caòtica desfeta i mig esbojarradament esperançada. la meva càmera, sabrà tornar? esperem. miracles si cal. no sé si podré dormir.
això per a qui s'atreveixi, requereix un volum alt.
girl from another space - escape with romeo (1991)
+

Powered by Castpost

divendres, 7 de juliol del 2006

a l'aigua ànecs!

els caps de setmana, que gairebé sempre dino a casa, tenen el seu moment de satisfacció culminant quan m'aixeco de taula, amb la copeta de vi i una rajola de xocolata negra. cap al sofà, a maridar.
per ajudar la digestió i propiciar la migdiada miro l'especial concursos delirants japonesos al quatro. semblo una sonada allà rient sola al sofà, però m'encanta. m'identifico totalment amb els pobres perdedors. aquests concursos son tant metafòrics!
posen una persona tota atabalada, amb casc, por i desconeixement del que li ve al damunt: és a dir, personificació de tots i cadascun de nosaltres sobre les incerteses de la vida i de les situacions i reptes que constantment se'ns plantegen.
fan entrar la persona atabalada en un escenari laberíntic on ha d'anar obrint portes, i esquivant monstres amb l'objectiu guanyador d'encertar amb la única sortida bona, una porta que va a parar a terra ferm. crec recordar que hi ha tres altres portes de sortida, que s'obren davant una bassa fastigosament fosca i espessa. és on cauen els perdedors, impulsats per la por i la velocitat amb la que tots volen escapar dels monstres.
hi ha personatges atabalats de tot tipus.
  1. hi ha el que comença tenint molta sort i de cop tot li va a l'inrevès.
  2. hi ha el que comença fatal i sembla que li ha d'anar fatal i de cop i volta un cop de sort el fa finalitzar amb èxit.
  3. hi ha el que no té el més mínim encert i tot li va fatal només començar i en tres portes ja ha caigut de cul i amb tota l'empenta, a la bassa.
  4. hi ha qui amb una rapidesa i efectivitat deslumbrants esquiva tots els monstres i encerta la sortida a la primera.
  5. hi ha qui pateix agònicament per a acabar a la bassa.
  6. hi ha qui pateix agònicament per acabar a terra ferm.
jo sóc de les que corren triomfalment cap a la bassa, no cal ni que m'empaitin, que hi caic segur. desprès tot és rebobinar i veure que he corregut massa, que no m'he parat a pensar ni un segon, que no he previst les opcions, tant bones com dolentes, que potser hi havia una estratègia (i això, què coi és?). a la bassa, sempre. i amb alegria. que el moment de caure sempre fa riure. el mal comença una mica després. tot es cura, sí, no em queden grans seqüeles, només la sensació de que no estic feta per al joc. a mi que em posin un camí recte, sense gaires sorpreses, i ja aniré fent. que no rendeixo quan m'observen ni quan em repten ni quan em toca competir amb altres. tot i això, quan m'ho trobo, m'hi llenço tota soleta, no em calen empentes ni gaires insistències. algú ha de ser el bufó.

dijous, 6 de juliol del 2006

avui per a dinar, bacallà gratinat

aquest és el sistema 3 passes per a cuinar un bacallà gratinat, nom casolà (als restaurants, a la musselina d'all).
recepta inspirada per i dedicada a en opqr.


en primer lloc, posem el bacallà dessalat en una cassola amb aigua freda, unes boletes de pebre i una fulla de llorer. no li cal sal







encenem el foc, i el deixem tapat fins que comenci a bullir. és important apagar el foc tot just bulli.




l'escorrem, el posem en una safata per anar al forn, recobert d'allioli (i si agrada, de julivert picat).
idealment, al davall hi aniria un llit de patates fregides a rondanxes grosses i espinacs saltats amb all.


el forn ha de ser molt calent, i la safata s'ha de posar ben amunt. i compte, que es gratina molt ràpid!


un cop ben rosset, al plat.
com que estic a dieta, ha tocat la discreta companyia de la mongeta tendra.

dimecres, 5 de juliol del 2006

estiu 2006: trauma I

d'entre els abundants i variats traumes que m'autodiagnostico, no per avorriment sinó per pur vici, tenim ara mateix en primer lloc i guanyant-se l'honor de ser el hit de l'estiu al traumapiscina.
l'escenari és la piscina municipal coberta a la que vaig (o anava), però el trauma en sí no està tant relacionat amb la piscina com amb certs personatges que es creuen fortuitament en el meu camí badoc per la vida. jo no els busco, els trobo. ells busquen i em troben.
anant al grà. tenim el senyor protagonista del trauma que m'està inhibint del plaer d'anar lliure i voluntària i conscientment a nedar. aquest prototipus, insisteixo, no està necessàriament relacionat amb la piscina. només passa que s'hi troba.
+
ell és un ésser social. que va a nedar, no per a fer exercici, sinó per a comunicar-se. amb noies. dones. senyores. femelles. és dels que no troba plaer en jugar al dominó o a la butifarra amb els congèneres.
el posat en escena és excessiu i teatral. un voluminós cos embolcallat en un voluminós barnús. que es treu no abans d'haver donat un parell de voltes ben pausades a la piscina. estil amo de la piscifactoria. anomenarem aquesta fase l'escalfament.
evitarem descriure el moment de l'estriptis. un cop semi-nu, és a dir, abillat amb un mini banyador de colorins, xancletes i una mena de capell capellanesc, torna a passejar, aquesta vegada amb altres intencions. tres dies no consecutius m'ha costat entendre aquesta segona fase. jo creia que era una acció encaminada a augmentar encara més el misteri i l'aureola morbosa del personatge. entra per una porta. triga uns minuts, i torna a sortir, per la mateixa porta. tres dies va trigar la meva miopia en donar-me els tres segons de clemència suficients per a visualitzar que el senyal de la porta diu WC. no caldrà dir que els vestuaris femenins tenen labavos i que els masculins entenc que també.
un cop el senyor social ha donat per acabats els numerets fora de la piscina, hi entra. somriu molt, i té moltes dents. és molt pelut. i, ve't aquí un detall pro-fòbia important: va perfumadíssssssssim. podriem considerar la possibilitat de que al WC hi vagi a ruixar-se d'axe. previa instal.lació d'un pallet de caixes d'axe.
un cop en remull, el perfum no només no remet sinó que impera. l'insecticida testosterònic és l'únic que s'olora, amb especial intensitat quan el senyor social el tenim més a prop o al costat. una intensitat tal que m'obliga a nedar compulsivament, i a no passar ni un segon més del necessari reposant.
altre motiu agreujant és que el senyor social xerra amb tota aquella que tingui al costat, inclús nedant. el seu estil és vertical, fent molinets amb els braços, velocitat del vent, que li permet xerrar i somriure alhora sense massa esforç aparent.
el dia tres, tercer dia de mala sort amb el senyor social coincidint de nou amb mi al mateix carril, no al mateix carril que els altres tres dies anteriors, es va animar a xerrar amb mi, problablement la darrera víctima que li quedava per tractar. tot de cop va pronunciar una de las chicas que hay ahí es mi nuera, que está embarazada de tres meses. sí. sí. es mi nuera esa chica de ahí. está con mi chico el segundo, el mayor ya tiene uno. un nene de seis añitos, muy espabilao, uy. y ahora mi chico el segundo y mi nuera tendrán otro, de nieto. en cambio mi chico el pequeño ni novia ni hijos ni na. ya va por la segunda carrera y va a doctorar. se va a doctorar. y se va a hacer de voluntario a dksldieos. y ese por ahora ná. esa chica de ahí, esa, es mi nuera, que está de tres meses, del segundo nieto, que ya tengo uno. el pequeño, de momento no tiene novia, de momento estudia y se va a doctorar. jo em vaig sentir profundament aclaparada de saber tantes coses de la vida personal d'aquell home, tant de cop. amb un parell de petits comentaris que donaven a entendre que no era sorda ni desconeixia el castellà vaig enllestir el primer ring tornant a nedar, no sense acceptar el seu permís a colar-me, que ell es quedava.
sis piscines després, ell seguia al mateix lloc i aprofitant l'avinentesa de que ja tenia una altra víctima oient i jo patia pel meu cor desbocat, vaig fer una nova parada tècnica. gran salutació cordial per part seva, i presentació de la víctima com a esta es mi nuera. nuera: holaaa. jo: holaa. ell remenant els peus, cara de gran satisfacció. alguna cosa li va fer suposar que volia afegir-me a la conversa. no. noooo. noooooo. vaig optar per l'autisme integrat a la societat i amb un somriure de circumstàncies vaig tornar amb gran vocació a l'exercici que m'havia dut allà.
repetim l'escena les vegades que calgui, i un cop nedada molt més del que esperava, i dient les bonestardes pertinents, vaig enretirar-me de l'escenari del senyor social.
i ara resulta que tinc fobia a anar a nedar. cal fer un gran esforç per a recordar els formidables beneficis i efectes saludables de la natació, que els he oblidat i tot.
paro de desvariejar, i marxo. a nedar.

dimarts, 4 de juliol del 2006

4 de juliol, i ja en van 37

anys i panys. com a conseqüència d'aquest-el-nostre calendari gregorià, que per molt que s'enrotlli la wikipèdia al respecte, per a mí és un invent com qualsevol altre, amb una part d'encert i una altra de punyetes.
per la part que em toca, avui faig anys. tal dia com avui de l'any 1969 vaig sortir finalment al món. 17 dies abans que l'home donés aquell petit pas que havia de ser gran (?¿) per a la humanitat (?¿). com a llunàtica de pro, m'ofèn la profanació del meu satèlit d'allò més.
+
el neguit de la família ja s'havia convertit en angúnia. feia tres setmanes que m'esperaven i jo encaparrada allà dins, on s'estava tant a gustet. una mica justa d'espai, seria el motiu clau per a claudicar i sortir, per fí, al món hostil. encara no, encara no, el meu lema innat.
la meva mare, amb 22 i el meu pare, amb 25, van concluir que semblava un beatle (no sé quin), vaig néixer amb unes melenes negres i llargues i molt ben posades. el meu pare va estrenar-se en l'activitat de canviar bolquers amb el dramàtic resultat atònit de que la nena només té una cama. crec que anava serè. me la van trobar allà a dins tota ben embolicada. passat l'ensurt, ja tornava a tenir dues cametes, que vaig néixer petita però eixerida. amb els anys l'evolució ha anat una mica a l'inrevès. quines coses.
volia jo lamentar-me, no sobre el fet de fer anys: fantàstic, sinó sobre el fet de fer-te gran, no tant. no per a mi, que tinc incontinència d'experiència i de saviesa, i no se'm acumulen ni em duren ni res.
i per tant, on és la gràcia, doncs? la decadència física m'espanta. com a dona soltera occidental i sotmesa a tota mena de pressions estètiques. de les que renego, però no tant. i si emocionalment no assumeixo gaires lliçons i en canvi físicament no en tinc més remei, el resultat és clarament insatisfactori.
però fins aquí el capítol queixòs. no en tinc cap dret. especialment si obro una mica els ulls, llegeixo, escolto, veig. d'entre tants exemples, un de recent i proper: hi ha 41 plats a taula que es van quedar freds ahir, i cap d'ells va tenir temps d'avisar, ni d'escollir, ni de dir adéu. massa dur. la comparació és tant frívola, que fa mal.
sigui egocèntrica fins i tot en això, en comparar les meves odes a la queixa amb fets tant dramàtics. però serveixi per a fer-me callar, o reaccionar, o adonar.
acabi doncs, l'escrit d'avui amb una crida, un cop més al banzai, que com que em repeteixo sovint no cal tornar a picar. ja ho sabem oi? endavant, endavant, sempre. fins que sigui.

diumenge, 2 de juliol del 2006

flames celestials, flames infernals

aquest és el tercer intent blogaire del dia, els altres dos han anat a la paperera de cap, un per egocèntric, l'altre per manca extrema d'inspiració.
em penso que les poques neurones deixondides que tenia (el softcatalà, quina mina. aquesta és la traducció per a espabiladas) han mort. anit, al karma, on hi havia una col.lecció immensa de brightons, i per culpa d'uns licors de dubtosa qualitat. vaig oblidar que el lema per sobreviure al karma és només birra. i avui m'he passat el dia arrossegada per la casa en penombres.
+
ahir dissabte dia 1 va ser el gran encontre paeller de blogaires a ca la mar. molt curiós veure que hi ha persones al darrera dels escrits. molt curiós veure en pere, tal com me l'imaginava, però en dolç. l'egotista, l'albert, en bellosoli, i molt curiós conèixer tota la resta de fins ahir desconeguts bloguers. per no allargar-me massa, diré que estic d'acord amb el mail de l'arare ;) molt bó l'arros extra heroic fet a les flames incandescents sota un sol implacable. en pere va dur un poeta expert en paelles en condicions extremes (diria). i entre tots dos van executar la dificilíssima tasca.
i jo amb l'ajuda talladora de la xurri i esmicoladora de l'ego, vaig preparar una esqueixada per a 50 enlloc de pels 15 que erem. que va quedar gairebé intacta (ohhhh...........), les restes de la qual m'he menjat per esmorzar, dinar, berenar i sopar, que la mar que és una amfitriona excepcional, me les va posar en el tupper.
*
bé, avui no hauria de ser un mal dia, sinofosper què sóc tant fetitxista amb les dates i avui és una data. ja està. només és una data, i no hauria de ser ni això, però encara hi ha seqüeles, cosa que m'ha acabat d'aixafar una mica el dia. només una mica. ja no sento pena, però encara sento neguit.
la data d'avui m'avisa, a més, que queden dos dies pel meu anniversari, i encara no estic preparada per a fer un any més. aquest darrer any tot i que potser he fet més coses que cap altre, no el sento prou aprofitat, ni prou viscut, intensitats ben poques. es podria fer un resum en quatre línies, que no faré més que res per por a llegir-lo.
en aquest estat de cervell centrifugat, m'he dedicat sobre tot a escoltar una cançó 100 vegades. la think dels information society, que és de l'estil tecno melòdic que m'enganxa fàcilment. especialment per la lletra, quan diu

Think about all the things we shared
Think about all the times we cared
When all of your dreams have come and gone
Think about me and I'll be there
Think about images we've drawn
Think about all those empty songs
Whenver you're sure that I won't dare
Think about me and I'll be gone

és la lletra del dia. ja la tinc saturada per a una bona temporada.
cert que un no es crema si no toca el foc, i jo vaig saltar dins la foguera. em vaig socarrimar tota i encara me'n dolc. l'infern i el cel ben concentrats en copa de martini. la culpabilitat es digereix fatal i dona una acidesa per les restes de les restes. la inconsciència conscient, una temptació en la que no hauria de caure mai més. cal arrepentir-se'n? cal. vaig ignorar totes les alarmes, que sonaven insistentment, constantment. aquella persona era una alarma amb potes, i per si no n'hi havia prou, certes persones estimades em feien retronar encara més alarmes a cau d'orella. però quan la intensitat i la passió em criden les segueixo devotament, i allò s'havia de viure, ni que fos per a retreure-m'ho el dia d'avui de la resta del temps que la penitència mani.
+
la foto, de la molt honorable senyora paella a la llenya.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?