dimarts, 20 de febrer del 2007

i d'abusos

la part transport del viatge a madrid ha estat una tortura cruel i salvatge.
renfe i iberia son dos monstres malignes que malfuncionen i que no tenen la més mínima sensibilitat ni empatia ni respecte cap als seus pobres clients. tinc el síndrome agut d'usuària maltractada i la frustració de que això no sigui ni tant sols vergonyós per a aquest tipus de megaempreses que abusen del seu poder amb prepotència de gegant malcriat.
l'anada en tren (clot-aeroport): durada d'una hora en lloc de mitja per motius de les obres de l'ave.
la tornada en tren (aeroport-clot): durada d'una hora i mitja en lloc de mitja perquè s'havia d'anar en bus al prat i allà agafar un tren i fer trasbord (i res no arrancava fins que era ple).
l'anada en avió (prat-barajas): durada de cinc hores en lloc d'una hora per motius de que a barajas feia mal temps i ja aterravem i teniem la pista a cent metres quan el pilot va decidir tornar a pujar en picat tot fent loopings. durant una llarguíssima mitja hora vam estar donant bots i fent esses dins un nuvol negre de foscor que impedia saber si anavem amunt o avall, maletes caient i cops arreu, silenci sepulcral entre el passatge. dins el meu atac d'ansietat vaig imaginar que havien segrestat l'avió i que el segrestador no s'havia molestat en passar per cap acadèmia de l'aire ni similar. el patiment va ser llarg i terrible, i quan el senyor pilot es va dignar a donar-nos explicacions va dir que per culpa del mal temps a madrid ens dirigiem a saragossa (??¿¿), on vam aterrar 1 hora i 10 minuts després (8:20). ens van fer baixar de l'avió i trontollant de la por vam arribar a una terminal deserta, on ens van deixar esperant a veure si anavem a madrid en bus o tornavem a l'avió.
el meu interlocutor a barajas, mentrestant (el meu cunyat) m'informava que allà estaven aterrant tots els avions menys el nostre, del que es deia que estava a punt d'aterrar. delirant.
a l'aeroport de saragossa no hi havia responsables ni dispositius d'emergència ni res similar i per tant no ens van donar ni aigua ni opció de menjar ni de medicar-nos ni d'atendre les nostres angoixes. un senyor amb armilla fosforito anava dient cada mitja hora que en mitja hora diria alguna cosa.
finalment a les 9:30 ens van fer retornar a l'avió (davant el pànic general) i el senyor pilot va comunicar pels altaveus que "en principio las condiciones metereológicas son ahora favorables", senyal que tampoc no havia fet cap curs de comunicació ni de psicologia ni d'empatia. a madrid vam aterrar a les 10:40, deuriem anar via sevilla, no sense unes quantes angoixants turbulències que feien saltar el cor i suar les mans en abundància.
desafortunadament haviem facturat una maleta, que, ja com a colofó va tenir a malament de sortir per la cinta rodoladora a les 12 de la nit. ningú ens va atendre ni vam rebre la més mínima consideració ni aplaudiments en sortir de l'avió ni ens van regalar àpats ni dutisfree ni res de res. l'agònica espera de la maleta tampoc va rebre cap mena de suport moral ni explicació coherent. només un són cosas que pasan i au, que contents hauriem d'estar d'haver salvat la vida.
els malsons sobre accidents aeris i el renovat pànic a volar (amb el que m'havia costat de superar) ara ja són cosa nostra.

de reptes

avui, repte: una segona entrevista laboral.
dins la meva dilatada experiència en ser entrevistada laboralment, la primera entrevista l'acostumo a superar amb facilitat. hi vaig motivada, ilusionada, esperançada i positiva.
en canvi en segones entrevistes sóc una perdedora nata. els motius del desastre s'originen en que passa massa temps entre la primera i la segona entrevista -en aquest cas, tres setmanes- i com tothom sap, tenir temps fa pensar, amb el resultat de que acabo arribant a la inevitable certesa de que la feina perfecta no existeix. i que potser l'horari no mata. ni la localització. ni el tipus de feina. ni el sou. i que potser hi ha alguna altra feina millor a punt de ser-me oferida, i no fos cas que em diguessin que si i jo em precipités i acabés arrepentida. a més, no acabo de veure'm en el rol de guanyadora i inicio una espiral negativa d'autoboicot i perdo misteriosament tota qualitat abans tinguda, responc incorrectament i no aconsegueixo demostrar el suposat interés en obtenir la feina sinó més aviat el contrari. les segones entrevistes les encaro amb una indissimulada desmotivació cosa que provoca la meva eliminació cosa que em confirma que aquella no era la feina que em tocava a la lotolaboral i cosa que m'empeny a seguir buscant.
aquesta segona entrevista d'avui m'agradaria superar-la, però ara mateix em domina l'habitual esperit ansiós i negatiu d'aquests casos. voldria aprendre a adoptar la famosa estratègia guanyadora, que només es tracta de fer veure que ja has guanyat. tant difícil com fàcil sembla.
*
la part familiar i laboral-artística del cap de setmana han estat molt positives. tot i el temps limitat, hem menjat (rebé) i conversat amb la meva germana i cunyat i he pogut tenir el rafa a coll força estona i ens hem comunicat en vocabulari rafalià i molts somriures i ganyotes (quin nebot més repreciós que tinc...!!!!).
en quant a arco, les meves prevencions eren infundades, la quantitat de gent snob per metre quadrat era insignificant. l'art exposat en general em va satisfer molt, i encara resto astorada de la paciència dels artistes coreans i les seves obres a base de vestir escultures amb xiclets de maduixa o de grans d'arròs o de lluentons (etc).
altra cosa és que el contingut d'arco sigui inabastable de veure i d'assimilar en un dia, i que l'empatx-empanada mental amb el que vaig sortir d'allà despres d'estar-hi set hores i veure més de 100 stands fos descomunal. l'excès i la sobredosi cultural que se'ns subministra a les pobres ratetes que som els consumidors-massa és el que es porta. una exposició d'art és en principi una experiència agradable i enriquidora. cent en un mateix dia ja es transformen en una aberració i una tortura. el mateix es podria dir d'un concert versus vint-i-cinc (festivals etc.) o potser sóc jo que no m'adapto a la generositat dels gestors culturals d'avui en dia.

divendres, 16 de febrer del 2007

la tieta se'n va a madrid

ai uix, pretenia escriure el dilluns i no vaig poder. ni dimarts. dimecres va tocar fer una gimkana per liverpool de l'estil de les que he vingut fent els darrers temps a l'encara feina actual (matinar + aeroport + ruta en cotxe + fàbrica + màquines + traduir el més diplomàticament possible negociacions rocambolesques + retorn).
el que vaig veure de les rodalies de liverpool em va encantar. casetes de maó vermelles, portes multicolors, rodalies amb molt de verd i construccions baixes, botigues destartalades (precioses) i carreteres estretes amb aquells cotxes que sembla que se't vinguin al damunt. tot molt romàntic si no hi hagues anat per feina i amb una companyia no ideal per a un sant valentine's day (que plastes).
ahir dijous em va tocar fer de tot i més per al manteniment de la llar (rentadores supermercat encarregs farmacia i tal) i avui en tres horetes marxo als madrids: a veure la germana, a veure el rafa (veure foto) que està fet un madricatalà rosset gordi guapo i simpàtic (em deleixo perquè m'empastifi de papilles de verdures), bé, a veure la família i amb l'objectiu personal d'acompanyar el meu amor a la fira arco, gran curiositat i grans prejuicis d'imaginar masses d'snobs prepotents arreu i jo fent fotos de tot, si tinc el valor.
+
les classes semblen interessants però però però resulta que els professors de les assignatures dites sociologia contemporània i tècniques d'investigació social II es van passar ambdos les dues bones hores que duren les classes declamant sobre el sistema sanitari nord-americà i les seves indubtables i horribles deficiències, de les que no en tinc cap dubte, però de les que no hi ha menció alguna al programa de cap de les dues assignatures. el sistema sanitari nord-americà em surt ja per les orelles donat que resulta ser el discurs-denúncia preferit dels senyors professors de sociologia a la UB. els demano coordinació i un representant únic que difongui el tema per tal de no frustrar les ganes d'aprendre dels pobres alumnes que com jo, hem d'atravessar la ciutat amb mil-i-un incidents per acabar aterrant al discurs personal del profe que ha viscut a usa i ens explica les seves peripècies i ens deixa anar les seves subjectives crítiques que potser suscric o no però aquest no és el tema. els donaré uns dies d'adaptació que potser estan escalfant motors (és divendres = estic de bona fe).
*
per acabar amb l'addicció que segueixo patint de parlar de gasnatural, haig d'aclarir algun punt (es pot saltar aquest pàrraf sense cap problema). primer i perquè no sigui dit, diré que si tant els he criticat és perquè els pago un servei d'assegurances per la llar que inclou atenció i solució urgent d'incidències. i ara ells m'han de pagar la factura de fagor (excepte la peça) i resultarà que si compto el que pago i el que rebré, he sortit guanyant i ells perdent uns bons calers, cosa que no em satisfà sinó que m'horroritza pel que implica de terrible descontrol per part seva. ara ve la fase persecució per a cobrar, ben documentada per tota mena d'usuaris patidors dels serveis als nostrats informals paisos mediterranis.
^
ja som a mig febrer, ja venen els bunyols de quaresma, ja no és fosc a les sis sinó a les set, segueixo de finalista a les dues empreses i mentrestant segueixo buscant feina que qualsevol se'n refia.

dimarts, 6 de febrer del 2007

esbandida del dia

ja tinc aigua calenta. talment com en una peli thriller, quan més angoixada i desperada em trobava i quan més dolents es tornaven els dolents (mai no podré oblidar la pèssima atenció per part de l'empresa subcontratada per gas natural per a (mal)atendre els clients), va arribar l'ultraheroi disfressat de tècnic de fagor i en un parell de dies va trobar la peça defectuosa i ahir ja la va canviar (no és cap miracle, és que els de gas natural no la troben perquè no la saben instalar, digué l'ultraheroi).
a més, la peça no val 336 € sinó 103 € (flipo) i la meva caldera funcionarà perfectament durant molt de temps, i amenaçar amb averies i problemes era l'estratègia mangui dels de gas natural, que més que reparadors són instaladors (reflipo).
total, que ja tinc la caldera funcionant a tot gas i anit vaig dutxar-me i l'aigua calenta va arrossegar tots els meus traumes i conflictes i penes, que quedaran ja finalment desofegats amb aquesta crida denúncia als de gas natural: quina vergonya, quin mal servei, que timadors, estafadors, mal educats i mentiders. quin disgust patir la seva feina mal feta.
entre això i l'afegida de governs i institucions variades a l'apagada del dijous passat, només queda una trista conclusió: estem en mans d'uns insensibles i uns cínics. no segueixo que se suposa que ja estic contenta, però aquests darrers incidents m'ha ben obert els ulls. han encès la metxa i penso combustionar llargament i tant com pugui en contra dels abusos i les mentides dels qui han de treballar pels interessos dels ciutadans / clients i no ho fan (però cobrant).
+
en quant a la meva vida personal, segueixo buscant feina. he anat a dues entrevistes delirants, una perquè me la van voler fer en francès, que és una llengua que entenc però no practico ni parlo bé (a imaginar les incoherències que deuria dir), i a la que tindria per cap un ex cap a qui recordo amb poca simpatia (el món és un pañuel). i una altra amb un gerent entrajat amb un llenguatge no verbal estrafolari que encara no he desxifrat (tinc un llibre que en parla, però no trobo l'apartat arrossegar mig cos pel damunt la taula i estirar i arronsar els braços alternativament mentre es fan preguntes suposadament capcioses). curiosament sóc finalista a ambdues, cosa que no vol dir res, ja que al meu currículum professional privat consto com a reina dels finalismes no culminats.
+
han començat les classes i avui pretenc fer acte de presència. al setembre em vaig matricular de tres (en un excès d'optimisme que ara he perdut).
+
el meu nou status sentimental (em+a parellada) el porto amb alguna dificultat. em costa adaptar-me al fet de conviure durant tres dies a la setmana i desconviure la resta. quan m'acostumo a una cosa arriba l'altra i vice-versa. no és fàcil, ni dolent. en principi tot és bo, però jo no sóc persona de canvis de costums i això em descol.loca i/o descentra una mica.
+
dissabte vaig comprar una bàscula digital i m'hi he fet addicta. anit pesava 700gr més que al matí (que em sembla poc tenint en compte el que vaig menjar).
la bàscula m'ha fet renovar les sempre latents ambicions de menjar sa (molta fruita i verdura i peix, pocs greixos i pocs dolços excepte la xocolata que és molt sana). per a menjar bé i sanament cal molt de temps (per comprar i cuinar-ho tot adientment) i és aquest el punt més feble del projecte.
una cuinera professional m'ha dit que les amanides que venen ja netes porten un excès de cloració (que no surt com a ingredient, ja que suposadament després les esbandeixen, suposició no sempre correcta) i que és més sa l'enciam de tota la vida netejat a casa. això trastoca profundament una de les parts que funcionaven del projecte. el mercadona em facilitava molt la vida pel que fa a les amanides netes i tallades. caldrà rebuscar pels armaris la centrifugadora de l'enciam, que per alguna cosa la tinc. en els propers dies aniré estirant del fil per arribar a la no estranya conclusió que el de tota la vida sempre ha estat més sa, cosa que impedirà, per impossibilitat horària, el retorn a les sempre latents ambicions de menjar sa.
*
imatge, de László Moholy-Nagy.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?