dijous, 29 de desembre del 2005

ja hi tornem

ja hi torno, tot emergint d'un profund capbussament a la vida familiar. han estat uns nadals molt correctes, poc estridents i poc pesats.
la bona notícia ens ha tingut en un estat comú de relax mental en positiu, i tot ha rutllat fina i alegrement.
els avis, més aviat absents, però s'han trobat bé i han menjat de tot. la tieta separada que fa flors de bach i massatges limfàtics. el cosí que fa balls de saló. la resta no fem res extravagant. bé, jo vaig a la universitat.
haig de confessar que els meus ànims no han estat massa vitals, no sabria dir perquè. no pas trista, un estat neutral i un pèl apàtic. potser m'ha sortit el cansament acumulat.
el reportatge fotogràfic s'ha frustrat: la càmera estava sense bateria. cagada pasturets. la propera vegada ho tindré present.
i després hi ha el tema criatures. les que han de venir actualment i per ordre de naixement són tres:
la nena del david i la kasio (akane).
el segon, de sexe indeterminat, serà el d'uns amics que em van donar la bona (i molt esperada per ells) nova fa uns dies.
i el tercer també de sexe indeterminat, el primer gran nebot/da.
tot aquest embolcall de nadons em va fer desitjar ser mare. ein? uns grans impulsos de reproduir-me, que em tenien ofuscadíssima i em van fer plantejar el com, el quan i el amb qui. seria degut a la tendència imitadora que ens caracterizta als primats? doncs sí. però la realitat s'ha encarregat de desdir el desig. ahir vaig fer una immersió amb quatre nens i nenes que oscil.laven entre els sis mesos i els quatre anys. dos de la c. i dos de la r., amigues d'estudis.
preciosos tots ells i elles, i simpàtics, i graciosos, però mogudets. menys el nadó, que era una mena de santa criatura observadora. la resta, doncs fent el seu rol de cadells, jugant i barallant-se i cridant i plorant i tot el que toca fer a la seva edat. a mi, honorable soltera sense parella, tot el xou em va semblar esgotador i més aviat agobiant. sense faltar a ningú, però no tinc instint maternal, i ahir ho vaig constatar en exercici pràctic. això sí, tot i que no sé tractar gaire amb els nens, va semblar que els vaig caure bé. se'm van repenjar a l'esquena, em feien petots de broma amb baves i abraçades i em van llençar peces de nosequin joc pel cap (senyal d'apreci).
torno, doncs, sense sobrepès ni altres canvis remarcables. això sí, escoltant novetats musicals gentilesa del solet de cunyat que m'ha dut un mp3 carregat de petites joies, per variar, la majoria desconegudes per a mi: snow patrol, the sunday drivers i murmur. genials. sense oblidar un detall retro: uns tals bel canto, gòtic que connecta perfectament amb el meu estat actual. no es confongui amb el divo, res a veure ;)
oblidava el detallet de l'altre solet de cunyat: m'ha regalat les copes per a beure oporto (!).
quadre: Joan Hernández Pijuan. Sense títol, 1997. al quadre signa 2000. (?¿) dades agafades d'aquí.

dissabte, 24 de desembre del 2005

devancaces denadal

quin atrafegament de gent, de cues, de botigues! les nadales, les llums, els perfums (ecs)!
vam renegociar els regals papa-mama amb les germanes, finalment els els fem conjuntament, la mama queda igual (un mocador que sabem que li agrada) mentre el papa passa del llibre a una cafetera molt maca que li farà espressos o capuccinos o el que li vingui de gust. és un regal concurrent, la cua de gent comprant cafeteres era impactant.
els meus dos dies de vacances de nadal, dijous i ahir, han passat volant. ara ve el pollastre dels petons, les mudamentes, els àpats interminables i les anècdotes vintage. esperem que tot amb banda sonora d'alegres violins.
marxo amb la meva mini-maleta cap a casa els pares. un any més, sóc la pinxe oficial i em trasllado per tal d'ajudar i fer el que se'm requereixi pel sopar d'avui, el dinar de demà amb pares, germanes, cunyats, tieta, cosí i avis, i el dinar de sant esteve.
agafo també la càmera de fotos, la meva mare s'emprenya quan em veu fent fotos del menjar, però és una de les meves condicions d'aquest any, s'han de fer valer els propis drets també!.
ahir vam rebre la gran notícia que ens té a tots especialment positius i contents: la meva germana mitjana està embarassada!!!
tieta, perfí! previst pel mes d'agost, ja aniré narrant emocions, sensacions i novetats...
només em resta desitjar uns bons àpats de nadal a tot-hom que això llegeixi!!!
*desconec de què va aquest llibre però no tinc temps de buscar millors imatges... tinc pressa i haig de marxar pit-pit-pitant!.

divendres, 23 de desembre del 2005

demà vaig de cacera - el consumisme em consumeix -

ai.
si no fos que és la 1:50, em piquen les lentilles i estic cansada, em posaria una estoneta al blog.
he sortit de birres, que és un dels meus esports predilectes.
quatre birres és una quantitat femeninament correcta per acabar la nit sense penedir-te de res i amb el nivell perfecte de bon rotllo. crec. que no m'he posat massa pesada. a partir de la tercera birra potser una mica.
demà ni treballo ni tinc classe. en canvi tinc una obligació gairebé més feixuga: comprar regals. i gastar. que com a catalana de pro, em dol l'ànima. encara que hagi cobrat doble.
i això no vol dir que no m'agradi fer regals, que sí. però gastar, no. o més ben dit, una mica, però a un ritme regular. el que em traumatitza és gastar molt de cop. és com perdre un òrgan vital. em quedo tocada unes hores. angoixada. perpetrada. com si hagués fet alguna cosa irreparable. que de fet ho és pels meus estalvis, però per altra banda, no sóc pessetera. gran contradicció. ni m'agrada tenir, ni m'agrada gastar.
a casa som tots de gustos senzills. els regals previstos també ho són:
papa: llibre sobre el general cabrera (no recordo el títol. espero que els jovenets aquells tant macos del fnac tinguin la gentilesa)
mama: mocador? crema corporal? o similar?
germana mitjana: expremedor de taronjes. + alguna cosa tipus arracada o així.
germana petita: mantel. és molt casolana. + alguna cosa tipus per casa o així.
cunyats: depèn de si estic d'humor o de si trobo alguna cosa apropiada. si no res. bon rotllu. ells tampoc em regalen, no ens obliguem a tal penitència.
a mi mateixa: la llista seria llargueta. quina vergonya, com em regalo... començo amb un pijama, que em cal i molt. copes per a beure oporto (crec que existeixen. m'ha tocat una ampolla d'oporto al lot que s'ho mereix). un xandall decent i els complements necessaris per a començar a córrer. roba per a estrenar el dia de nadal, que qui res estrena res no val. llibres variats (literatura i cuina bàsicament, i si el trobo, un diccionari de sinònims que persegueixo ja fa un temps i no hi ha manera).
per a les rebaixes deixo: una tv per a la cuina (si, què passa). joc nou de coberts. roba, roba, roba (que inclogui un imprescindible abric). botes o sabates. i ja està, com es pot veure, gairebé res és superficial. en tot cas, i concreto per tal de retratar-me com cal, res és ni ha de ser de marca, si us plau.
ai, però si pogués, compraria una ampolla plena de bon rotllo, per anar ensumant durant l'any, en aquells moments en que tot falla.
torno a la realitat costumbrista per concretar que m'he obert i mig begut una coronita. sóc així de queca, ja sé que les coronites només les beuen la gent aigualida, però me la sua. a mi m'encanten.

dimecres, 21 de desembre del 2005

crisi d'idolatria

què se n'ha fet de la tanita tikaram? en una curiosa i ja remota època, les joves solitàries i misàntropes es posicionaven en dos bàndols enfrontats: tanita tikaram o tracy chapman.
aquesta darrera si que ha tret un disc nou fa poc, pero a la tanita jo la feia retirada. i la curiositat m'ha fet remenar, i no, segueix en actiu i té pàgina web oficial i no oficial. si jo hagués estat del seu bàndol no dubtaria en buscar la diferència entre una i altra. però jo no era ni tikaram ni chapman, jo era del bàndol de l'eddie brickell que em queia millor i em semblava menys queixosa. i de la que no hi ha notícies per internet.
un tal umberto tozzi ha retornat i si ha estat un xoc per a mi -que era massa petita i no li veia cap interés en comparació al tino de parchis-, no puc imaginar que haurà estat per a les seves antigues seguidores, aquelles que xisclaven voler tenir un fill amb ell (al camilo VI també li tocava, no comment). tan fàcil que era romandre d'ídol, això de retornar fet un avi canós amb papada és una mala passada injustificable.
tot això ve per la manca d'idols que pateixo. ja no admiro ningú, i això crea un buit que una mateixa no acaba d'omplir per molt ego que pugui tenir. no és que jo fos especialment fan ni gruppie de ningú, però era capaç de penjar fotos de certa gent a l'habitació. i ara res.
tinc una paret de la cuina que vaig acabar de despullar l'altre dia, hi havia fotos penjades que havien anat caient i es trobava en un estat molt decadent. un cop la paret neta, la volia omplir de nou amb retalls de revistes, fotos de cuina o de paisatges o de persones, una mena de paret alegre i acollidora. i amb les fotos de gent tot era sentir-me ridícula, una mena de fan granadeta i per altra banda ni sóc tant fan de ningú ni ho voldria semblar i tal.
i no és que em senti massa gran per admirar ningú. és simplement que estic passant una crisi d'idolatria. i només falta l'eina del google versió imatge per acabar-la d'adobar. veus les fotos actuals de tot quisqui. adéu mites. ídols, no retorneu. pel nostre bé.
segueixo tirant de les portades de disc. font inesgotable d'inspiració.

diumenge, 18 de desembre del 2005

hannie goes to discollywood

iupiii, ja he trobat partenaire per sortir de nit!! anit es va crear amb èxit el còctel experimental c. + h.
vaig conéixer la c. a l'estiu, després de respondre un anunci que va posar a internet, buscant amistat i aquestes coses que es diuen, quan pel que sigui i com a una servidora, se t'ha reduït el cercle social.
ens vam veure una tarda per xerrar i des de llavors que deiem de tornar a quedar, però ho anavem posposant. i ahir finalment vam fer una sortida amb el lema sopar + ja es veurà.
a mi em feia un cert ejem sortir de nit amb ella, m'havia semblat a l'estiu i en posteriors comunicacions via mail que som força diferents -social, cultural-. però va anar perfecte: ella és xerraire i vital, sense ser pesada, i en altres aspectes som molt semblants: amb la cuca noctàmbula i l'alcohol com a combustible. -begui amb moderació, és la seva responsabilitat-.
el meu c.v. noctàmbul ha tingut de sempre la base d'operacions al karma. em domina un desconeixement barrejat amb repulsió/fascinació pels llocs aquests anomenats luz de gas, búcaro, the club, bikini, i tal.
ahir va escollir la c. i vam anar a la seva àrea de control: aribau.
vam sopar a un lloc on ella coneixia l'amo, sense haver d'esperar gens, i amb el cos animat per l'ampolla de vi repartida equitativament, vam entrar al tal the club via directa i sense cues, gentilesa de la seva targeta "vip". em fa cert repar dir que el nom complert és sutton-the-club, i que és on sortien a ballar els meus pares fins fa quatre dies.
primera anotació: el local és ampli, acollidor, perfectament il.luminat i perfectament acondicionat. les garrafals errades en aquests aspectes del karma post-reforma brillen per la seva absència.
segona anotació: la humanitat que allà es combrega és en general físicament agraciada. i hormonalment alterada. però representen tal alteració d'una manera curiosament altiva. la senzillesa del karma en les transaccions flirtejants és desconeguda en aquests entorns d'aribau.
a la barra se'ns van llençar al damunt dos elements sense problemes d'ego. americana fosca, camisa blanca, texans. l'un bronzejat, l'altre amb la melena llargueta dels guapos dels setanta. aspectaven més de 40. van proclamar 33 i 35. davant tal fantasmada, la c. i jo vam respondre 27 i 25. afortunadament eren poc variats en conversa i miraven molt al seu voltant. es va passar a la fase ignorància mútua en un notable exercici d'empatia sincronitzada.
anotació tercera: hi ha una zona vip amb galls i gallines dempeus fent exhibició coreografiada de modelets i on un segurata ens va informar que el passi era previ pagament de 180€. com se'ls gasten alguns!
un dels millors espectacles va ser anar a la toilette. odissea de femelles en zel cridant, maquillant-se i mirant-se amb odi les unes a les altres. pintadíssimes, perfumadíssimes i amb abundants brillantors.
anotació sobre vestuari: l'uniforme femení per excel.lència consta de texans arrapats del cul, talons alts i (mini)viso en versió transparent-fantasia o negre amb blonda. val a dir que ni la c. ni jo ens pretenem adaptar al medi i menys en ple mes de desembre.
la part incongruent ve en observar que els mascles tampoc. cap en màniga curta, cap en tirants, cap amb transparències. tots camisa de màniga llarga, alguns americana, algunes d'elles negres i de cuir.
de fet abundava una colla abillada més per anar a caçar bolets que no per anar a caçar ninfes vaporoses: camises de quadres sport per fora del texà. aixó sí: tots amb texans.
em vaig prendar -en una rara i fugaç visió- d'un petit alter-ego d'en lluís llach -de jove- amb les seves patilles, la petita clapa darrera el cap, l'americana casualment ben portada, la bufanda de ratlles ben llarga, els texans vells i les bambes -converse blaves-.
l'anotació sobre música ja sabia jo que no es podria comparar amb la del karma, ni tan sols amb la del dj del karma quan es posa plasta amb el rockabilly. the club-sutton té un ambient musical força fallit segons el meu gust, però força reeixit segons la majoria que m'envoltava. això s'assumeix i es suporta amb estoicisme. com que escolto rac 105 fins i tot coneixia algunes de les sonates en do menor.
i bé, conclusió: ahir estavem una mica cansades i no teniem tantes ganes d'estar allà. així que vam marxar a les 4, molt prudentment mentre una colla atapeïda al carrer encara pretenia entrar.
la c. diu que l'ambient del bikini és molt millor en l'aspecte relaxament d'altivesa. properament a les seves pantalles.

dissabte, 17 de desembre del 2005

conduits per monstres. per fortuna, és divendres.

des de que no tinc més remei que anar d'una punta a l'altra de la ciutat un parell de cops al dia, tinc la desagradable sensació de córrer al damunt d'un gegantí monstre lent, desfasat i atrotinat.
la suposada organització i sincronització horària que porto queda boicotejada per aquest monstre ofegat, que passeja, es para, rumia, arrenca, trota una mica, frena en sec, torna a parar i en general actua a la seva bola, i no al servei de nosaltres, els petits i atrafegats habitants d'una gran urb caòtica i espessa, que somniem en el dia en que les nostres necessitats es compenetrin amb el seu serveis caòtics.
els transports públics a barcelona, com en el seu dia va comentar l'egotista, són un escàndol de mal planificats, mal proveïts i mal organitzats.
als usuaris no ens fa cap gràcia veure els anuncis de tmb en els que ens repten a "gaudir del viatge" mentre aguantem el que hem d'aguantar. transbords interminables, esperes castigadores de més de 15 minuts del bus en ple hivern -i després d'un dia dur, 15 minuts dónen per a desofegar-te en tota la família socialista progressista que governa aquesta ciutat i que viu d'esquena a les necessitats més elementals dels seus habitants-.
que pateixi l'usuari, que per a ells, quan una zona té metro, tot és congratular-se no se sap de què. allà als despatxos tot els sembla fàcil. mentrestant i a la realitat del subsòl, als usuaris ens passeja el tren de la bruixa.
pretenia fer una queixa a la burocràcia, la lentitut, les obres, la desinformació, i els desfassaments continus entre la nostra conciliació de vida i la ciutat que ens toca patir, però acabaré oblidant-me de tot plegat. ja és divendres, ja he sopat, ja he begut la meva copeta de vi, ja he mirat la bibi andersen a la tele, ja m'he identificat amb ella una estona i ja suspiro d'il.lusió tot mirant el meu llitet farcit de funda nòrdica que m'espera, el molt seductor!!!
Dibuix: Albrecht Dürer - Rhinozeros, 1515. London, British Museum. -consti que em sap greu posar l'animalò aquest tant preciós com a símbol de TMB-.

dijous, 15 de desembre del 2005

operació rocky (I)

ha costat, però ja m'he decidit a treure profit dels avantatges de comprar al super online. ha costat perquè anar a super m'encanta, és una de les meves tendències de senyora gran.
i si viatjo a l'estranger, visitar un super té més prioritat que visitar (certs) monuments, sens dubte. i comprar guarrades locals, és clar. la llàstima és que normalment el que em crida més l'atenció és a la secció dels refrigerats -iogurts, flams i coses així- i no pot ser. el típic desig irrealitzable. afortunadament hi ha les seccions de salses, galetes, mermelades i xocolata, que també triomfen i en altes dosis.
i a frança, visitar farmàcies també és un vici. tants productes de les seves marques nacionals tant bé de preu! (i aquí tant cars!!).
feta doncs, la primera comanda al super online, a servir el proper dissabte de 12 a 14h, hora prudent que em permeti dormir si ho aconsegueixo. tenir un antipàtic despertador intern que em desperta els caps de setmana a les 8 és una altra -en aquest cas, indesitjada- tendència de senyora gran.
per altra banda, tinc grans projectes personals per al 2006. el primer de tots és començar a córrer. cuca inoculada per gentilesa d'un company de classe, que m'ha dut un programa d'iniciació creat per ell, que va començar a córrer als 40 llargs i ara fa maratons. és l'alumne més gran de classe, és jubilat i m'ha engrescat molt en el tema.
projecte 2006:
7h: llevar-me, xandall, bambes (regal que he demanat a les germanes, gràcies gri-gri per fer-m'hi pensar!), i sortir de casa en plan rocky I. pendents altres complements com un cronòmetre, walkmans o similar, i cinta al cap per la suor / o tovallola al coll per ídem.
7,50h: tornar a casa i prendre un batut de fruita. dutxa, roba i preparar el que calgui per afrontar el nou dia.
aquest senzill programa requerirà una gran força de voluntat -només inicial, espero-, donat que sóc una marmota i més a l'hivern, però la recompensa de les endorfines i d'estar en forma i d'oblidar-me de la dieta (però no de menjar sa) em motiva molt.
el punt batut de fruita requereix un bon llibre-guia al respecte. he remenat per l'amazon, però tot i que altres vegades hi he comprat llibres de cuina, trobo que hi ha un greu impediment en aquest submón de la venda online: no aclareixen la quantitat de fotografies que tenen els llibres.
tema bàsic: fotografies als llibres de cuina. un llibre amb receptes i sense fotos per a mi no té utilitat ninguna. tendència de criatura de parvuls aquesta? necessito imatges!
una altra crítica als amazon: no m'agrada que m'aconsellin que compri coses similars a les que ja els he comprat. em sembla de sentit comú. no pretenc acumular llibres sobre cuina india (darrera compra, amb un de bo en tinc suficient). i ara em recomanen llibres de sucs de fruita. els he suggerit la opció "no recommendations". aviam si ho consideren.

dimarts, 13 de desembre del 2005

ara ve nadal i sóc la tia pepa

com que el nadal no deixa ningú indiferent, enceto una crítica a tal afirmació posant-me com a exemple. m'és força igual. no m'encanta, no l'odio.
no gastaria massa energia en defensar-lo ni en criticar-lo. cap de les dues coses s'acosten al que em sembla el nadal, que em sembla bàsicament bé, amb forces coses que no tant bé.
*
*
*
*
*
si:
-els dies de festa.
-el menjar: tot. des de l'escudella als torrons.
-el retrobament amb les germanes amb més temps per a xerrar i badallar juntes.
-la tonteria de les sorpreses i els regalets.
-certa estètica nadalenca (tant la megaretro del caga tió com la megaminimal de les llums i boletes blanques).
-tenir una família petita, i no tenir-ne de política.
-encara no hi ha nens a la família.
-el lot. aquest any, si. i durà molt vi (!)
-el dia de la loteria de la grossa de nadal.
-que posin la peli aquella de la família del chencho que es perd. no puc concretar el títol.
-afegir una nova peça al naixement irreverent que vam iniciar amb el david i segueixo fent: tot porquets.
-escollir el nou calendari per penjar a la cuina.

no:
-les festes passen volant.
-m'haig de reprimir amb els torrons.
-les meves germanes tenen novio i jo no. i es nota molt per nadal. hi ha un ambient silenciós al respecte, sóc la gran.
-encara no hi ha nens a la família.
-que em demanin que regali el que vulgui. l'angoixa estressant d'estar envoltada d'obsessius compulsius consumistes i no saber què comprar i allargar la tensió fins el darrer dia.
-que em preguntin què vull i no saber-ho. gran culpabilitat consumista.
-no saber trobar mai el regal perfecte. on s'amaga?
-certa estètica nadalenca (tant les bombetes de colors com els pares noels escalant balcons, que aquest any se'ns imposen i em tenen molt en contra).
-que no em toqui la loteria per no haver-ne comprat, i sempre toca pel barri però mai on hauria anat.
-les postals de nadal, siguin en versió paper o en versió electrònica. especialment si porten fotos de nens o de mascotes. especialment si els han disfressat de nadal.
-l'esperit nadalenc i el que suposa de xantatge emocional.
-que posin la peli del james steward, que com a actor m'agrada però la peli em sulfura per repetida.
-el cd de nadales country que els meus pares posen trenta vegades seguides perquè és tant maco!
-que després de dinar la familia pressioni per a que faci el vers. i que jo caigui dient quatre tòpics i digui el que digui, aplaudeixin. horrorós. aquest any em negaré definitivament.

divendres, 9 de desembre del 2005

desmitificant molins de rei

tot seguint amb les batalletes dels 90's -avís per a qui comenci a llegir això i no tingui la predisposició adequada-, per motius que més endavant desvetllo, ahir vaig enrecordar-me'n d'en p.
un ex que va arribar a la categoria d'anar al barça amb el meu pare, i consti que un novio oficial venint de mi, no és poca cosa.
en p i jo vam estar junts poc més d'un any, força tempestuós a causa de la incompatibilitat entre la meva -superada- gelosia, i la seva -desconec l'estat actual- tendència a les aventures en solitari. jo mai sabia del cert si la cacera fructificava o no, i això em tenia desquiciada. per altra banda, treballant en un hotel, els meus horaris laborals ni es corresponien ni col.laboraven amb la compatibilitat horària necessària per a una relació estable, menys doncs amb una d'inestable.
la suma d'obstàcles i la fogositat passional del mascle p em tenien en un estat d'enamorament absolut i jo lluitava tal afrodita a. pel triomf de la nostra relació.
però un bon dia, previ avís de la sra. guiomar de la vanguàrdia (va avisar: riesgo de ruptura), en p em va confessar estar enamorat de la seva secretària (valgui ara rememorar com em vaig flagel.lar. la secre en qüestió apareixia allà on fóssim de farra, i el saludava molt efusivament, moment que jo aprofitava per fer la corresponent demostració d'aquest mascle és meu).
la secretària era de molins de rei, i em vaig assabentar que els seus pares havien convidat en p a una barbacoa el primeríssim primer cap de setmana després-de.
el primer mes vaig patir un daltabaix lacrimògen mentre ell, cruel i insensible, m'ignorava deixant les meves quatre pertenences per recollir al kiosc de sota casa seva.
van ser cinc mesos de dol, que finalment es van superar amb un parell d'aperitius previs a l'arribada del david en escena.
quan jo ja era feliç i menjava perdius amb en david, en p va tornar a picar a la meva porta, amb la cua entre les cames i proclamant la superació del síndrome secretària-de-molins-de-rei. posant-la verda i queixant-se d'haver estat tant ruc. aaaah!! empírica demostració de la gran dita: el darrer en riure riu molt millor!.
però el trauma molins de rei es va convertir en crònic. odiava molins de rei i qualsevol cosa que en fes referència. vaig arribar a refusar una candidata a un lloc de treball perquè era de molins de rei. (que demostra la inutilitat dels consells per a aconseguir feina, quan és una barreja entre bona sort, bona estrella, una indispensable dosi d'empatia, i prou).
deia jo tot això, doncs, perquè ahir vaig anar per primera vegada a la meva vida a molins de rei, i tant contenta. de fet, em vaig conformar en romandre a les boniques rodalies i cruspir-me una excel.lent calçotada i botifarra amb mongetes a la masia can portell. boníssim, bonic, agradable, acollidor i en excel.lent companyia.
em vaig prendre una bona copa de vi, tot mirant els arbres que envolten la masia i la blanca bromera que tapava la resta de bosc, mentre celebrava i li feia saber al fantasma cornut que em mirava des de l'altre cantó de la finestra, que la prova molins de rei ja estava, perfí, superada. arf.

dimarts, 6 de desembre del 2005

petita gran mania I: el macarni

he dubtat curtament entre seguir amb un petit gran plaer o començar amb una petita gran mania.
per allò de la meva fixació amb la lassanya, considero que haig d'alternar. i continuar amb un plaer acabaria restant valor a l'ídem de pura empalagosia (sona bonica la paraula, tant si existeix com si no!).
per tant, enceto el capítol I de les petites grans manies amb l'honorable sir paul mccartney en primeríssim primer lloc.
és una incompatibilitat complexa la que patim sir paul i jo. bàsicament melòdica, però també hi ha aquell posat, aquella actitut i aquell aspecte físic que em repel.len sense remei.
per a mi ell és el rei dels brightons musicals, a gran distància d'en dyango i d'en jaime urrutia, sense oblidar uns tals "el divo", que quan tinc la mala sort de patir-los aprofiten per escalar oposicions a brighton a un ritme trepidant. de fet ara caldria afegir als mocedades, però no segueixo que el protagonista és en paul mcc.
tinc molt clar que aquesta petita gran mania I és poc popular, només cal mirar la fortuna i la fama del sir mccartney per veure que té milions de seguidors pels móns de déu. tenir filies i fòbies poc populars entraria dins la personalitat amorfa però peculiar que pretenc que tinc.
com que no em vull recrear en aquesta mania, que no és a la persona, que desconec i no pretenc conéixer, sino al personatge que conec i en el que no pretenc aprofundir. no em vull recrear, repeteixo i no vaig pet, perquè avui ha estat i continua sent un festiu d'allò més plaent i no em vull fer mala sang, i per altra banda, criticar una persona més de cinc minuts em fa sentir culpable i m'atrofia les neurones.
l'excepció que confirma la regla amb la mania al macarni són els cinc primers segons de "no more lonely nights". m'agraden. només els cinc primers segons. al segon sis recordo perquè el considero un brighton i s'acaba l'encanteri.

brighton

ai, quina maravella de dia festiu aprofitat! esmorzar tranquil, sessió de jardineria, estudiar amb tota la calma del món, sortir a dinar amb la meva germana petita al nice spice del barri, ara tota la tarda pel davant, i amb poca nyonya que avui he dormit 9:30h.
enceto d'una vegada un tema pendent: el terme brighton. terme que a partir d'ara formarà tanta part del meu llenguatge bloguero com ho fa del meu llenguatge verbal habitual.

resumint els orígens el màxim possible:
l'estiu del 1992, enlloc de fer de sacrificades voluntàries olímpiques, la meva germana i jo vam anar a frança a fer un curs intensiu de francès. viviem en una residència universitària, vam conéixer un munt de gent variada i encara el considerem un dels millors estius de la nostra vida. la varietat més rica, aguda, brillant i nombrosa era la d'espanyols. vam connectar des del primer dia, hi havia la barreja de sentit de l'humor i campetxania que caracteriza els espanyols en el seu vessant positiu. afegim unes ganes comunes de farra, intensa empatia entre tots, i condimentem amb un grup d'extres italians, canadencs, irlandesos, nòrdics, i japoneses en pinya. enfí, no em vull extendre en rememorances, però va ser un gran, gran estiu.
hi havia un noi de la rioja, agut, generós, amable i encantador, que s'inventava paraules per definir termes concrets de la seva fèrtil visió de la humanitat.
el seu terme més popular era brighton, a pronunciar com la ciutat anglesa, i que definia als personatges plastes. també les situacions plastes. però amb la seva definició i exemplificació en un noi alemany amb ulleretes que se'ns enganxava perpètuament ens va quedar clar per a sempre el terme brighton, i tots el vam afegir al vocabulari propi.
la meva germana i jo el seguim usant freqüentment, la germana petita també, i els nostres pares d'haver-nos-ho sentit dir, també ho fan. la meva mare anomena "tope brighton" a qualsevol que li parli més de cinc minuts seguits.
explicat queda doncs. avui hi ha 2 x 1. i ara tot seguit penjo el motiu de la explicació del terme brighton.

diumenge, 4 de desembre del 2005

petit gran plaer I: la nyonya

ara mateix estic en un dels meus estats predilectes: la nyonya.
el terme me'l va transmetre una senyora gran que era professora d'egb, i amb la que compartia l'estona després del dinar a l'escola, quan feia bup.
jo estava en plena etapa autista rebel desafiant i no tenia cap intenció de relacionar-me amb les bledes de les meves companyes de classe, així que me n'anava a un banc en plan outsider i la senyora s'asseia al meu costat. em parlava de la seva vida, infància, germana i pares. era soltera. i cada dues frases repetia "quina nyonya!", cosa que em va fer batejar-la com la vella de la nyonya, i que demostra la meva crueltat adolescent. suposo que algun dia jo seré la vella del que sigui per algú. una cadena inevitable en la roda de la vida.
la nyonya només es disfruta de veritat a la propia llar. asseguda en un banc en una escola després de classe és la versió hard. pot tenir un punt de plaer massoca però no per a mi.
la nyonya elevada a plaer és la dels diumenges a casa. un cop ben dinada, amb la casa calentona i la panxa plena, els ulls comencen a omplir-se de fum. a fora fa fred i la llum cansada que entra dins el menjador assenyala que ja s'ha iniciat el capvespre.
la tele emet coses absolutament prescindibles. al sofà espera la manta i un troç de xocolata. no hi ha res millor a fer que una migdiada sense hora de termini, i amb la resta del dia sense obligacions, tot per determinar, al gust.
marxo a gaudir del meu petit gran plaer!

dissabte, 3 de desembre del 2005

divendres, estic cansada

ein. acabo de veure "en la ciudad" i en tenia ganes, me l'havia recomanat molta gent diversa. gent de més de trenta en diferents estadis, deien que sortiem reflexats (nosaltres, els de trenta i pico, amb les nostres angoixes vitals i contradiccions i tot això).
la peli m'ha fet pena, clar, suposo que pretèn fer pena. potser m'hauria d'identificar amb la soltera angoixada però no em dóna la gana. entre altres coses perquè no tenim res en comú.
per altra banda, els mascles semblen tenir molt potencial, però queda per descobrir. per ordre d'interés: el controlador aeri em sembla el més desaprofitat. després vindrien l'arquitecte, el profe de filosofia, i el profe no se sap de què.
sigui com sigui, les cases són absolutament irreals. tot és massa maco. massa estètic i massa modern. al món real convivim amb coses que no són del tot perfectes, alguna porta lletja, alguna paret, algun moble, algun terra, algun sofà. hi ha cases perfectes, és clar, però no cola que tots els protes tinguin tanta sort / tant gust.
també em sembla peliculera tanta insatisfacció. i tampoc surt reflexat cap personatge com jo. que es conformi en sobreviure sense parella i que no li vaig res especialment bé ni malament. és una de les coses que em molesta de les pelis, que tots acaben ser personatges estereotipats.
tenia ganes de que arribés la nit desde que m'he llevat. dos dies fora de casa, de la feina i de classe han provocat un caos expansiu en tots tres llocs. no dóno a l'abast, tot se m'acumula i començo a patir angoixa pre-examen, tenint en compte que encara no m'he posat a estudiar. atxís!!
avui ha estat un d'aquells dies sense sentit ni empremta. només la finalitat de que passés el més ràpid possible per arribar de vespre a casa, posar-me el pijama, sopar en companyia (com a novetat), obrir una ampolla de vi i mirar una peli. aquesta perspectiva m'ha tingut tot el dia en candeletes. i el dia ha passat lentíssim. i res era rellevant, interessant, necessari. només un tràmit d'hores que havien de passar. em fa por notar això i ho faig sovint. sempre esperant el cap de setmana. si arribo a vella potser em retreuré les hores, els dies, les setmanes que he desitjat que passesin el més ràpid possible.
a mitja tarda he començat a dissenyar el sopar que em venia de gust, es repetia un desig que m'ha envait tota la setmana: menjar pinya amb pernil. que té la seva cosa, tenint en compte que és una combinació que mai fins avui havia tastat.
a més, la fantasia tenia un punt elaborat consistent en passar la pinya per la paella calenta amb una gota d'oli. així ho he fet, i ha quedat socarrimadeta que no cremada. l'he embolicat amb talls de pernil finets i ha estat boníssim. per desgràcia el plaer ha durat poc. crec que pateixo intolerància a la pinya desde l'estiu passat en què vaig intentar fer una dieta que duia molta pinya. un dia la pinya se'm va posar malament (estil com ho fa el melò, amb picor al coll i al nas i al paladar) i avui ha tornat a passar. encara em dura. estic ben frustrada.
la veritat, començo a estar una mica farta que a la meva vida no hi passi gaire res. vull acció i no crec que sigui massa demanar que l'acció sigui satifactòria. em temo haver sonat com el que no estic (desesperada).
seguiré a l'espera, però el temps converteix les bones intencions en manies. no vull ser una dona soltera maniàtica, i potser ja ho sóc una mica. en una altra ocasió enumeraré les meves manies, que no són poques.
a la imatge: Paul Klee - Kampfscene aus der komisch-phantastischen Oper - Sindbad der Seefahrer, 1923.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?