dimarts, 31 d’octubre del 2006

estem ratllats

surto de la dutxa feta un pollet versió dona adulta. amb la funció pressa-arribo tard activada, perfí, superats uns interminables minuts enganxada als llençols i sense trobar la manera d'escapar. somnolenta profunda i incapaç de retornar a l'estat vigília. agonia matinera.
surto de la dutxa i marxa el llum. i crido en silenci a la mala sort i activo la versió actuar en situacions difícils. en semi penombra es poden fer vàries coses millor del que sembla. assecar cos i cabells, aplicar desodorant i cremes, rentar dents, pentinar cabells. vestir-se. i la ràdio segueix funcionant.
surto a les penombres i obro la porta de casa per a comprovar si sóc l'única desafortunada en patir un tall d'electricitat: no: ho som tots els de l'escala.
no va la torradora, ni el microones ni l'assecador. i si triga massa en venir el llum tot el que hi ha a la nevera i congelador per llençar. sento el pànic dels sostenibilidad aquells. coi, que jo no tinc aire condicionat ni carnet de conduir.
a les 9:03, ja vestida i amb tot recollit i a punt de marxar a la feina amb una tovallola al cap i l'assecador de viatge, tornen a encendre's els llums del meu lavabo. els mateixos que encenc cada matí i cada nit tant si canvien l'hora com si no.
em puc assecar els cabells, puc posar el pa a la torradora. escalfar aigua pel te no, ja no hi ha temps. arribo a la feina a les 9:20 i la meva compi no hi és. ha arribat 5 minuts després, el metro tampoc no anava.
no sé si em consola pensar que si mai arriba a petar tot, els gordos fastigosos prepotents dels especuladors amb zero sensibilitat estètica ni moral també patirien els efectes. una mica sí. jo seria feliç en una cabana de fusta sense llum (ejem, sense internet???), i ells no. apa.
*
tema ratlles: he trigat en adonar-me'n: estan de moda. m'encanten les ratlles, però ser a la cua de la fotocopisteria de la facultat d'econòmiques (on paguen tant malament a les treballadores que elles no tenen més remei que treballar fatal, lent i amb mala llet), i veure tot el meu entorn a ratlles ha estat un xoc revelador. ratlles fines, ratlles gruixudes, combinacions blanc-negre, blanc-gris, coloraines-gris, coloraines-coloraines. tothom anava de ratlles. efecte presó voluntari, molt simbòlic. som uns no-res.
*
si hagués d'escollir un lloc preferit de mèxic, cosa força impossible, escolliria oaxaca. ciutat i estat. barreja del mèxic sec, dels cactus i les buganvílies, i del mèxic selvàtic, eucaliptus gegants i serralades plenes de verd. unes platges salvatges. cabanes, hamaques, cervesa, mar i bon rotllo.
oaxaca ciutat encisa a tot qui la visita. uns capvespres de color rosa, els carrers empedrats, les botigues de cacau amb espècies, el mezcal, les minatures de fusta i metall plenes de color, els sucs de fruita, les taquerías, el color, la olor, l'ambient. esglésies, barroc, or. els patis decadents amb plantes estoiques. la plaça amb unes figueres gegants, els venedors de globus i el mole. passió fulminant. el meu cor és amb oaxaca i amb la seva gent.

divendres, 27 d’octubre del 2006

totxos variats

m'acabo de cruspir un entrepà estil usa, és a dir, amb una relació farcit-pa clarament decantada pel primer.
la gana, la gula i la pressa, les meves tres inseparables companyes dels darrers temps m'han inspirat: pa de pagès amb tomàquet i formatge, pernil dolç i pernil salat en proporcions extra generoses. el resultat era una mica complicat de menjar, el pa de pagès amb tomàquet no està fet per a menjar en forma d'entrepà, la molla es compacta i s'esquerda i l'abundant contingut la feia relliscar. complicat però boníssim.
pendent l'anàlisi-estudi-comparativa socio-psico-econòmic entre els entrepans a l'americana (amb més farcit que pa) i els entrepans a la catalana (amb més pa que farcit). la seva mania per l'excès i la nostra per la moderació (?) o l'estalvi (?).
*
allò de parlar de la immobiliaria colonial es podria deixar com a promesa incomplerta, total estem en època. però jo tinc molts escrúpols i molta honra i compleixo, tot i la immensíssima mandra que em fa haver de narrar fets tant lamentables.
la immobiliaria colonial és una immobiliaria amb capital de la caixa i d'altres inversionistes que no m'he preocupat en saber. en tot cas és una de les immobiliaries més fortes i sanejades que tenim (patim). cada any fa una exhibició impudent i escandalosa dels seus multiplicants beneficis.
la immobiliaria colonial fa pisos, com el meu. pisos amb uns acabats indignes del seu renom i pressuposada qualitat. pisos amb parets torçades, banyeres picades (tots els veïns en teniem una, hi va haver una rifa?), terrasses amb les rajoles en inclinació contrària als desaigües (mini inundacions quan plou), cables de la tv que no tenen connexió real sinó un endoll enganyador. nul.la insonorització amb els veïns (en aliança amb la ridícula legislació al respecte), banyeres sense aïllar (silicona?) que provoquen parets humides, florides o podrides (el temps, que tot ho diu). parets de fulla de paper: penja un quadre i veuràs per un foradet l'habitació del costat. i esquerdes força impressionants. aquest darrer punt, denunciat pels veïns reiteradament ha estat ignorat sistemàticament per ells. els altres, amb molta insistència, els han anat resolent en relació a la seva mínima voluntat (en el meu cas, només la banyera, arreglada per un especialista en posar tirites especials a les banyeres picades).
el pitjor, però, és que hi ha greus esquerdes exteriors, producte d'uns forjats de mala qualitat que s'estàn començant a rovellar. que subjeten uns panells molt pesats que són els balcons. que si algun dia cauen algú pot fer-se molt de mal i algú de la colonial pot tenir molt mal de ventre.
però mentrestant, aquests espabiladíssims gestors, que per les seves respostes, actes i desprecis em fan sospitar que no tenen ni estudis ni inteligència ni educació, però si endoll del directe, han comunicat a l'administrador de finques que NO pensen sol.lucionar "més esquerdes" com si fóssin un invent caprici dels inquil.lins que quedem pendents. aquí paro. que vindria una narració llarga i feixuga. només dic que la presa de pèl ja ha arribat a un límit. que hi ha una garantia, i que els veïns estem en peu de guerra. que pensem passar a l'acció.
+
quin fàstic que em fan aquesta mena de negocis (totxo el rei) on es combina l'obsessió pel benefici amb el despreci per la qualitat del producte. avarícia i cobdícia. poder i corrupció. ecs. sóc la nova i flamant presi de la comunitat de veïns i he tret l'espasa. he dit.
^
imatge: l'indi gerònimo, la meva gran inspiració actual.

divendres, 20 d’octubre del 2006

manguis tots

el pitjor de no disposar de prou temps lliure és la sensació creixent d'estar quedant fatal amb un nombre cada vegada més gran de persones.
et sents repetir allò de l'hem de quedar, frase feta que em rebenta, i de la que darrerament en sóc usuària habitual, amb creixent sensació d'angoixa.
noto el pes de les promeses inconcretes. una manada cada vegada més gran, al galop, perseguint-me i creixent sense parar.
podria aclarir que li poso totes les bones intencions del món a la frase feta, però les bones intencions són insuficients si no hi ha concreció. no suporto la indefinició. no suporto dir hem de quedar.

tot sigui dit, la primera amb qui quedo fatal és amb mi mateixa i la meva forma física. amb la piscina ja fa dos mesos que dic que hi haig de quedar, i la cosa es va allargant. d'entre d'altres motius, hi ha el més important, i és que la meva estimadíssima i mitificada piscina segueix en obres. i va per a llarg, segons la carta que he rebut de la directora del centre esportiu a la que pertany. no sé si he rebut la carta perquè em vaig queixar per escrit, però m'inclouen quatre entrades per a gaudir de les instal.lacions durant un dia (!!!), i caduquen al març (!!!!). esperem que la piscina hagi ressucitat pel març. prego.
total que aquesta tarda, si no hi ha cap contratemps, aniré a nedar a la piscina alternativa que se m'ofereix i a la que he otorgat els qualificatius més sinistres possibles després d'haver-la patit el passat mes de juliol, mes en el que la meva estimada piscina la bona va començar a fer aigües.
+
demà em toca pagar penyora, en un d'aquells càstigs que m'otorga el destí per dir en veu alta frases lapidàries i per tenir pretensions estètiques i socials elevades.
és l'aniversari de la co. i no hi puc faltar, tenint en compte la meva desaparició total de la vida nocturna al seu costat en les darreres sis setmanes. afortunadament tenim la ma. que es una noia molt simpàtica que vam conèixer en un sopar i que em sustitueix i em consta que amb més afinitat amb la co. en quant a locals nocturns que jo.
elles dues ja van anar per sant joan a un d'aquells llocs als que aspiro a morir-me sense haver trepitjat: el bajabeach. vaig tenir l'excusa covard d'un exàmen. no m'agrada donar explicacions a persones que no les entenen per més que ho intenti. ho vaig intentar.
demà la co. celebra el seu aniversari i ha escollit el hardrockcafé. allò que jo mai pretenia conèixer. algú pot dir que no n'hi ha per tant. però jo sóc molt poc flexible amb les meves manies, i haver-ne de trencar una, ni que sigui com a penitència, em mata. així doncs, espero sortir d'allò amb barret mexicà i ballant la cucaracha. altra cosa seria indigna pel hardrockcafé. estaré a l'alçada. però mira que hi ha restaurants a bcn...!!!!!!!! coi, co. (i he estat incapaç de plantejar-li, tant fàcil que sembla).
*
aquest any els gurus de la moda han tingut l'avinentesa d'escollir un dels meus colors preferits per a l'hivern: el gris. els estic agraidíssima, només em faltava, amb la meva manca de temps lliure, que em passés com fa unes sis o set temporades, quan em va tocar peregrinar a totes i cadascuna de les botigues de bcn a la caça d'un jersei negre, amb la impactant resposta per part de les impactants dependentes de que: aquest any el negre no es porta. encara no m'he pogut recuperar del shock. sigui com sigui, aquest any es porta no només el negre sinó el gris sinó el marró fosc, els meus tres colors preferits d'hivern. agraïda de que el normal esdevingui moda.
fa un parell de setmanes sortien al dominical de la vanguardia tota una colla de personatges que es veu que busquen i creen tendències de moda, i per a tal fita, viatgen pel món com bojos. fent què?: doncs mirant la gent dels carrers del món i prenent nota. qui ho entengui que m'ho expliqui.
per a justificar la seva professió i suposo que els seus sous, tots aquests personatges dissenyen una roba que no se la posen ells ni per anar al hardrockcafé. no he vist cosa més lletja que les disfresses que ens proposen els de mango per a aquesta temporada. i ho sento per ells, però resulta que és l'únic catàleg que m'ha caigut a (i de les) mans. per altra banda, els personatges alternatius corremóns apuntadors de com va la gent pels carrers del món em podrien fitxar i jo els donaria idees de les bones, que fer publicitat gratuïta no em fa el pes.
^
au marxo a nedar, que em faltava renegar contra la immobiliaria colonial i els seu xanxullos, però això serà a la propera entrega, ho prometo :)
¨
imatge: idees innovadores amb mango provinents d'un dels països més llaminers crea- tendències, el japó. petits suggeriments per als nostres innovadors pastissers que vulguin satisfer la clientela insatisfeta amb els clàssics panellets.

dimarts, 17 d’octubre del 2006

pilarismes

osti, jo tenia un projecte i uns plans i una organització (ejem, o l'elevada pretensió de tenir-la).
ara tinc un projecte que trontolla, uns plans que se m'acumulen i caduquen i la cua comença a donar la volta al carrer. i un caos gegant.
estic fent de supewoman sense títol, sóc una intrusa al món de les professionals i se'm nota per tot arreu, no cola per enlloc.
treballar + estudiar + viure sola (+ el blog) ja em tenien prou entretinguda, i ja em mancaven hores, dins el luxe de permetre'm perdre'n unes quantes (detall vital per al propi equilibri mental).
afegint-se als anteriors, ara entra un nou element, l'element dit una relació. malabarisme de mans i peus, reorganització mil.limètrica del temps lliure per a satisfer tots els requeriments. sense parar de somriure, que tot forma part del que jo volia de la vida, i la gent diu que si es vol es pot i que el que jo faig ho fan tants d'altres.
bé. doncs per ara les argolles se'm emboliquen i alguna ha caigut i l'he trepitjat i llavors he caigut jo i m'he aixecat, he deixat de somriure uns minuts i torna a començar, que la vida és un joc i a mi jugar m'encanta. tot i que descansar també m'encanta i començo a tenir la bateria esgotada.
demà exàmen, dissabte anniversari de la co. pendent encara estudiar i comprar regal i anar a buscar uns pantalons que fa una setmana que ja tenen la vora feta i avui classe fins les 10 de la nit. divendres sopar que em temo que hauré de cancel.lar, diumenge futbol en colla que accepto perquè una és un animal social encara que mai no ho hauria dit, i fes treballs per a classe i planxa i omple la nevera, i no oblidem les exigències de la feina que són múltiples i punyeteres. i per si no n'hi havia prou, uns quants i jo hem creat el blog tertúlia que és producte de la nostra sortida virtual al món real i les nostres tertúlies reals com la vida mateixa (res a veure amb les de la tele) que pretenem fer un cop al mes (feta la primera).
que algú m'expliqui d'on trec el temps. sóc a la feina i ja he superproduit un 300% de les meves tasques per a poder tenir una horeta pel blog.
feta la introducció pertinent per a donar a entendre la situació delicada en la que em trobo, passaré ara a relatar algun esdeveniment dels darrers temps.
+
pont del pilar. la meva yaya es diu pilar, però tristament ara només ho sap de tant en tant. era un dia de dinar familiar i ha evolucionat a dia de dispersió familiar. ja no ho celebrem amb ella, que tot sigui dit, ens trobavem uns elements de la família prou discordants i incompatibles que ara ja tenim un motiu menys per a patir-nos. així que cadascú ha anat pel seu compte, i jo a valència, ciutat que no coneixia i que ara conec només una mica.
corroboro el que m'havien dit. valència té una llum espectacular, un casc antic espectacular i un antic curs del túria ara reconvertit en parc extraespectacular. un luxe tenir un parc així. i palmeres i moltes flors i esglésies i barroquisme per aquí i per allà i color i caos mediterrani, i alguna taca de lletgisme multicolor i botigues de barri de les que cada vegada en queden menys a la meva ciutat.
pel camí, l'horror del ciment, que es carrega un paisatge que ha trigat tans segles en ser preciós i que a cop de talonari es converteix en un monstre lleig i trist. marina d'or i tot el que l'envolta. el mal gust de pretendre fer una ciudad de vacaciones i el que en resulta: una acumulació espantosa i enorme d'edificis monstruosos, gegantins, lletjos. el mal és més gros del que m'imaginava. pobre mediterrani.
^
ah, i venen els panellets i aquest any em venen molt de gust (els de coco). i segueixo contrària al concepte halloween.

dilluns, 16 d’octubre del 2006

valència - octubre 2006



the nostalgist, piano magic (2005) + imatge de la plaça de la verge, valència.



Powered by Castpost

dilluns, 9 d’octubre del 2006

enrosada

embolcall de dilluns grisot sobre cor melòs de compota dolça de fruits del bosc. em podria passar el matí fent aquesta mena de divagacions delirants i el paperam damunt la taula i el telèfon interrompent-me, impertinent, i l'acumulació de tasques i jo somrient i enfilada. m'ha costat pujar, i ara que hi sóc, no penso baixar. aquí a dalt tot es veu amb la distància perfecta i tot és relatiu i res no importa. hi havia coses que no m'agradaven, allà a baix, però ara mateix no caic.
*
dissabte nit vaig estar al poble sec i vaig reviure moltes sensacions i records de la meva tendra infància. fins els sis anys. records flonjos i simpàtics. circ, elefants, monges, uniforme, botes ortopèdiques, la cavalcada dels reis al carrer lleida. els xiscles aguts de les misterioses màquines de la carnisseria del carrer radas, fent hamburgueses, em deien, i jo me les menjava amb patates, somnis golafres de camí a l'escola. feien el barça a la tele i la meva mare m'encarregava de buscar el meu pare dins aquella pantalla de la tv tant petita en blanc i negre, i jo ho intentava un ratet.
les olives del colmado dels senyors de la fresneda, la truita a la francesa a trocets amb pà amb tomàquet tallat a daus, més contenta si tocava truita amb patata. enxampada humiliant mentre pispava llaminadures (he de dir que amb poca traça), el nen dels veïns i la seva passió encegada cap a mi (?!), obsessionat en fer-me prometre-li que ens casariem (la meva negativa caperruda es pagava amb maltracte versió infantil, que no innocent). la placeta del sortidor i l'uniforme d'infermera amb capa. capa i botes ortopèdiques: símbol premonitori de com vaig pel món.
+
una trobada amb gent afí, una trobada que desitges però que alhora et fa por, pel temut fracàs, per la temuda manca d'inspiració comunicativa (verbal), pel què diran (ai). i tornes a casa amb la il.lusió de sentir com tot -sembla que- s'encarrila, amb la unió comú de forces i ganes, i amb un inesperat regal en forma de pot de mel. tardor i mel, afinitats i mel, somriures tímids i mel, calor humana i mel.
^
aterrant, doncs, planejant, suaument, sobre la pista d'aterratge que s'anomena dilluns. cal baixar les escales de l'avió poc a poc, i tocar terra ferm. sentir un petit mareig, i tirar endavant, que les obligacions manen i no perdonen. però tampoc no poden evitar que una llum rosa m'il.lumini el camí.
¨
imatge treta del magnífic blog de cuina de la nordljus (linkat a la dreta, secció foodlinks), corresponent al mes de juliol del 2005.

divendres, 6 d’octubre del 2006

youtambé!


m'apunto al tema penjar videoclip freak. aquí, en falco, el meu ultraheroi dels 80.

Vienna Calling

dilluns, 2 d’octubre del 2006

escudella de bolets

acabo d'escoltar el nou capítol de caçadors de bolets. mentre fregava plats i endreçava la casa i sopava, i la meva sensibilitat ha quedat força afectada.
no li he trobat la més mínima gràcia a la intenció de fer ídem, el locutor emprava un to cínic ridiculitzador absolutament insultant. si jo fos de la família de l'avi-pare-nét que han tingut la gentilesa d'acompanyar els de l'equip del programa (en vocabulari tevetresià) els denunciava per falta de respecte.
la delicada línia que traspassa l'ironia de l'insult és per a alguns inexistent. si he aguantat ha estat per la recepta, i per a més inri ha consistit en un carpaccio amb fetge. zero points. dit avall. que els tallin el coll!!!!
+
estic en ona germanor universal i no suporto les coses lletges. per desgràcia, n'estic.em envoltada.ts. m'agradaria ser l'ultrasuperminyona i tot volant per la ciutat, escombraria brutícies, endreçaria destrosses, donaria lluentor al polsegam generalitzat i teletransportaria ciutadans atrafegats als seus destins en un senzill joc de mans. ho deixaria tot que faria goig.
*
la dèria neteja i ordre m'agafa de tant en tant en grau extrem, i no descarto que els nous veïns del davant, okupes per a més detall, en tinguin alguna cosa a veure. amb el moviment okupa nostrat no puc tenir la més mínima simpatia, degut a la seva manca de pretensions higiènico-sanitàries. i no cola que es tracti d'una micofàgia extrema.
em consta que a berlín i amsterdam per dir dues ciutats on el moviment es respecta, les coses són ben diferents. així doncs, on és l'ong que s'apunti el tanto i envii els nostres llardosos okupes a fer un erasmus per l'europa civilitzada? que tornin nets i polits i educats i desenganxats de substàncies evasives i llavors potser els entendria i fins i tot donaria suport. jo i molts. i així arribaria el seu desitjat suport civil massiu i s'engegaria la somniada revolució per una vivenda digna. i una cosa duria a l'altra i un món millor seria possible.
=
potser estic molt tralarí. es pot culpar el temps. els contrastos rasca al matí-calda al migdia-fresca al vespre m'obliguen a posar-me una peça de roba cap a la que no tinc cap simpatia: els mitjons de mitja. surto de matí de casa i torno de nit. es descarten doncs, tant les botes com les sandàlies, únic calçat que gasto amb plaer.
ja són dues les setmanes obligada a les sabatetes amb mitjons de mitja, i vull aprofitar aquest espai per a denunciar que han estat dissenyats per misògins que aspiren a que totes les dones patim de varius. el meu ample de cama es pot considerar standard-petit i tot i així quan em trec els maleïts mitjons les meves dues cames porten unes marques de tortura esgarrifoses. l'opressió deu afectar el meu ja minvat raonament. sens dubte.
si fes fred, em podria posar mitjons i botes i les meves cames ho agrairien i la meva circulació encara més i aquest blog no diguem i no és tant demanar que ja som octubre. vinga fred, que ja trigues!
^
imatge: un fan dels bolets en totes les seves vessants.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?