dilluns, 9 d’octubre de 2006

enrosada

embolcall de dilluns grisot sobre cor melòs de compota dolça de fruits del bosc. em podria passar el matí fent aquesta mena de divagacions delirants i el paperam damunt la taula i el telèfon interrompent-me, impertinent, i l'acumulació de tasques i jo somrient i enfilada. m'ha costat pujar, i ara que hi sóc, no penso baixar. aquí a dalt tot es veu amb la distància perfecta i tot és relatiu i res no importa. hi havia coses que no m'agradaven, allà a baix, però ara mateix no caic.
*
dissabte nit vaig estar al poble sec i vaig reviure moltes sensacions i records de la meva tendra infància. fins els sis anys. records flonjos i simpàtics. circ, elefants, monges, uniforme, botes ortopèdiques, la cavalcada dels reis al carrer lleida. els xiscles aguts de les misterioses màquines de la carnisseria del carrer radas, fent hamburgueses, em deien, i jo me les menjava amb patates, somnis golafres de camí a l'escola. feien el barça a la tele i la meva mare m'encarregava de buscar el meu pare dins aquella pantalla de la tv tant petita en blanc i negre, i jo ho intentava un ratet.
les olives del colmado dels senyors de la fresneda, la truita a la francesa a trocets amb pà amb tomàquet tallat a daus, més contenta si tocava truita amb patata. enxampada humiliant mentre pispava llaminadures (he de dir que amb poca traça), el nen dels veïns i la seva passió encegada cap a mi (?!), obsessionat en fer-me prometre-li que ens casariem (la meva negativa caperruda es pagava amb maltracte versió infantil, que no innocent). la placeta del sortidor i l'uniforme d'infermera amb capa. capa i botes ortopèdiques: símbol premonitori de com vaig pel món.
+
una trobada amb gent afí, una trobada que desitges però que alhora et fa por, pel temut fracàs, per la temuda manca d'inspiració comunicativa (verbal), pel què diran (ai). i tornes a casa amb la il.lusió de sentir com tot -sembla que- s'encarrila, amb la unió comú de forces i ganes, i amb un inesperat regal en forma de pot de mel. tardor i mel, afinitats i mel, somriures tímids i mel, calor humana i mel.
^
aterrant, doncs, planejant, suaument, sobre la pista d'aterratge que s'anomena dilluns. cal baixar les escales de l'avió poc a poc, i tocar terra ferm. sentir un petit mareig, i tirar endavant, que les obligacions manen i no perdonen. però tampoc no poden evitar que una llum rosa m'il.lumini el camí.
¨
imatge treta del magnífic blog de cuina de la nordljus (linkat a la dreta, secció foodlinks), corresponent al mes de juliol del 2005.

Comments:
Ooooh... i papallones a la panxa i mel als llavis i flors a les puntes dels dits i els núvols per fi fan olor i els carrers fins i tot semblen nets i aquest somriure a la cara mentre camines sola...

I jo, espectadora, us vaig creuant pels carrers (fins a quatre noies d'aquestes he comptabilitzat avui) i al final se m'encomana aquest somriure primaveral.
Envejo la vostra felicitat amb tot el meu afecte.
"...dona'm la força que no tinc, fes primavera a la tardor..." (Quimi Portet)
 
ueee!!! ovació! magnific post aquest de na Hanna! realment captivador, m'he sentit traslladat a una època que no vaig viure però que gràcies a tu puc imaginar perfectament. La banda sonora de la part del post dedicat als records d'infància podria ser el "pantalons curts i els genolls pelats" dels Pets.

Entenc la teva por a la poca fluïdesa verbal en certs moments. A mi em passa. En el meu cas puc assegurar-te que és fonamentada, m'és imposible ja no només semblar brillant sinó mitjanament simpàtic amb algú que m'agrada...

però be! vas ser valenta i va anar exitosament! i ara tens, a sobre, un bon pot de mel!
 
Molt bo Hanna,
Ara ja pots baixar aquí amb els humans, ben vençuda la timidesa, sí senyora!!
Ara, has sapigut alguna cosa del veí enamorat?
 
Ei, maco, maco, sí senyor. Quina delícia de post, Hanna. Suau, tot ell
 
Aquests són els dilluns (i els dissabtes i els divendres)que calen, i que duri...
Tornes a encomanr pau i felicitat, Hannab.
 
molt maco, hanna, qué dolces són les coses quan son dolces!

:o))
 
Quins records els de la infantesa! No sempre són dolços, però el teu post d'avui una delícia. Gràcies.
 
Diguem que m'apunto al carro de les lloances i les felicitacions. El que més m'ha agradat és l'explicació d'aquesta sensaciód e benestar. I a sobre saps d'on vé! No em crec que siguis negada per a la poesia! ;-)
 
jo soc tan brutu i empíric, que quan les dones pujeu a aquest nivell de llenguatge em quedo totalment en una altre òrbita i no m entero de res.
 
A mí també m'ha encantat el post. Suposo que tots hem anat recordant retalls de la nostra infantesa mentre el llegíem... I ha estat com imaginar-se perfectament la teva!

Petons, Hanna!
 
m´ha agradat molt aquest post... sobretot, la part de la infantesa, on contes lo del xiquet empenyat en casar-se en tu! jejeje... m´has recordat a mi, que a la guarde tenia un novio d´allò més oficial xDD
 
Hannah, soc en wolf, m´alegra veuret tan plena de vida, m´alegra llegirte, m´alegra infinitament, m´` alegra llegir les tevas ideas, m´alegra saber de tu, m´alegra que visquis lluny de la uni i pugui llegir las tevas desventuras, en els mesos que fa que no poso un post, m ´alegra llegir els eus.

Un peto guapa, ets la espurna que li falta als superficials, ets la vida que no coneixen els inconsients
 
moltes gràcies solets!
(wolfiiii m'ha fet molta ilu saber de tu, a veure si expliques alguna cosa home!!! )
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?