dilluns, 9 d’octubre del 2006

enrosada

embolcall de dilluns grisot sobre cor melòs de compota dolça de fruits del bosc. em podria passar el matí fent aquesta mena de divagacions delirants i el paperam damunt la taula i el telèfon interrompent-me, impertinent, i l'acumulació de tasques i jo somrient i enfilada. m'ha costat pujar, i ara que hi sóc, no penso baixar. aquí a dalt tot es veu amb la distància perfecta i tot és relatiu i res no importa. hi havia coses que no m'agradaven, allà a baix, però ara mateix no caic.
*
dissabte nit vaig estar al poble sec i vaig reviure moltes sensacions i records de la meva tendra infància. fins els sis anys. records flonjos i simpàtics. circ, elefants, monges, uniforme, botes ortopèdiques, la cavalcada dels reis al carrer lleida. els xiscles aguts de les misterioses màquines de la carnisseria del carrer radas, fent hamburgueses, em deien, i jo me les menjava amb patates, somnis golafres de camí a l'escola. feien el barça a la tele i la meva mare m'encarregava de buscar el meu pare dins aquella pantalla de la tv tant petita en blanc i negre, i jo ho intentava un ratet.
les olives del colmado dels senyors de la fresneda, la truita a la francesa a trocets amb pà amb tomàquet tallat a daus, més contenta si tocava truita amb patata. enxampada humiliant mentre pispava llaminadures (he de dir que amb poca traça), el nen dels veïns i la seva passió encegada cap a mi (?!), obsessionat en fer-me prometre-li que ens casariem (la meva negativa caperruda es pagava amb maltracte versió infantil, que no innocent). la placeta del sortidor i l'uniforme d'infermera amb capa. capa i botes ortopèdiques: símbol premonitori de com vaig pel món.
+
una trobada amb gent afí, una trobada que desitges però que alhora et fa por, pel temut fracàs, per la temuda manca d'inspiració comunicativa (verbal), pel què diran (ai). i tornes a casa amb la il.lusió de sentir com tot -sembla que- s'encarrila, amb la unió comú de forces i ganes, i amb un inesperat regal en forma de pot de mel. tardor i mel, afinitats i mel, somriures tímids i mel, calor humana i mel.
^
aterrant, doncs, planejant, suaument, sobre la pista d'aterratge que s'anomena dilluns. cal baixar les escales de l'avió poc a poc, i tocar terra ferm. sentir un petit mareig, i tirar endavant, que les obligacions manen i no perdonen. però tampoc no poden evitar que una llum rosa m'il.lumini el camí.
¨
imatge treta del magnífic blog de cuina de la nordljus (linkat a la dreta, secció foodlinks), corresponent al mes de juliol del 2005.

# posted by Hanna B : 12:50 p. m.
Comments:
Ooooh... i papallones a la panxa i mel als llavis i flors a les puntes dels dits i els núvols per fi fan olor i els carrers fins i tot semblen nets i aquest somriure a la cara mentre camines sola...

I jo, espectadora, us vaig creuant pels carrers (fins a quatre noies d'aquestes he comptabilitzat avui) i al final se m'encomana aquest somriure primaveral.
Envejo la vostra felicitat amb tot el meu afecte.
"...dona'm la força que no tinc, fes primavera a la tardor..." (Quimi Portet)
# posted by Blogger rhanya2 : 9/10/06 3:57 p. m.
 
ueee!!! ovació! magnific post aquest de na Hanna! realment captivador, m'he sentit traslladat a una època que no vaig viure però que gràcies a tu puc imaginar perfectament. La banda sonora de la part del post dedicat als records d'infància podria ser el "pantalons curts i els genolls pelats" dels Pets.

Entenc la teva por a la poca fluïdesa verbal en certs moments. A mi em passa. En el meu cas puc assegurar-te que és fonamentada, m'és imposible ja no només semblar brillant sinó mitjanament simpàtic amb algú que m'agrada...

però be! vas ser valenta i va anar exitosament! i ara tens, a sobre, un bon pot de mel!
# posted by Blogger bellosoli : 9/10/06 4:36 p. m.
 
Ei, maco, maco, sí senyor. Quina delícia de post, Hanna. Suau, tot ell
# posted by Anonymous Anònim : 9/10/06 6:33 p. m.
 
Aquests són els dilluns (i els dissabtes i els divendres)que calen, i que duri...
Tornes a encomanr pau i felicitat, Hannab.
# posted by Blogger miquel : 9/10/06 9:30 p. m.
 
molt maco, hanna, qué dolces són les coses quan son dolces!

:o))
# posted by Blogger Xurri : 9/10/06 10:10 p. m.
 
Quins records els de la infantesa! No sempre són dolços, però el teu post d'avui una delícia. Gràcies.
# posted by Blogger alatrencada : 9/10/06 11:23 p. m.
 
Diguem que m'apunto al carro de les lloances i les felicitacions. El que més m'ha agradat és l'explicació d'aquesta sensaciód e benestar. I a sobre saps d'on vé! No em crec que siguis negada per a la poesia! ;-)
# posted by Blogger Albert : 9/10/06 11:23 p. m.
 
A mí també m'ha encantat el post. Suposo que tots hem anat recordant retalls de la nostra infantesa mentre el llegíem... I ha estat com imaginar-se perfectament la teva!

Petons, Hanna!
# posted by Anonymous Anònim : 12/10/06 7:41 p. m.
 
m´ha agradat molt aquest post... sobretot, la part de la infantesa, on contes lo del xiquet empenyat en casar-se en tu! jejeje... m´has recordat a mi, que a la guarde tenia un novio d´allò més oficial xDD
# posted by Anonymous Anònim : 13/10/06 2:25 p. m.
 
Hannah, soc en wolf, m´alegra veuret tan plena de vida, m´alegra llegirte, m´alegra infinitament, m´` alegra llegir les tevas ideas, m´alegra saber de tu, m´alegra que visquis lluny de la uni i pugui llegir las tevas desventuras, en els mesos que fa que no poso un post, m ´alegra llegir els eus.

Un peto guapa, ets la espurna que li falta als superficials, ets la vida que no coneixen els inconsients
# posted by Anonymous Anònim : 14/10/06 1:13 a. m.
 
moltes gràcies solets!
(wolfiiii m'ha fet molta ilu saber de tu, a veure si expliques alguna cosa home!!! )
# posted by Blogger Hanna B : 16/10/06 9:59 a. m.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?