diumenge, 29 de maig del 2005

llangor

després d'un cap de setmana inhabitualment intens, en aquests moments tinc un atac de nosequetinc. una barreja de cansament i d'insatisfacció.
divendres: concerts al primavera fins les 4 i pico.
dissabte: dia de recuperació i a la nit sopar fantàstic al rincón persa amb les megamontse & bel.
diumenge: excursió a la costa brava, dinaret més que agradable amb vistes a la caleta de sa tuna i després passeig per tamariu.
on és el problema? doncs que el xavi no ha estat present en cap de les mencionades activitats. estic molt decebuda. i no el culpo només a ell, som tots dos igual de penosos. divendres cap comunicació. al primavera em va donar el punt de pensar que podria ser per allà. total ja va passar amb interpol, no ens vam dir que hi anàvem i va resultar que tots dos hi èrem. però com que ell no va donar senyals, jo menys! visca la dignitat...
dissabte tarda va trucar, per dir que estava passejant pel meu barri perquè anava al primavera... ah.. si??? i és clar, divendres hi havia anat. mare, que patètic és tot això. el david era amb mi i em va dir que li vaig fer un paper molt distant. què havia de fer..?? total no sé ni perquè trucava. vaja, per dir que ja tenia pla per dissabte nit, perquè ell tenia el bonus sencer i jo no.
i avui el detallin, mentre dinavem, un sms per dir que em convidava a la darrera birra pre-operatòria. m'he contingut una mitja hora per dinar tranquil.la i per no enviar-li un missatge d'amargada mal follada. finalment li he dit que era fora i que la birra per a la propera setmana, si tot va bé.
el meu mosqueig és també amb mi mateixa. però és que després de tants anys amb la mateixa parella, seguits d'un any de passió estúpidament malgastada amb algú compromés, seguit de tres mesos amb una persona amb la que únicament compartia els mateixos gustos musicals... doncs resulta que sóc una parvuleta en relacions home-dona. estic perduda i em guio per comportaments antedil.luvians que diuen que has d'esperar que el mascle doni senyals d'interés i després posar-li difícil perquè pugui disfrutar de la cacera que és el que més els agrada. quina angúnia coi. tampoc és exactament això. també ho faig per mi, m'agrada el tema d'allargar el desig i a més pel camí coneixes més a l'altre i pots tenir temps de frenar en sec i tot.
el problema és que no puc distingir entre sexe i amor. aquest tio és un simple rotllo i jo m'he complicat la vida posant-hi sentimentalisme on no n'hi havia.

divendres, 27 de maig del 2005

non-fiction

vale, ara vaig tajilla. però dic i afirmo que he pagat 60 € i els tornaria a pagar perquè he rebut a canvi una sessió d'emocions i sensacions que ha valgut la pena rotundíssimament.
primer arribar i veure un ratet la kristin hersh (crec q s'escriu així), aguantable però feia molta calor. després un ratet d'american music club, agradable com a música de fons.
Finalment els mítics NEW ORDER. l'escenari era lamentable, horrible, pitjor impossible. fins i tot feia baixada, cosa inapropiadíssima per a un escenari. però estavem allà tots entregats i ha resultat un concert memorable. la cosa ha començat destrempadíssima amb un "good night spain". hi havia tantes ganes de que toquessin que tot perdonat. han començat calentant motors, jo ni idea del que tocaven a part de "crystal". el tio ha dit algo així com "tocarem el nou album que tan poc us ha agradat" i han anat fent. so perfecte, ritmes reconeixibles i sobretot LA VEU que no ha canviat en absolut i que posa la pell de gallina. una veu de vellut, suau i alhora dura. m'encanta. en canvi l'aspecte era decebedoríssim, una mena de iaios hooligans amb look mudat d'anar de birres a lloret. ok, són new order i són de manchester. reprobable també el parlar amb el públic amb accent d'anar per casa. el pavo arrencava a xerrar i et perdies. ANYWAY han fotut canya de cop amb "bizarre love triangle" que ha sonat raríssima perquè s'han saltat a sac la primera part i a partir d'aqui festa total. la penya ja entregada, "true faith" i deliri colectiu amb "love will tear us apart" (impossible entendre que ha dit primer.. l'ha dedicat a l'Ian??) fotent tots bots com bojos. brutal. no recordo que més ha sonat però eren reconeixibles. han marxat i no ha calgut cridar gaire, en cinc minuts han tornat per fer trontollar "blue monday" en una versió megallarga i que ha sonat mítica. traca final i bonanit. m'hauria quedat una estona més de concert però res. ni bis ni conyes. bonanit avis, sou uns mestres i la vostra música no ha perdut ni qualitat ni ritme ni nivell en 20 anys. un absolut mèrit.
no faré comentaris sobre mercury rev. bé, sí, diré que em fan pena com a músics. la veu del cantant era esgarrifosament aguda i no entenc ni la seva grandiloquència ni els seus semi himnes ni les frases d'autoajuda que penjaven de fons a l'escenari i tot plegat m'ha semblat una mena banda sonora d'estil anunci de multinacional que va d'amigable amb el medi ambient i les angoixes del dia a dia. però tenien molt públic.
PIANO MAGIC han estat la joia de la corona amb permís dels New Order. Res a veure uns amb altres, però si hi ha una música que val la pena d'escoltar ara mateix és la seva. increibles, currats, profunds, lírics, sensibles i en absolut afectats. that's what I like. ha estat curt però excel.lent. i a sobre jo a primera fila com una grupie. millor impossible. em sap greu no haver-los vist mai en un concert sencer a barcelona, perquè això d'avui ha estat genial, pero molt curt! deurien estar morts de son a aquelles hores (tocar a les 3 del matí, quina aberració...!!)
i a la meva edat poc més puc demanar. realment marxo a dormir molt satisfeta. ara que la organització, els lavabos i etc.. una kk.

dijous, 26 de maig del 2005

perfect kiss

dolguda i traumatitzada per la deixadesa de les mans que mouen els fils de barcelonablogs, enceto un altre blog sense oblidar que l'altre podria ressucitar en qualsevol moment.
estic poc poc poc inspirada, així que res, quatre ratlles per començar i a veure si poc a poc puc anar enfilant els temes que m'han quedat encallats.
per a mi aquesta setmana era clau, la setmana prèvia. potser el destí ha decidit fer-me callar una mica, i potser ha estat el millor, qui sap!
en tot cas i per repetir-me una miqueta més ho tornaré a dir: dimarts entro al quiròfan, voluntàriament i sense estar malalta, per operar-me la punta del nas.
el cap de setmana el vull aprofitar a tope. que tothom diu que no ha de passar res, fins i tot la meva mare, però sigui com sigui el meu nas de patata s'ha de despedir dignament del món.
marxo a dormir que demà serà un llarg dia. estic ansiosa per veure els honorables senyors que són ara new order i no diguem la traca final de piano magic a les 3 AM.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?