dijous, 29 de setembre del 2005

dijous 290905 22:12h

estic marejada i tinc fluixera.
em fan mal les cames i els ronyons.
els ovaris porten tot el dia centrifugant.
la part posterior dreta del meu crani ha passat la tarda llampegant dolorosament.
plou i ja és fosc. m'he posat sandàlies i he se m'han quedat els peus gelats.
tinc la casa desendreçada i la nevera buida de coses bones.
no em motiva que demà sigui divendres, perquè ja no comença el cap de setmana a les dues de la tarda sino a les vuit i no és el mateix.

tot seria de més bon portar si tingués la vareta màgica per fer-me un margarita com cal (granisat) i prendre'l poc a poc però prou depressa per evitar l'aigualiment, i escoltar alguna cosa agradable i relaxar-me mirant la posta de sol damunt el mar.
davant la impossibilitat de tal miracle, em conformo en posant un acudit: (agraïnt a les meves estimades M&B que me'l hacin fet arribar)




dimarts, 27 de setembre del 2005

fenòmen single

com que tinc el spm (punts 8 i 12: no, i aquest mes el 4 tampoc) em permeto seguir desofegant-me del que em molesta i em sembla intolerable. coses que normalment i sense el spm m'importen més aviat menys.
així que aprofitant l'embranzida del spm avui toca despotricar contra el fenòmen single i tota la caradura-marketing-explotadora que l'envolta. si per al consumisme tots som petites ratetes de laboratori a qui enredar, els que a més vivim sols i sense parella ens toca rebre aquesta ridícula etiqueta de singles i abracadabra: facin joc senyors! resulta que som un immens, enorme, gegant mercat potencial i fins i tot el proper cap de setmana ens munten una fira: salón singles.
doncs per començar la paraula ja em crea picors. i la pronunciació "singel" no diguem. per a mi un single es un disc dels petits, que a la meva infància-joventut en tenia molts i variats, i també de maxi-singles que era la cançó matxacona en versió llarga (la de la dolce vita, per ex).
personalment sóc extremadament individualista, incapaç de formar part de cap grup, ni d'adaptar-me a cap fenòmen de masses. dissabte nit a la plaça reial hi havia un escenari amb una espècie de rapper explicant com fer unes passes de ball. quan vaig veure tothom repetint les passes no m'ho podia creure. de fet mai em puc creure que hi hagi gent disposada de manera voluntària a formar part de les masses anònimes manipulables.
la perversió del fenòmen single consisteix en nutrir-se de l'angoixa que habita generalment en la gent soltera: que no volen ser-ho. i que s'apunta a que se li organitzin sopars, festes, excursions, viatges, calçotades o el que sigui. i en l'avinentesa d'estar passant-ho molt bé entre desconeguts (primer despropòsit) se suposa que acabes coneixent "l'home/dona de la teva vida" (segon despropòsit: és un invent de hollywood) i tots a venerar aquests organitzadors que ens donen l'oportunitat de deixar de ser singles per les restes de les restes.
res a fer amb mi: no em col.locaran l'etiqueta aquesta perquè no la vull dur ni vull formar part de cap col.lectiu que tingui en comú no tenir parella com a excusa per omplir el temps lliure.
a mi no m'enredeu. au.

divendres, 23 de setembre del 2005

de guàrdia

em presento: aquí una pringui a la feina en festiu. m'han fet venir per fer una trucada important a un proveïdor que ahir no va haver manera de trobar. i ara es troba reunit i haig d'esperar mitja hora per tornar a trucar. pringui, si. però assumeixo unes condicions força acceptables a la feina i a canvi faig un sacrifici quan cal. està assumit tot i que en aquest cas no ho vaig saber fins ahir migdia que avui hauria de venir. però be, visc a prop de la feina i ja està.
aprofito per dir que estic emprenyada pels tres dies festius amb botigues tancades. si aquests tres dies no puc comprar els llibres que necessito ni la roba que necessito ni les bambes que necessito ni el menjar per omplir el congelador, em resulten uns festius punyeteros. no puc aprofitar el temps que precisament és el que no em sobra els meus laborables.
jo seria la primera en votar per la liberització dels horaris comercials a l'estil usa o londres. i ho sento però no entenc les queixes dels botiguers, que liberització no significa pas obligació a obrir. cadascú que faci amb el seu negoci el que vulgui, i ho diu una néta de taverners, i els meus avis van tenir el bar obert durant molts anys cada dia de la setmana. un gran sacrifici, que s'ha de tenir molt present si vols obrir segons quin tipus de negoci. i si que és molt fàcil parlar i posa't a fer-ho: és duríssim. totalment d'acord.
i als dependents dels centres comercials, que es queixen per treballar en festiu. doncs el mateix els dic, cadascú que assumeixi en quin sector treballa i en quines condicions acorda un contracte. i ara ho diu una ex treballadora d'hotels que treballava caps de setmana, ponts, nadals i festius, que un hotel no tanca mai. i no diguem hospitals i sector sanitat en general.
que si els treballadors d'hosteleria i els de la sanitat es queixessin per treballar en festiu pensariem que no han assumit les condicions de la seva professió.
o ara em dirà algú que consumir no és una necessitat bàsica?
sembla un tema delicat i conflictiu. ja sé com està el mercat laboral en aquest pais, ja sé que molta gent no pot escollir, i que en general es pringa per un cantó o per un altre. però sempresempre es pot negociar. i saber a què et compromets. i assumir-ho.
i el dia de la llibertat d'horaris comercials arribarà, perquè tenir els consumidors lligats de mans no té sentit i ho sap tothom.

dimecres, 21 de setembre del 2005

transformacions

estic morta de son. i això que aquest matí m'he adormit i en total han estat nou hores de reparador descans. doncs ni el te extrafort m'ha espabilat. em cauria de cap sobre la taula i començaria a dormir immediatament. els meus gens compartits amb els lepidòpters em fan simpatitzar amb la fase larva, em quedaria tant feliç embolicada a la meva funda nòrdica durant hores i hores.
ara que, sortir-ne feta una papallona ufana ja seria un somni de pais multicolor.
*
porto dies somniant amb l'angoixant tema de participar a classe, que és la meva assignatura pendent. dissabte vaig somniar que em suspenien per no participar a classe. un dramon. avui he somniat que no parava de participar (transformada en la plasta-pilotens de la classe). espero perdre el pànic a dir burrades i a posar-me vermella aviat, perquè ja porto un parell de dies que intervindria. però no m'arrenco. i no em serveixen de res els pensaments "més edat = menys vergonya" (que en segons quin tema em van funcionant, però en aquest encara no). també em té tensa que el proper dimecres haurem de fer la primera presentació d'un capítol d'un llibre a classe -un grupet de sis entre els que jo- i pitjor: comentar-lo i respondre les preguntes dels compis allà damunt la tarima. meingots. ara em començo a preguntar què coi fa una antisocial estudiant sociologia.
sigui com sigui estic extra motivada i ahir vaig sentir com un despertar neuronal a classe. una lucidesa de connexió i comprensió molt interessant. potser fos l'efecte de la sobredosi de xocolata negra que em vaig cruspir als postres del dinar, o a l'agudesa del professor, o a que he fet actuar una matèria gris que portava temps descansant. potser per això tinc tanta son. ve't-ho aqui, que han augmentat les neurones actives i per tant també les dormilegues.
*
l'ajuntament aquest tant mega modern que ens col.loca aquests cartells de les festes de la mercè tant avantgardes (que trigaran segles en ser compresos per nosaltres, la gran massa) ens hauria de donar un descans als del poblenou. que no pot ser que empalmem les festes del barri amb la mercè i ara ens endillin els concerts al fòrum. i diumenge una altra vegada els focs artificials. així anem com anem pel món: esgotats.
jo, sempre preocupada per posar bcn al mapa de les performances més actuals, proposo que prenguin nota de la sleepy party que es va fer a brooklyn, nova york al 2003. que ja anem passats de moda amb tanta farra activa!!

dimarts, 20 de setembre del 2005

en bata i sabatilles


mmmmm....
el comité de savis crítics em fa saber que al meu blog semblo que vaig de guais. i que peco en excés de ganes de semblar original. ui... ui.... ui...
aquí va doncs, una llisteta a l'atzar per combatre tals comentaris i que espero endreci aquesta inmerescuda imatge que he donat fins el dia d'avui:

i prou que ja m'estic posant freak, que una és com és, coi.


diumenge, 18 de setembre del 2005

de romeria al videoclub

dins de les meves contradiccions cinèfiles, em congratulo de que el videoclub la papaya verde hagi decidit obrir sucursal al meu barri, i més concretament a cinc minuts de casa. per començar com que avui he estat de ressaca apalancada diumengera he agafat una del rohmer: la collectionneuse. aquest és un director que m'estimo molt com queda demostrat en les diverses fases d'amor-odi que passo veient les seves pelis. a la d'avui he tingut intenses ganes d'assassinar tots els actors que anaven apareixent, i alhora he gaudit tant de les imatges, l'ambient, els paisatges, els entorns, i els detalls com les orenetes xisclant i els galls matiners en aquella casa tan bonicament francesa.
també hauré de confessar que m'he adormit durant uns quinze minuts. però he enganxat el fil perfectament i sense problemes. i m'ha quedat la sensació (pedant) de creure que aquesta peli hauria guanyat moltíssim sense diàlegs i només amb els sons de l'ambient. en tot cas si em toqués la loteria em retiraria en una casa semblant a la de la peli. per dins i per fora. les habitacions tant minimals amb aquells llits metàlics antics i uns senzills gerros amb flors. que avui en dia per una habitació semblant (però lamentablement més carregada d'ornaments i detallets decoratius) et cobren unes tarifes esgarrifoses als hotels rurals que creixen com bolets arreu.
------------------------------------------------------------------------------------------------
tinc l'inquil.lí david enfrascat en la lectura d'un llibre sobre l'embaràs i donat que diu que està molt sensible i amb son i cansament, sospito que té un embaràs psicològic en grau intens. la seva estimada ha decidit -en principi- instalar-se aquí -que no a casa meva- al novembre i per ara es troba perfectament.
------------------------------------------------------------------------------------------------
per fi traca final de focs artificials per acabar amb les festes del barri. hi devia haver un dia en el que mirar focs artificials deuria ser una maravella màgica i preciosa. tal com sentir un virtuós de l'acordió fent una demostració pública. tal com veure uns inques tocant la flauta. ai, ja no. ara hi ha tal sobredosi de totes aquestes i altres coses que les ignorem i les avorrim. saturació d'efectes especials.

divendres, 16 de setembre del 2005

aparentar

m'agradaria saber si -i com- es pot posar música amb els posts. ara mateix estic amb la vella amiga Kay FM i posen la mítica "heat of the moment" dels asia.
elo, asia, toto, tots aquests m'agraden -no per escoltar-los massa seguits, però- jo l'anomeno música d'autochoque (concretant, dels del lloc on estiuejava d'adolescent, al maresme), que els tinc mitificats per la música que posaven, els mascles que hi treballaven (aquells quinquis tant guapos) i l'emoció de ser perseguida i xocada pels nanus dels altres apartaments que era així com començavem les futures amistats o amors. i l'olor d'autochoque. genial conduir amb la música i el vent donan-te a la cara... encara ara no tinc carnet de conduir però classifico certa música com "per escoltar al cotxe".

anar a la uni em provoca l'inevitable xoc generacional. tal i com em va avisar el david, "hi ha gent que podrien ser fills teus", tinc el doble de la edat dels que comencen i al mateix temps a la meva classe hi ha gent que sembla tenir el doble de la meva, o al menys, edat per ser els meus pares.
i clar, com una té les seves angoixes i contradiccions amb el tema fer-se gran, resulta que m'identifico més amb els que podrien ser els meus fills que no pas en els que podrien ser els meus pares. a l' única conversa que he mantingut allà sobre la meva edat fins ara, la resposta va ser l'inevitable "ah, doncs no ho sembles". de fet, existeix aquesta obsessió per no semblar que tens l'edat que tens. i si no t'ho diuen els altres, t'ho poses tu mateixa en plan atribut: dones de 50 anys s'anuncien a pàgines de viatgespersolters dient "n'aparento deu menys! tinc l'ànima jove!"
per altra banda, constato que els que en deuen tenir 18 aparenten tenir-ne 14 o 15, així que tot sembla indicar que es tracta del complot dels que es treuen anys. clar, si els que tenen 45 i diuen que en tenen 36 llavors els de 36 no els aparentem!!
doncs proclamo i afirmo i denuncio que estic farta del tema aparentar menys edat de la que tens. em sembla pervers i ridícul i a més no va enlloc. per part meva no jugo més a la tonteria aquesta. els tinc i punt. i els he viscut i punt. i molt i punt.

dijous, 15 de setembre del 2005

vinga, acció!

recoi, vaig de cul avui. ja ha arribat l'stress i la pressa i l'espit i els nervis. buf buf, segons com ja em va bé, que ni me'n recordo de pensar en mi, ni de lamentar-me sobre tonteries secundàries.

ahir a la uni va anar molt bé. els profes em van agradar, els temaris encara més i ja tinc una amigueta molt maca de girona, llàstima que no podrà venir gaire a classe...
ara necessito sobre tot organització i ordre. que casa meva està aparentment molt neta i endreçada però sempre em queda un tema pendent: els papers. els haig d'endreçar abans no es revolucionin i se'm mengin com en una peli d'horror serie B.

aprofitant per posar totes les coses que em venen al cap, ahir vaig sentir a la emisora Kay Fm de la que ja vaig parlar un dia a l'altre blog, però si el liquiden potser que faci un pensament i enganxo els meus antics posts, que si no em sentiré orfena de passat blogueru... doncs vaig sentir una canço així de roqueros borratxos entrats en anys anomenada "Johnny B"d'uns tals Hooters, ni idea de qui son, però la cançoneta mola (en el plan que deia) i a sobre parla del meu germà de nic...

i una coseta més, que ahir nit remenant el fantàstic blog de cuina Noodlepie vaig descubrir una joia dels blogs freaks: Airline meals que ja la tinc linkada.

i tanco que ve el jefe que avui ha vingut amb sobredosi d'hiperactivitat i em te rebentada... avui ni el te m'he pogut prendre.

dimecres, 14 de setembre del 2005

l'hora del te

iaiaiaiii! que avui comencen les classes!! el primer dia i tinc una mica de mal de panxa. no ben bé de nervis, més aviat d'intriga per l'entrada en aquesta nova fase de conèixer profes, companys, matèries, continguts... i posar-me en onda sociable, que donada la meva més o menys reclosa vida actual, em costa.
******************************
inaugurada la temporada del te.
amb la calor no em venia de gust prendre'l calent, i fred poques vegades me'n recordava de tenir-ne (fes-lo, espera que es refredi, fica'l dins d'una ampolla de vidre i a la nevera. llavors estava massa fred i tampoc em venia de gust). així doncs, m'he dut la tassa, un cassó i tres tipus de tes a la feina. més senyora roper impossible.
el meu ritual del te comprèn unes exigències de qualitat: bona aigua, sense sucre i a una temperatura i concentració concretes que només se jo i que sovint fallen per distraccions. sóc incapaç donat aquest nivell d'exigències, de prendre un te en un bar, on en general no tenen cap sensibilitat cap a aquesta beguda, i la serveixen amb aigua de l'aixeta o de la màquina aquella que pita i el resultat és un te aspre i salat. fastigós. ja sé que s'han posat de moda les teteries, però per exemple al born em van cobrar 3 € per un te, i tampoc es plan. una opció freakitsch seria entrar als restaurants xinesos per prendre te de gessamí, que el fan boníssim -no tots, no tots...- i és barat.
*******************************
i encara em dura la tonteria del somni que he tingut aquesta nit.
tenia un affaire d'allò més romàntic-eròtic amb el cantant de ketama. que s'havia operat el nas, i estava diferent, però era ell. es posava molt carinyós tot i que anava per feina, en un parell de minuts ja havia engegat l'escena eròtica. curiós, perquè ni m'agraden ketama, ni en tinc cap disc ni aquest payu (perdò, gitanu) es gens el meu tipus. ara, que l'aventura ha valgut la pena, i encara tinc la tonteria feliç aquella...

dilluns, 12 de setembre del 2005

lo mòbil ha enmudit

tres dies-tres sense mòbil.
el mono es manifesta repetint rituals adquirits. vaig a la cuina a beure aigua i el busco allà al marbre on jeia, els darrers temps permanentment endollat al seu gota gota particular, el carregador de la bateria. surto de casa i vaig per mirar si el porto. l'he sentit sonar vàries vegades i sovint he notat la vibració avisant que arribava un missatge. i no. el mòbil fa tres dies que és damunt de la tele i ja no engega.
em sorpren haver de reconèixer que el necessito, quan sempre he proclamat que no.
gràcies a la generositat de vodafone, que m'avança els 13 punts que em falten per arribar als 250, ja puc anar a buscar un sustitut, però encara no ho he fet. ara tinc el morbo d'aguantar uns dies més sense. total no m'ha de trucar ningú. i potser qui ha de trucar millor que el trobi apagat. parlo d'uns certs ex-candidats que no reaccionen a la meva falta de disponibilitat per anar al cine, a sitges, a sopar i a prendre alguna cosa.

aquesta setmana aprofito les darreres tardes lliures abans de començar el curs. s'acumulen les necessitats: migdiada, nedar, comprar un estoig pels bolis, i alguna altra cosa que no acabo de saber què és però segur que un cop tingui les tardes ocupades, lamentaré no poder fer.

avui he caigut davant la temptació de mirar el nou capítol de la LXVII temporada del cor de la ciutat. m'han semblat que s'esforçaven per semblar actors de teatre dramàtic. i ha tornat el david i ja no és el david, l'han canviat per un altre actor. massa pel meu body i si la gent aguanta aquesta temporada, més l'extrabonus de l'albert om que després comenta el capítol, és que el problema no és el contingut sino el continent.

diumenge, 11 de setembre del 2005

fritz forever

fa quatre anys que el fritz ens va deixar. no vull escriure un post trist, només fer un petit recordatori i parlar d'ell, que ja no hi és, però que es manté viu perquè jo i molta altra gent el recordem, i el trobem a faltar.
el 2001 el david i jo viviem a viena. una ciutat tant hostil amb els estrangers com pilota amb els turistes i que es fa difícil d'estimar per repel.lent, polidíssima, matinadora i tranquil.la. però ho acabes fent i en aquest procés estavem el david i jo. els aguts i irònics mails del fritz, els seus comentaris sobre àustria i la destroça de l'alemany que en feien els seus habitants eren un dels millors alicients durant aquell temps.
el 10 de setembre vaig llegir en un cibercafé que el fritz s'havia quedat atrapat en una cova a osca, mentre practicava la seva gran passió, l'espeleologia. aquesta era la notícia que mai voldria haver llegit sobre ell. la impotència de saber que el temps jugava en contra s'unia a que estàvem lluny de casa i haviem d'esperar les notícies amb comptagotes. una nit llarguíssima, sense dormir, enviant-li ànims i desitjant llegir l'endemà que tot havia estat un ensurt. que no ens imaginàvem altra opció. ell, tant fort, tant experimentat, tant vital.
el dia 11, esgotats i angoixats, sense notícies (desesperançats) vam anar per la tarda al schmetterlinghaus, la casa de les papallones. hi havia nens entusiasmats, papallones precioses, plantes exhuberants, humitat i pau. vam sortir més tranquils i vam tornar al cibercafé a buscar més notícies. vam trobar un malson, l'horror. els atacs a les torres bessones. del fritz no en parlaven. ja no hi havia esperances. van aconseguir rescatar-lo l'endemà. ell atrapat en una cova mentre al món esclatava l'horror del terrorisme.
el fritz era brillant, vital, valent, positiu, apassionat, incisiu, sarcàstic, agut, radical. i moltes més coses, podia arribar a tenir molt mala llet i s'enfrontava amb valor a qualsevol repte i no diguem injustícia.
coi, fritz, com trobo a faltar parlar-te, escoltar-te i riure amb tu!!!!!!!

prova askls890


a veure si això rutlla???
a veure si permet penjar fotos?

ostriiiiiiiiiii, sembla que si

a que em mudo??!!!!!!


This page is powered by Blogger. Isn't yours?