dilluns, 27 de novembre del 2006

Death Cab for Cutie - Someday You Will Be Loved

divendres, 24 de novembre del 2006

me-me-menjar!!

la manca de llibertat m'impedeix desafogar-me per aqui -de res en concret- com hauria volgut.
hi ha massa feina. estic alienada. el jefe no em treu l'ull del damunt (això sona fatal). resumint, que he fet d'estranquis un meme gastronòmic que he vist d'algú (chamb?)
aquí va:
.
quin és el restaurant que més has disfrutat vora el mar?
haig de dir una cosa una mica snobi: un xiringuito de fusta, pintat de verd pàlid i molt destarotat en una platja deserta on només s’hi arriba en vaixell a la costa d’oaxaca, mèxic (prop de puerto angel). peixos i cefalòpods fregits amb chile, acompanyats de tortillas i llima i amanida. i cervesa sol. i el mar turquesa allà al davant.

restaurant que t'han pres el pèl i no hi tornaries?
un gran nombre. recordo especialment el carmelitas del carrer del carme que em va enganxar pel reclam de les espelmetes i els tons vermells i el disseny i on el menjar era un timo. dolent i car i a sobre el servei cutre. estranyament sempre el veig ple, suposo que hi van a parar guiris despistats.

restaurant que has gaudit d'una molt bona carn a la brasa?
cal trinquet al poblenou, a més de molt bona carn a la brasa, les patates fregides són de veritat.

restaurant més romàntic que has estat?
el restaurant tibetà Kailash (xifré 100) per inesperadament boníssim i pels mantels tant bonics, té espelmetes però no és taaaant romàntic… la càrrega ídem la duia jo gràcies a la companyia.

restaurant que has sortit cantant havaneres?
no acabo d’entendre el to de la pregunta. de contenta pel menjar o de contenta pel beure? si és pel menjar, de l’hispania. si és pel beure (s'entengui la manca de criteri a causa de l'ídem), de l’ovella negra.

restaurant on hi aniries cada dia?
ja hi vaig. a dinar a ca la meva mare.

recomana un restaurant romàntic i econòmic.
una masia a prop de montserrat sense llum elèctrica on fan carns a la brasa i teca una mica anti-romàntica, es a dir fesols i pa torrat amb tomàquet i all per a fregar, embotits, allioli i tal. moltes espelmes espectaculars i en sortir el cel ple d’estels. no recordo el nom però per algun lloc guardo una tarjeta. hi vaig anar amb una colla d’amics, no sé si seria tant romàntic en parella, sobretot pel (post)contingut contundent de la carta...

a qui el passo?
a qui el vulgui fer (però que m'avisi).

dimarts, 21 de novembre del 2006

relacions sense pèlecaucions

diuen les llegendes urbanes i potser també les rurals, que quan vas a la perru (queria) has de dir que vols que et tallin poc els cabells, ja que aquelles (o ells) professionals de les tisores tenen el vici pervers de l'esquilada i si et descuides un minut de més llegint l'hola et pots quedar amb el pèl pres en un no-res.
doncs estic en condicions de desmentir tal llegenda. empíricament.
serà perquè surten perruqueries com bolets -per aquella necessitat tant humana dels treballadors de convertir-se en els amos-, serà perquè llavors tantes perruqueries necessiten multiplicar les necessitats de la clientela per a poder sobreviure, serà perquè volen enderrocar aquesta llegenda.
serà pel que serà (serà), ahir vaig anar a la perru (d'aquí en endavant) amb les intencions de canviar d'imatge (en positiu), i vaig demanar tallar tres dits. una petició arriscada segons la llegenda, però no hi ha risc real: m'han tallat dos dits sent generosa. també vaig demanar serrell i no hi ha hagut manera. m'han deixat una semi cortina que em taparia els ulls i m'obliga a col.locar-la als laterals del cap. és la segona perru que em fa això i la segona que no penso tornar a trepitjar. a la tercera hi aniré amb instruccions expresses i radicals i insistiré fins que el resultat sigui el desitjat. sempre cedeixo amb la ingenuitat de pensar que elles -gènere únic a les perrus que visito- saben el què millor m'escau. (juas). ara et prenen el pèl d'una altra manera, i ja sé que és el seu ofici, però són els meus pèls i sobretot els meus calers.
el resultat dels dos dits + de l'assecador + d'aquell instrument torturador en forma de raspall tubular és que avui tinc l'aspecte de senyora que va a la plaça. res en contra d'aquest col.lectiu, però jo pels matins treballo i sóc la més jove i vull seguir semblant-ho, i per les tardes vaig a la universitat i sóc de les grans però sense pretensions d'aparentar senyoria ninguna. i d'anar a la plaça en voldria saber (on, com, quan, què, etc), però tampoc és el cas.
faig una crida a les perruqueres en general i al seu públic potencial en particular cap a l'aventura i el risc i la transgressió. que només són cabells i tornen a créixer! desitjo trobar una perru que m'entengui i estic en condicions de prometre-li fidelitat per sempre més.
suggereixo una web de contactes perruqueries-clientela. primer ens hauriem d'entendre una mica, afinitats, gustos, hobbies, barri, i després de tantes precaucions com escaldament porti la clientela (podria caldre agafar confiança via xat o via e-mail), procedir a donar el gran pas amb una trobada personal i si s'és prou valent, amb l'acte in situ i a la primera. i tot seria cosa de la satisfacció resultant i de l'inici o no d'una fantàstica i madura i meditada i apassionada nova relació.
imatge: john & yoko durant la seva famosa vaga anti-perrus.

dimarts, 14 de novembre del 2006

facin joc, senyors (es)!

jo canviaria allò de que la vida continua i diria que el joc continua, però amb una peça menys. és llei de vida, i tant. tots ho sabem i el meu yayo el primer, que demanava morir-se, i fer-ho dormint i sense patir, com va ser.
però els sentiments dels que aquí ens quedem es trasbalsen i retornen molts records antics, moltes sensacions i molta enyorança. i també pena, per una vida dura i especialment marcada per una guerra que va haver de patir de molt jove.
hem trobat molts escrits del meu yayo. reflexions, poemes, les seves memòries. ell és dels que hauria tingut un blog. ja sé d'on he heredat la meva tendència a pontificar i al melodrama egocèntric. ell tendia al pessimisme i mai sabrem si era innat o la vida el va fer així. en tot cas, tinc pendent recopilar extractes dels seus escrits, en castellà, i penjar-los per aquí com a petit homenatge. el meu yayo aspirava al reconeixement públic, i ni que sigui amb la mini difusió d'aquest blog, jo hi contribuiré.
els dos dies viscuts des del moment de la mort del meu yayo han estat especialment intensos. el dimarts vaig passar pràcticament tot el dia a casa seva. aquella casa. tant seva. acompanyant la yaya, que sabia però no sabia. despedint-me d'ell. fent i contemplant els tràmits. burocràcia i sordidesa. els serveis funeraris i aquella bossa terrorífica. amb una cremallera de cap a cap. i ja no hi ets.
el funeral a barcelona va ser extremadament impersonal. un tràmit organitzat per unes persones que han professionalitzat el moment del darrer adéu. tot net i neutre i fred i pagant.
l'enterrament al seu poble va ser bonic. el cementiri era ple de flors, que encara duraven de tots sants. a les cinc de la tarda, sortia el sol d'entre els núvols, tot el matí que havia plogut, i cantaven els ocells. els cementiris de poble són molt més humans i acollidors. hi havia tres avis que ploraven en silenci. hi havia mig poble que li va anar a dir adéu. bonic i humà i sentit, com hauria de ser el darrer adéu.
*
la vida, que continua, va plena d'activitats. d'aquelles que en aquests moments en plantejes si valen la pena. moments que refàs tota una escala de valors que després la vida que continua i plena d'activitats s'encarrega de desfer i embolicar de nou.
per dema toca un treball en grup. és una lectura de 14 pàgines. 12,5 d'elles pura palla. com que el profe no es va organitzar com dividir els grups, ens toca fer-ho entre 8. bé, entre 6, que n'hi ha 2 d'ilocalitzables. llegir textos pseudosociològics plens d'obvietats i repeticions i vaguetats és de les coses més absurdes que em toca fer en aquest moments d'altres prioritats. l'altra és acordar com repartir la presentació entre 6 persones apàtiques i encara menys interessades que jo en el tema.
per dijous, un exàmen. que no es pot dir exàmen. s'ha de dir prova, i és eliminatòria i jo ho trobo molt bé que les facin i que eliminin encara que no sigui legal ni res. però si treballo de matins i vaig a classe de tardes i arribo a casa de nit i sense cap neurona disponible per a l'estudi, ja em diràn com m'ho faig per eliminar matèria, tot i les moltes ganes que en tinc.
+
i a més, hi ha el tema dels temes: la confiança. un acte de fe que implica partir de la base de la innocència. que implica creure el que et diuen i no dubtar.
les pors que comporten estimar -un desconegut.a-
l'amor, que no sempre és fàcil, però que ho hauria de ser.

dimarts, 7 de novembre del 2006

adéu, yayo


culpes i felicitat

hi ha gent que mai no se sent culpable de res. els famosos psicòpates.
hi ha gent que ens sentim culpables per tot. els paranoics com jo.
passi qualsevol cosa al meu entorn, i jo ja noto que faig cara i posat de culpable. si no hagués fet, dit, pensat, tocat, enviat, trencat, guardat, trucat. acusacions qualsevols llençades a l'aire. jo les recullo totes i me les empasso sense mastegar. actuo com a responsable de tots els mals i poso el coll a disposar. em sap molt greu, sóc culpable i que em castiguin.
ep! doncs no. aquí si que no, sóc paranoica però gens massoca. no suporto els càstigs i és aquí on em reboto i obro els ulls i declaro que no tinc tanta culpa. no tanta. no només jo. la major part de les vegades la culpa es reparteix entre uns quants, amb la mala sort posant-hi la seva.
el càstig em fa por, el temo, el fujo i és llavors quan trec la força i la valentia i encaro el que calgui, i aclareixo el que calgui i resolc el que calgui. tenint en compte que la majoria de vegades sóc una ovella innocent amb massa aspiracions a màrtir. aspiracions que no arriben a vocació. una cosa és el que jo senti interiorment i assumeixi voluntàriament una altra és el que els altres sentin sobre mi i jutgin sobre mi. que em senti culpable no vol pas dir que ho sigui.
(de vegades ho sóc. quan ho sóc ho sé. quan no ho sóc també).
+
a la meva agenda hi ha una llista que no para de créixer de persones a les que haig de trucar. ja no dic veure, ja està assumit que quedar es segueix posposant indefinidament. per felicitar, per consolar, per xerrar, per aclarir.
converses que requereixen el seu temps, la seva durada indefinida, la seva dedicació complerta. no tinc temps de posar-me al telèfon. a la feina impossible, no hi ha ni la intimitat ni la calma. durant els trajectes en tmb puc dir exactament el mateix. a l'hora de dinar el temps està limitadíssim. entre classe i classe només tinc entre cinc i deu minuts, temps insuficient. quan arribo a casa estic petada i em queda el mínim manteniment indispensable tant de la casa com meu per a fer. una conversa de més de mitja hora per telèfon: no me la puc permetre. e-mails sobre temes personals em semblen impersonals. justificar-se és de covards i de cantamanyanes. donar massa explicacions és de cuentistes. explaiar-se en el blog és d'exhibicionista impúdica. haig de trobar el temps per a trucar, a falta de temps per a quedar. es pot, si es vol?
*
jo sabia que viure sola em feia feliç. jo sabia que el meu temps lliure amb mi mateixa era un plaer. fer o no fer, sortir o no sortir, decidir, no decidir. jo escollint i sense haver de negociar absolutament res. sense haver de renunciar al que em vingués de gust. jo pensava que era incapaç de compartir el meu temps lliure completament, caps de setmana sencers.
ja fa vuit caps de setmana que no estic sola, i resulta que sóc feliç compartint el meu temps lliure. jo creia que estava millor sola que acompanyada. ara sé que puc estar de les dues maneres. puc ser tant feliç acompanyada com sola. és un descobriment inesperat. sorprenent. engrescador. calgui aclarir que no estic amb qualsevol companyia. ell és un petit tresor que el destí m'ha regalat. gràcies destí. gràcies, v.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?