dimecres, 31 de maig del 2006

plis, plas, un any de nas!

en primer lloc agraeixo totes les mostres de preocupació i suport moral i amor que he rebut, ja estic bé i només estava figa-flor, com ja vaig anunciar pertinentment, però es veu que semblava estar molt pitjor del que estava, o això crec.
¨
una mica tard però aquí estic per a fer l'homenatge corresponent al dia d'avui, que és el primer aniversari de la meva rinoperació (al nas).
sóc ritualista, sóc pesada amb les dates assenyalades, i aquesta ho és, per a mi. i a més el nas va ser el gran combustible inicial d'aquell i ara aquest blog, i per tant cal reconeixer-li el mèrit.
han passat 365 dies i la constatació ja és irrefutable: segueixo tenint un nas gros. diferentment gros, això sí. entenc que el tinc a la mida proporcional de la resta de la meva fesomia facial, que no és pas menuda.
un nas gros, ho assimilo, tot i que jo somniava amb un nas petitó, dolç, simpàtic i tendre. fins i tot amb alguna pigueta. coses de mirar la pippi langstrumf, a les infàncies, podria ser.
un nas diferent. es guanya per un cantó, es perd per un altre, les coses són així, i no seguiré analitzant el meu cartílag nasal que ja n'hi ha prou. la conclusió és que ha valgut la pena. però que continuo veient molt de nas quan em miro al mirall. però que ja no veig una patata partida, sinó una patata sencera. i tot i però que no és ben bé perfecte ni ben bé bonic, és el meu nas i ja no me'l penso tocar mai més (deixar tocar, vull dir).
;
d'altres coses irrellevants per a la resta de la humanitat però no pas per a mi són que avui estic baldada. em fa mal la nuca, els colzes i les cames de genolls en avall. molt cansada. ha estat un dia llarg, i currat. un matí molt productiu a la feina, que jo quan poso el turbo sóc molt resolutiva (tema a recordar mencionar quan estigui en una entrevista laboral i em torni a quedar en blanc en quant a la pregunta quines són les teves virtuts).
un dinar amb família, que ja tocava sociabilitzar els humors. una tarda d'estudi a la biblioteca, que cundeix més que el fairy (estic cansada, no em surt res més agut). ahir a casa dos temes en tota la tarda. avui a la biblioteca cinc temes en tres hores. es nota que ja no tinc la pràctica de l'estudi, m'he quedat grogui. com que estudio per a l'exàmen de política, ara no tinc esma de seguir escoltant en zp. una estoneta ho he intentat, però aquest home té una xerrera incansable, i es repeteix i mira molt entusimismat, i a més em tocava fer el dinar per demà que ja està fet i entrar aquí a complir amb el deure que ja casi també està fet.
+
altres coses que no vull oblidar i si no ho escric per aquí ho faria: estic escoltant via auriculars els manic street preachers. estava tant esgotada que no tenia força per anar al menjador a buscar un cd dels bons, i he rebuscat al darrera d'on estic asseguda, on amb el david teniem la cdteca de la vergonya, amb coses com nadales del louis armstrong i un doble cd dels triana i la banda sonora de todo sobre mi madre, i d'altres coses poc glamouroses i que els convidats no han de veure.
als manic els vaig agafar molta mania amb aquest cd que escolto ara, el this is my truth tell me yours, i sincerament, no els repesco, plastes totals. sembla mentida, tant bo que era el generation terrorists.
*
i finalment, tinc una nova addicció. es diu flickr. ja tinc el meu àlbum, no sé si digne de fer públic encara, de moment aquesta és una pista per a qui tingui ganes d'investigar.
entro al flickr i pico a l'explore/interestingness/last 7 days i és un vici i li vaig donant al reload i m'hi passo hores! (bé, això va ser ahir a la tarda). molt recomanable activitat per a qui tingui temps lliure. les fotos són impressionants. estic hipnotitzada amb la tartine gourmande i els seus macaroons.

dilluns, 29 de maig del 2006

enfoc figa-flor

el repte del dia: parlar d'estats d'ànim sense mencionar la paraula maleïda*.
*(hormona).
sense un motiu feliç, hi ha divendres que transcorren sota l'efecte revetlla.
sense un motiu trist, hi ha dilluns que transcorren sota l'efecte dol.
+
avui és dilluns de dol. el sento dins la gola, dins el pit, dins el cap, és dins tot el cos. m'arrossego i estic ofuscada, i tot és fosc.
una cançó, la contra d'avui de la vanguardia, i comença l'efecte pantà als meus ulls. avui sóc una figa-flor extra-sensible a la que qualsevol cosa afecta intensament. per sort a les dues plego i podré marxar al meu cau i podré deixar anar l'aixeta, previa inducció musical. per sort el cap no hi és i per sort ningú m'ha de suportar i per sort no m'haig d'enfrontar al món cruel. -aix-
el meu estat d'ànim, aquest aparell tant sensible que em domina, experimenta emocions molt diverses, i de vegades queda totalment superat per l'ordre dels set dies que formen part d'una setmana.
caldria revisar i actualitzar i assimilar l'absoluta irrelevància dels meus caps de setmana per desactivar l'efecte-causa, però la raó es desentèn, i els mecanismes d'il.lusió-desil.lusió s'activen quan el calendari diu divendres o diu dilluns.
podriem acusar la tendència a les altes expectatives i la tendència a la frustració per no arribar-hi mai, però, sincera i senzillament, el motiu és més mundà i simple: matinar o no matinar, aquesta és la qüestió. amb extra toppings com: temps lliure, solet i plans.
els dilluns són dies que senten malament a la majoria de la gent que conec, però l'extrem dol no el tinc constatat, entre d'altres coses perquè parlar de sensibilitat i ganes de plorar és molt incorrecte en aquesta societat d'alegria mediterrània.
no li veig el drama en desafogar-se i deixar-se dur per la pena de tant en tant. però la debilitat fa por a les gents, i la debilitat és síntoma de desequilibri i de poc fiar.
dissimular, fer veure que no passa res, tirar endavant i fer el cor fort, expressions totes elles que odio per xapusseres i per hipòcrites i per insensibles.
avui no tinc recursos per a obviar aquesta desgràcia divina, per sufocar les autolamentacions, per lluitar contra els desànims. avui em deixo lliscar per la corrent de la secta de les figa-flors. demà serà un altre dia.
#
imatge treta d'aquest magnífic photoblog japonès: http://sprout.site.ne.jp/photo/

dissabte, 27 de maig del 2006

dissabte de finals de maig

aquí torno al comandament del timó, que cal endreçar aquest viratge cap a la crítica destructiva i el lletgisme.
ui, no. prou negativitat, que és dissabte i fa solet i estic just administrada d'una dosi de lindt 70% i he dormit millor impossible. així que amb aquesta energia positiva, passo a relatar les bones coses que han passat darrerament per casa meva o entorn.
:
ja tinc la germana casada i va ser un dia molt bonic, segons paraules del meu pare. queden per veure les fotografies, però els nuvis estaven molt guapos i ell es va posar corbata. curiosament es veu que el sr. jutge els va cantar la necessitat de compartir tasques domèstiques. m'interessaria investigar quin va ser el moment en el que els jutges o capellans van començar a mencionar aquest tema en els seus discursos. quan van deixar els capellans de dir-li a la dona que havia de ser una bona mestressa de casa i tal. en el cas de la meva germana i cunyat no és gens adient, ja fa (set?) anys que viuen junts i ells dos són de la casa a quin més i tots dos cuinen excel.lent i habitualment, a part de tota la resta.
+
ja tinc una nova mini-cadena, que no és tant bonica ni tant perfecta com l'altra, tot sigui dit. però que sona molt bé, i que sobretot ha aconseguit la meva felicitat espiritual, ara que puc tornar a posar música i que sona tant bé i que sé que puc instal.lar una mini-cadena tota sola i sense incidents remarcables. però l'antiga em donava molta més confiança i era millor, en funcionalitat i estètica. he decidit gastar el que calgui en reparar-la i potser la instal.laria al dormitori, el meu somni daurat. no combrego gens amb la frivolitat de comprar i llençar, i em fot l'expressió dels que van dient "et costarà més la reparació que una de nova", que la mà d'obra va molt cara, i tal, però si cada cinc o sis anys hem d'anar llençant teles i neveres i mini-cadenes no sé on anirem a parar (una expressió que no esperava acabar emprant mai, i mira).
em temo que escollir el darrer cd de la buena vida no ha estat el més positiu que podia fer, encara que el cd enganxa força. segueixen amb el to de drama i tristesa infinits, però el trobo una mica més fluix que el panorama que és el meu preferit. li manca un hit potent. comença molt prometedor, la lletra de la primera cançó és brutalment depresiva. però despres es va fent aigualit amb gotetes intenses, nose. i al noi li trobo un deix perales que em desconcentra.
+
ha acabat el curs. no sé si és bo o dolent això. perquè ara venen exàmens, i perquè a mi ja m'estava bé el ritme adquirit de treballar pel matí i anar a dinar a casa la mare i després anar a classe i tornar de nit i rebentada a casa, aquesta ja era la meva rutina adquirida i canviar-la em sap greu. per altra banda, podré nedar sense excuses cada tarda, i podré fer encàrregs endarrerits i podré estudiar, que no em ve gaire de gust amb aquest bon temps, però és el que he de fer i total seràn quatre (o tres) exàmens. el darrer després de sant joan, cosa que em frustra la possibilitat de fugir dels petards i la revetlla.
`
ja s'acaba el mes de maig, el meu preferit i més mitificat, i el que no sé com però sempre passa volant i mai el puc aprofitar ni gaudir com voldria. a partir d'ara tot s'accelera: juny, revetlles, juliol, treballar amb calor, agost, vacances (a croàcia!!!!!!!!!!!! -si tot va bé-) i punt i final a la meva etapa de l'any preferida.
¨
potser ha acabat quedant una mica menys positiu del que pretenia. tot culpa del veí, que s'ha posat a fer bricolatge en el que era una bonica i tranquila i assoleiada tarda de maig. coi.

dijous, 25 de maig del 2006

horroritzada per la moda juvenil

seguint amb el to cançó denúncia, estampo aquí per a vergonya meva, que tinc el defecte d'acumular tant la pròpia com l'aliena, el que he vist avui a una botiga del barri, coneguda per altra banda, per exhibir la roba més lletja mai per mi vista abans. per si no es veu, el preu són 8 euros (hi ha algú que vulgui pagar per dur això!?)
en algun estat dels usa la venda d'aquesta peça de roba, especialment a menors, seria motiu de tancament en centre d'alta seguretat.
ah! fóra entranyable que les masses enfebrides pels avions redbull es traslladessin de nou al barri, aquesta vegada per a manifestar-se, silenciosament o no, davant la botiga.

ruta: L4 (la groga)
parada: poblenou
carrer: bilbao (baixant a mà esquerra)
cantonada: llull

dimecres, 24 de maig del 2006

cultficció

em diu l'e. que si l'acompanyo al concert dels cult, i em veig dient que no.
tot i que admiro l'ian astbury (fins a cert punt), i tot i que es veu que va fer espectacularment bé el paper de jim morrison a la gira aquesta que han fet recentment, amb el que en queda dels doors.
en resum que tampoc em vull embolicar, que no són ells, que sóc jo. la que està en una altra òrbita.
*
concert dels cult, ara fa 12 anys. la meva germana, jo, el fritz. nosaltres dues i el públic en general, de negre rigurós. ell, amb un forro polar de ple de colorins fluorescents. el concert va ser boníssim, vam ballar i suar. i que mític el moment dels bisos, amb aquella colla de gent suada cridant "de.cul, de.cul". i l'apotesosi: el bateria llençant els pals al públic, i un d'ells aterrant al meu cap, quin gran honor. la falta de reflexos i la furia del meu entorn per aconseguir el premi van impedir que ho pugui demostrar. allò va ser una gran metàfora del que ve a ser la meva vida.
bé doncs, si ja tinc aquest record memorable, i no és poca cosa, que he anat a d'altres concerts dels que no tinc records (?¿), qualsevol nou intent podria acabar en decepció. i no, per molt que l'home aquest sui la cansalada i demostri que encara pot donar guerra, a mi els cult ja no m'agraden ni els entenc ni res. m'he fet gran i m'atabalen. el rock no em motiva. jo ara sóc megapop i només escolto melodies. melodrames en especial.
+
les catxondes de les meves hormones (intent de tractar-les com recomana la senyora d'avui de la contra), es manifesten però d'una manera quasi-subtil. aquesta vegada, tot i l'explosió primaveral, no tinc ni angoixes, ni neures, ni penes. només tinc una extrema i hipersensible reacció a la publicitat televisiva.
m'altero profundament només de sentir aquelles veus femenines que insinuen subtilitat i transmeten estupidesa. les de la parrafada final de l'anunci. especialment una que diu nosequè d'assegurances sense benefici (quina barra). les veus masculines en canvi, són contundents, virils, fortes, segures. potser que anéssim implantant una mica d'igualtat. el tino romero fent la veueta subtil, per exemple. i la nena de la veueta treient la mala bava que segur habita en algun lloc del seu cos. em presto, em presto (cobrant).
quina horrible moda actual. nopuc! de fet anit vaig començar amb intolerància a les veuetes i vaig acabar amb intolerància a tota publicitat televisiva. el nou anunci de donuts light va al darrera en insuportabilitat. tot anunci que impliqui veueta pseudosubtil i ensenyar el melic famèlic d'una famella em rebota. i molt.
els anuncis han arribat a un límit de fantasia intolerable. quan va començar aquest deliri? tanta perfecció, tanta estètica, tanta felicitat. l'únic que aconsegueixen és un descreguement brutal i una frustració per comparació i una descarregamenta de ràbia via blog.
*
osti. sort que no estic de mala llet.

dilluns, 22 de maig del 2006

rituals i desviacions

aquest divendres se'ns casa la germana mitjana, pionera en treure's el carnet de conduir, en quedar-se embarassada i ara en això.
de les tres coses, jo només voldria treure'm el carnet, a poder ser il.legalment. les altres dues serien fruit d'unes maniobres per a les que no estic en circuit. -ni aspiro, ni espero, ni suspiro-.
però la germana pionera es casa a madrid i amb els pares de testimoni, les seves germanes no hi anirem per motius d'organització familiar. el meu cunyat té 12 germans amb respectives parelles i criatures, i no es poden fer discriminacions, és a dir, volen un casament íntim i així serà.
^
coses que ens quedem amb les ganes la meva germana petita i jo: algunes, a saber:
.
.
acomiadament de soltera? nooo!
pluja d'arròs? mmmm: no.
pluja de pètals de flor o d'altres? : menys encara!
recollir allò del ram? tampocccc! (parlo per mi, a la germana petita li encantaria).
cridar quesebesen? mmm: sí.
cridar: ala, que va de ocho meses! mmm: sí.
el banquet? sí.
el ball posterior amb barra lliure? síiiii.
omplir el llit de matrimoni de talc? mmm: no.
deixar plats plens de fabada litoral a les tauletes de nit? (sí, es va fer amb uns amics, que no van poder dormir en tota la nit de la fortor, ai mare!) mmm: no.
crec que és tot el que se'm acut que es fa a un casament. que per altra banda és en aquest cas una formalitat d'aquelles que es fan quan la parella passa a família. i que ja fa anys que són una parella excel.lent.
*
tanco parada que tinc molta feina. avui he descobert que tinc una greu desviació relacionada amb el blog: em posa moltíssim saber que no puc escriure perquè sóc a la feina i perquè tinc molta feina i perquè tinc al jefe al costat. i no diguem fer-ho: la culminació de l'èxtasi. em temo que en això no sóc tampoc pionera. deurem ser un munt de malalts clònics a hores d'ara. terapeutes, poden anar fent cursets al respecte. em presto d'exemple (cobrant).

dijous, 18 de maig del 2006

a la recerca del descans perdut

casum amb tots els sinofosper, que em tenen impedida i no em permeten tornar a aquell to alegre i desenfadat que desitjaria.
ara és el torn del mal de cap i de l'esgotament. i de dormir fatalment masses dies seguits, i de somniar amb coses molt estranyes i poc relaxants, i són ja cinc els dies que em desperto i no sé ni qui sóc ni on sóc ni quin dia és.
sisplau demano perfavor una cura en una clínica d'aquelles de repòs on tot és blanc, on impera el silenci i també voldria la piscina per a mi soleta (compartir piscina s'ha convertit en la darrera fòbia social).
¨
s'ha superat la fase crítica d'entregar dos treballs en grup de dues assignatures en dos dies consecutius. buffff. fins i tot l'amistat amb el company o. ha estat posada a prova. diferents punts de vista, diferents enfocs, empipaments mútus, mals humors mal gestionats. nervis, exigències, crítiques, incompatibilitats inesperades, impaciències, estètiques enfrontades. la nostra relació amistosa platònica ha rebut una bona sacsejada. afortunadament els treballs han quedat bé i lluïts i la bona voluntat mútua espero que florirà de nou.
^
i ara tocaria gaudir (niquesigui unes hores) de la feina ben feta, sinofosperquè tinc molta altra feina acumulada, de la laboral, i no diguem de la domèstica, on el desordre i el caos se m'han imposat de mala manera. coses que fan que no estigui del millor dels humors.
#
del molt que volia dir comentar escriure per aquí, hi ha un tema que em té emotivament emocionada. el re-descobriment d'en xesco boix i el programa sobre ell que van fer abans d'ahir a tv3.
va ser tot un xoc, agradable però alhora estrany. la meva memòria l'havia esborrat totalment. se'm van posar els pèls de gallina en tornar a escoltar aquelles cançons, en veure'l, en rescatar uns records molt enterrats, en descobrir que aquell home havia estat el meu ídol de la infància. el meu i el de molts, sospito, literalment l'idolatravem, era un amor d'home, carinyós, agut, sensible i absolutament empàtic amb tots nosaltres, coses que em sembla que a tots ens semblaven màgiques en aquelles edats i en aquella època.
abans d'ahir a la nit vaig reviure molts records entranyables i la intensa i profunda pena que vam sentir en saber que s'havia suïcidat. no em va acabar d'agradar que no ho diguessin clarament al reportatge. ara el puc entendre, i ara li puc donar la categoria de mite, però llavors no podia entendre ni assumir com aquell home tant dolç i tant bo havia pogut decidir acabar amb la seva vida.
sigui com sigui el programa va ser preciós i veure'l segurament ha servit per endreçar uns records que havien quedat estranyament ocults.
*
santornéssim a la feina. sort que demà: és divendres!

dissabte, 13 de maig del 2006

missió complerta

acabada la megamissió (amb èxit, m'han fet un regal i tot: uns bonics canelobres d'alessi).
ja sóc a casa, amb gran satisfacció. en sabatilles i escoltant la música a tot volum pels auriculars. les dues coses que més he trobat a faltar aquests dies, a part d'internet, quin mono més gran. entrebancs tecnològics i logístics (gran terme que em delia per usar) ho han impedit. fins i tot he somniat que bloguejava, emailejava, llegia la guiomar, i totes les meves rutines diàries que han hagut de ser posposades.
una fira. la paraula mateixa m'esgarrifa. vaig intentar esforçadament no anar-hi. estava ben negativa davant el que m'esperava. una fira del sector maquinària industrial. horror.
però se'm requeria la presència per tal de: servir begudes, cacahuets, donar catàlegs, traduïr converses pesadíssimes, somriure, organitzar tot tipus de coses imaginables, com intentar que la clientela competidora no coincidís al mateix lloc i la mateixa hora, i coses així (secre-assafata, ho hauré de dir).
jo, per a gran fortuna meva, tinc més recursos i he fet moltes més coses, com ara aprofitar l'ocasió per perfeccionar amb llargs exercicis pràctics la tècnica d'escoltar amb atenció mentre divago amb fruició.
coses bones d'haver estat a itàlia sis dies: el menjar.
coses dolentes d'haver estat a itàlia sis dies: no em corda la roba.
l'autista mario era el conductor que ens duia en minifurgoneta a la fira, a una colla de gent que semblavem extres dels monty phyton. com que em va tocar seure al davant amb ell, que era napolità, i li vaig dir que m'agradava cuinar, he après un munt de receptes de cuina casolana. el segon dia ja anava amb la llibreta i el boli, i ell dictava molt pacient. molt musical, el seu parlar, molt encisador tot ell, un d'aquells que tenen perill i que em volia dur a passejar per nosequin castello de milà en el seu cotxe -i no la furgoneta- (i gratis!).
en aquest sector tant industrial i masculí, i amb llargs moments per a observar, he arribat a una gran conclusió: no tots els homes són iguals. ni molt menys. és més, el món és ple d'homes raríssims. potser estic condicionada per la comitiva russo-ucraniana-kazjastana que ens va obsequiar amb bombons i licor. uns bigotis estil schnauzer (el gos), unes patilles meravelloses (sóc una fan incondicional de les patilles, i per a mi era motiu de profunda insatisfacció veure que per europa ja no es porten), unes cares molt rares.
veure interactuar homes del sector de la maquinària industrial em maravella. són senzills i sociables entre ells. despres potser es critiquen, però poca estona. senzillament, diuen "aquest que parlava amb mi és un fill de puta" i es queden tant amples. el nivell del sentit de l'humor és en general bàsic i elemental, però com que tots tenen el mateix, riuen força. i a la raça comercial li encanta menjar i beure. a part de guanyar. tota la posada en escena de la negociació, els excita en gran manera. són com gossos de cacera. es llencen al client amb gran passió. i només val triomfar.
a mi tot això m'ha esgotat profundament. mental, social, físicament. he hagut de cancel.lar totes les activitats previstes per avui i demà. només vull casa, casa, casa. sofà, comandament a distància, ordinador, verdureta, fruita, silenci, música i la meva pròpia companyia.
si tot això ha quedat difosament caòtic podria ser degut a que mentrestant m'he pres un vodka amb tònica i gotetes de llimona. com el 007 aquell, je.

diumenge, 7 de maig del 2006

sinofosper

vinc d'un pare i d'una mare obsessionats amb la perfecció. n'he heredat l'obsessió.
la seva és terrenal (esperant el cel?), la meva és espiritual (esperant l'infern?).
davant seu em vaig rendir fa temps, i faig de la filla terrenalment imperfecta que sóc. silenciosament imperfecta, així els dono l'esperança d'imaginar perfeccions del que no saben. vana prentensió, aquesta, però el no saber té de bo que tot podria ser.
visc enlluernada per la perfecció que de tant en tant conec i frueixo amb delit. quan tot brilla i quan tot és preciós. flaixos que enganxen a seguir esperant. que dónen la motivació per a tornar a caminar entre penombres, a tornar a fer penitència de rutines i vida gris fins a aconseguir els suficients punts i poder tornar a rebre el premi de l'enlluernament finitíssim. càlida pluja de purpurina daurada.
¨
aquest és un dels tants diumenges quasi-perfectes. seria perfecte, sinó fos perquè:
he dormit poc.
em vaig carregar l'equip de música (escoltant la mateixa canço durant hores. i o l'equip va optar pel suicidi terapèutic o bé els veïns de sota van optar per l'assassinat telepàtic). sense música per tota la casa em moro. la ràdio fa el que pot. el consolador portàtil fa el que pot, però sona fatal.
haig de fer una maleta i li tinc fòbia a fer maletes.
em passaré una setmana fora de casa i li tinc fília a estar a casa meva.
*
anit va ser un dissabte nit quasi-perfecte. els ingredients per a un dissabte nit perfecte són:
un bon sopar
uns bons ànims
una bona companyia
uns quants bons llocs on anar (aquí vindria una subllista que ometré per mandra)
un saber quan és el moment de tornar a casa
un taxi
anit van fallar els punts 1 i 6. el tema taxis m'està començant a mosquejar. què coi està passant??
+
mèxic.
sempre tinc mèxic al cap. un viatge perfecte (2003). una terra absolutament addictiva. olors, colors, paisatges, sabors.
divendres nit vaig anar de margarites.
anar de margarites em va inspirar a barrejar les ranxeres amb el post d'ahir.
i anit els fils de la casualitat van asseure un mexicà al meu costat en un sopar multitudinari. resumint, un mexicà molt interessant. anit, durant unes hores tot semblava el guió perfecte d'una sitcom. d'aquelles que et van donant pistes d'un capítol al següent.
sinofosperquè jo tinc poca memòria i el guió no me'l puc aprendre mai. i en un moment inesperat vaig saltar de l'escenari i vaig marxar pitant. no fos que allò semblés el que era: massa perfecte. això sí, hi havia llista d'espera. en aquestes sitcoms surten nous personatges com bolets.
^
imatge treta d'aquí.

dissabte, 6 de maig del 2006

arreveure, silenci, arreveure, mar (ranxera)

avui, a una hora prudent, diguem a l'hora de la migdiada, sortiré de casa i aniré tant lluny com pugui, que serà a la universitat. a reunir-me amb dos companys per parlamentar sobre el treball que ens toca fer. que estem tots tres molt gandulots i no hem fet res de res.
bé, jo he recopilat la informació, un s'ha ofert a llegir-la i l'altre a passar-la. gran exemple de treball en grup.
la cosa sigui no ser a casa a l'hora de la carrera aquesta de mascles amb excès de visionat del top gun. i com a resultat, o potser ja van néixer així, amb nul.la sensibilitat cap a la contaminació acústica i al merescut descans dels currants que resulta que vivim allà on pensen actuar.
per ordre de patetisme, al podi puja el primer el senyor alcalde (el que parla tant de l'incivisme), en segon lloc posarem a tots els pilots ben apretadets, i en tercer però no per això menys merescut lloc, el públic potencial que es veu que vindrà (fóra tant bonic que no vingués ningu!) en metro o cotxe o a peu a contemplar una tonteria com una catedral, batejada per la red bull per a més inri.
bé, ja he dedicat masses línies al tema, es que estic de mala lluna des de ahir tarda que aquell plasta dels loopings no em va permetre fer la migdiada. i no és culpa meva si haig de tornar a parlar d'aquest tema, ja voldria jo no haver-ho de fer.
i a sobre fa una setmana que ha quedat constatat i amb gran disgust que m'han tapat l'únic trocet de mar. que veia des de la cuina. adéu mar. estan construint un edifici mastodòntic, enorme, que serà lleig com tots els altres que ocupen el que haurien estat les meves fabuloses vistes al mar.
aquestes són les mostres de modernitat i progrés per alguns, el soroll i el ciment que tapa el mar. el model d'urb més lamentable, el tinc davant de casa.
*
l'altre tema a tocar avui és que estic molt contenta amb les meves plantes, que estàn ufanes i boniques com elles soles. l'orquídea ha ressucitat i està a punt de treure flors. l'aloe vera també ha tret una branca plena del que semblen futures flors. el ficus no para de treure fulles, com a mostra vivent de que un canvi d'entorn i una estimulació favorable obren miracles. ha passat de treure una fulla a l'any a treure fulla constant i arreument. i la menta, que semblava morta també està tornant a crèixer. de moment donaria per un mojito.
tinc dos cactus que no són ni vius ni morts, i que no sé que fer-ne. llençar-los no puc pas, sabent que la ressucitació és habitual entre les meves plantes.
he decidit provocar el seu revifament amb ranxeres, que tenen unes lletres de xantatgisme emocional del més dur:
.
te vas ángel mío, ya vas a parrrrtir
dejando mi alma herida y un corasón a sufrir
te vas y me dejas un inmenso dolor
recuerrrrdo inovidable me ha quedado de tu amor
pero ay, cuando vuelvas no me hallarás aquí
irás aaaaaaa mi tumba y ahí resarás por mi
verás unas leeeeeetras escritas allí
con el nombre y la fecha y el día en que fallesí
+
sr. clos: tinc el plaer d'anunciar-li que els dos de la foto li vindràn a casa a cantar cada nit mentre sopa. gentilesa meva. i són incansables, se'ls fa la matinada i no pararien.

dijous, 4 de maig del 2006

un anyet!!!!

ah, tal dia farà un any!
i ve't-ho aquí, que han passat 365 dies des de que se'm va ocórrer desofegar via blog les meves coses.

tot va començar amb un nas de patata...

teniu pastís (de xocolata, és clar!)

i una cançoneta, dedicada a tots i cadascun de vosaltres

PE-TO-NAS-SSOS!!!!



Powered by Castpost

dimarts, 2 de maig del 2006

exaltacions sentimentals, gats i gossos

d'insectes,
i herbes del camp,
i orenetes que xisclen
i gats que dormen damunt un test.
de vespres clars i llargs,
de l'airet que fa pessigolles dolces,
papallones,
cases velles i buides,
teranyines
i làmpades romàntiques.
molta bellesa, molta dolçor,
i alguna llàgrima salada.

un retorn al poble, ara en família, descobrint antics camins, visitant parents, escoltant xerrameques, menjant corder a la brasa, al forn, pastes. dormint al llit de la besàvia envoltada de santes en imatge, figureta i estampeta.
la meva germana, arrodonint-se com una lluna creixent, amb una panxa de sis mesos que he tocat tant com m'ha deixat (molt), ella i el seu home, amb la bellesa que dóna una feliç espera.
+
estones rumiant sobre els que som gats i els que són gossos.
petita retrobada amb en l. l'inquil.lí que va venir per la revetlla de sant joan i tant em va destorbar.
en l. és gos. gairebé un any sense contacte, i saluda tant feliç, tant genuïnament content. cop a l'espatlla, senzill, somrient, tranquil. torna a ser ell, gran alleujament.
+
i de tornada, un dinar esplendidíssim a falset. al celler de l'aspic. amb un vi del priorat d'aquells que et fa desitjar viure molts anys per poder beure molt bon vi.
arribada a la ciutat, i sintonia forçada amb les presses, els sorolls, l'hostilitat dels conciutadans. a corre-cuita cap a classe.
el meu company o. és gat. quan fa dies que no ens veiem em retreu que l'he abandonat i els primers moments em fa un paper esquerp, ofès. i és a ell a qui de veritat tinc ganes de veure quan vaig a classe, ara que els professors són tant depriments.
vam trigar ben bé un mes en parlar-nos. asseguts a la mateixa filera, amb un lloc buit entre nosaltres. un mes estudiant-nos l'un a l'altre. observant de reüll. ell va iniciar petits comentaris. i un dia vaig ocupar el lloc buit. és algú a qui en cap altre entorn podia haver conegut. i amb qui em sento sempre còmoda, tant parlant com sense parlar. sap estendre afecte, sap escoltar, sap preguntar, sap explicar. és una petita joia que no m'esperava trobar.
i doncs, passo pàgina als darrers capítols farcits de les petites desventures del meu cor decebut, i retorno a les exaltacions primaverals, aix..!

This page is powered by Blogger. Isn't yours?