dilluns, 31 d’octubre del 2005

foscor, foscor, foscor

la tardor, i concretament l'època que envolta el nefast canvi d'hora és el pitjor moment de l'any per a mi. ni m'agrada ni aconsegueixo afrontar-lo positivament. m'hi reboto, em disgusta i m'aixafa.
ahir va ser el primer dia horribilis. a les sis -nova hora- ja et podies anar despedint del dia i donar la benvinguda a la trista nit.
vaig decidir fer un digne homenatge a la claror que abandona els vespres (i la meva ànima) per a una llarga temporada: escoltar la canço heaven (1983) dels psychedelic furs. que mítica. a tot volum, com a gran crit d'enyor i lamentació: there's a hole in the sky where the sun don't shine...
aquest grup fan música de capvespre. i totalment d'acord amb el que diu un tal scott schinder al cd recopilatori que tinc: "massa avançats pel seu temps per arribar a una audiència de rock modern que no existia encara, els furs van ser els progenitors del rock alternatiu basat en guitarres que, irònicament, començaria a trobar una audiència de masses al mateix temps que el grup s'extingia".
a les 8 vaig anar a veure "broken flowers" amb en luc. ja fa un temps que ens hem conegut, i en luc és de les millors companyies que hi ha en temàtica cinema, conversa generacional-vital-sentimental, birres i menjar indi.
vam estar d'acord en coincidir en que no podem determinar si una peli ens agrada o no tot just havent-la vist. de fet detesto profundament anar al cine amb gent que només sortir ja vol parlar de la peli i classificarla. jo no puc ni vull.
de totes maneres, ja vaig sortir del cinema força posicionada en contra. ho sento pel bill murray, però lost in translation va ser una excepció, per a mi. aquest home m'altera la pau interior. i si va amb xandall fred perry i sabates durant uns quants dies seguits, i fa aquell posat, fastiguejat, avorrit... vaja, no segueixo. que no m'agrada el bill murray i punt. i la peli "broken flowers" tampoc gaire-gens. afortunadament té una estètica molt bona, imatges molt bones i una música relativament bona també. i em va encantar el guinyo rosa, que és el meu color. la resta em va semblar un argument absurd, agafat amb pinces, exasperantment lent i poca-solta. tema a part és com estàn d'impressionants la sharon stone i la jessica lange (aquesta darrera és al meu podi de dives).
es tingui en compte que tot el que estic rojant pot estar condicionat per l'estat d'ànim negatiu que em posseeix.
tornant als efectes del canvi d'hora, em pregunto si l'estalvi que ens fan creure que el motiva consisteix en viure a les fosques en una ciutat que, sense llum, no té la més mínima gràcia ni encant. la il.luminació de la ciutat és per plorar. els carrers estàn foscos que fa por i la sensació de tristesa i desempar la sents fins i tot a la pròpia plaça catalunya.
no cal ja dir l'angoixa que t'acompanya en caminar a les set de la tarda per un poblenou desert i fosc. si no fos per la llum de moltes botigues i locals, la ciutat seria a l'obscuritat més sinistra.
aquest seria un altre tema per un altre dia en que em senti més inspirada i motivada, però deixo la pregunta a l'aire: barcelona, ciutat europea????? és per riure si no plorar. ni l'organització, ni el transport públic, ni l'enllumenat, ni els taxis ni els parcs públics ni els salaris. barcelona d'europea no en té ni un pèl. és la república bananera dels guiris (no va pel luc) amb la butxaca plena que se la poden permetre. sort en tenim del clima generalment bo i de la platja, i de que els barcelonins tenim una paciència a prova de bomba. això ens té en estat anestesiat per a major glòria i fortuna de l'alcaldia, especuladors i aprofitats en general.
sense voler acabar l'escrit d'avui amb mal gust de boca, aprofito per anunciar amb il.lusió que en david i la kazuyo (i la criatura en forma de fetus de cinc mesos de vida), ja són a barcelona. demà farem la primera trobada a tres, i espero que rutlli amb la màxima fluidesa entre la kazuyo (pronunciat kas(u)io) i jo. la meva màxima és la prudència i el menys és més, perquè em fa molta por que l'amistat que tant aprecio amb el david, i que sobreviu i perdura a dos anys de la nostra separació, es pugui espatllar.
quadre: it takes a lot to laugh, de nancy drew.

diumenge, 30 d’octubre del 2005

fluixera estacional

estic fluixa.
acabo de mirar la peli del 33 i m'ha agradat molt. snif! quina plorera! el kris kristoferson, quin paperàs! ...i els paisatges, els personatges, els ambients, la melangia vital.... m'han vingut ganes de tenir fills entre plorera i plorera...
l'he enganxada de casualitat, menys mal, just començar. no havia previst estar-me 123 minuts seguits asseguda així que al final ja no podia més de pixera i de set. això de no posar ni un anunci en una peli qui s'ho ha inventat? és una barbaritat.
a casa hom necessita aixecar-se, anar a fer pipí, a beure aigua, a picar alguna coseta, potser fer una trucada de telèfon, etc, etc, etc.... evidentment parar cada 15 minuts per posar-ne 20 de publicitat és aberrant. però cap ni un anunci gairebé és la tortura contrària. la sol.lució, opino, seria posar 10 minutets d'anuncis just al mig de la peli, es a dir, en aquest cas, al minut 61,5, com a gentilesa pietosa cap a l'espectador/a.
m'he quedat sense sopar perquè no em volia perdre ni un minut. el meu sopar era una amanida amb formatge de cabra (a la planxa), que haurà d'esperar a ser preparada i menjada demà per dinar. tampoc tinc massa gana, puc aguantar perfectament avui sense sopar.
enfi, fet el pis, beguda l'aigua i desconectat el mòbil que no tenia cap trucada perduda ni missatge, em disposo ja a anar a dormir. ja porto dos dies fluixa fluixíssima. em fa mal tot. ahir eren especialment els braços i les articulacions. avui són els ossos, les cames i l'esquena.
tinc el cos esgotat, potser li he donat massa canya amb aquesta arrencada intensa del nou curs. la veritat és que ara mateix em sento molt saturada, molt esgotada i molt poc vital. espero que tot es pugui arreglar amb aquest dies de descansar, dormir i no tenir cap obligació.
el que m'ha passat avui ha estat especialment ridícul: he volgut anar a nedar, se m'ha fet una mica tard perquè he passat molta estona netejant els interruptors de la casa amb kh7. estaven molt bruts, feia temps que tocava. han quedat preciosos. gairebé massa blancs ara, comparats amb la paret que és més aviat color gelat de vainilla.
total que he entrat al centre esportiu a les 14:20 aproximadament. no hi havia ningú al taulell. dins el vestidor femení, hi havia un bon grapat de dones en pilotes, de les que a mi em fan passar vergonya aliena. no crec tenir cap trauma amb el cos i en estar despullada, però altra cosa es mantenir-se en pilotes sense motiu i passejar-se en plan exhibició. i més quan el cos ja fa més aviat cosa de mirar. enfi, hi havia una senyora amb tanga que a més em mirava molt. jo he concluït que seria lesbiana. visca les meves conclusions elementals.
el motiu que la feia mirar-me i que jo no sabia, era que el gimàs tancava en mitja hora i la piscina en cinc minuts, i que el que jo estava fent: posar-me el gorro de natació i agafar el barnús i les xancletes, era una cosa sense sentit. però no m'ha dit res, i he anat cap a la piscina tota feliç. que evidentment era buida. jo encara més feliç. m'he ficat a la dutxa. em dirigia a les escales per entrar a l'aigua quan ha vingut corrent la noia vigilant a dir-me que la piscina tancava en tres minuts. m'he quedat trasbalsadíssimament frustrada. m'ha ofert entrar els tres minuts al jacuzzi. agraïda, però no. i he tornat al vestuari femeni, feta un poll moll i la senyora encara amb tanga posant-se cremes o nosequè. m'he ficat a la dutxa tant digna com he pogut, i un cop seca i vestida, he tornat cap a casa. he penjat el barnús, he estès el banyador i he desfet la bossa. demà espero arribar abans de les 14 hores. si canvien l'hora aquesta nit, això que tinc a favor. qui no es consola es perqùe no vol...
*
barcelona blogs. ens hem de despedir o no? de moment encara funciona... em fa tantíssima pena tot el que es perd...!!!!!!

dijous, 27 d’octubre del 2005

la finestra indiscreta

aquest matí se m'ha acudit obrir la finestra del bany per saber quina temperatura feia a fora. una tonteria feta amb la consciència a mitges, ja que degut a diversos malsons i malestars m'he aixecat les 7:09, hora del despertador .
total, que he vist el veí gai a la dutxa. més ben explicat no te tant interés, la qüestió és que els veïns del davant tenen uns banys molt més grans que el meu i amb una enorme finestra a la zona de la dutxa. el vidre de la finestra és gruixut, gravat i mate, així que l'únic que he vislumbrat era una imatge borrosa de persona (home, que he identificat) de perfil i l'aigua que li queia pel cap. força cinèfil, força indiscret, i força frustrant per algú tant curiós com jo. en tot cas, m'he quedat uns minuts mirant babaua la figura dutxant-se. era tant matinal...! amb aquell cel fosc i rosa...
llavors, com que tenia temps he anat a treure la roba del estenedor. i com que tenia temps he plegat els llençols. i he posat la tele i he mirat tots els canals. i he escollit un collaret a combinar amb la roba d'avui. i m'he posat una mascarilla.hidratante als cabells. també he esmorzat una torrada amb cafe descafeinat i llet de soja (la meva nova afició de tardor) i m'he fet un entrepà per endur (pel matí menjo com una truja).
el resultat és que he arribat deu minuts tard a la feina. és un error per a mi pensar que tinc temps. tot i el que dóna per fer matinar. em plantejaré a partir d'ara fer-ho més sovint, i voluntàriament. (és bonic planejar, és tant fàcil!!)
el veí gai és el doble del cantant dels pet-shop-boys. fa una estona han sonat a kay fm mentre picava galetes de xocolata. xocolata i pet-shop-boys (it's a sin) són un remei excel.lent contra malestars generals o particulars i els mals humors. a falta d' iniciativa per prendre paracetamol.
*
el dia 4 de novembre hi ha un concert dels teenage fanclub. al que vull anar, però no hi ha manera de trobar la pàgina de la nosequiena mena de festival indiepop o com vulguin anomenar-lo que vaig veure anunciat pel carrer. com saber on comprar les entrades?? quina mala organització!!
després de remenar online, se que serà al razmatazz a les 21h i que costa 20€. ah! i que el mateix dia toquen els oasis, genial notícia. al razmat. serem 4 gats ben avinguts, quin luxe!
fa temps que tinc comprovat que no hi ha una pàgina sobre concerts a barcelona. és a dir, n'hi ha moltes, pero cap ni una de complerta. se m'han passat moltíssims concerts per manca d'informació.
és aquest un forat on encabir-se? donaria pasta aquest negoci ben muntat i ben presentat? utilitat segur que sí. jo poso la idea, falta la tècnica (la financiació potser cau sent dona a l'atur i major de 35)....

dimecres, 26 d’octubre del 2005

com aconseguir la melena d'en leif garrett en quatre mesos

avui detallaré un tema d'actualitat personal: els meus cabells.
com és sabut, és difícil trobar una perruqueria on t'entenguin i on el pentinat resultant ho demostri. aconseguida la troballa i per més satisfacció, al costat mateix de casa, en el meu cas, el procès és repeteix de forma invariable:
entro un bon dia de matí i si no és ple, demano que em tallin els cabells d'una determinada manera.
em poso en mans expertes. m'assignen un lloc. bata i rentacaps. xampú que fa bona olor. el cap ple d'una cantitat insospitada d'escuma. massatge extremadament plaent que sempre arriba quan no estic prou relaxada per a disfrutar-lo. tornada a la cadira assignada i pentinat. estat de xoc en comprovar la imatge que reflexa el mirall: la cara de cansada. les ulleres marcades i inflades. les orelles que s'escapen dels cabells humits. una certa papada que es corregeix aixecant el cap una mica més del normal. unes galtes porcines. auto.consol tot desitjant que sigui la llum de la perruqueria o els miralls (distorsionats?) que provoquen aquests efectes.
el moment més esperat és el de tallar. per a mi: incomparable. extasi. després ve el secat i tota la tortura que comporta amb raspalls que rasquen, tibades, estrebades i cremades al crani.
un cop acabat el procès, ullada als resultats. ummmm.... bé.... si... no és ben bé el que esperava... estic rara.... massa pentinada.... a casa em tornaré a rentar el cap....
durant els dos següents mesos (en grau decreixent) maleeixo el pentinat que m'han fet i em planyo de tant malament com em queda.
3er mes: miraculosament un dia aconsegueixo el pentinat que volia. exacte, clavat. les seguents setmanes sóc la feliç propietària del pentinat anhelat.
4rt mes: comencen a sorgir grenyes estranyes per tot arreu i ja no s'aconsegueix la perfecció més que una de cada x vegades (x com a valor creixent exponencialment).
final del 4rt mes: un dia que em llevo i comprobo sorpresa com m'han crescut els cabells. no me'n se avenir de la crescuda de la melena. durant els següents dies tothom diu que m'han crescut molt els cabells.
dilluns toca pelu. fa dos dies que porto una melena que no em reconec.
no he pogut fer un tema menys frívol avui. he tingut un operari treballant tot el matí sota la finestra de la feina amb la máquina aquella que rebenta el terra. m'ha deixat força invalidada professional i personalment. l'operari ho deu haver passat pitjor, segur. quina feina més dura!

dimarts, 25 d’octubre del 2005

al mal temps bona cara? (aviso: aquest mes toca spm palique)

aquest matí m'he deixat adormir després de sentir el despertador. és una deixadesa perillosa. per sort algun nivell de consciència ha quedat alerta i m'ha fet sortir del llit a les 8:45, hora del despertador.
he sortit de la dutxa a les 8:50, hora de la ràdio. no cal dir que el despertador el tinc uns certs minuts avançat. desconec el número exacte, en això consisteix la gràcia i la autoimposada trampa. tant quan marxo a dormir com quan em llevo ho faig a l'hora que marca el despertador, sense pensar si en realitat és més aviat o més tard.
*
*
*
ja vaig explicar al blog antic que de rellotge no en porto. de fet, el control de l'hora dins casa meva és una mica ambigu. el rellotge de la cuina també està avançat. potser l'ordinador té l'hora exacta, però no n'estic segura. al nou mòbil just estrenat també li he posat uns minuts de més. són sistemes elementals de correcció de la impuntualitat. jo em penso que estic en una fase avançada de la superació del defecte.
a la meva família la puntualitat o la manca d'ella són temes portats a l'extrem. els avis que ja no hi són eren impuntualíssims. més d'una hora tard quan venien a dinar. de les seves quatre filles, tres van heretar la impuntualitat i una es va rebel.lar i es va convertir en la dona més puntual de catalunya: la meva mare.
per altra banda, els yayos terolencs han estat sempre radicalment avant-puntuals. aquests arribaven una hora (o dues) abans de l'acordada per dinar. tot això creava grans complicacions i tensions a l'hora de convidar-los tots quatre a casa per celebracions familiars, etc.. (poc sovint afortunadament) i les ja previsibles complicacions i tensions quan venien per parelles (força més sovint). uns es presentaven quan tota la familia encara anavem en pijama (amb l'inevitable crit conjunt de jasónaquiiiiiiiiii???) i els altres quan la meva mare feia estona que amenaçava en començar a dinar sense ells, mentre la resta de la família feia estona que engrapavem patates, olives o fuet desesperadament.
la sàbia o perversa natura va aconseguir juntar dos exemplars traumatitzats per les costums puntual/impuntual de casa seva, compartint l'afinitat del perfeccionisme i amb el resultat simbiòtic de dos éssers de perfecta i exquisida puntualitat: els meus pares. de les seves tres filles ja en va sorgir un desajustament imperfecte que no cal detallar.
davant l'incredulitat de la resta de la família, que en aquest tema té una rara memòria selectiva, i es neguen a otorgar-me el merescut reconeixement, jo afirmo ser la única filla que s'esforça per corregir el desajustament i cada dia amb més èxit.
totes aquestes interessants reflexions en relació al temps i a l'hora me les faig avui, que he sentit que el proper diumenge passarà allo que amb tant horror temo: el canvi d'hora. tant angoixada estic que no sé ni puc raonar si serà endavant o endarrera.
si hi ha un fet traumàtic per a mi, és aquest. he intentat tot tipus de boicots i revoltes per no haver-lo d'acceptar. cada any amb les seves corresponents dues dates de canvi d'hora, proposo a coneguts i amics no fer cas de la imposició i seguir fent els horaris antics. la cosa és que tothom em diu que està d'acord però al final res de res. jo també acabo claudicant.
*
la bona boníssima notícia que aconsegueix centrar les meves alegries ara mateix és que: dilluns la uni i la feina fan pont!!!!!!!!!!
en resum: tindré dos dies per adaptar-me a l'inevitable càstig inhumà de viure de nit. sortir de casa de nit, tornar a casa de nit. és trist-injust-absurd-dolent, etc... però què s'hi pot fer??
mentre suspiro sorollosament, penso que en el fons és molt més interessant tenir estacions i canvis de llum i de temperatura. seria avorrit viure al tropic? avui penso que sí. potser en un parell de setmanes serà que no.
aviso: si tornen a posar el dia de la marmota a la tele no responc dels meus actes.

diumenge, 23 d’octubre del 2005

el circ de les puces

avui he fet una mica la cucafera i m'he vestit estrafolària, tot aprofitant l'avinentesa d'una invitació per prendre un te. m'agrada treure a ventilar la vena estrafolària de tant en tant.
m'encanta vestir-me d'alguna cosa que no sigui jo.de.cada.dia. en general sóc poc original i acostumo a alteregotearme dins la temàtica tribu urbana, sigui punk, heroïna de comic o iaia anglesa.
les millors ocasións pel lluïment són les festes d'uns amics que viuen a gràcia. fan festes temàtiques cada dos o tres mesos i jo hi assisteixo incondicional-ment. a les cucaferes ens agrada sortir de nit i juntar-nos en grup. i si és dins una casa vella, fosca i amb la música prou alta per no haver de parlar gaire, milllor que millor. ens mirem, els nostres ulls es somriuen i gaudim en íntima comunitat.
el repte d'avui era sortir en ple dia. en principi, la prova ha estat superada i m'he divertit força. altra cosa ha estat anar després a fer uns encàrregs pel centre i veure'm al mirall de cos sencer d'una botiga. he sentit la urgent necessitat de tornar-me invisible i teletransportar-me a casa meva en tres segons. enfí. una contradicció exhibicionisme-por al ridícul que intento mantenir en sana germanor.
haguda de conformar amb el lent i tremolenc metro línia quatre, he descobert que altres cucaferes -quina casualitat!- també havien triat avui per sortir a passejar.
finalment he arribat a casa i m'he posat còmoda. he encès la tele, he sopat i ja m'he quedat enganxada al sofà. he zapejat una peli horrorosa de senyors feudals teletransportats a l'època actual a l'a3, una mena de drama amb el nicholas cage (nopuc.nopuc) i la meryl streep (per ella l'he mirat uns segons) al 33, una estona del barça a tv3, una estona d'un atrotinat show.eurovisió a la 1 i finalment m'he quedat conformada amb el circ de tele5 dels dissabtes nit.
i m'he trobat amb la sorpresa d'aquest ultraheroi, en manolo. novio de la inma, concursant freak del granhermano. resulta que la inma és exhibicionista, li agrada pintar-se els ulls i vestir-se com una mena replicant marieta. però alhora és molt pudorosa. i en manolo, un troç d'home sensat i coherent i senzill i que sembla força sensible (això sí, amb la cara de la inma tatuada a l'espatlla). m'ha impressionat aquest mascle.
quan em relaxo i deixo descansar l'esperit crític em sorprenc sentint una certa simbiosi (terme granhermano per excel.lència) identificativa amb la colla de nans, bestioles i malabars que habita dins la tele.
*
ahir nit vaig anar a sopar amb la l. he parlat d'ella amb anterioritat i no precisament bé. em refereixo al blog antic i a uns dies tristos i desagradables. despres del viscut, no esperava tornar a veure-la, però em va trucar dimecres i em va proposar de quedar divendres.
jo anava molt cautelosa i una mica preocupada. i vaig trobar-me amb una persona canviada que lluita per estar bé, que admet i parla dels errors comesos i que vol endreçar la seva vida. per les altres coses, segueix tant aguda, forta i valenta com sempre. vull creuar els dits i vull que tot vagi endavant i tant encaminat com sembla. encara no m'he posicionat sobre si vull entrar al seu cercle de gravetat de nou o prefereixo quedar-me'n al marge. temps al temps.
*
ja tenim al damunt la tempesta castanya-panelletera. preveeixo uns propers dies de xàfeg intens d'extenses i meticuloses explicacions de receptes, orígens, tipus, colors, sabors, presentacions, formes, preu/kilo, deconstruccions i la inevitable polèmica de panellets amb patata sí, panellets amb patata no. tot sigui fer bulto als mitjans aquests on no saben gaire de què parlar tipus magazine televisiu o dominical en general. ai, oblidava: i la candent preocupació que ens té tant posicionats a favor o en contra: aconsegurirà imposar-se la festa halloween a les nostres contrades? (ja avanço que a les festes single sí).
*
La litografia és de Georg August Goldfuss (1782-1848) i es ven online per 1.050 $

dijous, 20 d’octubre del 2005

el perich a la virreina




Des del 8 de juliol i no me n'havia assabentat!!!!
Fins al 8 de gener, encara queden dies..!
Resulta que potser aquesta exposició serà una classe pràctica de l'assignatura de ciència política (gran idea, gran profe).

http://www.bcn.es/virreinaexposicions/catala/02050705.htm

dimarts, 18 d’octubre del 2005

art pamfletari o nosequè

cada tarda, en arribar a la facultat, entro a formar part d'una mena de performança surrealista, el contingut de la qual em té decebuda pel que fa a l'esperit crític i ecologista del jovent que allà s'hi va a formar.
la posada en escena consta de quatre actors principals. es situen un parell a l'inici de les escales i un altre parell al replà d'entrada a l'edifici.
la performança consisteix en que tots quatre (perfectament sincronitzats) et planten un pamflet davant dels nassos, de forma força agressiva i poc amistosa. al paperot s'ofereixen cursos per a estudiants d'econòmiques.
els estudiants fan d'actors secundaris i representen la part surrealista. cadascun agafa un pamflet i immediatament el llença, o bé al terra o bé a la papera, que com a element d'atrezzo, es troba convenient i estratègicament situada allà al costat.
jo, amb les meves ínfules (estic molt influenciada pel marsé darrerament) de canviar el món o potser actuant més localment, amb les meves ínfules de canviar tantes coses absurdes que passen en aquesta ciutat/pais/societat, he escollit fer el paper d'extra radical : no agafo mai cap pamflet. dic o gesticulo un "no". al principi per sentit comú, ara ja és la meva lluita anti-sistema. accepto amb dignitat les males vibracions que rebo cada migdia, ja que són per una bona causa: encapçalar l'extinció (quantes generacions caldran?) d'aquesta pràctica de publicitat.
conclusió: em consta que les persones que entreguen els pamflets treballen i no fan el numeret gratuïtament, però tant ho fan ells com els que van a domicili. posaria la mà al foc (ara estic fent una pressuposició generalista i perillosa) que els mateixos que accepten el joc pel carrer de forma individual, allà on visquin no accepten correu comercial. (a tenir en compte l'estudi sociològic latent en aquesta pressuposició).
per altra banda i seguint amb el to donya rottenmeier, constato cada dia que certs/certes alumnes (alumnat) empren un vocabulari força pobre. i com a mostra, el botó obtingut avui:
noia a: "pues ens hem d'aconseguir posar d'acord per sortir un dia i nosequè"
noia b: "si, tia, si. es que jo vaig super liada i nosequè"
noia a: "ja, com jo, entre la facu i el pis i els coleguis i nosequè...."
noia b: "igual que jo, es que no se com ho faig que la setmana em passa volant i nosequè"

dilluns, 17 d’octubre del 2005

efectes de la tardor al meu organisme

el xute dels dilluns és a base de glassex multiusos, acompanyat d'una corrent d'aire capaç de despertar un talp de la meva mida.
tals poders emanen de la senyora dolores, i del seu garbo atabalat. és de múrcia, duu bata de quadres i auriculars a les orelles. escolta la ràdio i té una retirada a la mafalda, potser pel pentinat, les ulleres i la vestimenta.
ja sé que és políticamet incorrecte parlar (malament) d'una senyora de les feines així que intentaré canviar de tema. si m'ho permeten els sorolls i els cops que va donant al meu voltant. i la picor de nas que em provoquen els ruxats de glassex que llença amb energia. i si em puc quedar asseguda una estona seguida i deixar d'aixecar-me per anar tancant finestres que ella obre perquè diu que es muy calurosa.
sóc a la feina, és dilluns i arrenca una setmana de cinc laborables a torn complert.
*
divendres nit: margarites, fantàstica companyia i desofegament verborreic agut. happiness.
dissabte vaig romandre la major part del dia a la dimensió desconeguda. em vaig llevar de migdia amb uns efectes ressacosos força invalidants. l'objectiu era anar al supermercat però em feia una barreja de mandra i mania. finalment vaig aconseguir motius suficients per sortir del cau: s'havia acavat l'aigua.
intentant maximitzar els beneficis, vaig escollir el supermercat condis, que proveeix alguns dels meus productes fetitx i que el mercadona no toca (bàsicament els iogurts la fageda i els sucs tropicana).
feta la compra amb la dilatació corresponent a l'apartat dels embotits, gentilesa d'aquelles dependentes tant lentes, vaig encarar la cua a la caixa.
amb la meva providencial fortuna, em va tocar anar al darrera d'una noia que pagava amb targeta, i resulta que de trencada i ratllada no passava per la màquina.
la dependenta, anomenada Karina B (un alter ego i nescuda com jo sota l'empremta de la llei de murphy), va patir uns minuts d'atabalament i mentre la noia anava al caixer va començar a cobrar la meva compra. jo anava col.locant tot dins el meu carret. i quan quedaven només un parell de la vintena de productes ja cobrats, la Karina B va adonar-se que havia empalmat la compra de la noia de la targeta que no passava amb la meva.
seqüència dramàtica: treu tot el que hi ha al carret de nou perquè ella ho vagi anul.lant. cua que augmenta a l'altre cantó de la caixa. cares mirant. jo evadint-me tant com podia d'aquella pressió. més cua. més cares. alguna queixa. la Karina B que finalment explica la situació. un cop assumit que les cares passen a ser de pena cap a mi, petit moment de relax. ja cancel.lats, els meus productes tornen a passar per caixa i procedeixo de nou a enficar-los al carret. torna la noia del caixer. li treuen un tiket monumental, una part en positiu, l'altra en negatiu. paga en efectiu. surt el meu tiket, pago en efectiu. la Karina B em demana perdò i diu que voldria abraçar-me, cosa que finalment i per fortuna no fa (no sóc efusiva amb els desconeguts, ni després d'una unió en moments difícils com aquests). fi de la seqüència i final feliç.
admeto que he fet una explicació massa llarga, meticulosa i sentimental. no ho he pogut evitar, aquests són els fets que em va ocupar l'estona més distreta i intensa de dissabte night and day.
en resposta al títol d'avui: estic irritable perquè s'acosten halloween, panellets, castanyes, boniatus i totes aquestes tonteries anomenades tradicions tardorenques que em fan tan poca gràcia.

dissabte, 15 d’octubre del 2005

aquell estat indefinit

les hores de son no satisfetes ahir s'han manifestat aparatosament aquest matí de divendres: quin despertar més dur. quins ulls entestats en seguir tancats. quin matí de calfreds i de càmera lenta, quines ganes de ser un ou.
finalment a casa dels meus pares, després de dinar, he demanat que em deixessin dormir de 3:30 a 3:40 (els deu minuts de la coneguda migdiada coreana). em queia de mal de cap i de nyonya.
m'he estirat al meu ex llit individual, vestida i amb botes. tapada amb una manta. feia fred.
la meva ment ha enllaçat sensacions similars en moments llunyans. quan venia de farra i esgarrapava una estona de son abans d'anar a treballar. les migdiades ressacoses abans de sortir disparada cap a una nova nit de disbauxa.
he sentit el mateix cos de fang. el mateix cap ple de sorra humida, el mateix cor de pollet. la mateixa ànima necessitada d'un cos càlid a qui arraulir-se.
he assolit aquell estat semi-somnolent. he fet un mini viatge en el temps i m'he acomiadat d'aquella petita vampira gòtica. apassionada i destructiva, innocent i fugidissa. potser covarda.
ara sóc més vella, menys bella i més llesta. ara no em perdo en realitats paral.leles tant sovint. ara el meu espai i el meu temps són tant concrets, limitats i concentrats que estic aprenent a valorar-los.
sóc menys gòtica, menys destructiva, menys innocent. segueixo apassionada i fugidissa. la covardia encara no la tinc dominada. potser algunes coses mai canvien.
escolto élena (porelamordedios)

dijous, 13 d’octubre del 2005

a l'inrevés

la meva mare m'ha sorprès amb una inesperada doble acrobàcia:
ha tret no se sap d'on una cortina vella de la banyera (la recordo vagament), de plàstic blanc amb dibuixos en tons marrons de paraigues i unes ratlletes imitant la pluja.
i això és rar en extrem venint d'ella, que sempre ho llença tot.
diu que me la dona perquè tapi la roba estesa. com que jo no entenia la finalitat de tal acció cutrelux, m'aclara que ho haig de fer, "ja que se m'hi caguen els coloms". això si que m'ha matat. resulta que ella tampoc m'escolta a mi quan li parlo. les nostres converses deuen ser monòlegs de sordes.
en el seu moment la vaig trucar enfurismada per les cagades (voto per les gavines) causades pel soroll dels avions del dia del festival aeri. i constatat queda que aquest era el motiu, perque mai fins ara havia passat i no s'ha repetit.
la seva interpretació lliure m'apena, perquè si realment els coloms fessin el que ella es pensa, jo estaria dels nervis i l'estenedor hauria hagut de passar a fer altres funcions alternatives.
conclusió: la meva mare guarda coses (!) i no escolta el que li explico (!!).

ahir nit amb la pluja intensa i la sensació que era divendres, no podia anar a dormir. vaig estar remenant cds i escoltant música fins les tres del matí. m'ha costat llevar-me, però a hores d'ara ja sóc en aparença, productivitat i estat físic, la mateixa de sempre. serà veritat allò de que amb els anys necessitem menys hores de son?
*
ahir, una persona que havia llegit allò que vaig penjar de l'amor i l'enamorament deduia/resumia: jo no tinc necessitats físiques (sexuals per a concretar). si cal aclarir aquest punt, ho faig immediatament: les tinc. jo només deia que puc ser feliç sola, però això no implica que no pateixi -per fortuna no cada dia- les mancances d'un celibat escollit que de vegades trontolla.
*
vista la meva primera peli del peter greenaway. impressionants imatges, preciosa música, història rocambolescament absurda. (conclusions de principiant). en vull mirar més.
*
i avui és dijous, estic d'un humor neutre i com es pot constatar, no tinc gaire res a explicar.
*
els quadres són d'en georg baselitz.

dimecres, 12 d’octubre del 2005

la tieta fa neteja (adeu, barcelona blogs)

aquest escrit va directament dedicat als meus estimats ex companys de barcelona blogs, concretament als que tinc enllaçats:
donat que ja tots heu arrelat més o menys a la nova llar blogger, he decidit fer neteja dels enllaços als vostres blogs antics.
els vostres blogs antics els tinc en ben alta estima i simpatia, però la vida continua, o a això ens hem de resignar. sembla que en un parell de setmanes desapareixeran, cosa que també aprofito per dir aquí: quina pena! va ser bonic mentre va durar, però no caldria eliminar-los.... !!!!
afegir, ja que estic en el tema, que espero que revifeu una mica alguns de vosaltres, que no esteu contribuïnt gaire a mantenir les vostres noves llars i que us trobo a faltar..!
eh, moderna? eh, casta? eh, gri-gri? ... i visca pel retorn d'en b-on janbaar i en wolf, només manca l'isis que espero ho faci aviat!!
petons a tots i no us penseu que eliminant els vostres blogs antics d'aqui els elimino del meu cor!!

dissabte, 8 d’octubre del 2005

el que hem menjat

la relació amorosa més important de la meva vida la mantinc amb el menjar.
entre setmana dino a casa dels meus pares, i sense pecar de filla pilota puc assegurar que la meva mare fa uns plats de cuina mediterrània perfectes: bons ingredients, ben cuinats i d'excel.lents propietats dietètiques. només passa que ella és una dona bàsicament frugal i minimal amb els seus gustos. cuina molt bé però li hem d'anar recordant de tant en tant l'importància dels hidrats de carboni (que de fet no combrega) o de certs plats guisats, que els sap fer rebé però no hi té tendència natural, excepte per nadal i festes de celebrar, i perquè llavors el meu pare exigeix abundància.
i tant el meu pare com les meves germanes com jo tendim a l'excès gastronòmic, i no se sap si som així perquè la meva mare sempre va amb les regnes o si ella va amb les regnes perquè som així.
sigui per les tendències innates, sigui com a contraposició rebel a la cuina sana de casa (reiterant que és boníssima), jo penso moltíssim en el menjar. penso en el que em ve de gust, en quins serien els ingredients, en on els compraria, en com els cuinaria, i en el plat que en resultaria. i en pensant això hi passo una llarga i bona estona golafra i disfruto gairebé tant pensant com menjant. de fet les fantasies són sempre més perfectes que la realitat. són com fantasies sexuals però gastronòmiques.
aquesta nit, dissabte nit tranquil a casa, em venia de gust sopar un parell de frankfurts schara amb mostassa, ketchup i una llesca de pa negre (estil viena). -sopar que la meva mare no aprovaria. i no vull entrar a considerar perquè tendeixo a menjar el que la meva mare jutjaria com perversions gastronòmiques-. però oh no! com que no menjo gaire sovint aquest menú, ha resultat que els frankfurts havien caducat el dia 14/09/05.
feta la trucada a l'assessor en aquestes matèries de la família (cunyat veterinari i excel.lent professional del ministerio de sanidad) em comunica que millor no arriscar, que fa masses dies de la data de caducitat.
amb un desig irrefrenable pels frankfurts schara i en el punt àlgid de la frustració gastronòmica, a punt he estat de menjar-me'ls igualment. tenia la nevera poc proveïda, i no se m'acudia alternativa possible, tenint en compte que de nit mai menjo fregits.
finalment m'he decidit per un entrepà dels que s'anomenen vegetals però que a la península ibèrica contenen proteïna, en aquest cas, tonyina.
mentre el feia, -maionesa, tomàquet a rodanxes, olives a trocets, tonyina i pebrot escalibat- i en ple atac de gula, he obert una llauna de musclos en escabetx i me'ls he cruspit de la mateixa llauna i amb escuradents.
l'entrepà era moooolt bo, però no ha pogut eliminar el sentiment de frustració ni la gana, i donat el perill que això comportava (perill d'ingesta inconscient massiva de calories: el conegut síndrome PIIMC), he obert una ampolla de montecillo reserva (gentilesa de l'altre cunyat) i he pres una bona copa de vi previ airejament del seu contingut. el vi ha suavitzat l'ansietat, però no totalment, així que he recorregut a vàries rajoles de lindt excellence-orange intense (subtitolat: chocolat noir extra fin aux pépites a l'orange et aux amandes) i amb això ja he pogut adormir finalment la bèstia.
demà celebrem l'aniversari de la germana petita (27 ja!!) i toca un dinar de festa.

divendres, 7 d’octubre del 2005

amor, romanticisme, i altres quimeres

ostres, per totes bandes m'arriben missatges sobre l'amor, la plenitut d'estimar, i les satisfaccions del sexe satisfactori. que si el senyor de la contra de la vanguardia parlant de la depressió que si les cançonetes de la radio, que si el luc amb els smiths, que si les respostes de tot personatge quan li pregunten què és el més important a la vida: l'amor, com tothom sap!
potser seré jo l'individua objecte d'estudi per demostrar que es pot viure i ben dignament sense amor? que no em vingui cap setciències a diagnosticar que sublimo l'amor de parella en amor a les meves aficions / distraccions / estudis, que no val.
si tens una llista de prioritats exigent amb el que esperes de tu mateix i dels altres, viure sense amor de parella no només és possible sino fins i tot més satisfactori. la base per ser feliç sense amor de parella és estimar-se moltíssim un mateix i considerar-se de lluny la millor companyia possible. es a dir, tenir l'ego a prova de bomba.
la meva llista és molt exigent. no accepto desilusions ni desenganys ni discussions ni lleganyes ni pets (en resum). tampoc sexe sense amor (no em satisfà).
després hi ha altres coses que ajuden, com desmitificar l'amor romàntic, el que tant mal fa a les ànimes de les persones soles. aquest amor romàntic de les pelis, de les cançons, dels altres. efímer amor que si s'arriba a conèixer queda ofegat definitivament amb el desgast del temps, de la rutina i la convivència.
el que en queda, l'amor seré, també està ben valorat, i força buscat però ja ningú li fa gaires cançons. i menys encara a les següents fases quan passa d'amor a carinyu i de carinyu a costum i de costum a companyia.

el màrketing de l'amor romàntic sobreviu creant addictes al momentasso de focs artificials i promeses d'amor eternes, i no avisa que només de tocar-lo es desfà com una bombolla de sabó.
i així passa que els ionquis de l'amor romàntic queden enganxats en creure que es pot ensopegar amb el miracle de les bombolles i que existeix el paradís de les bombolles que mai no es desfàn.
també hi ha els ionquis perfeccionistes: busquen la bombolla gengant perfecta. però d'aquesta només en surt una, i de tant grossa i bonica és molt rara. tant que és impossible de repetir.
els pobres ionquis vaguen esperançadament pel món en busca de la santa barreja perfecta.
.
. . . haig de reconéixer que hi ha dies que em llevo molt més bleda i ansiosa i conformista i llavors desitjo creure en l'amor i la possibilitat de trobar-lo. hi ha dies que al super em sento sola amb el meu carret i envejo la parella que es baralla perquè ell s'ha equivocat en la marca de la llet. i si em poso més bleda sucumbeixo al cine quan tinc a prop uns que s'agafen de la mà. i no diguem quan a la peli es donen el primer petó. i no diguem quan a agafo un taxi a la matinada per tornar sola a casa. i no diguem si un cop a casa em dona per escoltar maná. però trobar a faltar l'amor uns minuts a la setmana indica fins a quin punt jo no he estat escollida per a perpetuar l'espècie.

dimecres, 5 d’octubre del 2005

ultrasònica



no penso deduïr que el soroll dels avions em va encendre l'adrenalina, però en tot cas porto uns dies on, tenint en compte que normalment estic off i que acostumo a anar pel món amb el pilot automàtic mentre somnio en les meves coses.
anar a classe cada dia després de la feina i arribar de nit a casa m'obliga a organitzar l'escàs i ara supervaluós temps lliure, i aprofitar-lo al minut. sóc prou bona per organitzar el que sigui menys la meva pròpia vida, però no tinc més remei que posar-m'hi si vull sobreviure a la nova etapa laboral-estudiantil just encetada.
les classes les segueixo disfrutant, tot i que hi ha profes i profes.. un parell de molt bons: la bona professora a més explica de maravella, el bon professor divaga massa però és un gran savi. un de dubtós que per ara no em dona bones vibracions. i una de rara rara rara. ens explica algunes coses com si fossim parvulets i altres com si fossim enginyers. aquesta dona desperta murmuris constants per les dues versions que alterna.
ahir vam tenir l'avinentesa de donar les definicions d'estat i nació a la classe de ciència política així que al damunt resulta que toquem un tema calent i actual. ja sé com defensar que catalunya és una nació amb arguments irrefutables.
i bé, acabo per avui les narracions de les meves petiteses fent saber al món que ahir em van donar la bona notícia de que l'adrian mole, aquell mític nanu anglès de tretze anys i mig sempre preocupat pels seus grans, pels pares caòtics, l'alimentació de la gossa i enamorat de la nena pandora, torna al món literari convertit en un trentanyer. recomano als fans i no fans de l'adrian mole una visita a la seva pàgina (en anglès).

dissabte, 1 d’octubre del 2005

de com la dura realitat aixafa les millors intencions

ah, que bé! un dissabte tot per a mi, sola i feliç. així pensava jo quan m'he llevat a la bona hora de les 10:30 després de dormir unes reparadores 9 hores i amb tot el dia pel davant.
pretenia esmorzar tranquil.lament escoltant musiqueta, mentre anava la rentadora i decidia què fer el dia d'avui. sense pressa, amb molta calma. i el balcó obert i les plantes prenent el solet.
ah, però no! un parell de notes que participaran demà al festival aeri de bcn s'han hagut d'entrenar just llavors, retronant esgarrifosament i aconseguint posar-me els nervis de punta. a mi i a les gavines que gemegaven espantades prop del meu balcó. no vull ni pensar en demà quan de 8:55 a 13:45 aquesta mega.prepotent exhibició de traques i trons ens torturarà i castigarà als estupefactes habitants del barri que no ens sabem avenir a què ve tot això.
què collons és el festival aeri? qui se'l mira? què significa? quin servei donen aquests avions (si es que en donen algun?), perquè s'han d'exhibir davant d'una zona altament habitada en hores intempestives i amb un nivell de decibelis insuportable? qui ho paga això? a qui li interessa? a qui agrada? agrada a més dels que no molesta?
tantes preguntes em faig, impotent i frustrada davant d'aquesta imposició de soroll = violència = maltractament que resulta que ens toca aguantar.
i a més visualitzo els pilots (i reprimeixo jutjar si el gènere masculí té a veure amb aquestes imposicions de soroll mitjançant un vehicle, sigui moto trucada, harley davidson, cotxe tunejat, camió de les escombraries, autocar, trailer, o aeronau) i veig els putus niñatus pilots amb ulleres de violador i careto de sóc-el-tom-cruise-a-top-gun i sóc l'amo. i de veritat que la testosterona circula en dosis baixes per la meva sang, però la poca que circula la tinc concentrada en odiar aquests pallassos, perquè ODIO EL SOROLL.
i ja no tinc el spm. ara sóc una ciutadana molt emprenyada i prou.
*
acabat el torn de queixa i tornant al dissabte, explico que he passat una agradable tarda amb la meva germana petita, que des de fa un temps ha estat designada oficialment l'estilista de la família pel seu bon gust i bon fer. és clar que jo no me l'escolto gaire els dies de cada dia que acabaria deprimida. ella és la companyia ideal per anar a comprar roba, i a canvi d'un paquet de pipes fregides i salades extra gran del mercadona avui m'ha aconsellat en comprar uns texans. finalment he escollit uns pitillo (cigarreta?) elàstics (seqüeles vuitanteres, si...), però ella ha donat l'aprovació i ja tinc uns texans oficialment autoritzats i beneïts per la meva germaneta, alies l'estilista impacable.

i demà al matí aniré a nedar, però molt em temo que per ganes que li posi, no em podré estar en remull de 9 a 14 hores.

si tingués ultrapoders em desafogaria fent com l'amazona.deesa.destroyer de la foto, i transformada en giganta proporcionada, fotria canya de la destructiva als pilots. jo i segur que la resta de veïns que demà haurem de suportar l'imposició feixista (ai, tenia ganes de fer us d'aquest terme tant superutilitzat) que ens espera. seria una batalla justa i cos contra cos. i total, segur que els mosquits colloners dels pilots disfrutarien a tope, jugant per fí a ser els marcianitos.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?