divendres, 7 d’octubre de 2005

amor, romanticisme, i altres quimeres

ostres, per totes bandes m'arriben missatges sobre l'amor, la plenitut d'estimar, i les satisfaccions del sexe satisfactori. que si el senyor de la contra de la vanguardia parlant de la depressió que si les cançonetes de la radio, que si el luc amb els smiths, que si les respostes de tot personatge quan li pregunten què és el més important a la vida: l'amor, com tothom sap!
potser seré jo l'individua objecte d'estudi per demostrar que es pot viure i ben dignament sense amor? que no em vingui cap setciències a diagnosticar que sublimo l'amor de parella en amor a les meves aficions / distraccions / estudis, que no val.
si tens una llista de prioritats exigent amb el que esperes de tu mateix i dels altres, viure sense amor de parella no només és possible sino fins i tot més satisfactori. la base per ser feliç sense amor de parella és estimar-se moltíssim un mateix i considerar-se de lluny la millor companyia possible. es a dir, tenir l'ego a prova de bomba.
la meva llista és molt exigent. no accepto desilusions ni desenganys ni discussions ni lleganyes ni pets (en resum). tampoc sexe sense amor (no em satisfà).
després hi ha altres coses que ajuden, com desmitificar l'amor romàntic, el que tant mal fa a les ànimes de les persones soles. aquest amor romàntic de les pelis, de les cançons, dels altres. efímer amor que si s'arriba a conèixer queda ofegat definitivament amb el desgast del temps, de la rutina i la convivència.
el que en queda, l'amor seré, també està ben valorat, i força buscat però ja ningú li fa gaires cançons. i menys encara a les següents fases quan passa d'amor a carinyu i de carinyu a costum i de costum a companyia.

el màrketing de l'amor romàntic sobreviu creant addictes al momentasso de focs artificials i promeses d'amor eternes, i no avisa que només de tocar-lo es desfà com una bombolla de sabó.
i així passa que els ionquis de l'amor romàntic queden enganxats en creure que es pot ensopegar amb el miracle de les bombolles i que existeix el paradís de les bombolles que mai no es desfàn.
també hi ha els ionquis perfeccionistes: busquen la bombolla gengant perfecta. però d'aquesta només en surt una, i de tant grossa i bonica és molt rara. tant que és impossible de repetir.
els pobres ionquis vaguen esperançadament pel món en busca de la santa barreja perfecta.
.
. . . haig de reconéixer que hi ha dies que em llevo molt més bleda i ansiosa i conformista i llavors desitjo creure en l'amor i la possibilitat de trobar-lo. hi ha dies que al super em sento sola amb el meu carret i envejo la parella que es baralla perquè ell s'ha equivocat en la marca de la llet. i si em poso més bleda sucumbeixo al cine quan tinc a prop uns que s'agafen de la mà. i no diguem quan a la peli es donen el primer petó. i no diguem quan a agafo un taxi a la matinada per tornar sola a casa. i no diguem si un cop a casa em dona per escoltar maná. però trobar a faltar l'amor uns minuts a la setmana indica fins a quin punt jo no he estat escollida per a perpetuar l'espècie.

Comments:
El teu post d'avui "reclama" un comentari extens. Ara no em trobo prou bé, i a més a més, és probable que necessiti algun aclariment d'alguna cosa que has escrit. Consti que no és una amenaça, però aquest te'l penso comentar. Mentrestant, petonasso a galta i galta, descregudeta!
 
Sé que quieres decir. Yo no cambio mi soledad por ningún amor de pareja. Y mira que he proclamado a los cuatro vientos estar enamorada, pero.....no sé si me estoy haciendo mayor o qué, pero no quiero a nadie a mi alrededor que se implique conmigo. No quiero depender, ni que dependan, no quiero dañar, ni que me dañen. Quiero total y absoluta dependencia, pero......necesito sentirme querida. No puedo evitarlo. Lo intento, pero...Sí, soy la chica de los peros, tengo un pero para todo; pero....
Lo dejo, pq me extendería infinito. Próximamente en el blog de tenblog...:-)
 
Totalment d'acord: no cal tenir parella per ser feliç.

Totalment d'acord: l'ideal de l'amor romàntic és una presa de pel addictiva.

Totalment d'acord: fora desenganys, discussions, lleganyes i pets.

Totalment d'acord: quan estàs sola i bleda t'estova veure un parell de la mà.

En desacord: sol no s'està be; la xarxa social és imprescindible.

En conseqüència adoptem conductes homólogues a les de l'entorn i entrem a la roda, fent un paral·lelisme amb aquella famosa dita sobre els bombons: un segon a la boca i una vida al cul. Doncs un segon de focs artificials, una vida de rutina.

El més trist és que les motivacions son per una banda instintives (perpetuació de l'espècie) i per l'altra económiques (parella estable = fills = hipoteca = productivitat laboral = consum).

Dir que no has estat escollida per a perpetuar la espècie és una mica aventurat.

Si és una tria personal, és intel·ligent, però contracorrent: difícil.

Pels minuts d'enyorança del "xut" romàntic: amistats, potser rollos breus.

Passarà; a contracorrent només s'hi va uns 10 anys, 12 potser, esl de criar els fills petits. Després torna l'entropia personal.

Hanna, porta més paper i tinta, que no ens arribarà amb el que tenim....
 
gràcies pels vostres comentaris, estic una mica avergonyida del rementat sentimental que he deixat anar i que se m'ha desbocat un pèl...
en tot cas renego de la creença que la felicitat sense amor és impossible!!!
jo sola em sento bé i sobretot no estic angoixada si aquesta ha de ser la meva vida (mes o menys això és el que volia dir, més directament dit)
 
Suposo que és inevitable racionalitzar l'estat en què et trobes i els teus sentiments. Parlar del futur sempre és molt arriscat i sovint inútil. Arribarà el moment que et tornaràs a deixar anar, i tornaràs a racionalitzar i... La vida és això, i malament si canvia.

La felicitat (aquesta sensació temporal que es va repetint si tot va bé) no existeix sense amor. Observa que no defineixo l'amor ni parlo de parella. La definició depèn de cadascú i la parella (estable o passatgera) és només una opció entre algunes altres.
 
segurament tens raó, pere. però mira, m'agrada molt la sensació que tinc ara mateix de tenir els sentiments ben tranquils... i només dic que això no implica ni de lluny ser infeliç!!
 
El que jo sento pels amics també és amor, i és un amor que sol perdurar perquè no està basat en contes de Hollywood. És un amor que necessito per ser feliç. L'altre amor, el del que tu parles, ho deixo com una opció: si existeix, no és un requeriment imprescindible per ser feliç; si no existeix, ja estem i podem anar a casa. El tema de les necessitats corporals és més xungo. Jo les necessito, però tampoc no vull enganyar a ningú dient que és Hollywood love si no ho és.
 
Ara que ja han pasat uns dies, jo em trobo millor i ja he pogut veure com evolucionava el teu post, em penso que és hora de fer-hi la meva aportació. Ja t'he dit que no seré massa crític perquè entenc el teu post com una mena de crit del tipus "deixeu-me en pau i no m'atavaleu". Estaria amb Xurri i amb Pere en molt bona part dels seus comentaris. A mi però, quan vaig llegir el teu post per primera vegada, em va quedar com la idea de que, amb l'excusa de "deixeu-me en pau", t'estaves tancant portes. I, encara que no sóc una persona que provoqui especialment res, no m'agraden massa les perosnes que es anquen portes. I tu no seràs una d'aquestes persones. Temps enrere vas comentar com t'agradva de viure les coses intensament. Passar una temporadeta tranquila no està malament, però les persones exigents, també ho sou amb vosatres mateixes. No ets pots tancar dins d'una closca. Es pot viure sense amor? Sí, i no cal perdre-hi el cul, però tampoc renegar-hi, no?. Si vé, com el tema procreació, doncs ja vindrà. Si no vé, doncs tampoc cal fer-s'hi mala sang. Hi ha una cosa que ja et vaig avançar que no entenc del teu post "no accepto desilusions ni desenganys..." El que hi ha acontinuació, ho entenc, però aquesta primera part no. Les il·lusions ens les fem noslatres i, de tant en tant, la caguem. Si fa no fa com amb les desenganys. Potser no és culpa només de l'altra persona i, ja se sap, som humans, no? O ara ens negaràs la teva condició humana? Hanna.... Ei, que jo t'aprecio igual, valens?, però deixa una porta oberta. Potser et va sortir una defensa una mica massa visceral. Petó.
 
si luc, de fet jo també penso així, el que passa és que les meves amistats no són gaire presents darrerament i aquest aspecte el tinc poc amorós.. :)
agraïda albert per les teves paraules, que poden ser molt certes, però de vegades cal tancar portes, ni que sigui per endreçar la casa.. :)
tens raó amb el tema desilusions i desenganys, he sonat molt desesperançada... m'estaré convertint en una solterona típica?
 
Crec que tens raó en un aspecte: hi ha massa gent adicta a l'amor del principi, al "primer mes" en podriem dir. A l'emoció de trobar-se amb aquella persona que fa que se't remogui tot, però amb qui encara tot és misteri. Quan passa el temps i del misteri es passa a l'estima, al fet q ja no se't remou l'estòmac perquè l'emoció ha marxat, aleshores aquesta gent no ho sap assumir. No saben assumir que hi ha diferents fases i que cadascuna te la seva part bona. I ho acaben engegant tot a rodar, perque es creuen que realment existeix algú amb qui el "primer mes" s'allargui per sempre. Però això no pot ser, no existeix. Com molt be has dit: de l'amor embogit del principi es passa a l'amor de companyia. Desgraciadament, com molt be has dit, no hi ha cançons ni pel·lícules que ens parlin dels altres amors, només ens parlen de l'enamorament. I és per això que hi ha massa gent que somia en el que no existeix.
 
gràcies per la visita i el comentari bellosoli! un cop vaig llegir que ningú podria suportar la intensitat de viure permanentment enamorat, vaja, no es que ho dubti, però la cantitat de diners que remou aquest sentiment fa entendre quanta gent el desitja (suposo)
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?