dimecres, 7 / maig / 2008
per a qui pugui interessar:
Espai Cultural FrancolíInauguració: Dijous 8 de maig a les 19.30 h
Us oferirem un aperitiu i Cava Carolina de Masachs
Dates: del 8 al 30 de maig 2008
C/Francolí 13-15 principal
08006 Barcelona
+
La Coqueria
Dates: del 8 de maig al 30 de juny 2008
Saragossa 66
08006 Barcelona - http://www.lacoqueria.com/
divendres, 2 / maig / 2008
gula de maig
només en un país tant atrassat com el nostre podia passar, i me n'he assabentat tard. en concret 20 anys, que són els que podria dur campant al volant, tot derrapant per carreteres secundàries per no ser enxampada, no pel no-delicte sinó pel mal trago.no tenir carnet de conduir encara és una mena d'honor per a mi, que acostumo a convertir les meves mancances en virtuts, tot i que amb l'edat em venen dubtes i començo a tenir algun petit flaix, no se pas si de maduresa o de senilitat.
seguint amb el atràs, toca comentar els fets muntanya-russa, (que no ensaladilla, quinagana), o sigui, que el nostre (meu també?) ajuntament ha decidit talar alzines centenàries del tibidabo per tal de tenir l'espai per a construir una muntanya russa.
moltes preguntes i astoraments al respecte: en primer lloc: on són els sostenibles? no els he sentit dir ni piu. els prego com a ciutadana de país atrassat però no tonto, que esborrin el terme verd i l'etiqueta ecologista del seu partit de la vergonya.
això ho financio jo també amb el meu ibi? si és així, exigeixo referèndum.
s'ha calculat la rendibilitat de la futura muntanya russa? a quin plaç?
ja visc a la temuda ciutat-parc-d'atraccions?.
*
segueixo patint d'una gana immensa. això ha fet que hagi tornat del sorli-discau i del mercat del poblenou amb ingredients per a cuinar el triple del que em permetràn les properes 48 hores. les intendències van cap a:
arròs amb pollastre, o pollastre amb samfaina o a l'ajillo, o al curry.
hamburgueses amb escalibada, o amb pebrots verds, o amb patates fregides.
burritos o enchiladas o chile con carne.
porros amb vinagreta o amb guacamole.
ensaladilla russa (novetat no prevista),
mongeta verda amb pernil o macarrons amb pernil,
salmò amb mongeta verda al papillote o a la planxa amb patates al vapor i pesto.
pasta al pesto o mongeta verda al pesto.
una tartiflette o una amanida de patates com les fa la meva mare (amb ou dur i pernil salat picadets amb la vinagreta).
amanides i formatges variats. molta salsa de jitomate.
prou-prou-prou. sóc conscient de la crisi alimentària i de les seves terribles conseqüències i proposo que aquest sigui un més que bon motiu per a tots aquells/es que es vulguin posar a règim. com seré jo mateixa aviat.
+
les meves germanes i jo som fans dels cuiners jamie oliver i nigel slater respectivament (i anti-fans de l'isma que fa una mica d'imitador -fallit- d'en jamie).
jo sóc molt del jamie, al nigel no li acabo d'agafar el to ni l'estil, però anit, mentre era al llit fent allò de llegir abans de dormir, em mirava el seu real cooking, regal de la meva germana farà uns 10 anys i que segueix inacabat, pel molt que el bon home s'enrotlla enlloc d'anar directament a les receptes, i em trobo la següent joia a la secció jerusalem artichokes, pag. 234:
"I cannot understand why they are not more popular -especially as I have a theory that everyone secretly enjoys a good fart".
hi ha molt bons traductors online que faràn les delícies dels filòlegs, petòmans, etc.
*
i acabo amb un: viva la feria de abril!
dimecres, 16 / abril / 2008
les ganes
hola veí de dalt (inicials: p.p.) + muller del veí de dalt (inicials m.j.):només volia que sabéssiu que quan escridasseu les vostres plasta-nenes, també m'escridasseu a mi, (ja que desafortunadament, la constructora immobiliaria colonial, no es va preocupar del tant necessari aïllament acústic -a.a.-). la manca d'a.a. no és culpa vostra, ni meva, però els vostres crits m'afecten molt, així que penseu que a les vostres tendres plasta-nenes encara els deuen afectar molt més. algun dia recollireu el que esteu sembrant (odi).
paro que m'embalo cap a l'espiral destructiva. tant fàcil que sembla i tant difícil que m'és... avui tampoc serà: ja porto el pijama i la bata.
+
en primeríssim lloc, envio una gran abraçada virtual i emotiva a na ínia, que des del seu blog, ha tingut un bonic detall cap a mi, incloent unes boniques paraules. molt agraïda, i més en un moment més o menys delicat bloguerament parlant. el manteniment és tant deficient que me n'avergonyeixo cada dia una mica més. fins el punt de pretendre plantejar allò de i si ho deixo?? (tot esperant sentir: noo-nooo-noooo!!! ).
*
vaig aclaparada amb un munt de temes pendents de resoldre:
crisi dels quaranta (ja la tinc al damunt)
feminisme (el meu el tinc clar, però el de la resta em confon contíuament): a la pregunta: és feminista la designació d'una dona embarassada de 7 mesos com a ministra de defensa? no tinc resposta, ja que per un cantó diria que si i per un altre diria que no gens.
la igualtat de gènere: no la capto ni crec que la practiqui ni veig qui la practica.
la igualtat no genèrica: no som tots iguals per molt que ens ho cantin les constitucions. grans conflictes i dramons humans al respecte.
la injustícia de les desigualtats laborals dels treballadors d'empresa pública/empresa privada (incloent el dret a la vaga, que em fa molt de riure per la part que em toca).
l'infantilisme o adolescentisme que campa en els comportaments i relacions i reaccions laborals de gent suposadament adulta i professional (tema lloro: el pretenc seguir repetint).
els tòxics que respirem i ens empassem cada dia en forma de fums, ambientadors, productes de neteja, insecticides, pesticides, altres icides, colorants i potenciadors de sabors, etc. davant la passivitat d'uns que es fan dir verds i ecologistes, i que es pensen que tal ideologia consisteix en anar en bici i abusar del terme sostenible, mentre tanquen els ulls a tota mena de contaminacions i abusos.
fer règim: no a tothom li escau estar prim (en especial, no escau a moltes dones de la meva edat que tant s'hi escarrassen) + n'estic farta de ser bombardejada amb el tema cada primavera/estiu + és molt dur passar gana + vull perdre 3 kg.
allò del pensament positiu i com practicar-lo.
la júlia otero.
^
tots aquests temes els voldria desenvolupar més àmplia i tranquil.lament. però, quan, com... etc??
...
els àpats del dia:
esmorzar a casa: llesca de pa integral amb margarina i melmelada d'albercoc + suc de taronja.
esmorzar a la feina: te negre amb llet + entrepà integral de sobrassada de mallorca i formatge.
dinar a casa els pares (fet per mi): esqueixada de bacallà amb olives negres de terol + una taronja
berenar a la feina: te verd + dos peces de xocolata negra + tres galetes integrals + quatre anous + cinc panses.
sopar a casa: truita de carbassó i ceba + una llesca de pa integral amb tomàquet + un iogurt bifidus la fageda amb mel.
nutritivament parlant crec que em cal menjar més fruita, però ai que bo tot. haig d'aclarir que jo no passo gaire gana ni estic gaire prima.
dilluns, 31 / març / 2008
l'enciam màgic
porto ja 42 minuts lluitant contra els elements mòbil-pc sense èxit. no sé pas com es transfereix una fotografia feta pel mòbil al meu ordinador, la dificultat sembla ser pel damunt de les meves possibilitats.la foto, com no, era de dissabte nit-concert-de-piano-magic. gran, gran concert, poca gent, però entregada, va mancar la veu femenina, va sobrar calor, quin ofec.
la meva sorpresa va ser veure que el públic era joveníssim i més aviat estil guarrot (antuvi grunge).
vaig patir alguns moments d'enuig quan:
ben arrencat el concert i mentre una servidora entrava en èxtasi, aquest es va veure esguerrat per un grupet de nanes i nanus tòtiles que van iniciar una incansable xerrera, just enfront meu. una trencadissa de l'encanteri imperdonable i absurda, que va ser fàcilment sol.lucionada tot canviant de lloc.
un grupet d'insensibles, però, per allà el fons, s'animaven a xerrar sorollosament cada vegada que el concert entrava en moments musicals tranquils, relaxats, pausats. fatal educació sensorial la seva, gran manca de respecte (i d'educació).
una parella d'enamorats, (mútuament o d'alguna substància, no sabria pas dir) allà estratègicament col.locats al costat meu, va estar-se tot el concert senceret ballant estil balls de saló en càmara lenta i ulls tancats. hi havia un petit punt lànguid dins el seu ball que el feia mig-perdonable, tot i la incongruència dels seus moviments en relació a la música -incloent coreografies ye-ye, etc.-
i és que ja se sap, i la cosa va a pitjor, una s'estavella amb el concepte actual de societat cada vegada que surt de casa, o sia, cada dia. trobar també insensats insensibles dins el concert de piano magic corrobora que el monstre és imparable i arreu.
*
intentaria fer més reflexions, que darrerament en faig moltes, però la hora no acompanya, tot i que en realitat ara serien les 21:09, el canvi horari dels collons torna a l'atac i cal ser borreguets i adaptar-nos-hi, tot sigui l'estalvi (?) energètic (?). com que sobre aquest tema en concret ja n'he parlat molt, només afegiré que:
tota la energia que gastava una servidora i la empresa on treballa ha passat a ser gastada una hora abans. ni més ni menys. entenc que és extensible a la resta de la humanitat que ha estat obligada a canviar les manetes dels seus rellotges o els botons o el que sigui.
per favor, que alguna persona sensata faci alguna cosa en contra d'aquesta absurditat.
+
i això és tot per avui, però seguiré, aviat.
només demano si cap expert em pot explicar el fenòmen paranormal de l'enciam piramidal (foto). és la contaminació? és l'aigua? eren les llavors? són els vuit enciams que s'han unit en un monstrenciam? s'accepten comentaris, ajuda i suggerències. receptes també.
dijous, 13 / març / 2008
130308
cansadísssima.que farà un mes que gairebé ni per aqui em puc passar.
tot va bé.
perdo moltes tardes sense saber com, un parell d'encarregs i arribo a casa tardíssim i esgotada.
que facin el favor de donar els dos dies de vacances als conductors de bus.
no ens compliquin encara més la vida.
menció especial als current 93 (a la dreta de les seves pantalles) amb el seu cantant peculiar i autèntic que triomfaria allà on anés, per exemple eurovisió -en substitució d'aquell engendre amb tupé, al que m'agradaria veure dansant amb els calçotets a la mà, per variar una mica de concepte i gènere-.
dilluns, 18 / febrer / 2008
serenade me
alguna cosa va malament. he entrat al meu blog a mirar si l'havia actualitzat. qui? que potser desitjo que les coses es facin soles? (síiii).ai.
després he mirat el video que ha guanyat el concurs dels dover: serenade versió tecno fet a una llar d'avis d'alcanyís (terol). no l'enllaço que m'ha causat molta pena. estic hipersensible, m'ha vingut plorera, veient aquells yayos d'aquella terra que conec prou, empresonats. enlloc de campar alegre o pausadament pels seus pobles, o per la propia capital comarcal d'alcanyís.
però ja no pot ser i han de romandre tancats i estimulats pel submón dels treballadors de la geriatria. que potser no hi ha més sortida, però a mi em torna la plorera. i veient el video, més. per cert, és video el terme correcte? (video-clip sospito que menys encara).
*
una de les bones intencions preteses per a la nova temporada blog-hivern-2008 era la de comentar les cada vegada més espatarrants notícies amb les que ens obsequien els mitjans, tots ells agermanadíssim i congratulatíssims amb les agències de notícies que els fan la feina i que els eviten haver de fer altra cosa que repetir repetidament fins a l'avorriment el mateix amb les mateixes i exactes paraules. diaris, ràdios i tvs, ho veus per escrit, ho sents per la ràdio, ho mires a la tele. ja sóm al futur? les consignes són d'un nivell ben baix, tant poc ens mereixem?.
+
agafant un tema a l'atzar:
la vaga de conductors de tmb: sabem perfectament el que demanen: dos dies de vacances a la setmana. ens ho venen repetint per totes les vies habituals cada vegada que amenacen de o reinicien la vaga.
jo, com a usuària que els podria donar suport, em trobo incapaç de fer-ho (per les meves pròpies mancances i antipaties, ja se sap), i perquè ningú no em dóna la informació que em caldria per a poder tenir-hi una postura al respecte, a saber:
quin és el seu horari laboral actual? quantes hores al dia treballen? quants dies seguits de feina fan? els canvien els torns? fan sempre el mateix torn, la mateixa ruta? cada quantes hores o minuts descansen? quan cobren? reben formació continuada? esmorzen-dinen-berenen-sopen adeqüadament? quants dies de vacances tenen? quin és el grau d'absentisme i de baixes laborals? quin valor li donen a un conveni col.lectiu vigent i aprovat per ells mateixos?
etc.
el periodisme didàctic que ens envaiex en d'altres temes que potser no tindrien l'abast ni les repercusions que pot arribar a tenir una vaga de bus en una ciutat amb greus mancances de cobertura de transport públic, queda mut.
l'ajuntament està molt en contra de la vaga. al no dir ni piu, en resulten els dolents-explotadors: ens consta que ells tenen tantes vacances com volen, però no són capaços de donar uns més que raonables dos dies de lleure setmanal als pobres conductors del bus.
però com és que un ajuntament progre i socialista i promotor del transport públic no fa el favor de dialogar i de desembossar una situació que ens té als desgraciats dels usuaris amb el nus al coll en quant a les futures i permanents amenaces de vaga??? qui ho entèn?
per a acabar-ho de desanivellar, cal afegir el molt desafortunat escrit que circulava pels seients dels tmbusos fa un parell de setmanes, que no ajudava a aclarir res. els responsables de la vaga, a part dels poc afortunats termes com cabreados i jodidos i tal, no aprofitaven l'ocasió per a explicar-nos les seves actuals condicions laborals, que hauria de ser la seva millor eina per al convenciment popular. no ajuden a estar-hi a favor. i pitjor encara, fan sospitar que hi ha alguna cosa fosca que no diuen. (violins aguts de peli de terror).
*
es denoti l'obessiva compulsiva mania delirant que pateixo i que em fa estar sempre caient en les urpes dels temes que més voldria evitar: especialment tmb. alguna cosa no va b.
`
ja no m'ho puc callar més. és més, cal dir-ho: vénen piano magic, i aquesta vegada (agraïdíssima als time out barcelona) ho he sabut abans-de!
29 de març. dissabte. a l'apolo. 21:20 (cosa que implica que els desconeguts per a mi soy un caballo només tindràn 20 minuts per al respectable?).
estic molt emocionada. em passo les hores mortes -les del transport amunt i avall- decidint si ballaré. i en l'improbable cas que sí, com.
el que fan piano màgic no és exacatament ballable però incita al moviment, perquè toquen i acaricien i pessigollegen alguna cosa per allà el plexe solar (pit).
el més plausible i raonable seria acompanyar-ho amb moviments del cap. afirmatius i negatius, en alternàncies aleatòries (i lentes). però les meves cervicals ja no estàn per aquesta mena de reptes. què fer, senyora francis?
*
dilluns 18/02 (data remarcable). he dinat amb les meves cinc companyes de feina en un moncho's. des de que va marxar el put-put dolent hi ha molt millor ambient laboral, estem ben avingudes i no hi ha estridències. cosa gairebé excepcional tenint en compte que som sis i que passem 8:30 (avui 9:30) hores juntes al dia.
+
he sopat un remenat d'ou amb tomàquet (àlies revoltillo) amb amanida de rúcula i una llesca de pà de segòl.
nou repte: fer pà a casa.
*
imatge: la meva yaya i els seus amics, molts d'ells alhora admiradors, al poble. fa molts anys.
dijous, 7 / febrer / 2008
clarobscurs
avui he sortit de la feina a la meva hora molt en punt, o sigui les sis de la tarda, i he pogut comprovar, meravellada, els inicis del final de la foscor: encara era clar! hi havia llum de la natural! les persones no ens trepitjavem les unes a les altres per manca d'il.luminació comptal!han estat uns minuts d'alegria.
en arribar a casa, havent passat pel mercadona, ja era negra nit, de nou. però el canvi ja hi és i durant uns mesos anirá a més, claror, claror! (fins que.. ai..).
declaro ja superada la fase fosca i inauguro ja la clara (bon desig).
+
la fase fosca ha estat intensa els darrers dos dies. avui tinc l'esgotadora sensació d'haver tornat d'un llarg i dur viatge.
dilluns va morir un ex tiet meu. situació estranya, no manteníem contacte personal. en aquests darrers 8 anys ens haviem vist només una vegada, per casualitat, i amb cordialitat.
però jo havia acumulat uns records més aviat negatius. complicats. crítics. i no per la seva relació amb la meva ara tieta, tema que ni m'incumbeix ni domino ni em postula al favor d'ella.
vaig haver de rumiar si anar o no anar al funeral.
però tenint en compte que havia estat casat 30 anys amb la meva tieta, i que em va conéixer tot vaig néixer.
que només tenia 58 anys.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que pel nadal li havíen diagnosticat una sentència de mort, càncer a tants llocs com es pugui imaginar (com costa de dir: càncer..).
que tants records de la meva infància i adolescència l'inclouen. molts són records especialíssims, ja que ell era especialíssim.
que en plena adolescència li vaig posar un sobrenom maliciós, que tota la família -només pares i germanes- encara usem. culpabilitat.
que tenia una vitalitat molt peculiar i molt poc vista.
que forma part d'un cercle de persones que poc a poc es va reduïnt i que consisteixen en el meu passat i els meus records.
que calia fer-ho, també pel meu cosí. únic fill. si cap més especialíssim i peculiaríssim que el seu pare.
que cal dir adéu a la gent que ha format part important de la teva vida, i era el cas.
que la vida és molt cruel i que sap tant de greu veure una vídua tant trista.
*
i com si no. cal fer-ho, i tornar a la claror. que seguim, per molt que costi d'empassar el dir un adéu per sempre i tot seguit reprendre la teva vida rutinària, de nou.
=
i la petita reflexió crítica, que no original ni nova, va en contra del concepte de tanatori modern.
per manca de seients i per manca de cultura del silenci, et trobes en un indret (al damunt impersonal i antipàtic) ple de gent incòmodament dempeus, que acaba formant rotllanes socials, tot practicant-se moltes plasta salutacions de dos petons (podria fer-se alguna llei que prohibís les petonsalutacions en aquests llocs concrets?), i on a base de l'estona que t'hi estàs t'acabes relaxant i entres dins de converses ridícules i ben inapropiades per la situació i el moment. fins i tot hi ha qui s'acaba relaxant del tot i gosa fer acudits, o parla en un to excessivament alt.
un món de vius d'esquena als morts que tenen tant a prop.
ja em consta que hi ha gent que demana que quan mori li facin una festa i tots estiguin contents.
si és realment així, cosa que jo no he vist mai i potser no sé veure tampoc, els tanatoris haurien de tenir dues parts diferenciades:
la del silenci, que ens facilitaria les coses als que no pretenem anar al tanatori a fer-hi conversa ni petons ni riures, cosa que ja ens toca haver de fer, habitualment, la resta del temps social.
i la sorollosa (per cert, sorollar-se, al meu poble, és tirar-se pets), amb riures i acudits i xiscles i balls, per els qui realment en tinguin ganes, i els qui no se'n puguin estar de demostrar com en són de xerraires i simpàtics i sociables.
dimecres, 30 / gener / 2008
cantarella a 30 de gener
ssssii-nnnnoo-provant-ssiiii-grinyol agut. això se'm rovella de mala manera. stop. canvi de tema que aquest el tinc prohibit.
el cap de setmana hem estat amb l'v. a madrid, a casa la meva germana que ja comença a tenir la panxa ben rodoneta (és un altre nen! no puc dir el nom encara).
en rafa, que encara no sap que serà germà gran, està preciós i simpatiquíssim. és el rei de l'escombra i del pal de fregar i dels monòlegs en rafalià. quan vol també sap fer uns petons ben generosos i uns somriures que t'enamoren (aiiiii que m'engego...)
+
a madrid només que li veig gràcies. ésclar que no he visitat barris marginals etc.. però entre aquell metro aclaparador que arriba a tot arreu i a tot arreu n'hi ha un (perquè no podem tenir-ne un així senyors governants miops de catalunya?), uns carrers en general nets i un servei de neteja actiu i visible, afegint l'afició comuna per la bona vida i la bona teca, i sense oblidar aquella manera de ser directa i alhora simpàtica. doncs que mira, que em sento una mica acomplexada amb els meus traumes barcelonins. aquí som de bona vida només quan toca, que no és cada dia. d'una manera de ser més aviat ferèstega i distant. i al damunt tenim una xarxa de metro ridícula i patètica. i un servei de neteja ineficient, invisible i caríssim. enfí. que ens guanyen per golejada en un munt de coses. i quan sento certs prototipus bcnins crítics amb madrid només pel concepte que en ténen -centralisme, franco, pp-, em vénen fàstigs. quina cantarella tant cansina (madrilisme).
i sí, ells han tingut injeccions de diners i d'inversions i de tot això. sí. i nosaltres hem tingut fòrums fracassats i obres mal projectades i despeses fosques en fires teutones. que aquí hi ha molta feina mal feta pels d'aquí, però sempre és més fàcil plorar i culpar els altres, els dolents aquells que ens prenen les fires.
estronco tema, que ja em veig ànims encesos i balances fiscals pendents i etc. resumiré en que madrid m'agrada molt per com és de diferent a la meva ciutat. i que sóc anti-anti-madridista.
*
seguint amb el to crític envers bcna, haig de dir que ja he adquirit els dos primers números de la revista time out. vet aquí els meus raonaments pels que no m'ha fet el pes:
perquè és indispensable en una londres (paris, etc) que no te les acabaries de tanta varietat i quantitat i qualitat, però ben pretenciosa a la nostra petitona bcna amb la seva limitadeta oferta cultural i lúdica i gastronòmica (i tal).
l'estil dels articulistes. quina decepció. un to general pseudo irònic (tirant a pedant) fatalment mancat de sentit de l'humor i d'esgarrapada crítica. els cal una injecció urgent de redactors del què fem, que al damunt és gratuït (dr. maligno, faci's de pregar i de millor pagar!).
la crítica dels restaurants. oh! es considera crítica nombrar els títols o ingredients dels plats que has menjat sense cap altre afegit, fer alabances al pà sense concretar si és integral o refinat o gros o petit, dir que les postres són boníssimes i deixar-me sense més detall?
la primera crítica de restaurant em va traumatitzar de tal forma que ja no he gosat ni llegir la segona (però he vist la seva segona mínima extensió, i no promet res de bo).
de cosa bona que m'ha agradat molt hi ha el llistat per mesos (!!!) dels concerts previstos, tema indispensable i que fins ara mancava a les guies d'oci generalment dedicades a les activitats més immediates.
que si no m'agrada que no la compri? sclar. però una recomanació de bona fe: facin-la mensual, això la milloraria notablement, i estalviaria esforços que a la llarga poden arribar a ser penosos.
?¿
crida als crítics de casa nostra (excepte el maligno): a veure quan teniu el valor d'actuar com a tals! i als pseudogastronòmics: no pretendreu fer-nos creure l'enganyifa que a casa nostra tots els restaurants són bons, oi?.
^
una mica m'he desofegat. però encara porto al damunt una càrrega monumental de males puces, aconseguida a base de trajectes tmblamentables, companyes plasta-laborals, acumulació de son, esgotament general, i manca de temps per al propi no fer res. tot plegat, el que ve a ser una vida normal avui en dia.
¨
imatge: en rafa en plena performança fluxus tot intentant escombrar el parc infantil de la seva vida.
dimecres, 16 / gener / 2008
2+0+0+8!
2008.m'he fet grans propòsits:
no tornar a mencionar en aquest blog que no tinc temps per al blog.
evitar tocar el tema tmb (no podré pas).
anar a tots els concerts possibles - el tema s'enceta amb polèmica, els entranyables the cure pretenen tocar el dilluns (!!) 10 de març i al palau sant jordi. ja renego.
menjar i cuinar tant be com pugui (temps, temps!).
nedar, de nou.
controlar els impulsos destroyers que em fan dir coses que no penso (o si?). en tot cas, controlar (oommm).
prendre decissions importants amb l'v.
aquest darrer punt implica un cotxe: reempendre el tema treure's el carnet de conduir?
relativitzar la meva irrellevant feina el màxim possible + intentar no gastar-hi tantes energies.
passar de tot aquell/a que no m'importi.
fer l'esforç per a que no m'importin tantes coses inimportants.
no mirar més informatius de la tv que són la cosa més desinformant del món.
deixar la vanguardia online que em treu de polleguera.
deixar les revistes femenines que ja m'he fet gran.
trobar la gran revista de cuina (que no és descobrir cuines).
fer fotos + fer collages.
boicotejar el corte inglés i en especial la seva secció de cosmètica (per una desafortunadíssima atenció que m'hi van dedicar).
fer pastisseria casolana.
atrevir-me a fer escudella, llenties, i d'altres plats contundents que encara no he fet mai.
anar a dormir aviat.
atrevir-me a consumir els meus propis enciams i pastanagues, a hores d'ara ja adults, però em sospito que emocionalment fràgils. potser patirien. ai. no puc pas fer-ho. encara.
comentar els blogs dels meus blog-amics. que em dol no tenir més temps per a fer-ho, cosa que implicaria tenir més temps per a llegir-los amb temps, etc.
tornar a animar la vida d'aquest blog, que alhora m'anima a mi.
*
el més rellevant del dia d'avui ha estat que he regalat unes galetes i unes patates fregides de jedliki, m'han regalat un paquet de funghi porcini, i que he comprat un suro per a enganxar fotos i coses a la paret de l'habitació on som l'ordinador i jo ara mateix.
vaig a la dutxa pitant. despres a sopar relaxadament una verdureta al vapor i uns verats a la planxa.
imatge: el nostre pessebríssim d'enguany, que encara no tenim ganes de treure.
diumenge, 23 / desembre / 2007
bones festes a tot-hom!
dimarts, 11 / desembre / 2007
una de calipàndria
sóc a casa, empiucada, que és el mal de les senyores de la meva edat quan agafem fred. la meva teoria alternativa als fets reals és que el meu cos exigia descans en alerta màxima i com que les activitats frenètiques dels tres caps de setmana seguits no l'oferien, ha optat pels antipàtics símptomes d'un refredat víric, que és el que tinc oficialment (o sigui, diagnosticat per un jove metge sense bata ni guants del cap de poblenou).
amb un paperet justificant de 48 hores que hauria de ser suficient, espero. recordo preocupada que dijous viatjo a les europes i que hi seré 4 dies, fins diumenge vespre. por i expectatives.
a casa, tant que hi tindria a fer. però els malestars no ho faciliten. roba, planxa, ordre, papers. tot ho deixo que no estic fina. i el blog, amb les ganes que tenia de posar-m'hi amb tot el temps pel davant. justament ara amb els dolors musculars i el cap atontat i els mocadors esparrufats arreu, no sabria pas per on començar.
suspiro i començo:
en primeríssim primer lloc i ara que ja tinc el permís (que no exactament): en rafa tindrà un germanet per sant joan!!! ell encara no ho sap, reietó. tots contents i fent quinieles. expandint els gens per la península ibèrica. jo crec que toca nena. tinc moltes ganes de veure com se la mira el rafa i quines coses li diu. la meva germana molt bé i feliç. em relata les evolucions via telefònica i properament en persona, que ve nadal.
en primeríssim primer lloc i ara que ja tinc el permís (que no exactament): en rafa tindrà un germanet per sant joan!!! ell encara no ho sap, reietó. tots contents i fent quinieles. expandint els gens per la península ibèrica. jo crec que toca nena. tinc moltes ganes de veure com se la mira el rafa i quines coses li diu. la meva germana molt bé i feliç. em relata les evolucions via telefònica i properament en persona, que ve nadal.
+
el cap de setmana al poble va anar moooolt bé segons els meus pares, i força bé segons jo. la cohabitació en un espai més aviat reduit i poc còmode va ser quasi-perfecta, el temps va acompanyar, seguim amb aquests espectaculars solarros d'hivern que escalfen globalment els migdies i que ens van permetre passar la major part del temps fora de casa, incloent una bonica visita al tros de terra que ha heredat mon pare. tot camp i oliveres i un petit mas en molt mal estat que properament serà acondicionat. els durs efectes de la manca de pluja i de l'excès de cels blaus i sol intens han matat els ametllers. una tristíssima i preocupant notícia. les oliveres són fortes i aguanten, però sense pluges treuràn poca oliva aquest any. em va semblar entendre que anirem a recollir olives en algun moment encara incert.
+
el cap de setmana al bungalow del camping de la muntanya va anar força bé també. l'habitacle està perfectament acondicionat, calefacció inclosa, cuina complerta, lavabo i dutxa, etc. tot ben sofisticat i en extrema oposició a la meva mitificada imatge dels campings i de la muntanya com a llocs cumbes i xiruqueros.
en tot cas constato que sóc més aviat del sector delicat i que passar fred a la muntanya, car un migdia de nou soleiadíssim i càlid, em senta fatal. vaig tornar tota mocs i estornuts i calfreds.
la convivència amb nens va anar millor de l'esperat, la major part del temps no hi eren, que jugaven per les rodalies del camping, lloc molt adient per a canalla i famílies amb ídem.
en v. i jo, potser una mica descol.locats en aquell ambient, inclosa una estrafolària missió entre bcnins vestits d'alta muntanya -que no pas discretament- en els seus 4x4 cap al bonic poblet de tuixent, a la caça del tipisme d'un suposat mercat medieval. tot plegat molt ben recreat i excel.lentment escenificat per ambdòs bàndols.
descomprenc totalment la intensa necessitat que pateixen certes parelles d'adults en tenir una colla i de fer un munt d'activitats en colla i plans i sopars i festetes variades. ai uix. visca les minories.
*
i això és tot el que puc fer per ara. potser torno al vespre que m'han quedat alguns temes difusos per atendre. ara em faré una sopeta de sèmola i un peixet bullit i una infusió amb mel de tuixent (deliciosa) i potser una becaina lleugera amb manteta i mocadors a mà.
i no dono petons que encomanen i són pesadíssims de fer i rebre (altre terrible defecte de les colles).
¨
imatge: porta (autèntica) de tuixent.
dijous, 29 / novembre / 2007
%
ah, segueixo embargadíssima. pel cansament, i per la son. zzzzzzzz. la llei del sr. murfi ha fet que, tot volent arribar aviat a casa, hagi sortit escopetejada del condis, on el poc temps que m'hi pensava estar s'ha acabat dilatant excessivament, gentilesa d'un senyor que tenia ganes d'explicar la seva vida a les dependentes de la xarcuteria i sembla que elles d'escoltar-lo i riure-li cada esforçada gràcia. i jo que només volia un parell de coses per a l'entrepà de l'esmorzar de demà.
i a l'hora de pagar, les cues eren monumentals, doncs era hora punta i ens hi hem reunit una barreja de pencaires esgotats i de iaies despistades.
la cosa ha fet que ben pagat hagi marxat pitant, oblidant les bosses que tenia a la consigna nr. 11.
me n'he adonat a l'ascensor ja pujant a casa. i he hagut de tornar al condis (8 minuts per trajecte).
ha tocat tornar a atravessar els dos parcs lúgubres que al vespres s'omplen de gossos de la família dels perillosos, lliures de corretja mentre els seus amos, enganxats a les substàncies evasives, gaudeixen dels seus efectes mentre ignoren les seves estimades (?) mascotes. i ara entraria a divagar sobre la trista vida dels gossos de ciutat, especialment dels poc estimats, etc. però prefereixo divagar sobre la manca d'efectivitat i aplicació de les lleis a casa nostra. on són els urbanos? potser a la resta de la ciutat es recapta poc multant gossos perillosos deslligats? doncs passin pel poblenou i facin caixa!
*
lamentablement segueixo ofuscada amb aquesta feina que tinc i que m'ocupa tantes dedicacions i energies. avui ha estat un dia dels horripilants. he rebut una bronca monumental del general-manager, immerescuda en un 82%. posteriorment s'ha disculpat en un 27%, cosa que en resulta que em sento insatisfetament tractada en un 55%. tota la tarda que m'ha quedat una sensació d'angoixa traumàtica molt desagradable.
el meu entorn laboral és ple de tensions, provocades bàsicament pels desorbitats objectius que ens marca la casa mare nord-americana. cada final de mes és un no-viure, i jo rebo per totes bandes i em toca tenir constantment informats tota una colla de mascles histèrics. n'estic farta de percentatges i de xifres inabarcables.
com que gaudeixo d'una saludable manca d'ambicions, sóc incapaç d'entendre que el que per a mi és una facturació escandalosament enorme, sigui per a ells una humil.liant derrota. una cursa desquiciada cap als guanys permanents que no pot dur més que a l'infern dels cobdiciosos, l'escalfament global i la petada general. etc. i prou. (prou.prou).
+
+
els tres propers caps de setmana els passaré lluny de casa. quasi que se'm fa un nus a la gola. en primer lloc, deixaré de gaudir de les tardes del divendres només per a mi (i el blog quedará desatés), i en segon lloc, dubto que pugui dormir i descansar i desconectar tot el que em caldria.
primer cap de setmana de desembre: en v. i jo ens hem compromés a dur uns mobles vells a la casa del poble del meu pare. marxem demà al migdia, amb els meus progenitors. és una experiència pilot, que espero que funcioni. l'estància al poble ha de durar tot el cap de setmana.
+
segon cap de setmana de desembre: uns amics s'han comprat una caseta de fusta en un camping de lleida. la caseta té 4 places, i serà ocupada per 6 persones, incloent 2 criatures de més de 5 anys i menys de 10. no podem dir que no, ens conviden i fa temps que ens esperen.
em preocupa una mica la convivència i més especialment la meva bona disponibilitat al respecte. ai-ai-ai.
+
tercer cap de setmana de desembre: la multinacional (que resulta estar més satisfeta del que aparenta) ens regala a tots els treballadors de la ibèria l'estada d'un parell de dies a la capital d'europa, on hi tenim un quartell general. això serà de dijous a divendres i inclourà un sopar de nadal deluxe.
a partir de divendres, m'hi haig de reunir amb en v. i aprofitarem per a passar junts el cap de setmana.
tinc una barreja d'angoixa: per haver de viatjar i passar dos dies amb els de la feina, i per haver de volar amb desconeguts a qui no puc pessigar en cas de turbulències; i d'il.lusió: per gaudir amb en v. d'un cap de setmana en una capital europea i sobretot de tornar juntets i estalvis.
^
ara intentaré acabar de fer el sopar mentre miro el polònia, faig la maleta pel cap de setmana, recullo la roba de l'estenedor, frego plats i faig ordre general.
¨
em pregunto si seria tant difícil substituir els malbaratadors llums de nadal de la ciutat per espelmes de nadal. a part de ser més sostenibles i estètiques i acollidores, podrien proporcionar feina -encenent i apagant manualment- a un munt de funcionaris de l'ajuntament que passen els seus dies laborals ensopidament desocupats i avorrits.
diumenge, 18 / novembre / 2007
malespuces
fa quatre dies em vaig estar més dúnnora (com diu la meva mare) intentant actualitzar aquest pobre i necessitat blog. males sorts variades, encapçalades per la meva dèria en voler posar moltes fotos, afegim les presses, van provocar un col.lapse i un boicot de blogger i una terrible mala llet (cagúnlou com diria el meu pare) en mi. tot intentant superar el trauma, em trobo, de nou, disposada enfrontar-me a la voluntat de les lleis superiors i virtuals, que no són altra cosa que amb temps, ganes, i sense presses, tot arriba.
sóm diumenge tarda, hora de la migdiada general i moment ideal. malhauradament, no em trobo en la millor de les disposicions. pateixo d'un estat d'ànim alterat per fets aliens al meu anhelat microcosmos de pau i harmonia.
criatures.
les atzaroses circumstàncies per les que he conduit la meva vida no són motiu atribuible al fet contundent i decidit que em defineix com a dona en edad fèrtil: jo no vull procrear.
pateixo d'una enorme tendència a l'egocentrisme i a l'autosatisfacció (per favor, es prengui en termes generals), i d'una certa manca de generositat i de compasió per l'altri, principalment perquè prèviament m'hi trobo jo, que tinc grans necessitats de les dues coses. etc. etc. etc. i seguiria però tampoc crec que calgui cap justificació per a les decisions que una pren conscient i voluntàriament. tot i que l'entorn les pretengui, coi de gent cotilla.
les meves innates i contraproduents pulsions maternals tipus cura i alimentació dels desamparats les tinc prou satisfetes amb el meu mini-hortet i el cuinar.
i la part d'amor i devoció incondicionals les dedico, per ara en exclusiva, al meu estimadíssim nebot.
+
però una servidora no viu aïllada al bosc, car ho voldria -amb el permís d'abanokosovars i d'altres maleants-. visc en un bloc de veïns sorollosos i maleducats.
les pretensions -ai- de voler passar un diumenge a la meva llar, tranquil.la, sossegada, en pau, i calma, i caliu, bon menjar i descans s'han vist alterades i violades irreversiblement per:
una mare desquiciada que en plena matinada xiscla per a fer callar una criatura que plora. intent fallit i (almenys una) veïna desvetllada.
un pare energúmen que crida, de bon matí, per a tot, tant sigui renyar com jugar. (almenys una) veïna despertada abrupta i cruelment.
puc comprendre i comprenc, que de tals pèssims progenitors se n'obtinguin unes nenes pesades i ploraneres-xisclaneres fins a punts insuportables, alhora que salvatges i obsesionades en molestar, sigui a base de jocs consistents en llençar caniques al terra infinites vegades o la deconstrucció amb peces que els cauen constant i sorollosament. i picar amb martells, herència de les obsessions bricolatgeres dominicals de son pare. (almenys un) matí de pretensions lectores i meditadores boicotejat.
fa una bona estona, però, que imperava el silenci. allellulla. deuen de fer la migdiada, que els desitjo, eterna (el que et pot arribar a fer pensar el soroll).
fins que els nanus preadolescents del primer pis han decidit sortir al pati i jugar a matar-se tot llençant-se una pilota. un daltabaix de crits-sorolls-cops i alteracions generals del silenci? que algun adult conscienciat ha tingut a bé aturar, finalment.
haig de dir que jo també he estat nena i preadolescent i que en aquelles èpoques m'importava un rave importunar veïnes soles i amargades que no eren capaces de comprendre les meves necessitats de joc i diversió i desofec. slcar que també tenia uns pares que no em permetien emprenyar a voluntat, cosa, que a l'actualitat sembla impensable dins el món educatiu permissiu-desimplicat que impera.
*
bosses de plàstic
molt d'acord en que cal posar mesures. als caps de brètol de molts dirigents de supermercat encara els domina la idea que cal avassallar el mercat amb la seva marca, i no hi veuen altra manera que proveïnt els seus clients massivament amb les seves bosses de plàstic.
alcampo: ja els pots dir als/les caixeres que vols una única bossa de plàstic. te'n posen un mínim de tres, amb un producte a cadascuna. cal desfer el desgavell i col.locar tota la compra en una bossa, tal i com el volum de la compra i el sentit comú manaria. caixers/eres no atenen a queixes ni peticions de més sensibilitat als requeriments particulars.
mercadona + condis: caixers/eres, manats per qui els/les paga, es veuen obligats a posar la teva compra en bosses amb l'avinentesa que així et fan anar més depressa. ja et poden veure que vas amb el carret o el cistell o amb la teva pròpia bossa no-de-plàstic, que ho fan igual. cal recalcar-lis que no et calen bosses/ajuda. sempre fan cara de no entendre.
dia: et fan pagar les bosses, crec que a 5 cèntims. que són de molt bona qualitat. perfecte.
sorli-discau: són d'aprofitar al màxim la bossa, o de no donar-ne si no en demanes. molt bé.
sóc ben sensible al tema des de fa temps, i si surto de casa a comprar sempre és amb el meu carret o bossa particular. però no sempre puc i gairebé mai recordo de dur una bossa al bolso per si passo pel super intempestivament (molt sovint).
la mínima quantitat de bosses possible que acabo acumulant l'aprofito per a llençar les escombraries. i agrairia a algun ecologista de nivell superior m'ilustri en els motius de que tal comportament pugui ser negatiu per al medi ambient, tenint en compte que fa anys que no gasto en bosses d'escombraries i que d'alguna manera cal llençar les ídem.
també aprofito les bosses de plàstic com a continent per a reciclar, de manera que va tot dins el contenidor groc (de vegades cal empenta). és això nociu per al medi ambient? caldria que m'enllefisquès els dits tot remenant una altra bossa no reciclable que contingui els iogurts, llaunes, etc?
tot i el missatge de malgastadors de bosses de plàstic amb que pretenen culpabilitzar-nos els mitjans, tothom que conec les reaprofita de totes les maneres imaginables, incloent la comoditat de posar-hi les sabates a la maleta quan viatges.
conclueixo: molt a favor de fer pagar o racionar les bosses de plàstic per a un consum raonable i més a favor de les bosses de tela, que com tot bon centreuropeu ja sap, poden fer-se amb tota manea de logos i lemes. dirigents de supermercats locals: facin el favor d'informar-se.
+
tardor.
i finalment i dins els ànims sinistres que imperen, es fa tot el que es pot per a resistir la vida dins la foscor de la tardor imposada pel canvi d'hora. que trist que és tot a partir de les sis de la tarda.
dijous, 8 / novembre / 2007
enrafalada
tenim en rafa passant uns dies aquí i com es pot suposar i deduir, tot el temps lliure que puc, ara li dedico a ell.espero explaiar-me al respecte (i més) properament.
+
al videoclip: una de les cançons preferides del meu nebodíssim.
dijous, 1 / novembre / 2007
enciams i castanyes
en primícia mundial, exclusiva internacional i per primera vegada a les seves pantalles, tinc l'honor de presentar la imatge que demostra l'existència del meu mini hortet casolà (foto).a l'esquerra, les dues (sí, dues!) pastanagues, envoltades de petites i prometedores germanetes.
al centre: res encara. misteri. aquell pèl verd ja no hi és. la zona central no mostra indicis de vida vegetal. desconec si entra dins del normal en el món de la ceba tendra.
i a la dreta: els enciams! a la part inferior, el germanet gran que creix amb alegria. al seu costat, dos petitons recien nescuts. a la part superior, el trio de mitjanets.
els enciams em preocupen. he vist, massa tard, que a l'espai que els pertoca en cabria únicament un de mida normal. impossible que hi convisquin cinc enciams adults i no diguem si en surten més. tot i que estic amb la idea del senyor josep m. vallès, de qui em vaig inspirar en la iniciativa de l'hort urbà, i que proposa anar arrencant les fulles segons les necessitis (tindré el valor?). sclar que aquest senyor vaticina enciams en tres setmanes i els meus en tenen ja més de sis i encara són molt menuts. per què els meus són tant petits? serà perquè no els dono cucs vermells de la califòrnia? ai les criatures, quantes preocupacions!
*
en relació al tema laboral (no puc evitar que m'ocupi la gran majoria del meu temps i pensaments): no vaig encertar ni una a la quiniela. o més ben dit, de dos encerts en vaig fer un. però l'únic encert convertit en nova companya de feina, va durar un dia. l'endemà ja no va tornar. aquell endemà vam estar tots inquiets. cadascú rumiava les seves responsabilitats en els fets. o al menys ho feia jo. resultat: cap ni una (o ben poquetes).
+
segueix la cerca, i sembla ser que les (tres) empreses de selecció són incapaces de trobar dues persones amb uns perfils laborals d'allò més normals i corrents. només cal una mica d'experiència i bon nivell d'anglès (i el sou és bo). doncs no hi ha manera. més de dos mesos d'espera.
segons la meva experiència com a candidata fallida, les empreses de selecció de personal: o tenen unes bases de dades inexistents. o tenen una cara dura impressionant. o són molt incompetents.
sistema que utilitzen:
et recluten, mitjançant anuncis (premsa, internet).
seleccionen el teu currículum.
et truquen i concerten entrevista.
(aquests tres punts poden trigar uns quants mesos en materialitzar-se).
t'entrevisten i et fan omplir un imprès a mà (grafologia?) amb les dades que ja els havies fet arribar al currículum. els espais els tenen molt mal distribuïts, per exemple el meu nom i cognoms complerts no caben (utilitzo un únic nom i no tinc cognoms compostos).
si els sembles bé, et fan passar pels psicotècnics, (proves autènticament ridícules i desfassades, especialment les de la branca psico) que són llarguíssims, pesadíssims i esgotadors.
si superes la gimkana psicotècnica, noves entrevistes.
superades les noves entrevistes, pots arribar a ser una de les tres/cinc candidates!
sent una de les tres/cinc candidates, vas finalment a ser entrevistada per l'empresa interessada (suposadament) en contractar-te.
després de tants esforços, aquest és el punt crític: a part de que la localització exacta de l'empresa pugui ser del tot desfavorable en relació a la teva vivenda (no hauria calgut començar per aquí?), i que potser el sou i l'horari no acaben de coincidir amb el que tenies entès, hi ha d'altres factors subjectius que emergeixen i et deceben del tot: els estètics, els intuitius, i els humans. aquell engendre que podria arribar a ser el teu cap et posa els pèls de punta i et lamentes internament de tot el temps perdut (i del desgastament personal). et desinfles, t'autodescartes i et deixes descartar.
(alguna vegada el punt crític havia estat del tot positiu i aparentment superat, i tot havia anat bé i com la seda i jo tenia il.lusions i esperances).
rarament et truquen per a informar que no has estat escollida. alguns pocs t'ho diuen per carta. generalment no et diuen res, has de trucar tu per a rebre les (degudes) explicacions.
llavors et diràn que formes part de la seva base de dades i que et cridaràn si tenen una feina similar.
cap ni una de les empreses de selecció per les que he passat (més de 20?) no m'ha tornat a trucar. i el meu perfil professional entra dins el submón administratiu i és adaptable a un munt de probables feines. tinc experiència i idiomes. i capacitat (res de humiltats a aquestes alçades). i ells tenen les proves que ho demostren, i la seva feina no seria aprofitar la feina ja feta per a d'altres feines?.
enfí. aix. m'he acabat involucrant personalment en el que pretenia, que és denunciar les empreses de selecció, el seu sistema incompetent, i de retruc les empreses de casa nostra i la seva curtedat de mires (això va per totes les que em van deixar escapar) i/o lamentables condicions de treball (salari-horari-entorn).
*
m'he enrotllat de mala manera. amb les ganes que tenia de parlar del (meu odi al) canvi d'hora, de les espectaculars condemnes a mil.lers d'anys de reclusió penintenciària, incoherents amb les expectatives de vida de la raça humana, de la superpoblació de les presons, del fenòmen halloween versus castanyada, de receptes de cuina, i de convivència, i d'ecologia i sostenibilitat i dels bancs i els interessos i dels regals per punts. i que ja sóm a novembre!!
