divendres, 23 de gener de 2009

els 40 cops

molts (de) dies d'absència.
ara tot són teranyines i rovells i grinyols. es perd l'hàbit, es perd la forma, es perden les ganes, i tot d'una, es revifa.
no pretenia trigar tant, però ja se sap, falta el temps i sobren les inèrcies.
gairebé dos mesos i un canvi d'any fan replantejar si cal prendre decisions transcendentals, o què.
però encara no, que una mai no sap trencar definitivament del tot, amb res.
potser una mudança, potser més endavant, per ara s'escull la comoditat del que es coneix.
+
el 2009 és l'any dels meus 40.
la xifra fa prou respecte.
fas veure que no va amb tu, però sí.
són tots teus, així que caldrà anar-se fent a la idea del gran nombre d'espelmes que portes bufades.
l'aproximació ja comença a ser més conformada -quin remei-.
però els darrers mesos han estat una mica crítics. angoixes, teràpies i un batibull de coses que toca anar encarant (i superant).
+
tot d'una t'arriba un atac d'ansietat i no entens gaire com. no hi ha -tants- motius, i tu creies que podies, total és el que fa tothom.
doncs no. de cop i volta tot t'escanya.
un entranyable doctor t'escolta. et dona un apreci humà que no esperes. i et recepta unes pastilles que no vols. si no prens ni una aspirina, com aniràs a prendre allò?
però ho acabes fent, perquè cal estar bé per a reiniciar-se, com els ordinadors.
per a deixar de medicar-te, busques alternatives i et cau a les mans un cd amb paraules màgiques, que es fan dir meditació. es fa la llum, i poc a poc tot torna a arrencar. tornes a dormir, a respirar. deixes de sentir els sotracs del teu cor a contratemps, els nervis es tornen a adormir. torna la pau, i torna la guerra.
i així seguim.
*
en uns mesos la moore ens durà un nou regal: en pablo, l'esperem cap a principis d'abril. ja serè trieta. i mentrestant, en rafa i l'anton no paren de créixer i de fer-se estimar.
^
imatge: if chinatown gray day - lisbeth firmin
al youtube: loquillo + trogloditas i el seu rock n roll star.

Comments:
I jo -que soc més gran que tu- espero que no triguis tant en passar per aquí, bonica, que sempre et trobo a faltar...
els 40 són fantàstics, combinen una adorable bellesa amb una incipient maduresa que escau molt bé a les dones que tenen alguna cosa a dir, com tu. o sigui que per aquest cantó, tot són bons auguris. per la resta, a mida que passi el temps, hi veuràs cada cop més clar... sobre tot meditant.
estic contenta que hagis tornat, hanna-cangrejeta!
una abraçada enorme!
 
En aquests casos jo sempre recomano el mateix, comptar en base dotze. Compteu en base dotze i així encara us faltaran uns quants anys per arribar a fer les quatre dotzenes, que si fa no fa, serien l'equivalent a les quatre desenes enquimeradores.
 
Cuida't que ja tens una edat (dit amb molta simpatia, eh!) :))
T'ho diu una experiència d'anys que que et guanya per bastant: no val la pena mirar enrere.
 
Que n'ets de jove, Hanna! Quantes coses encara! I, sisplau, juga amb els qui cada dia som per aquí ;-)
Petons.
 
ostres, gràcies violette, les teves paraules em fan molta il.lusió, ets un solet... el mateix et dic, una abraçada enorme!
ep, dersu, quin gran consell, ja em puc relaxar fins d'aqui a 8 anys, em mola...!
gràcies ramon, se que capficar-se per l'edat es absurd, però mira, va com va, no? aprofito per a dir-te que com sempre, la música dels teus blogs m'agrada moltíssim (les paraules també, però amb la música sempre em sorprens).
benvolgut pere, moltes gràcies per aquests anims, ja ho se que tot és relatiu, i la edat més que res... moltes coses, i tant, espero compartir-les i que sigui jugant!!
petons a tots.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?