divendres, 31 de març del 2006

deliris introspectius

ara fa una estona he comès la transgressió de mirar una cosa prohibida. el tal prohibit als tímids. espero no rebre càstig al respecte, que prou que me'n penedeixo. culpa de la curiositat aquella que t'entra per tot el que inclogui el terme prohibit.
el títol m'ofèn i no m'ofèn. per un cantó menysprea, per un altre enorgulleix.
el contingut no és que sigui gaire original, una copiada del blind date que era el meu programa preferit durant els mesos en que vaig ser immigrant als uk, allà als 80, -tenia 18 anys i no regia gaire- amb una presentadora magnífica, barreja esbojarrada entre la tatcher i la senyora fletcher.
tornant a l'avui, els actors-concursants-víctimes-voluntaris m'han semblat gent relativament normal. m'ha fet gràcia el paper boicotejador d'alguns, que semblaven tenir ganes de no agradar, una mala passada que de vegades gasta l'inconscient a la gent sensible.
el violent món de les cites amb complets desconeguts m'és familiar i el puc resumir: mai més. és un horror. l'angoixa es fixa en detalls irrellevants i els magnifica (oh, no. té una berruga a la galta!), mentre que ignora i minimitza els realment significatius (qui sap quins eren). sumem les expectatives creades i obtindrem que és impossible que el resultat sigui satisfactori. aquestes cites són d'un stress del tot inútil. -segons jo-
si el títol m'ofèn és perquè m'esgarrapa algun trauma ocult, cosa que m'ha dut a recordar un fet de l'adolescència.
a 3er de bup ens van fer una mena d'introducció a la psicologia, que culminava amb un test. erem vint-i-pocs a classe i jo vaig obtenir el resultat més introvertit (he dit mai com l'odio, aquest terme?), mentre que una noia de la classe va obtenir el resultat més extrovertit. vam haver de dir en públic, totes dues, el que pensavem dels nostres oposats. jo vaig dir que els extrovertits em semblaven pesats -potser vaig emprar plastes-, tot fent una esforçada performança del mític rol establert pel mestre robertsmith. calgui recordar que en aquella època es vivia una exaltació de la timidesa relacionada amb l'estètica i sons sinistres. l'ian mcculloch ho va proclamar en una entrevista, i es va converit en el meu ultraheroi de tots els temps.
la companya extrovertida va dir que els introvertits li feien por perquè mai sabies el què pensaven. i mai no va saber com em va motivar aquesta definició. que un extrovertit tingui la frustració de no saber el que penso em sembla el súmmum del subidón.
des de llavors que, amb els plastes que feliçment es pengen l'etiqueta d'extrovertits, practico el paper de fer veure que penso coses que mai podràn saber. i parlo poc. i miro amb ulls de posseïda. valgui a dir que cada vegada ho practico menys. però sempre que puc, amb la meva tieta l'extrovertida, sobretot quan em pregunta si tinc nòvio (ella tampoc). m'encanta que es pensi(n) que sóc una inadaptada social, no ho puc evitar!
el títol aquest m'ha inspirat en projectar un programa revolucionari: prohibit als oberts. seria una mena de debat introspectiu, amb mirades, anotacions, somriures enigmàtics, petits comentaris inaudibles, i missatges sms dels uns als altres, amb les corresponents cares d'alegria o ennuig en llegir-los. desprès, un cop a casa, cadascún s'explaiaria al seu blog sobre l'experiència viscuda.

dimarts, 28 de març del 2006

fuig, fuig bestiola!

aix! el canvi d'hora em té lirilament atontada. estava previst que el canvi d'hora em tingués ben molesta, tant que m'ofèn aquesta tonteria imposada des de les altes instàncies, aquestes que es pensen que al matí i al vespre deixem d'encendre certs llums a les cases i a les feines en relació a si ens avancen o retarden els rellotges una hora (?¿). sobre aquest tema no tenen informes?
*
però el que són les coses: a mi em dones un caramel i ja estic contenta. no qualsevol caramel, és clar. m'han donat precisament el que volia i desitjava, i ve't-ho aquí que aquest canvi d'hora només m'està provocant complicacions mínimes, com una son escandalosa i un atontament en clau primaveral.
*
però hi ha coses que no marxen ni amb lleixiu, i una d'elles es una tia plasta lapa que tinc al damunt des de fa tants anys que no recordo la meva vida sense ella. i que no m'abandona. és implacable i absorbent, em domina sempre que vol i no tinc la capacitat de parar-li els peus. només les ganes, però no serveixen de res.
es diu inseguretat i no la suporto. em cau fatal. però la tinc arrambada com una garrapata -bestiola que no apareix al diccionari, se la deu conèixer amb un altre nom que desconec-.
la plasta de la inseguretat surt molt sovint, sempre que vol. i fa amb mi el que li dóna la gana. en tota ocasió aprofita per lluïr-se i deixar-me en evidència. em fa dir tonteries, em bloqueja per parlar normalment, raonar normalment i actuar normalment.
només aconsegueixo enganyar-la quan li dono alcohol. no sap beure. desseguida li puja al cap i agafa uns pets considerables. són moments màgics per a mi, em sento tant bé quan ella s'adorm! però no és la manera. l'endemà es desperta de molt mal humor i es venja amb encarnissament. l'endemà m'ataca sense pietat i em deixa tocada i enfonsada.
no sóc tant insensible com per a voler carregar-me-la. només voldria que no abusés tant de mi, que em deixés en pau per ser jo mateixa, i que en certes ocasions em visités, educadament, per donar-me algun consell. sense avisar, és clar. que ja sé que ella no sap fer les coses d'altra manera.
inseguretat, tia, si estàs llegint això, fes el favor de donar-te per aludida. respecta'm una mica i no siguis tant egocèntrica, jo et respectaré si tu em respectes. i qui avisa no és traidora. t'ho dic perquè començo a tenir ganes d'escanyar-te, i no voldria fer cap barbaritat.

dissabte, 25 de març del 2006

exorcismes i supersticions

em debato en molts fronts ara mateix. hi ha termòmetres que estàn pujant perillosament i n'hi ha d'altres que han baixat en picat.
i jo ja sóc molt de pujar i baixar de perse.
les pujades em tenen expectant, curiosa, il.lusionada. les baixades aixafada i dolguda.
com que de les primeres no penso parlar, no fos com diuen els actors que la gafo, parlaré de les segones.

les classes: encara no em se avenir del què ha passat.
el semestre passat teniem dos professors mediocres (que comparats amb els actuals s'han convertit en bons) i dos professors brillants als que (en consens) hem començat a elevar a mites. ai, que bons que eren!
ara en tenim tres que no hi ha per on agafar-los. han convertit el que haurien de ser matèries interessants i motivadores en un mix d'avorriment, incoherències, desconeixences, absurditats. hi ha un quart que fa el que pot, però és el d'estadística i personalment, el contingut de la seva matèria no m'arriba a satisfer.
estic molt mosquejada.
atravesso la ciutat i haig d'escoltar com la profa progre ens explica quina nacionalitat és la més divertida per anar de copes als congressos de sociologia (italians, per si hi ha dubtes, però alguns escandinaus també són molt divertits), i això el dia que ve.
el nanu de política ens embolica amb treballs i pràctiques ridículíssims, ens complica explicacions que haurien de ser clares i senzilles i ens tortura amb bibliografies complementàries que no hi ha temps per a cercar. qui tingui temps lliure que avisi.
i el pobre d'història ho intenta, però les seves classes són avorrides fins a la somnolència més profunda. i no ho millora que els powerpoints que ens penja online amb la matèria resumida apta per a miops profunds estigui plena de faltes d'ortografia.
la gent ha deixat d'anar a classe i la il.lusió del primer semestre s'ha esvaït. qui diu la gent diu jo.

la feina: em frustra enormement. em sento castrada. no puc fer res més del que em manin i això sempre ho he portat fatal. toca aguantar una mica més, hi ha data de caducitat. però no vaig saber sospesar prou els contres quan la vaig acceptar. o potser ara que els estudis em deceben ho veig així. les dotze o més hores al dia que m'ocupen la feina i les classes no em compensen com m'esperava, i em sap molt de greu.

la felicitat de certa gent que m'envolta. una amiga amb una greu crisi conjugal i a dia que passa la cosa és complica més i ella no para de vessar el ressentiment acumulat. no puc fer més que escoltar, intentar donar suport quan me'l demana i intentar no dir res quan no me'l demana.
una altra persona està passant per una crisi. ahir vam estar parlant i em va preocupar. ha passat de ser alegre, vital, esbojarrada i una mica dèspota a estar trista, perduda, enganxada als llibres d'autoajuda, amb problemes de salut, psicosomàtics segons ella, i molt angoixada.
tinc la sensació que totes dues han anat durant molt de temps per una autopista a tota velocitat sense veure el paisatge. ni els importava. la seva felicitat potser es basava en mirar endavant i en no voler pensar.
i ara, les seves vides han entrat per una carretera secundària en mal estat on hi ha moltes curves. i els cal frenar, i vigilar els bonys del terra. no s'ho esperaven i els horroritza el que veuen.
i potser els calia passar per aquest camí dolent, i conèixer certes coses per aprendre i valorar i disfrutar de moltes d'altres que els esperen.
em temo que semblo una telepredicadora. em sap greu veure patir la gent que aprecio, però no considero que el patiment moral sigui negatiu. o no ho hauria de ser. s'ha de veure com una oportunitat que cal aprofitar. ho dic perquè ho he viscut i l'esforç d'atravessar les carreteres secundàries m'ha valgut la pena.
de tant en tant em surt aquesta tendència de mare superiora.
parlar de les coses negatives em sembla una mena d'exorcisme que m'és molt senzill. en canvi ni tant sols anomenar les positives ja em sembla que me les carrego. de tant delicades que són. ai.

dimarts, 21 de març del 2006

la primavera, que m' altera

la primavera ja és aquí de veritat i ja no cal divagar si la noto o no. que la noto. ara si, ara no. crec que tenir somnis psicotistrafolaris és molt primaveral. i una certa astènia física també. i la tonteria que porto al damunt també és significativament estacional.
la baby akane és una miniatura preciosa, tot i que només l'he coneguda dormint que és com passa la major part del seu temps, i amb una mica de sort la propera vegada la veuré desperta amb aquests ullets tant orientals i grossos que té.
pretenia comentar els actes massius del cap de setmana, però puc ferir profundament sensibilitats alienes, i com que els meus humors estàn més cap al positiu, no em veig en la necessitat de desofegar-me en temes que a part d'una estètica horreur i una finalitat destructiva, no em venen a dir gaire més (em vinc a referir a les falles i a l'entrompisme campal).
jo és que, no sé si cal dir-ho, però l'estètica m'afecta molt, i procuro sempre ser constructiva com en van gaal.
per exemple, i ja que m'animo, parlaré de l'arquitectura de barcelona, que és premiada i admirada i fins i tot exhibida com a exemple mundial.
visquent al poblenou, on s'exempta la dita de que a la ciutat no queden terrenys per a construir, tot això em sembla una presa de pèl monumental.
ara mateix veig per la finestra del despatx, situat en un edifici de cinc plantes maó blanc-brut, el monstre recien nescut del davant. onze plantes en gris metalitzat, que seràn oficines (amb tres clons en construcció). al xamfrà esquerra tenim un edifici nou, arrebossat en salmó i balcons de vidre fosc, veí d'un altre dels seixanta tres pisos més alt (en esgraò disminuent) d'obra vista en marrons variats i balcons de barrots blancs. i la cosa segueix infinitament, desordre total en volum i estètica.
si a tots els barris de barcelona és norma, al poblenou és obligació: que cap edifici tingui continuitat visual amb el veí. gran oda al patchwork arquitectònic.
doncs a les persones hipersensibles, això ens altera la ment i ens deprimeix. contemplar aquestes aberracions és causa d'angoixa, stress traumàtic, ansietat urbana i rencúnia institucional.
crear i premiar l'arquitectura de forma individual és una absurditat. un edifici forma part d'un entorn i mentre els responsables no se'n facin càrreg, tindrem el que tenim, una ciutat caleidoscòpicament lletja. amb trocets bonics per enganyar una mica.
*
acabo anunciant a qui no ho sàpiga que els propers 23 a 25 de març es celebren les X jornades d'economia crítica a barcelona. sota el lema "alternatives al capitalisme?" i entre d'altres, amb aquests plenaris:
“un món en transformació: reflexions sobre possibilitats i alternatives”
“economia de les necessitats en front l'economia del benefici”
“megaprojectes d'infraestructures: interés general o negoci privat?”

dijous, 16 de març del 2006

lligams secundaris

físicament cansada i mentalment esverada, així em sento, després de fer un munt de kilòmetres per les carreteres secundàries de brescia durant les darreres 36 hores.
resulta que allà les autopistes estàn col.lapsades en hores punta o sempre. i per evitar-les es donen voltes i voltes per rotondes i camins salvatges, ara camps, ara masies abandonades, ara zones industrials horroroses, ara pobles. segurament s'acaba trigant el mateix, però en lloc d'estar amb el cotxe parat-engegat-frenant estàs tota la estona en moviment. és el que té viatjar amb gent inquieta: molta més emoció, molt més mareig!
ahir tenia la sensació que anàvem camp a través, en companyia de dos anglesos trajats com es trajen aquella gent: sabates negres de cordons, pantaló negre més aviat estret, americana negra, camisa blanca (d'una tela sospitosament sintètica), corbata gris, maleta negra. vaja, com uns matons del tarantino.
tot i ser gent professional del seu sector, educats, amables i molt correctes, vaig acabar saturada d'haver de compartir el meu espai vital amb ells tantes hores (amb els inefables caps català i italià de companyia verborreica, tots estrets dins el cotxe).
vam sopar al mateix restaurant del fauno divino, però aquesta vegada va ser molt diferent de l'altra. el fauno s'havia tallat els cabells i s'havia untat la cara amb autobronzejant taronja. feia el seu paper de seductor distant però res no era el mateix i tot plegat es va convertir en un sopar formal de feina amb moltes ganes per part meva de plegar i anar a dormir.
mentre he estat submergida en aquest submón, en un altre món paral.lel, el david ja era pare. l'akane va néixer el dimarts 14 de matinada, i tot va anar molt bé, mare i filla en perfectes condicions. 51 cm i 3,220 kilos, i segons el pare, guapíssima, preciosa i molt curiosa pel món on ha anat a parar. físicament japonesa com la seva mare. tinc moltes ganes de veure-la!
sentir el teu ex emocionat en dir-te que ja és pare és una experiència indefinible. il.lusió i alhora la sensació de que cada vegada ens allunyem més, cosa que és lògica i com ha de ser, suposo, però també sap greu. el nostre cordó umbilical segueix unit en molts sentits i a tots dos ens fa mal tallar-lo.
i la manca de vocabulari per anomenar totes aquestes relacions humanes? ha nescut la filla del meu ex sona molt fred. hauria de tenir un nom més bonic això, ja que la nostra relació és bonica. amb la nena no se sap és clar. és molt possible que jo per a ella, si mai arribo a tenir presència d'alguna manera, no passi de ser un personatge brighton, ums.
mentre el david i la kasio entraven a la maternitat, es van trobar amb el meu ex tiet, que anava a visitar a la seva mare, ex sogra de la meva tieta i amb relació indefinida amb mi tot i haver-la tractat -relativament- força en el passat. si dic que és la iaia del meu cosí tot queda més en família. el meu cosí i el david han nescut el mateix dia, i l'unic que tenen en comú es que son molt patosos tots dos i trepitjen habitualment la gent. es veu que es van saludar molt afectuosament (el meu cosí que passa dels 120 kilos abraçant el david que és un fideu havia de ser còmic!). ara potser el faràn padrí, donada la coincidència aquesta.
tot un teixit de gent, que amb el temps s'esvaeix i que el dia del teu naixement estàn emocionats, contents, felicitant els teus pares. no tinc ni idea de la gent amiga o relatius variats que van saber del meu naixement i que ara qui sap on paren.
la imatge és del burning man festival a l'alba, que seria l'equivalent d'akane (exactament és el primer color de la llum en sortir el sol, però nosaltres no som tant subtils i no tenim nom per això..)

diumenge, 12 de març del 2006

inconexions neuronals

la rentadora centrifugant i jo encara en pijama i sense haver dinat. avui és un d'aquells diumenges en que quedo abduida per la vagància total. amb l'amanit d'una semi-ressaca cervesera regada amb un vodka-tònic maligne que mai hauria hagut de prendre. ai.
oh, deesa de la moderació, quan em vindràs a il.luminar?
anit vaig aterrar de nou a la trontollada nau espacial del karma, després de més d'un any fent repòs. no puc dir si l'ambient estava bé o no. vaig estar tota la estona abduida per la companyia (perfecta). tinc dubtes de si el meu comportament no va ser una mica massa brighton (espero que les neurones de la companyia no hagin registrat aquest record).
*
també espero que els veïns de sota no hi siguin, estic escoltant música al volum 10 que és el meu preferit. no arribo a tenir el dilema de no escoltar música per a no molestar els veïns, però no puc evitar pensar en ells mentre escolto música, cosa que li resta plaer al tema. em pregunto com és que la "legislació" és tant pèssima en temes d'aillament sonor. com si no sabessin que escoltar els veïns és causa d'stress, a part d'una involuntària intromissió a la seva intimitat d'efectes devastadors.
per exemple, no m'és agradable sentir els gemecs de la veïna de dalt (molt fifis, segons el meu parer) i haig de suportar-ho (per sort, rarament). i pitjor és sentir la seva nadona plorant a les tres del matí i quedar desvetllada i misàntropa a aquelles hores (per desgràcia, sovint). i no diguem aguantar els crits del seu home, que verbalment és un salvatge indomesticat dins la llar, en canvi encantador dins l'ascensor.
per lleis de la física que no sé, el soroll només viatja cap avall. a mi l'unic que em senten els veïns de sota és la música, i no sé si arribo a molestar o tot són paranoies meves. en els cinc anys que fa que visc en l'edifici actual, només han canviat de pis (i tres vegades) els de sota meu. i evidentment m'angoixo de pensar que no podien suportar més en raphael els diumenges al vespre. la millor música per a planxar del món. aconsegueix rendiment i eficiència com cap altra música. altres molèsties no recordo haver causat. en aquests cinc anys només he fet una festa, ara fa dos anys. festa memorable, i no diguem la neteja post-festa que no he pogut oblidar encara: em va quedar el parket "faig" del menjador de color negre i vaig trobar gots de plàstic entre les plantes de la terrassa, darrera l'wc i a l'estanteria dels llibres (i sort que tots passaven dels 30).
*
a partir de les deu de la nit escolto sempre la música amb auriculars, per respecte. però com que llavors haig de pujar el volum al número 20, pateixo per la salut i longevitat de la meva oïda. a més hi ha l'inconvenient de la mobilitat limitada per la llargada del cable, i per tant no puc escoltar música i fer coses amunt i avall que és el que més m'agrada. escoltar música asseguda no m'acaba de satisfer. és una mica un càstig.
la vagància d'avui no té nom. tinc unes gambetes pelades a la nevera i un nou arsenal de productes exòtics tals com una gran i tranquilitzadora quantitat de coriandre (que vaig netejar i picar i ficar al congelador), i la herba de la llimona o com se li digui, i empanadilles xineses, i fideus japonesos i cardamom i un paquetet de tamarind o com es digui sense llavors. i llet de coco. ja m'he motivat. vaig a estendre la roba mentre em faig l'esmorzar-dinar-berenar-sopar.

dimecres, 8 de març del 2006

formiguejant atòmicament

la iaia de la meva mare promulgava la sàbia dita de "mai aniràs a dormir sense saber una cosa més", que ahir vaig experimentar no amb una sinó amb dues coses.
una d'elles és tant revolucionària que no me'n sé avenir. la meva vida va canviar ahir dia 7 de març del 2006 en experimentar que l'ordre em proporciona plaer.
si el nou vici es transforma o no en addicció ja ho veurem. estic una mica espantada, puc acabar transformada en una fonamentalista de l'ordre! com la meva mare?..!!!
una tendència innata al desordre es pot endreçar així com així? ho desconec, i tot un nou món per descobrir se m'obre sota els peus. gran vertígen -d'aquells que atreuen irracionalment-.
he tingut una experiència mística alliberadora, que com tota experiència d'aquest estil, no es pot explicar en paraules, sinó que s'ha de viure. sents una pau interior, un relax mental i alhora aquella alegria.
anit casi que no podia ni dormir de pensar emocionada en els meus calaixos, ara endreçats per tipus de jersei, pantaló, faldilla, samarretes... dues bosses plenes de revistes van anar als contàiners (i he donat el pas de voler desenganxar-me del vici aquest tant inútil). una bossa plena de mostres de perfumeria (caducades?) i pots buits inútils que guardava qui sap per a què seràn ara reciclats i tindràn una nova vida, espero que més plena.
ara, dins de cada calaix del lavabo hi ha caixetes sense tapa plenes de productes, endreçats per família (pintaungles, pintallavis, pinces...) orgàsmique!
abaixar la tapa del wc ja té un sentit i una finalitat: ho mana el feng-shui.
el procès d'acumular sé de qui l'he heretat (la yaya). aquests darrers temps, la meva mare i tieta han hagut de buidar la casa del poble i s'han horroritzat del que hi guardava la seva mare/sogra. muntanyes de coses inútils. aquell "per si de cas" tant nociu.
la segona cosa ha estat el centrifugador d'enciams. el vaig adquirir fa més d'un any amb l'avinentesa d'haver guanyat el primer concurs de la meva vida (al freakandó matiner). em van tocar 300€ per gastar en una botiga de coses de casa, i entre gots, paelles, tovaioles i regals variats, vaig agafar el centrifugador d'enciams, que es va quedar aparcat dalt d'un armari fins ahir.
un petit pas per a la humanitat, un gran pas per a mi: comprar un enciam. anys feia que vivia de les bosses d'amanides netes i polides.
amb les meves manies higièniques, vaig dubtar de quantes vegades havia de tenir l'enciam desfullat en remull. ho vaig fer 4 vegades, crec que correctament, i cap al centrifugador. aquell moment del centrifugat també és addictiu! no pararies de donar-li a la manivela!!
i quina maravella: la d'aigua que treu! i l'enciam queda tot fresquet... un gran, gran invent. tot i la seva aparatositat, és funcional. i després, oblidant les meves prevencions cap al personatge, vaig seguir les indicacions de l'isma i vaig guardar les fulles netes i fresques a la nevera, aprofitant per a reciclar una altra inutilitat que guardava: el calaix dels embotits, que ve de sèrie en totes les neveres: és molt pràctic per a guardar enciam.
ara només em queda aprendre a fer mitja i podré afirmar sens dubte que he canalitzat amb èxit i plaer totes les meves pulsions sexuals.
++++
tinc el plaer de donar la benvinguda a en purket, el meu porquet tot just adoptat virtualment, gentilesa d'en b-on. a la part inferior dreta de les seves pantalles. pista: li agraden les pomes i si s'embruta massa es deixa dutxar.

diumenge, 5 de març del 2006

can get no satisfaction

fa temps que estic descontenta amb el que penjo per aquí. es podria deduir que estic patint el típic sindrome blog-paranoic, però no arribo tant lluny. estic descontenta perquè entro a corre-cuita, escric a corre-cuita i repasso a corre-cuita.
per tant, el resultat no és el que voldria. però tampoc tinc temps per a pensar-hi gaire.
i no prentec pas fer cap autolamentació, el blog sóc jo, jo sóc el blog, i el que aquí es publiqui és la meva responsabilitat. si manca contingut i qualitat serà que a la meva vida li passa el mateix.
aquest matí, he passat més d'una hora intentant redactar un text polit i irònic sobre la reacció de la CEOE a la llei de paritat. el resultat era patètic. massa ràbia, massa rencúnia i massa explicacions innecessàries.
no cal tanta teca: visca la llei de paritat, i kaput als CEOE i les seves ridícules intencions de frenar els canvis socials amb la seva prepotència masclista, classista i retrògrada. sóc total i absolutament extremista i intolerant amb aquest tema i prefereixo no implicar-m'hi gaire més perquè m'altero. m'altera el masclisme, m'alteren les distorsions, m'alteren les mentides i sobretot m'altera la realitat que visc desde fa tants anys al món laboral : estic fins als putos ovaris d'aguantar jefes incompetents, jefes cantamanyanes, jefes esquajejadors i jefes ignorants. prou de discriminació positiva al mascle mediocre. prou de tios imbècils que obtenen el seu càrreg pel seu gènere. visca la paritat i visca la mare que va parir totes les dones que a partir d'ara posaràn professionalitat i ordre a tot aquest escàndol.
i ja paro. que m'escalfo i em comencen a sortir anècdotes que no per certes fan menys pena.
...
aquesta nit he anat a una festa. m'ha costat molt arrencar-me de casa. no hi havia res que em vingués més de gust que passar-me la nit a casa. però la meva vida social és prou escassa com per a que una festa sigui un motiu d'assistència inexcusable.
ha estat bé? be, no ha estat malament. un pis antic, gent italiana, gent japonesa, i un mesclum de gent d'aqui i d'allà. la parella uruguaio-japonesa m'han semblat els més raros de la festa. suposo que a la resta de la gent els més raros els hauran semblat el david i la kasio amb el seu ventre de nou mesos. a mi em fa un pal horrorós trobar-me el meu ex amb la seva parella embarassada en una festa. que em cauen fantàsticament bé tots dos i amb el david som molt amics, però la situació és massa rara i jo m'acabo sentint massa rara i tot plegat no mola.
acabo xerrant amb qui sigui i em trobo amb converses etíliques i escoltant i parlant però sense cap ganes de ser allà. un que em parla de nosequina poesia d'un tal blake que parla del foc i les ales i de que la joventut és manté a l'ànima (si ho he entès bé). un brasileny, tres italians, un alemany. arquitectes, enginyers, dissenyadors. a tots els ha estat facilíssim trobar feina i pis. tots estàn contentíssims de viure aquí. l'alemany era molt el meu tipus. hem parlat molta estona, ell parlava en alemany i jo en català: absurditat garantida. tot fluia cap al flirt, però ha mencionat que té una novia xilena i he perdut tot interés. sóc una interessada: doncs sí.
no és l'amistat el que se m'havia perdut a la festa. m'he enretirat en el moment correcte i a la hora correcta i amb la dignitat intacta (crec).
ja sóc a casa i segurament aniré a dormir. o potser em passaré una estona escontant hits dels vuitanta amb els auriculars (és l'únic que em satisfà en moments d'alta insatisfacció).
fotografia de diane arbus, amb tots els meus honors.

dimecres, 1 de març del 2006

alimenpífia?

llegeixo esverada l'elena castells a la vanguardia: el formatge ratllat amb ketxup, els macarrons amb gust de pizza, el falafel congelat, el licor de llet merengada i el iogurt amb melissa per a dormir (?) es convertiran d'aqui a poc en productes habituals a les nostre neveres.
se'm permeti dubtar de tant agosarada predicció. tots recordem llençaments fallits (per exemple els flams de taronja i de llimona danone. el de taronja em va agradar molt, però tot esforç va ser insuficient i no vaig poder aconseguir fer-lo rentable).
la indústria alimentària la pifia sovint quan fa llençaments estrafolaris com més endavant confirma el senyor president del saló innoval "cada any apareixen prop de 700 nous productes, dels que únicament un de cada quatre acaba (...) consolidat".
l'article segueix parlant de novetats com el "peix fons de nevera". aquí li han robat la idea a la meva yaya, que fa més de 30 anys que assaja aquest miracle (amb poc èxit).
.
com que parlar de menjar sempre m'agrada, i més quan estic a dieta, passo a comentar cada producte, afegint la meva puntuació gourmanda del zero -totalment en contra- al 10 -totalment a favor-
formatge ratllat amb ketxup: 0 points. espero que no existeixi públic potencial per a la marranada aquesta. els principis elementals d'un paladar sa saben que els plats on s'hi afegeix formatge ratllat no admeten ketxup. a l'inrevés admetria discussió (les hamburgueses) però em nego a reconéixer-ho. a més, l'empastifada de ketxup forma part del ceremonial tradicional i no seré jo qui ho canvii.
macarrons amb gust de pizza: 0 points (i perquè no puc puntuar negatiu) em pregunto en quin estat estupefaent es trobaven els brainstormers que van llençar aquest despropòsit. quina necessitat hi ha de que els macarrons tinguin gust de pizza?
falafel congelat: 7 points. aqui els escolto. aquest producte em sembla interessant. no crec que es converteixi en producte habitual del meu congelador, sinó puntual. i la meva opinió com a consumidora freqüent de productes exòtics hauria de ser considerada. és clar que si el volen fer producte permanent al meu congelador, només cal que en facin paquets amb moltes unitats, i passarien a acompanyar les croquetes i els pèsols i les faves i les altres coses aquelles que tinc crionitzades al calaix 2. la meva predicció/pregària és que a menys unitats, més èxit.
licor de llet merengada: 3 points. li veig públic potencial (pobres nenes adolescents i les terribles resssaques que els esperen). però a la meva nevera no entrarà (m'atreveixo a comprometre'm que: mai).
iogurt amb melissa per a dormir: 0 points. em sembla un altre brainstorming delirant. tot i que admeto que podria anar errada, però puc afirmar i afirmo amb tota convicció: no a la meva nevera.
*
planyo aquesta pobra gent la feina i salari de la qual es basa en innovar sobre aliments ja existents.
+
i aprofito el tema per a fer una denúncia al submón dels sabors afegits. d'on han tret que els consumidors volguem sabors afegits als aliments? hi ha xifres que ho confirmin? exigeixo veure-les!
la pudor maligna a porc/peu-barbacoa-sal que emana de les bosses d'snacks que no consumeixo però ensumo accidentalment al metro/bus/cinema em mareja-noqueja-inutilitza per a unes quantes hores. els aromes i condiments artificials que hi posen haurien de ser considerats armes de destrucció massiva.
en quant als productes que consumeixo obligada hi ha la llet de soja amb gust d'avellana (que sempre n'hi ha, mentre que la que no té sabor s'esgota sovint) i les olives i alls "amanida" amb gust d'anxova (no hi ha opció sense sabor afegit).
i aqui ja em podria extrendre cap a les aberracions que semblen haver-se consolidat: frankfurts sabor mariachi i tal.
prou! he decidit crear la lliga per la defensa del sabor natural i pur i original. i enviar cartes als fabricants per fer-los saber el què en penso. i com més firmes millor. s'accepten membres, suggerències i suport moral al respecte.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?