dijous, 31 d’agost del 2006

adorar / ser adorat


John William Waterhouse - Echo and Narcissus (1903)

*

the stone roses - I wanna be adored (1989)


Powered by Castpost

dimarts, 29 d’agost del 2006

finals de mes

tot avui que tinc la sensació precipitada de que ja som a setembre. voldria ser conscient d'aquests darrers dies d'agost, i donar-los el valor que es mereixen, però és com si no hi fóssin.
fa una estona eren les tres i ara ja són les set. amb les intencions de posar-me al blog he passat (perdut) hores. entre la cuina i el telèfon. entre el dormitori i la llibreria. entre l'estenedor i la fusta de planxar. entre el sofà i el fregar plats. l'ordinador i la matrícula pel proper curs (llàstima dels problemes tècnics, que m'obligaran fer la gestió en persona). no fent res.
haig d'aclarir que fins que s'iniciin les classes (jo em pensava que seria el dia 12 i no. serà el 18) encara podré gaudir de les tardes lliures. que amb l'avinentesa d'un límit que s'aproxima i d'uns previstos propers mesos de dies llarguíssims i ocupadíssims, estic gaudint d'allò més (des d'ahir).
nedar, endreçar i evitar fer la migdiada, aquestes són les intencions. si faig la migdiada no tinc son a la nit i si no tinc son a la nit no dormo i si no dormo a la nit em mata matinar.
nedar entre setmana, com a darrer plaer amb data de caducitat, i endreçar com a necessitat vital. la darrera setmana de vacances va incloure fer-ne també de la casa, allà on sempre hi ha feina i coses a fer. el desordre ha okupat casa meva i m'hi haig d'encarar amb força. la lluita és desigual i esgotadora. hi ha escamots arreu, amagats on no els recordava. de tanta por que em fan que em rendeixo cada dos per tres.
i amb aquest horitzó que s'aproxima farcit d'activitats i aquest present amb les tardes lliures i aquesta excitació d'inaugurar curs i temporada, podria viure feliç eternament. la petita tortura de matinar s'accepta, amb allò de que el plaer s'ha de pagar amb alguna mena de càstig.
+
aquí no es parla de política, però acabo de llegir que en joan clos serà anomenat ministre d'indústria i no puc fer més que encomanar-me a totes les verges i sants davant el que ens espera (dins el sector indústria). quant durarà aquest ésser en aquest càrreg, amb la seva peculiar parla verborreica d'explicacions delirant-divagants? i aquell posat de seure a la lluna, amb les cames penjant, i no tenir cap intenció ni gest de baixar-ne? poc o gens?
+
tampoc acostumo a parlar d'esport professional (fobia total que li tinc a l'esport televisat exceptuant la natació i les competicions gimàstiques i algunes d'atletisme), però haig de declarar la meva ànsia per poder veure algun partit d'aquest mundial de bàsquet tant emocionant i amb aquest pau gasol tant pantocràtic amb la seva barba i el seu petit rostre rodonet enmarcat allà dins. (visca en gasol i els triples i els rebots i les recuperacions de la pilota que fa aquest gran mascle).
*
a la senyora guiomar de la vanguardia, que darrerament em té castigadíssima i mal aspectada, li pregaria que tornés a posar les prediccions d'ahir de forma diària.
no cal que les canvii, que ja m'agraden. fan il.lusió de llegir, i que no es compleixin casi que ni sap greu. i a més, si ho prediu cada dia, algun encertaria. dic jo.
¨
imatge: damien hirst - screenprint (2001)

diumenge, 27 d’agost del 2006

síndrome butifarra

aquesta societat occidental capitalista consumista depredadora cruel i malbaratadora em té acorralada.
falta que res m'agradi per a que es converteixi en fenòmen de masses. és ben dur, tenint en compte que sóc anti masses. de res no serveix intentar mantenir el criteri alerta i en permanent crisi, no hi ha salvació ni escapatòria possible.
així que per a major humiliació, haig de reconéixer que estic insatisfeta, que d'això es veu que es tracta.
m'han engolit i sóc a la fase de centrifugat, intentant escapar, inútil intent.
posem per exemple els festivals de música independent (paradoxa irresoluble), i seguim amb l'explotadíssim (no puc més) síndrome post-vacacional.
de tant farta que n'estic de sentir-ne a parlar i de que resulti que tothom el pateix, que ja anuncio, i en exclusiva, i sense cobrar, que jo no el pateixo, ni el tornaré a patir mentre sigui una cosa tant vulgarment comuna.
jo sóc jo i els altres són els altres i mai de la vida jo sóc els altres ni ells són jo. i mentre els tòtiles dels mitjans no aprenguin aquesta premisa bàsica, ens tocarà patir i ens tocarà sentir-nos empesos dins el centrifugat sense haver-ho demanat.
no tinc síndrome post-vacacional per un motiu molt elemental: necessito límits. com els infants. el temps lliure el tinc idealitzat i a l'hora de la veritat en faig una cosa monstruosa: el malgasto. el malmeto. el perpetro. l'elimino. l'escanyo. el perdo. (i tal).
així doncs, una temporada de temps lliure la necessito i disfruto, ni que sigui per a no fer res. però necessito que acabi. no fer res massa dies em senta fatal. que s'acabi el suposat premi convertit en tortura no em sembla tràgic ans necessari i desitjat.
a partir de demà hi haurà horaris, hi haurà manca de temps (oh, quin gran invent!) i en conseqüència, hi haurà aprofitament del valorat element. tot el que s'ha aparcat per excès de temps -eufòria que no aprèn de l'experiència- podrà executar-se per fí.
el desig satisfet és el primer pas cap al desencís, i a mi el temps m'ha de faltar. sempre.
sóc la patrona dels desitjos insatisfets i poc a poc entenc com aquesta insatisfacció no fa més que donar-me satisfaccions.
*
el primer àpat que vam fer en família el dia que la meva germana i el rafa van arribar a casa seva de la clínica va tenir un menú peculiarment infantil, tenint en compte que a taula erem 5 adults, el més jove dels quals, la meva germana recent mare, amb 34 anys.
de primer, macarrons amb tomàquet (natural) i pernil. de segon, llom arrebossat. el menú infantil de tot restaurant que tingui tal detall -pocs se'n salven-. uns plats que la meva mare no cuina mai per iniciativa pròpia i menys junts.
i ara me n'adono que aquell dia, menjant delits l'àpat infantil, intentavem entrar, com fos, dins la dimensió infant. dins la dimensió innocència. tots voliem ser un infant ros i blanquet, pur i net, sense passat ni etiquetes. tots voliem ser admirats per un entorn bocabadat, estimats incodicionalment i ser considerats preciosos. tots voliem ser el rafa, i dormir plàcidament dins la felicitat de ser el rei de la casa.
+
avui he tornat, amb tota la il.lusió del món, a nedar. acte frustrat parcialment pel fet que la meva desitjada piscina es troba en obres. acte satisfet parcialment pel fet que la piscina infantil era oberta. dempeus l'aigua m'arribava just al cul. hem estat tres els nedadors adults soferts que hem aguantat amunt i avall amb la màxima dignitat possible. com si fóssim a la piscina gran, efecte que es produïa amb força realisme durant les braçades 2 a la 5.
demà haurè de tornar, dins el meu ja limitat temps lliure, a nedar a la piscina que se'ns ofereix com a alternativa mentre durin les obres (4 parades de bus i una de metro o a l'inrevés). un lloc fosc i humit i amb olors poc agradables i amb personatges non grats. i on no fas peu ni fent impuls. i on no agafes la vora ni estirant el braç ben amunt. un lloc d'aigues hostils, però sigui com sigui, una piscina. la necessitat no està per delicadeses. haig de tornar a nedar, imperativament.
^
a qui cregui patir el síndrome post-vacacional (pel que sembla, tothom) que no faci cas de les absurdes recomanacions que es donen arreu. que faci el favor de tancar-se en soledat a casa, a plorar i xisclar durant el temps que calgui, mentre trenca els records horrorosos que ha hagut d'acceptar en els darrers anys de família i amics que han tornat de vacances, amb violència i sense rencúnia. (tinc una habitació i una colla d'objectes a disposar, previa negociació econòmica al meu favor). que escolti alguna cançó ben sentimental tot mirant fotos ídem si li costa arrencar el plor. i un cop arrencat, que no l'interrompi fins que faci fora el fotut síndrome del cos.
i no es torni a parlar del tema, que ja som grandets, coi.

dijous, 24 d’agost del 2006

oh, mar!

només hauria de creuar quatre carrers i ja tornaria a veure el mar. si sabés que només hi seria ell. no és el cas. va acompanyat d'una sèrie d'extres que no tinc esma de contemplar.
i ja ho sé que no cal tornar a croàcia (foto) per a sentir l'esperit pur de la mediterrània, només caldria un sarfa o un rodalies. però tot el camí que veuria ciment, veuria xiringuitos, veuria cotxes i més cotxes, apartaments, hotels i edificacions unifamiliars, hipermercats, rotondes, faroles antiestètiques i brutícia generalitzada. lletjor. gentada. cossos de tots els colors i formes i postures. humanitat en massa. soroll, crits i col.lectius en tot l'ampli ventall.
.
no m'agrada la platja. m'agrada el mar. un mar que aquí només puc veure si miro cap a l'horitzó i no giro el cap enrera.
trista realitat, trista notícia, trist tromfalisme, que es conforma amb marejants xifres de turistes. és això el que compta? i el que s'ha perdut pel camí, qui ho compta? on és la nostra natura, on és el nostre entorn, on són els nostres pobles?
senyors polítics, senyors constructors, senyors empresaris hostelers, vagin sumant, que jo aniré restant. el que és perd també compta, i a més, no es recuperarà mai.
+
ja he recuperat la verticalitat i l'equilibri (això darrer és subjectiu). els darrers dies he patit de migranya fortíssima i de vertígen agut. efectes secundaris d'haver afrontat set dies a la valenta, una sobredosi que m'hauria d'haver pres amb molta calma.
fa més de tres anys que visc sola amb les meves manies cada vegada creixents. sense donar explicacions sobre els meus horaris, gustos, costums. com pretenia aguantar 168 hores d'immersió salvatge en convivència contínua i sense respir i sense gairebé afinitat ninguna?
compartir espai vital i d'altres detalls que no esperava ni imaginava van provocar un empatx monumental. i així vaig tornar. migranya per acumulació de bilis. vertígen per acumulació de mala sang, culpabilitat de no ser capaç de conviure en harmonia amb una persona que de totes totes és bona i no té una gota de mala fe.
ja he fet penitència en forma de calma i repòs. sola i tranquil.la. desconnexió social. ja em puc tornar a llençar de cap al món, als cops i les esgarrapades. fins que toqui tornar a arreplegar-me a cosir la xarxa tant delicada que m'envolta.
+
viatjar és un plaer i hi tornaria demà mateix. a agafar avions, lluny, a descobrir terres, gents, costums, entorns, móns. a oblidar per uns dies el meu racó a mida i a poder viure per uns dies la il.lusió del desconegut.
*
dimarts havia de tornar a la feina, però per malabarícies del jefe, la tornada va ser en dilluns, amb l'encàrreg d'una feinada i amb el premi de que un cop enllestida, tindria la resta de dies lliures. enllestida doncs, i dos dies de vacances que torno a tenir. vacances a casa, amb tot sota control i amb la llaminadura desitjada en forma de petites trobades amb gent estimada. només per plaer, com ha de ser.

dissabte, 19 d’agost del 2006

oh, croàcia!

amb aquella barreja de moltes i de gens de ganes, ja torno a ser a casa. el cos el tinc aquí, però les emocions encara vaguejen per croàcia. concretament per la dalmàcia -meridional-, que és on he estat. croàcia és un país prou extens i variat al que aspiro i espero tornar i conéixer millor.
set dies són molt poc temps, però han valgut per a fer allò que tant em calia: canviar d'aires, oblidar-me del temps (dia, hora, horaris) i entrar dins la dimensió de la desconnexió de rutines i hàbits.
l'adriàtic m'ha encisat. la costa de la dalmàcia -meridional- també. és familiar i estranya alhora. els boscos de pins arriben fins el límit amb el mar. et satures de verd i de blau. arbres, cel, mar. llargues extensions de costa salvatges, illes verges. n'hi ha moltes per on no hi circulen cotxes, algunes amb convents benedictins abandonats, d'altres que són parcs naturals i on tot és natura i exaltació mediterrània. grills cantant eufòrics, papallones, abelles, sargantanes.
les edificacions són poques i en general boniques -amb excepcions-, cases petites i baixes, però contundents, de pedra grossa i clara. moltes d'antigues, i les noves mantenen el mateix estil, detall que els honra i que la vista i la sensibilitat agraeixen. durant la república de ragusa hi havia estrictes lleis urbanístiques que semblen mantenir-se, almenys en les poblacions més petites.
la gent, però, no té el caràcter mediterrani que es podria esperar. són distants i secs, eslaus. seriosos, poc amables i poc xerraires. molt orgullosos de la seva terra i les seves costums. apassionats pel seu mar. semblen forts, valents, durs. és inevitable relacionar aquest caràcter amb la recent guerra i el patiment sembla amagat i alhora visible.
+
dubrovnik ha estat reconstruïda després de la guerra, i el detall que més ho delata són les teulades noves de trinca de la majoria d'edificis de la ciutat antiga, que es veuen al recórrer la impressionant muralla que envolta un casc antic ple de palaus, esglésies i racons encantadors. que malhauradament ha estat colonitzat per masses enfervorides de turistes, turistes de pantaló curt, sandàlia, camèra i visera. tot són terrasses, bars, cafeteries, restaurants, botigues de souvenirs. es manté una dignitat estètica i una obediència civil que venint de barcelona bocabaden. totes les terrasses tenen cadires boniques (vímet, metall, coixins) i tots els locals són bonics i nets i polits. els carrers netíssims i es respira ordre dins el caos, amb un resultat d'eixambre obedient. el senyor clos hauria de prendre bona nota de la dignitat amb la que la ciutat vella de dubrovnik s'ha venut al turisme massiu. la quantitat no ha reduït la qualitat, i queda ben clar que s'hi esforcen per a que així segueixi sent.
tot i això, amb una visita de nit i una de dia en vaig tenir de sobres. mareja tanta gent i el fanatisme col.lectiu per la bellesa l'acaba convertint en banalitat. entristeix de veure que la bellesa impliqui el pagament d'un peatge tant enorme.
afortunadament ens allotjavem a cavtat (a la foto), un poblet encantador, prou petit i prou bonic, fundat pels grecs sota el nom d'epidaurum. el viatge a dubrovnik era aterridor, mitja hora de curves per acantilats altíssims, una carretera estreta i un autobús massa ple que et mantenien durant tot el trajecte amb l'ai el cor, barrejat amb l'emoció per un paisatge tant espectacular.
+
en tot cas, la costa dàlmata m'ha impressionat per bonica, per estètica, per salvatge, per ben conservada i per dura. hi ha molta pedra, molta roca, i poques platges. potser sigui aquest el secret de la seva -per ara- poca massificació. a part de dubrovnik, la resta de visites (lokrum, lopud, mjlet, montenegro -kotor i sveti stefan-) han estat acompanyades d'una selecta minoria i podies trobar sense gaires problemes espais de solitud, de calma i de tranquil.litat, tot i que les ciutats de montenegro, que són patrimoni de la unesco, també estàn plenes de ramats de turistes tipus camacu.
*
tenia les meves prevencions sobre la convivència vacacional amb la co. en l'any que fa que ens coneixem, he constatat prou similituts i prou diferències, que feien del resultat del primer viatge juntes una gran incògnita, amb conclusions no gens bones, per part meva. tinc clar que haig d'assumir les responsabilitats de tals apreciacions, i no seria correcte culpar-la de res a ella, ja que tenia (i tinc) clar que pel damunt de qualsevol cosa, és una bona persona. cosa per a mi essencial, i requisit que pretenc esperar de la gent amb la que em relaciono. una garantia de qualitat, que malgrat tot, no aconsegueix superar d'altres diferències.
he tornat una mica malferida anímicament. en primer lloc, decebuda amb mi mateixa, per no haver pogut enviar l'esperit crític de vacances, ans l'he tingut ben enganxat i actiu. desitjaria estar pel damunt d'aquestes coses. emulant el senyor de la contra de la vanguardia d'ahir, voldria tenir "una actitud amable, compasiva y condescendiente con los demás". però resulta que no la tinc. tinc poca-poquíssima paciència -que pel bé de les dues i de les vacances he intentat dissimular tant com he pogut, que no ha estat tant com hauria calgut- davant certes coses. tinc greus intoleràncies i si una cosa he après del viatge és que per a mantenir l'amistat amb la co. és fonamental que no tornem a viatjar juntes. fins i tot és bàsic no veure-la en un temps prudencial i fer una esbandida dels pensaments hostils que ara mateix m'aclaparen.
per a més vergonya meva, ella és massa bona persona com per a sentir el mateix. avui m'ha trucat per a quedar, i li he hagut de dir que no.
^
una setmana ben intensa. no és això el que volia? (resposta: sí, però no. ja hi som).

divendres, 11 d’agost del 2006

desconnexió parcial -marxo!-

I,m bitterly disappointed with the English working classes, Adrian. They've chosen consumerism over art, materialism over culture, and celebrity-worship over spirituality.
Adrian Mole and the weapons of mass destruction - Sue Townsend (2004).

m'uneixo als clams i els elevo a la màxima potència. què està passant amb tv3???? he ensopegat allò (amb alevosia). allò que fan abans del telenotis. allò de les proves a aspirants a cantant (per que s'entengui de què parlo). m'he horroritzat estabornida. és tant decadent, és tant patètic, que ni tant sols fa gràcia. fa plorar!!!

si l'avió bcn-dubrovnik que surt demà a les 8:10 tingués cap incident i/o la meva estada a les croàcies i/o la meva salut i/o l'avió de tornada, em quedo descansada dient que jo també estic molt decebuda, molt.

per si no queda prou clar, tinc moltes ganes de fer vacances, i de gaudir-les, i d'explicar-ho!
arrrrreveure!!!!!!!

dimarts, 8 d’agost del 2006

ais i uis

son tantíssimes les angoixes que m'aclaparen abans de marxar de vacances:
no ser capaç de fer una llista. haver de fer la maleta (escollir). netejar-endreçar-tancar la casa. l'avió, les turbulències, el viatge, la companyia, l'estada, el temps, els perills indefinits. i una germana al yucatàn, l'altra a casa seva, però no a prop, i jo als balcans. la inquietud de tenir la família desperdigada.
sense oblidar les angoixes del moment actual (líban, incendis, desencís polític, desastres. seguir dubtant tant).
la bona notícia és que aquest matí he pogut eliminar dues preocupacions que aspiraven a angoixa: maleta i tovallola de platja. només era qüestió d'anar a les botigues correctes. i escollir. i pagar. i això, que tant senzill sembla, i no ho és pas tant.
maleta: o són molt cares, o són molt barates. de molt barata ja en tinc una. se li va trencar la nansa i els darrers quatre viatges l'he haguda de dur a coll, posant en perill les lumbars i provocant un pinçament que afortunadament ha romàs (jo diria romès, però acato) latent.
maleta barata = alt perill de traició en el pitjor moment = el preu no compensa el patiment.
davant aquest nou viatge, i sobretot, davant el que són les primeres vacances en tres anys, m'he decidit a fer la despesa. sóc de la raça soferta, i davant certes situacions incòmodes, em costa dir prou, però em consta que ho sé fer. només em cal una mica d'empenta (o diguem, de molèsties).
+
un cop decidida per una maleta de les cares, calia buscar la maleta correcta, mides, color, qualitat i preu. desconeixent on s'amagava (botiguers, per a quan un llistat per barri i especialitat, incloent horari?) el repte era enorme.
ahir a la tarda l'expedició al centre es va saldar amb una samarreta color morat abans caríssima i ara a un preu correcte, uns pantalons color sorra (o fang sec) senzillets i baratets, per les expectades tardes de passeig per la costa mediterrània, un potet al 50% per a fer una única ració de te (fa anys que era un desig mai culminat), i un paquet de biomanán per a seguir intentant que el flotador que se'm fa a la panxa desaparegui abans del divendres.
enfilant de nou el fil, aquest matí m'he encamintat a la botiga del barri que anunciava descomptes en bosses. en maletes era un 10, poc però enfí.
el venedor, m'ha decebut. o potser és que li he posat altes expectatives. era modernet i duia piercings. li he imaginat un bon gust que a posteriori encara no sé si tenia o no. és el que els passa als venedors, que han de vendre's fins i tot el criteri. em col.locava una maleta turquesa (!). no. una verda lloro (!). tampoc. una amb núvols blaus (imitació tous). norrr (!!!!!!!!!!!). una marró d'un marró estranyament llampant. no. (...) i finalment, i davant el meu silenci ofuscat, ha aparegut la maleta perfecta: color gris fosc, que amb el 10 quedava a un preu discretament car. he dit que sí, i el noi, per a acabar d'ensorrar les expectatives, ha afegit, en aquest punt ja tant innecessari, si no preferia la turquesa. no.
una espera d'un bon venedor que li encerti el gust. una no recorda allò de que cal dir el més específicament possible el que es vol per a que t'entenguin i et satisfacin. ai.
*
tovallola de platja: com que no sóc de platja, ni en tenia ni en trobava a faltar. sort de la co. que va comentar dissabte, de passada, que la tovallola li ocupava mitja maleta. buscar una tovallola de platja és molt més senzill del que sembla. com tantes vegades, allò que vols ho tens al costat i no ho veus. després de remenar i no trobar, després de patir cobriments veient aquells dissenys tant esgarrifosos liderats per l'agatha ruiz de la prada. després de sentir adjectius qualificatius tals com fluo (vocabulari dependenta), tons àcids (idem) o fantasia (idem), o una tovallola llisa no es porta perquè semblaria de bany (idem), ja em veia ressignada a utilitzar la de l'hotel i semblar una arreplegada.
no ha calgut. he vist la llum, en forma de la fantàstica botiga de barri, que tinc a cinc minuts de casa. la que té drogueria i faixes i bisuteria i com més t'hi endisnes més coses hi trobes. i la dependenta experta i amable m'ha venut una tovallola llisa, que podia escollir en gris, verd o lila. ha caigut la lila. la grisa m'encantava, però en primer lloc, conjuntava massa amb la maleta. i en segon, el gris atreu massa el sol, i la meva intenció es rostir-me el mínim possible. els sinistres i el sol no som compatibles i en cas d'enfrontament accidental som castigats sense pietat. prego per a que hi hagi ombres a les platges croates.
*
volia anar a nedar però no para de tronar. planxaré, enlloc de nedar. quan trona fora, planxar és un altre petit gran plaer.
^
imatge: fair rosamund - john william waterhouse (1905). (en sóc molt fan)

diumenge, 6 d’agost del 2006

devacances

ja sóc a casa (meva). vaig arribar ahir al vespre en un avió superoferta d'air europa ple de gent que em va caure molt malament. tornaven de vacances i calia que ho sabés tothom. un provincianisme escandalós. va ser un xoc per a mi, immersa com estava en l'estat mental alfa.beta.gamma, el de la felicitat per les coses petites (rafa) i grans (la meva germana i com n'és de valenta).
em va sentar fatal la immersió a la realitat social pura i dura. quin disgust, quina intolerància.
donaré menció honorífica a la mare de família socarrimada xisclant cancún i tinc molta son a cada moment. en renyit empat amb els jubilats que tornaven de tailandia i que van muntar uns gags penosos a facturació i a l'avió. els era vital riure molt. i molt sorollosament. vaig analitzar amb pena la necessitat dels que viatgen en grup de riure. tot sigui demostrar que són gent aguda i es diverteixen (tant). una mica els planyo, ha de ser esgotador.
també em preocupa l'exhibicionisme del fet català. m'avergonyeixo alienament constantment. davant certs espectacles em costa molt recordar allò del viu i deixa viure. sort del fantàstic llibre que em vaig endur de prèstec (adrian mole and the weapons of mass destruction). vaig practicar el saludable art de riure sola llegint, la sue townsend és la meva ídol.
+
em va costar deixar madrid, aquests dies han estat tant dolços i feliços, i una part de mi es volia quedar allà, mirant hipnotitzada el rafa i al costat de la meva germana. veure els primers quatre dies de vida del meu nebot ha estat molt bonic. tant petitó i tant ben fet. els badalls, els arronsaments, els estiraments, les ganyotes, els somriures. somriu molt en rafa, crec que serà rialler com la meva germana. però també havia de pensar en les meves vacances minvants. que ja he gastat una de les tres setmanes, i ara sóc al conegut equador. m'estressa el compte enrere de les vacances.
^
dissabte al migdia vaig tenir el plaer de trobar-me amb l'alatrencada i la trobada va propiciar una agradable passejada per una zona que encara no coneixia de madrid (gran via i rodalies). l'alatrencada és artista i és valenta i és molt simpàtica. tots tres trets molt admirats per mi, que ni sóc artista ni gaire valenta i que la simpatia no sempre em surt amb facilitat. seguiré amb interés les seves peripècies pel món de la faràndula.
*
el motiu de tornar en dissabte no va ser altre que poder sortir de nit amb la co. aquesta vegada manava ella i va tocar la zona tibidabo. encara estic traumatitzada. al mirablau sonava una (música?) salsa esgarrifosa i tota aquella humanitat la ballava amb un encegament preocupant. crec que mai no havia sentit tanta música dolenta durant tanta estona i tant ben acollida. em va entristir d'allò més contemplar un espectacle tant penòs. la (per a mi) manca de criteri auditiu/qualitatiu delagent. com pot ser que no s'adonessin que aquelles cançons eren patètiques? aquells ritmes, un insult a la música salsa de veritat.
no ho va pas millorar l'antuvi mític rosebud. feia molts anys que no el trepitjava i no puc fer més que arrepentir-me del retorn. en tenia una imatge amable i ara ja no. no em vull extendre en descriure l'ambient de barreja garrafal.
em dol, que les coses vagin d'aquesta manera. la nit ja no és el que era.
+
avui que he fet dia de repòs i d'ordre i de neteja, he tingut temps també per visionar dues tifes estranyament coincidents a la nostra. es podria considerar que estic paranoica, però crec que és massa casualitat que al migdia emitissin una peli (?) penosa sobre cheerladers (també hi havia nois, tot sigui dit) i a la nit, al 30 minuts, les noies de veneçuela i el seu afany en ser les més maques, sigui naturalment o via quiròfan. mentre engolia la meva amanida de tomàquet, cogombre, ceba, margallons, verat, formatge fresc, vinagreta i unes gotes de tabasco verd (amb un resultat excel.lent) rumiava si és pura coincidència o és pura perversió que ens omplin el cap amb aquesta mena de prototipus femenins. no m'ha agradat gens. i ho diu una que s'ha operat el nas, però que mai sortiria per la tele fent-ne apologia ni similar.
els caps de programació de tv3 haurien de ser destituits, no fan més que carregar-se l'antiga (molt antiga) fama de qualitat de la cadena (pública!) i convertir-la en l'apoteosi de la frivolitat i la cutresa més escandaloses. vull la bbc catalana, ja! (si em toquen molt la pera en puc fer la cançó de l'estiu en tres minuts, aviso).
¨
a la foto, la magnífica ava (gardner).
;
el molt honorable paul weller ens fa un fantàstic directe del you do something to me. congratulem-nos doncs, uns minuts, amb la música de debò.
****


Powered by Castpost

dijous, 3 d’agost del 2006

rafa

aquest nen tant maco és el rafa, que va néixer el dia 1 d'agost a les 3 de la tarda en punt, com a futur bon funcionari, auguri del seu pare.
va pesar 3,520 i va medir 51 cm i és preciós i té una pell finíssima i uns ulls de moment blavíssims, que obre molt quan es desperta.
la meva germana està molt bé, contentíssima i emocionada, la resta de la familia, també. ens passem el dia a la clínica amb ells.
m'encanta ser tieta.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?