diumenge, 27 d’agost de 2006

síndrome butifarra

aquesta societat occidental capitalista consumista depredadora cruel i malbaratadora em té acorralada.
falta que res m'agradi per a que es converteixi en fenòmen de masses. és ben dur, tenint en compte que sóc anti masses. de res no serveix intentar mantenir el criteri alerta i en permanent crisi, no hi ha salvació ni escapatòria possible.
així que per a major humiliació, haig de reconéixer que estic insatisfeta, que d'això es veu que es tracta.
m'han engolit i sóc a la fase de centrifugat, intentant escapar, inútil intent.
posem per exemple els festivals de música independent (paradoxa irresoluble), i seguim amb l'explotadíssim (no puc més) síndrome post-vacacional.
de tant farta que n'estic de sentir-ne a parlar i de que resulti que tothom el pateix, que ja anuncio, i en exclusiva, i sense cobrar, que jo no el pateixo, ni el tornaré a patir mentre sigui una cosa tant vulgarment comuna.
jo sóc jo i els altres són els altres i mai de la vida jo sóc els altres ni ells són jo. i mentre els tòtiles dels mitjans no aprenguin aquesta premisa bàsica, ens tocarà patir i ens tocarà sentir-nos empesos dins el centrifugat sense haver-ho demanat.
no tinc síndrome post-vacacional per un motiu molt elemental: necessito límits. com els infants. el temps lliure el tinc idealitzat i a l'hora de la veritat en faig una cosa monstruosa: el malgasto. el malmeto. el perpetro. l'elimino. l'escanyo. el perdo. (i tal).
així doncs, una temporada de temps lliure la necessito i disfruto, ni que sigui per a no fer res. però necessito que acabi. no fer res massa dies em senta fatal. que s'acabi el suposat premi convertit en tortura no em sembla tràgic ans necessari i desitjat.
a partir de demà hi haurà horaris, hi haurà manca de temps (oh, quin gran invent!) i en conseqüència, hi haurà aprofitament del valorat element. tot el que s'ha aparcat per excès de temps -eufòria que no aprèn de l'experiència- podrà executar-se per fí.
el desig satisfet és el primer pas cap al desencís, i a mi el temps m'ha de faltar. sempre.
sóc la patrona dels desitjos insatisfets i poc a poc entenc com aquesta insatisfacció no fa més que donar-me satisfaccions.
*
el primer àpat que vam fer en família el dia que la meva germana i el rafa van arribar a casa seva de la clínica va tenir un menú peculiarment infantil, tenint en compte que a taula erem 5 adults, el més jove dels quals, la meva germana recent mare, amb 34 anys.
de primer, macarrons amb tomàquet (natural) i pernil. de segon, llom arrebossat. el menú infantil de tot restaurant que tingui tal detall -pocs se'n salven-. uns plats que la meva mare no cuina mai per iniciativa pròpia i menys junts.
i ara me n'adono que aquell dia, menjant delits l'àpat infantil, intentavem entrar, com fos, dins la dimensió infant. dins la dimensió innocència. tots voliem ser un infant ros i blanquet, pur i net, sense passat ni etiquetes. tots voliem ser admirats per un entorn bocabadat, estimats incodicionalment i ser considerats preciosos. tots voliem ser el rafa, i dormir plàcidament dins la felicitat de ser el rei de la casa.
+
avui he tornat, amb tota la il.lusió del món, a nedar. acte frustrat parcialment pel fet que la meva desitjada piscina es troba en obres. acte satisfet parcialment pel fet que la piscina infantil era oberta. dempeus l'aigua m'arribava just al cul. hem estat tres els nedadors adults soferts que hem aguantat amunt i avall amb la màxima dignitat possible. com si fóssim a la piscina gran, efecte que es produïa amb força realisme durant les braçades 2 a la 5.
demà haurè de tornar, dins el meu ja limitat temps lliure, a nedar a la piscina que se'ns ofereix com a alternativa mentre durin les obres (4 parades de bus i una de metro o a l'inrevés). un lloc fosc i humit i amb olors poc agradables i amb personatges non grats. i on no fas peu ni fent impuls. i on no agafes la vora ni estirant el braç ben amunt. un lloc d'aigues hostils, però sigui com sigui, una piscina. la necessitat no està per delicadeses. haig de tornar a nedar, imperativament.
^
a qui cregui patir el síndrome post-vacacional (pel que sembla, tothom) que no faci cas de les absurdes recomanacions que es donen arreu. que faci el favor de tancar-se en soledat a casa, a plorar i xisclar durant el temps que calgui, mentre trenca els records horrorosos que ha hagut d'acceptar en els darrers anys de família i amics que han tornat de vacances, amb violència i sense rencúnia. (tinc una habitació i una colla d'objectes a disposar, previa negociació econòmica al meu favor). que escolti alguna cançó ben sentimental tot mirant fotos ídem si li costa arrencar el plor. i un cop arrencat, que no l'interrompi fins que faci fora el fotut síndrome del cos.
i no es torni a parlar del tema, que ja som grandets, coi.

Comments:
Hanna,

d`aixo que parles al darrer paràgraf s`en diu des de sempre exorcisme.

Intenta probar amb el simètric i agradable orgasme. Pel mateix preu val la pena.
 
buf... jo és que tot just ara he deixat enrera la vida d'estudiant i, com que no sé que vol dir tenir examens al setembre i, per tant, sempre m'he passat uns estis de puta mare, tornar a classe era per mi un trauma total! aquest any, però, el mes que estic tenint de vacances se m'ha fet llarg fins ara. La setmana que em queda potser se'm farà més curta...

Jo ja et dic que passo de tancar-me i plorar! això és el que feia fa quasi be un any i no penso repetir l'experiència! l'estiu passat el vaig sacrificar per algú que va resultar ser rana! aquest estiu no he fet cap viatge espectacular, però almenys l'he mirat de viure! si aquest famós sindrome m'enxampa miraré de suportar-lo molt dignament! de fet és el que em toca després d'haver-me passat l'agost ratllant a tothom dient: "m'avorreixo! vull treballar!"
 
A mi em passa com a tu amb això del temps lliure (i ja sé que jo sóc jo i tu ets tu), el malmeto, se m'escapa no se sap per on, em fuig. I tu em podràs dir "és que et sobra", però jo crec que la realitat és que em persegueix, igual que a tu per molt que ho vulguis dissimular, la meledicció bíblica que mai no ens abandonarà de guanyar-nos les gambes o el lluç de palangre amb la suor del nostre front. No hi podem fer res: el temps lliure ens és una anormalitat. Qualsevol dia el mateix Deú en persona ens tancarà el bloc, que ens sobra massa temps. Em sembla que em desvio, perquè jo el que volia dir, i m'he desviat, és que no tinc síndrome postvacacional sinó prelaboral, sobretot perquè anar a dormir tard i llevar-me quan ja el sol està de bon humor em sembla molt més civilitzat.

Ostres, tens raó, aquest menú de macarrons i llom -ningú no dubta de la seva bondat intrínseca- és sospitosament simbòlic.

Bona reentrada a la feina, Hanna, encara que sigui innecessari.
 
Felicitats per aquets post, ja que m'hi sento força identificat, ja que a mi em pasa el mateix, unes vacances molt llargues (mes de 3 setmanes) s'em fan massa llargues, i cap al final ja tinc ganes de tornar a bcn. Prefereixo fer-les mes curtes i mes sovint, sembla que durin mes, i que has fet mes coses. Tenim tantes coses/viatges per fer, que aixi pots anar a mes llocs al cap de l'any , no?

I del sindrome de Santornemi , degut a això darrer de les ganes de tornar que no m'afecta massa. Avui a la feina tothom en parla, i com be dius al ser del domini public i massificat, notes que a tu no el tens.
Be , jo ja fa 2 setmanes que vaig tornar, pero no hem vaig tenir de sindrome, si mes no vaig començar suau, quan hi havia poca gent a la feina i poca feina.

Records

(collons quin rotllo que t'estic fotent , perdona , eh)
 
Potser no quedarà gaire bé, però jo també tinc ganes d'entrar en la dinàmica més "organitzadeta" de la feina. Em sembla que l'agost se'm fa massa llarg, però també he d'admetre que el juny i el juliol se'm fan força insoportables. Potser si poguéssim repartir les avcances una miqueta més, ens aniria millor a tots plegats, però ja se sap, no hi massa ningú, crec, que pensi en el conjunt.
 
...dir-t'ho.
 
Jo el síndrome post-vacacional aquest no el conec. Miro de no pensar-hi massa. Només em sap greu que després de tot un mes, avui estaré moltes menys hores amb el meu petit.
D'això en diuen síndrome-lloca. Que quan ens treuen el pollet...
jejejeje..

Avui he tornat al curro. De l'emoció (devia ser), ahir vaig donar voltes per casa fins les 3 de la matinada! Bé, la migdiada de gairebé dues hores que vaig fer a la tarda devia influïr-hi. La qüestió és que tenir horaris és bo, però també cansa no us desenganyeu!
 
Jo també tinc ganes de començar... em fa fins i tot vergonya escriure-ho "perquè no toca", però... jo a casa m´aburrisc i necessite fer coses, treballar o algo... què li anem a fer... això si, fa molta gràcia quan parlen a la tele del famós síndroma. En parlen com si es tractara de la fí del món o algo així... just ahir ho vaig vore a Canal 9 (el de València)i em quede am la contestació d´una dona al preguntar-li el presentador com duia la tornada al treball : pa morir-se...
 
potser sí chamb, però si ho llegeixes amb atenció veuràs que jo no tinc la necessitat :)
em sembla bellosoli que tots dos hem passat unes vacances amb manca de passió amorosa, i això fa que la intensitat sigui baixeta...
si pere, molt d'acord amb el tema matinar, ho porto fatal per cert... tant que es gaudeix de la nit sense limits...
viatger, som més del que em pensava! el rotllo teu i de qui sigui sempre és benvingut (a part de no ser tal en absolut)
potser si que repartir és la clau, albert, fer una escapadeta en ple febrer per exemple, és un luxe fantàstic, per a qui se'l pugui permetre (i no hauria de ser tant excepcional, oi?)
cert gri-gri que amb el teu nen les coses canvien, i t'entenc molt bé tot i no tenir nens.... i cert també que en uns mesos estaré fins al capdamunt de feina i classes i obligacions (tot cansa...)
olenska, és que la tornada fins i tot ve de gust, tornar a iniciar el que sigui té una emoció potser excessiva en aquest cas... és trist veure que tantíssima gent és infeliç a la feina i que sembla que enmalalteix i tot només de tornar-hi (si és certa tota aquesta cortina de fum del sindrome post vacacional, ejem)
 
Com pot ser que us cansin, les vacances? Com és possible que tots tingueu ganes de "tornar a ortganitzar-vos"?
Visca el caos!
:)
 
Doncs feia 8 anys que no feia 3 setmanes seguides, i ES FANTÀSTIC.
4 que tingués, 4 que gaudiria com una boja. I 8 - oh, aixó seria la pera!!!!
No, a mi no em sobren en absolut.
Si de cas em sobra aquesta mania de gastar-les viatjant, quan en un sol lloc i tranquil s'està tant bé. Llegint. Pintant. Fent collarets. Cuinant. Passejant. Dormint les hores que toquen.

Jo en vull més, de vacances, moltes més!!!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?