dimecres, 30 de maig del 2007

no hi sóc del tot tota

perfí aterro a casa meva uns minuts per tal de comprovar com van unes obres que s'estàn eternitzant (tres setmanes ja....!!) i que com tota obra amb manobres ha estat i espero que aviat deixi d'estar, plena de xapusses de les més gordes i mai vistes.
m'han foradat mitja casa i tres setmanes després de l'inici de l'ofensiva l'aspecte general continua sent lamentable. hi ha runa arreu i bambes enormes al balcó i escombres pelades plenes de pols i una jaqueta de xandal i d'altres elements d'estil art-deixalla que fan suposar per la forma i el fons que els qui aqui venen a suar la cansalada són tot mascles sense seny ni sentit de la higiene.
les dues colles (els de l'aire i els que piquen i tapen forats) tenen greus problemes de comunicació verbal i els malentesos han estat constants. el que havien de ser tres dies són ja tres setmanes i no tinc gaire clar quan podré tornar a reinar al meu reialme. per ara m'he instal.lat a la república v. on hi estic tant a gust com pot estar un fora de casa. que sigui maniàtica de casa meva no treu que estigui a gust a la seva: ell, jo i el nostre cargol ambrosio, una mascota d'allò més apàtica i passiva però estèticament preciosa. a part de frugal (qui ho fós).
+
degut a l'evident escalfament global i al pronosticat estiu canicular que ens espera, una servidora s'apunta a la llista d'ecologistes de cor però no de cos. m'estic fent posar aire condicionat. una mica avergonyida, però si ho fa tmb perquè no ho puc fer jo? en tot cas, ja no ve d'aquí, com deu raonar el mateix mr. al gore quan encèn les llums de casa.
*
d'aquí a 9 dies (9!!!!) se'ns casa la germana petita (la petita!!!!). aquestes tres setmanes han estat amenitzades per la cerca d'un vestit especial, cerca dura i complicada per unes dependentes sense empatia que no entenien el concepte de no saber el què es vol.
quan vaig trobar la dependenta ideal va sorgir el vestit ideal i tot va ser senzill i van sonar violins i era de la meva talla i no li calia fer cap arrenjament de cap mena.
la meva llista-boicot a les botigues de barcelona queda oficialment ampliada amb tres més, a saber: sita murt l'illa, on em van deixar penjada en pilotes la friolera de quinze minuts mentre buscaven la talla 42 ja que la 40 no m'entrava (aclarint que jo tinc la 38); simorra, on em volien disfressar de papallona fucsia, amb una insistència sospitosament cruel; i denver, on la dependenta em va renyar per no saber el què volia i allà plantada es va quedar.
la falta de professionalitat depentil m'ha esgarrifat. i el tema que vagin mal pagades encara més, tenint en compte els preus dels draps que les hi fan vendre. però la seva manca de simpatia em complicaria donar-lis suport moral en cas de vaga o mani, que reconec que se la mereixerien.
*
i fins aquí per avui. me'n torno a la república v. on per si no ha quedat aclarit no es disposa d'internet, cosa que ens permet gaudir l'un de l'altri durant les agradables vetllades primaverals curulles de xiscles d'orenetes i capvespres groguencs mentre engrapem cireres i maduixes (o això voldríem).

dilluns, 14 de maig del 2007

no som res

jo voldria viure una vida tranquil.la, dins les possibilitats.
centrada
estable
tolerant
amable
i amb aquells petits moments de felicitat que fan que tot valgui la pena.
voldria no patir
angoixes
rencúnies
ressentiments
ni enfadaments aguts
voldria no jutjar. ni culpar. ni acusar. ni renyar.
voldria perdonar i ser perdonada. el més aviat possible.
oblidar
passar pàgina
voldria que tot fos més senzill.
estimar i ser estimada, tant senzill com complicat.
gaudir de l'amor, que tant aviat com el toco em fuig.
*
la vida no és senzilla. i jo la complico de tant en tant encara més del que no caldria.
sempre ens podem justificar (em puc justificar). que si un mal dia. que si l'altre em va provocar. que si jo sempre intento tenir empatia (ojalà) i els altres amb mi no hi ha manera. exagero, dramatitzo.
en tot cas, torno a ser a l'abisme, i toca passejar-m'hi i mirar avall. no puc tornar a terra ferma. no em llencen cap corda (no me la llença qui jo voldria).
+
dissabte, dins el meu particular moment melodrama, em vaig enganxar a l'eurovisió. una esplèndida edició, la del 2007.
corroboro al mític íñigo, en que el nivell era alt i (la majoria de) les veus eren molt bones. hi havia cançons ben logrades (la de frança per exemple, que incomprensiblement va quedar a la cua). i tifes que estranyament triomfen com armenia que va quedar sisena (!?)
com als vells temps, vaig puntuar cada país, i a serbia li vaig posar un 7. vaig connectar ràpidament amb aquell to drama fúnebre i em va impressionar la posada en escena, el cor de planyideres (si es diu així) i la pujada en intensitat fins arribar al momentasso heart amb la cantant udolant i el cor acompanyant-la repetint el títol... moo-liit-vaa!! uuuh, uuuuuh, uuuuh!
ni oka da sklopim, postelja prazna tera san, a život se topi... molitva
estic desvetllada, un llit buit m'allunya dels meus somnis. la vida es desfà com gel... pregària.

dimecres, 2 de maig del 2007

continuant

reinicio un nou revifament del blog, i les intencions, aix, continuen sent les d'un (miraculós?) manteniment regular.
la feina m'ha tingut molt ocupada. els darrers temps he estat abduida pels esforços d'aprendre una sèrie de procediments mecànics que ara ja tinc relativament consolidats. dos mesos a prova, dura prova, que s'ha barrejat amb una ansiastènia primaveral aguda. ansietat i esgotament a igual dosi. aprendre a certes edats és dur.
però l'esforç ha donat el seu fruit i avui he signat el contracte indefinit. un regust agredolç em domina. ja tinc una feina estable i ja té les condicions que volia (sempre es pot aspirar a més - etc). però ara em pregunto si el fet de traslladar a un ordinador les instruccions orals o escrites que rebo em suposa alguna mena d'enriquiment personal.
no em caldria reflexionar gaire per a obtenir la resposta. així que tot sigui acabar trobant-li alicient a les malabarícies que he après a fer per a endreçar els rocambolescos moviments de material que es fan a l'empresa on he anat a parar. magatzems virtuals i d'altres màgies potàgies. que la meva cap es desentengui dels meus encara nombrosos dubtes em fa tremolar. sospito (sóc paranoica) que he anat a parar al tren de la bruixa versió laboral i que em cauràn escombrades sovint. però diguem que el fet de pretendre ser experta en desentortillegar marrons em motiva força (potser sóc massoca).
en quant a la part social, el meu orgull i jo hem hagut d'acatar que em tocava a mi adaptar-me i no pas a l'inrevés, i estic en procès, hi ha dies millors i dies pitjors. ara activen l'ambientador quan no hi sóc, detall que agraeixo, allò de ojosquenoven, etc. intento no ofuscar-me amb la qualitat de l'aire que respirem allà dins, entre ambientadors, ordinadors, fotocopiadores, i etc. hi ha dies millors i dies pitjors.
el fet de treballar envoltada de tres altres femelles fa que l'estabilitat i la calma trontollin intempestivament. es palpa un desequilibri hormonal considerable i jo m'afegeixo a saltar a la corda quan m'arriba el torn. el problema ve quan salten les altres tres i jo no (més sovint del que semblaria).
*
la vida social es manté enfocada i centrada en el meu v. no me'n canso ans el contrari, i això vol dir que no tinc pràcticament d'altra vida social excepte algun dinar/sopar amb les meves estoiques amigues. l'v. es el meu solet i la meva il.lusió i només ens separem per tal de fer el manteniment corresponent a les nostres llars, com és el cas actual.
+
hem passat quatre dies a castilla la mancha (guadalajara i cuenca). no puc més que recomanar el restaurant casa víctor de guadalajara, on es menja excepcionalment bé, i té uns amos-cambrers ben entranyables, que reposen a la taula del teu costat quan no tenen feina i aprofiten per a fer petites migdiades semi-dissimulades mentre romanen asseguts. escabetx de bonítol, truita a la paisana (amb trocets minúsculs de ceba, patata, pebrot vermell, espàrrecs, carxofa i pernil salat), perdiu escabetxada (el vinagre em perd). bizcochos borrachos. salivo.
a cogolludo (guadalajara) vam celebrar l'aniversari de l'v. amb un cabrit rostit excel.lent (resalivo, quin suquet i quines patates i quina carn tant tendra...!) i un molt bon vi de la terra. ampolla de xupito a dojo i digestió plaent sota una fageda al costat d'un riuet.
i què dir de cuenca. que m'ha encantat. i això que a la ciutat encantada no vam poder anar per mal temps. però passejar pel casc antic de cuenca és una maravella (tot i l'enfilada dels carrers) i si és un capvespre rosat després d'un dia de plujes i cels grisos encara millor (veure foto).
a cuenca hi ha la fundación antonio pérez. visita inexcusable. impressionant convent convertit en museu que per ara ocupa 39 (!) sales plenes de riquesa visual i talent creatiu. gratuit i amb un encarregat entregadíssim que explica tant com vulguis i és molt amable.
#
total, que retorno, que només havia marxat físicament (em refereixo a virtualment) i que aquest temps he fet un munt de posts mentals, gentilesa de l'hora que trigo en anar i tornar a la feina i a casa respectivament. no s'han pogut materialitzar, l'esgotament ho ha impedit. però les ganes continuen.


continuaré.


continuarà.


continuo.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?