dimecres, 17 d’octubre del 2007

sofregit verdolaire

(les alteracions del meu ritme cardíac s'han normalitzat).
ara mateix m'està passant pel damunt un trenc de son monumental. és la meva hora gallina, serà que ja es fosc i serà que amb la nit d'aiguats no he aclucat gaire el son, que els ulls si.
el poc que recordo haver somniat ha consistit en anar de farra a un munt de discoteques diferents que (crec que) no existeixen amb un munt de gent a la que fa molt que no tinc el gust de veure. total, que m'he llevat petada.
com que no em veig capaç d'inventiva narrativa ninguna, però alhora, tot contradiccions, tinc moltes ganes de mantenir aquesta afició bloguera, he decidit que faré un resum, si puc escuet, dels temes d'auto-actualitat:

a la feina:
estem a punt d'incorporar dos actius femenins nous. hi ha una expectació enorme. la informació circula molt restringida i ningú no comparteix el poc que sap. jo observo molt i escolto més del que aparento. crec que tinc la quiniela guanyadora, i crec que ens esperen dies trepidants als curiosos (que no tafaners) de l'altri, en quant a accions-reaccions, bots-rebots, etc. em deleixo per veure certes coses, que no diré per no semblar dolenta.

a casa:
estic planejant obres que em permetirien maximizar les vistes/claror/espai al dormitori: eliminaria un balcó, actualment inútil i amb una cortina incòmodíssima (que a més s'obre d'esquerra a dreta per un error d'un xapusses que així va quedar). el convertiria en finestra amb una còmoda cortina veneciana. i a sota em quedaria un espai aprofitable per a estanteries o armariets, potser un sabater. a part dels molts calers i neguits que em podria costar la nova aventura, només que li veig convenients.
+
no hauria dit mai que l'agricultura fos una activitat tant zen: les minipastanagues segueixen amb les dues fulles peludes, l'enciam ha tret avui la tercera minifulla, i l'única ceba tendra ha fet acte d'aparició, perfí, amb un únic però aparentment potent pèl verd.
l'espera se'm fa eterna.

aspecte personal:
a l'estiu em vaig autotallar serrell, que combinat amb el meu pentinat maripauhuguet ja més crescudet fan que sembli que em vulgui assemblar a la mítica linda evans (salvant les diferències, etc).
per part seva, en v. va abandonar les seves melenes vangelis (només pretenc ensenyar les simil.lituds capil.lars), es va rapar a l'1, i automàticament va semblar que es volia assemblar a en danielsirera (de nou, exemple capil.lar).
la cosa es va sol.lucionar amb un afeitat de la barba, que ha permès el renaixement d'unes patilles esplendoroses. en v. està ídem.
+
a l'estiu porto sandàlies i a l'hivern botes. no he arribat mai a trobar les sabates ideals, tampoc no les he buscat gaire ja que l'alternança d'aquests dos calçats em fan anar més que còmoda i feliç. em consta que el fet que ja m'hagi posat els meus comodíssims botins negres invoca a un parell de soques de la feina a fer murmuris, etc.
no em preocupa gens ans em diverteix. sóc molt fan de l'estètica peregimferreriana (cap imatge digna al google) i del refrany vaya yo caliente, etc.. (literal, s.v.p.).
acabo de patir una d-aquelles fulminants i inquietants alteracions del teclat. ho deixo aqui, sense accent que ara no en tinc, vaig a la dutxa i despres soparem broquil al vapor, truita de patates, i de postres raim. coi de teclat.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

descortrol

avui ha estat un dia intensíssim que a hores d'ara es despedeix amb una traca final en forma de taquicardies i arritmies.
ja fa una bona estona que el cor ha començat a brincar intensament i a un ritme incorrecte i desbocat. com més me l'escolto més balla.
és un símptoma que tinc de tant en tant. en certes èpoques, sovint, i que coincideix en atacar els vespres, si estic més cansada del normal i sola-a-casa.
m'agafen tots els mals i m'imagino defallida en bata i sabatilles i els plats per rentar i els meus havent de passar pel tràngol de llençar tota la barbaritat de coses que he arribat a acumular i mai endreçar.
estava estirada al sofà totalment poll escoltant-me el cor revoltat i m'he decidit a venir a internet i trobar, d'una vegada, a la base de dades de la mútua, un cardiòleg que em miri/ausculti.
no he pogut evitar anar al google i buscar els meus mals, havent vist, en conclusió, que si be podria ser greu (fatal), generalment no és més que una molèstia donada per l'activació del sistema nerviós, concretament del simpàtic (ja li val).
tot ha estat llegir això (ara mateix) i posar-me bona de cop (per ara)
:
Por lo general, las arritmias no provocan síntomas ni interfieren en la función de bombeo del corazón, por lo que los riesgos son mínimos. No obstante, las arritmias son fuente de ansiedad cuando la persona se da cuenta de ellas, por lo que comprender su carácter inofensivo puede servir de alivio.
;
podria seguir llegint, sembla que més endavant hi ha algun troç no tant tranquil.litzador, però per a què seguir si ja estic be? (oi?).
constato, de nou, com som (sóc) de complicats i senzills alhora.
darrerament porto una època de defallides i revifaments d'allò més moguda. sospito que tot és culpa de la tardor i dels canvis de temps i de llum i d'ànims. és clar que si finalment hi intervé alguna mena de poder mental, la conclusió és clara: m'auto-emmalalteixo i m'auto-curo. esgotador i absolutament involuntari. no tinc cap sol.lució més que el constatar-ho (i sant google de tant en tant).
aprofitant la calma terapèutica que m'ha proporcionat aquest desofegament blogaire, marxo a dormir i a descansar tots els cansaments d'un dilluns amb retards, re-triple feina per baixes gripals i llamps-trons i peus xops en un retorn d'allò més humit.
*
(ja han sortit tres encantadores mini-fulles d'enciam, mentre que les pastanagues comencen a ser molt peludes i les cebes tendres segueixen absents).

dimecres, 3 d’octubre del 2007

octubritzant

sembla ser que ja torno a tenir les hormones i resta de coses, abans enfonsades, al seu lloc.
i hauradament -per a bé i per a mal-, torno a veure la vida amb els ànims que li pertoquen (de vegades ben pocs, però en tot cas son ànims).
dissabte nit vaig fer l'esforç de sortir de casa i vam anar a veure el barça en un bar, dels que deixen fumar i són plens d'una majoria d'homes amb aspecte de deixats i d'una minoria de dones amb aspecte d'arreglades.
vist i celebrat el futbol amb dues cerveses per banda i una ració d'olives, vaig recordar que la casta diva feia una festa per a celebrar la seva nova propera i inminent vida a la suisse. va ser dit i fet, com que compartim barri, en un moment ens vam plantar a ca'n casta, que ens esperava al replà amb una samarreta dels smiths. va ser veure-la a ella tant contenta amb aquella samarreta tant mítica i experimentar un revifament dels ànims gairebé instantani. li veig un gran porvenir en l'aixecament d'ànimes.
la festa es podria resumir com una sobredosi d'embotits i coses de picar (de primeríssima, allò no es podia pas quedar allà!), mixtura perillosa de begudes (ai el vodka tonic de la meva joventut!) i musica a dojo entre de la bona i de la retro. la casta contenta i bailonga, el seu estupendo també feliç i la resta fent consum de la gran oferta i ambient.
+
l'endemà va ser l'horror-dia dels avions i entre els maleïts i la ressaca ho vam passar ben malament. no sé com però vaig aconseguir fer una migdiada profunda d'1 a 3 de la tarda i després ens vam cuinar un bacallà gratinat amb patates fregides que ens va deixar novament ídem (fregits).
la meva reflexió bcnina del fet dels avions és la següent:
coincideix algun dels lamentables espectadors de la lamentable exhibició militar (alies festa del cel) en estar en contra de la guerra en genèric i de la d'irak en particular? si és així, la coincidència consisteix en haver anat a la mani contra la guerra d'irak i a l'exhibició d'avions militars. res més a dir.
*
he fet indagacions sobre què em caldria per a iniciar el meu propi negoci, i per ara seguiré sent una assalariada a compte de l'altri. és tot complicat i calen molts permisos i inversions i la veritat és que no m'hi acabo de veure en el paper d'emprenedora. tampoc no hi he renunciat del tot. ho estic paint i repensant. que mai se sap.
a la feina hi ha hagut uns moviments repentints que m'han fet tenir esperances en el futur. la meva tasca no canvia però alguna altra si i això em pot arribar a afectar, desitjo que positivament. res a veure amb el tele-treball, llàstima.
^
amb les ànsies d'aprofitar al màxim el temps lliure i els caps de setmana, ahir em vaig topar amb una petició que limitava les meves ànsies i per uns moments vaig patir una crisi de mal humor. ara ja païda: diumenge per la tarda hauré de fer companyia a la meva yaya. m'avergonyeix haver-m'ho hagut de pensar abans de donar el sí: haig de recol.locar certes prioritats i fer una mica d'auto-reflexió.
per altra banda, s'ha donat el pas i la meva yaya anirà a viure a una residència properament. necessita ajuda permanent i tot i que se li ha intentat donar, els resultats són esgotadors per a tothom i poc positius per a ella, que resta asseguda a casa tot el dia amb la mirada perduda. penso i espero que en una residència rebrà millor atenció, més professional, i segurament també més estímuls. tot plegat és trist, però cal fer-ho.
+
i acabo amb una notícia esperançadíssima: les meves futures pastanagues ja han començat a treure el cap (en forma de quatre pèls verds) a la terra on les vaig plantar. ara espero que les seves veïnes cebes tendres i veïns enciams les imitin i tots plegats em donin moltes alegries i bones menges.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?