dimecres, 30 de novembre del 2005

il divino fauno

36 hores fora de casa. excursió laboral a itàlia, un road movie (independent) amb els següents protagonistes:

1- el meu cap, català i de seixanta anys: petit, actiu, vital, xerraire, exigent. un comerciant clàssic.
2- el cap italià: alt, tranquil, quaranta-tres. enginyer industrial il.luminat, clares influències del bruce springsteen en la vestimenta. un lleig-guapo. el germà guapo del franco battiato o el germà lleig del fabio testi (per si no es nota, m'agrada força dins l'estricte auto-conrol professional).
3- el futur representant escandinau: quaranta-cinc. alt, ros, prim, mirada gèlida blava, nerviós, estàtic. indefinible. un guapo lleig. díficil de catalogar.
4- jo

hem passat llargues hores en cotxe d'una fàbrica a l'altra, tot travessant brescia que estava nevada i amb una boira aclaparadora (sembla que és l'habitual a l'hivern). enormes fàbriques, producció en cadena, capitalisme, explotació, alienació. interessant comprovació in situ dels termes que estem tractan a classe. el tipus de feina, alienant, absolutament mecànic i repetitiu. les condicions, correctes: bona il.luminació, temperatura i equipament de treball. el soroll, el pitjor, però porten auriculars gegants.
després del llarg dia amunt i avall i la llarga negociació, arribada perfí a l'hotel.
el sopar ha estat d'un surrealisme fellinià rocambolesc. dins un hivernacle amb parets en tons pastel (crema i salmó) recreant ocells i flors i gerros (blaus i verds). la paret de finestretes de vidre que dóna a un jardí en negra nit. al sostre, enormes tubs de l'aire condicionat vestits amb sedes tornasolades i grans roses vermelles i grogues enganxades aquí i allà. taules rodones amb llargs mantels blancs. petitíssims punts de llum al sostre que brillen com petites espelmes. una gran espelma blanca a cada taula. estèticament aclaparador. estil clàssic fallit amb detalls bonics.
fruit de la il.luminació, el cansament i el xampany amb que brindem, tots aixecant el braç i movent el cap a l'esquerra, començo a entrar al país de les maravelles. s'acosta un fauno preciós, ulls i cabells daurats, barbeta amb una profunda i encisadora marca en forma de Y. ens recita els plats en un italià musical i embriagador. un ví boníssim de trieste. les copes d'aigua que semblen contenir mercuri tant com brillen. una pasta deliciosa amb scampi (jo creia que eren gambes i no: són escamarlans).
la música de fons és delirant. un ray conniff molt animat. començo a tenir rampells esbojarrats, ens veig a tots ballant amb la música alegre, i el fauno (desvestit) fent de temptador mestre de ceremònies. petrifica els altres i només quedem ell i jo. disco inferno.
els caps xerren i riuen entre ells. em deixen, de nou, sola amb l'escandinau, que està animat també i em parla de canibalisme, civilitzacions perdudes i el codi da vinci. amb aquestes revelacions ja el tinc una mica més classificat, i li tinc una mica més de por.
a les postres, escolto i somric amb anècdotes de viatges dels altres a austràlia i nova orleans. rialles i relax. final de la vetllada amb el fauno d'ulls brillants despedint-nos a la porta. per uns segons deixo volar temptacions libidinoses. ràpidament em ressigno a retornar al món real. per sort, toca dormir.
l'endemà, els retrobo per esmorzar. és en una sala diferent, impersonal. el fauno ha estat substituit per un educat jove amb perilla i armilla negra.
l'escandinau dóna per acabada la feina: s'ha posat camisa i pantalons texans. està molt més amable i relaxat. el cap català no sap desconectar i es passa tot l'esmorzar repetint el que va dir ahir. fora neva.
gairebé dues hores de cotxe per arribar a l'aeroport, escolto la vida, els orígens, ascendents i descendents de l'escandinau. l'horari habitual de feina a dinamarca és de 8 a 4. va veure un reportatge a la tele sobre el descens de natalitat al sud d'europa i deien que els horaris laborals tant llargs són un dels motius. per què tenim aquests horaris laborals? llenço el dubte a l'aire però els meus caps xerren entre ells i no em senten.
arribada a barcelona, fa calor (!), suo a l'aeroport i al taxi. ja sóc a casa.

dissabte, 26 de novembre del 2005

intensitat

condensació de sensacions. agredolces, intenses, etíliques.
en david torna a ser a casa. la kas(u)io ha marxat avui al japó.
entre ells tot sembla anar bé (prefereixo no saber en concret) i ell passarà uns dies a casa meva. d'aquí a una setmana marxa a un congrés per europa, i després es reunirà amb ella al japó.
on neixerà la criatura i tota mena d'esdeveniments futurs, estan per definir. certa angoixa al respecte, no tan sols meva, que amb tantes incognites no podria viure, sinó per part seva també, tot i que em deixa constància de que tot va bé. no sé que vol dir. però tot va bé.
hem passat unes tres hores divangant. sobre la felicitat. sobre nosaltres. sobre ell. sobre mi. sobre la criatura que està per néixer i que de moment només dona patades, senyal de salut. tots dos volem que l'altri sigui feliç. no sabem què vol dir feliç. però no volem que cap de nosaltres pateixi. li he parlat dels blogs. m'ha parlat del japó. relacions familiars estranyes. la cunyada ha tingut un nen i ha anat a viure amb els seus pares. el cunyat ha marxat amb el germanet de tres anys a viure amb els seus propis pares, és a dir, la parella viu separada temporalment. ell arriba begut a casa al vespre. ho troben normal, lògic. la pressió laborable és terrible. tots semblen comprensius. el nen sembla preocupat pel seu pare begut. ningú li dona consol físic ni sentimental. sembla una societat autista. el contacte corporal sembla tabú. però tots riuen. per a ells l'alcohol serveix per a defugir les frustracions. i suposo que riuen per evitar la comunicació.
crec que jo allà no hauria sobreviscut en estat equilibrat (si és que aquí ho he fet. no ens posem dramàtics...).
em trobo xerrant feliç, divagant, rient. ell m'escolta. jo l'escolto. fa tants anys que ens coneixem, sabem tant l'un de l'altre. cap temptació sentimental ni eròtica. només molt, moltíssim afecte, i molta empatia.
unes copes de vi, s'acaba l'ampolla. uns gots de fino, que després del vi deu ser una aberració. però està boníssim. s'acaba el fino. escoltem els cure. estem tots tos etílics, emocionats. ell vol seguir bevent i obre l'ampolla de vodka. em costa parar de beure, arriba un moment on tot entra amb gran facilitat.
brainstormings. parlem de guions de cinema, tots dos disfrutem desvariejant. el meu sembla més realista (ell diu avorrit), el seu sembla més peliculero (típic dic jo). riem, ens emocionem. volem que tot vagi bé per a tots dos.
intensitat, passió, viure al límit, entendre sensacions extremes, voler viure alguna cosa més que rutines. patir, entendre, explicar, escoltar, patir escoltant, patir explicant. plorar, riure.
si tu no m'entens, no existeixo.

divendres, 25 de novembre del 2005

fredolics rostits

que una fredolica com jo es queixi de la calefacció vol dir que algú s'està passant amb la potència de tal equipament. creat, que jo sàpiga, per a proporcionar comfort i no per a fer suar ni patir.
per a més inri, les forces que motiven la meva queixa són poderoses, llunyanes i sordes. em queda el blog per deixar anar la frustració i això faré.
en primer lloc, ens trobem el monstre UB, i un dels seus membres, la facultat de ciències econòmiques i empresarials.
en aquest gegantí edifici, funciona la calefacció central. i un manat, o així es fa dir ell, encèn i apaga un botó quan li manen. res a fer. molt a dir. centenars de persones patim diàriament les molèsties que ocasiona una calefacció exagerada. és tal la calor, que obliga a obrir finestres, aconseguint l'absurditat més ridícula i el fracàs total en l'objectiu pretès. ningú no s'ha plantejat que seixanta persones juntes i tancades en una aula ja fan prou combustió i escalfen prou l'ambient?
el monstre té un cosí viatger, en TMB que ens escalfa en condicions similars: dins del metro i el bus ens hi encabim prou quantitat de gent. ens anuncien cada any que no parem d'augmentar espectacularment, mentre el servei de transport públic es manté igual.
és de sentit comú que abric + calefacció = no.
aquestes senzilles reflexions no són suficients per als senyors que còmodament prenen decisions desde les seves butaques reclinables i la seva temperatura de comfort ben regulada. que hi hagi calefacció al metro no té nom. al metro ja fa caliu de manera natural. anar carregada amb la bossa, la carpeta, els llibres, el paraigues el dia que toca i no poder-te treure l'abric i començar a combustionar-te lentament mentre et cagues en els directius i la mare que els va parir (m'atreveixo a suposar que cap d'ells es usuari del metro) és el pa de cada dia.
així doncs, des de que el fred és aquí, es combina la suor i la calor més intensa amb les corrents d'aire i el fred al carrer.
no puc entendre com no es fan inspeccions, estudis, estadístiques, enquestes. és d'una prepotència immensa aprovar un servei i no preocupar-se per la seva utilitat / idonietat / necessitat / eficàcia.
un servei, que no és pas gratuït. entre tots paguem les esgarrifoses factures que s'esdevenen de malbaratar energia a aquests nivells.
per altra banda, no complim ni amb el compromís de kyoto. a qui li estranya?

dimecres, 23 de novembre del 2005

tots verds

en primer lloc proclamo ja que avui estic més aviat de mala lluna. tot i haver dormit suposadament 8:30 hores, tinc la sensació d'haver passat la major part dels somnis barallant-me, enfadant-me i lluitant. no sé molt bé contra qui o què, una mena d'enemic dolent i punyetero. i deu haver guanyat perquè no m'he llevat gens triomfalista.
així que em concentraré en parlar del color verd. concretament el verd enciam pansit / carxofa crua neta i pelada / crema de pèsols / guacamole / panxa de lloro / granota.
per si algú no ho sap, aquest any toca aquest verd. jo inclosa. avui porto una jaqueta en el color anomenat. i també tinc una bufanda. i és clar, no me'n se avenir, de com he caigut de quatre potes en pagar i posar-me el color de les masses.
tot va començar amb la bufanda. un verd que em va encantar. la compro. la jaqueta va ser online, i per catàleg fa un parell de mesos (estava exhaurit el color, ho hauria hagut de sospitar!!) també em va semblar bona idea una jaqueta verda.
des de dissabte que vaig anar a la pelu i erem tres marsianes verduleres que no paro de veure el color aquest arreu. al metro, pel carrer, a classe, a la tele, online..... és l'unic color que veig. la resta és grisa o beige o negra o sèpia.
amb aquesta profunda i trascentent reflexió, acabo el post d'avui. tinc moltíssima feina i poquíssima inspiració... a més, em veig les mànigues d'aquest color i la sensació d'haver estat ben enredada pels gurús que decideixen els colors que hem de dur, s'incrementa.

dilluns, 21 de novembre del 2005

fideus a la cassola amb sípia i carxofes











diumenge, 20 de novembre del 2005

fascinació

tot intentant trencar amb la inèrcia de queixes, lamentacions i rutines que omplen darrerament aquest-el-meu-blog, enceto un tema que és important per a mi, i que no m'és senzill d'explicar.
el tema és la fascinació, sense gènere.
sempre m'he sentit poc identificada amb etiquetes, morals, pecats i tota aquesta mena de corretges limitadores d'una cosa tant instintiva i visceral com és l'atracció.
per altra banda, i si haig de ser honesta, només m'agraden un 5% dels homes (aprox), petita minoria que inclou des de en quim monzó al kitaro, d'entre els famosos. i al fruiter o al veí del pis de sota, entre els anònims.
què vol dir tot plegat? ni ho sé ni ho vull saber. jo tinc clar el que m'agrada i el que no, fins a quins nivells i fins a quins no. i passo d'etiquetes, definicions, classificacions i estigmes.
no pretenc parlar de sexualitat sinó de fascinació, atracció, desig, i d'altres sensacions subtils, per a mí molt més interessants i enriquidores.
tornant al tema inicial, la bellesa femenina em fascina. em podria passar hores mirant i admirant una dona guapa (terme que admet tot tipus de subjectivitats). i crec que és una atracció molt general entre femelles. com s'enten sinó el fenòmen de que les revistes femenines presentin dones atractives a la portada i en seductors reportatges al seu interior? i que silenciosament, les compradores de tals revistes, acceptem el joc? com s'expliquen les mirades intenses que reps per part d'altres dones el dia que estàs especialment atractiva?
jo m'ho explico com una atracció immediata que crec, té poques o poquíssimes connotacions sexuals. o vaja, per a no generalitzar i no arriscar-me a pontificar, parlaré de mi.
sempre s'ha repetit la mateixa, idèntica reacció en l' intent d'explicar aquesta atracció/fascinació als que en aquell moment eren la meva parella. en explicar, per exemple que tinc una companya de feina preciosa, que em fascina, la reacció d'els ells que han escoltat l'explicació ha estat calcada: morbosa atenció. al.lucinada, absoluta, intensa, fogosa, explosiva. bavosa.
i la inevitable pregunta: "i que li faries????"
davant la meva més absoluta frustració i desconcert
"fariaaaa????... doncs res... només mirar-la i prou"
"...com que mirar-la...!!! res de sexe???"
NOOOOOOOOOOO!!!!!!!!
una altra tòtila víctima de la luxúria que es carrega tota la preciositat que implica una fascinació, i tot el preciosisme del sentiment. un altre que no ha entès res.
contemplació, fascinació, moltíssima tendresa. res de sexualitat. de fet, és el mateix que sento ara mateix per un parell de companys de classe que deuen tenir vint-i-pocs. és simplement fascinació per la bellesa, vingui d'on vingui. i cap intenció de marcir-la convertint-la en vulgar performança gimnàstica.
i benvingut sigui el sentiment, que per ell mateix és preciós i valuós. talment com una posta de sol, com un bosc a la tardor, com unes flors a la primavera, com el mar alguns dies d'hivern. a cap d'ells els faria res. només mirar-los i omplir-me de la seva bellesa. com un aliment imprescindible per a l'ànima.

dijous, 17 de novembre del 2005

hivernar

prou lamentacions, assumida i encarada la crua realitat: aquest any tampoc podré hivernar.
ha estat la pataleta inútil dels darrers dies, el cos em demana una cosa, la realitat me'n obliga una altra.
els fets:
8h: em llevo amb els ulls inflats i l'equil.libri estranyament perdut. un cop recuperat i vist el dia que fa, comença la carrera: dutxa-roba-suc de taronja-entrepà-fregar plats-recollir roba de l'estenedor-correr cap a la feina-treballar cinc hores irregularment intenses.
14h: córrer cap al metro-trasbord al bus.
14:55h: arribar a casa els pares-dinar-recollir la taula-fregar o secar plats-seure cinc minuts a llegir el diari mentre la meva mare parla.
15:50h: córrer cap al bus-córrer cap a classe. quatre o cinc hores d'escoltar concentradament, amb algun moment avorrit, algun altre absent i algun suspir de desencís.
20/21h: retorn-metro+bus
21/22h: arribada a casa-posar rentadora-plegar roba-endreçar el que he desendreçat al matí-sopar molt lleuger-confirmar a la família que he arribat a casa sana i salva-mirar una mica la tele-posar-me el pijama-estendre la roba-una mica de blogging online.
11:45h : bonanit.
els caps de setmana cal proveïr la nevera, fer encàrregs variats, planxar, diversos treballs per la uni, i si hi ha sort, ganes i temps, nedar, migdiada i alguna trobada amb amics tipus passeig-compres-cine o sopar.
en què consistiria hivernar?
quedar-me a casa, dormir deu hores al dia, preparar brou, llenties, estofats, plats d'hivern, llegir molt, dur roba còmoda d'anar per casa amb mitjons gruixuts, trucar gent amb la que he perdut el contacte i xerrar una estona sense estar pendent de res més, dinar tranquil.lament, una bona migdiada, un te calent, endreçar papers, llençar el que no valgui, endreçar armaris, fer collages mentre escolto música i un cop per setmana anar al mercat a comprar menjar fresc i bo. posats a fer, un parell d'hores al dia podria venir un entranyable tutor amb llacet al coll i cabells blancs a fer-me un resum de les assignatures escollides. i si escau, una mica de discussió socràtica.
els caps de setmana, per notar diferència amb la resta de dies, pels matins sortiria a córrer o alternativament a nedar. llegir el diari al solet prenent unes olivetes. faria dinars amb els amics estil madrid: un bon àpat, una millor sobretaula i una tarda de relax amb xerrera i gintònics. o versió nocturna, sopar, conversa agradable, bon vi i sessió de cine a la penombra.
conciliar vida laboral-estudiantil-i viure sola: és possible?
i consti que hi veig una cosa positiva a la vida activa: orbitar en pla pilota de ping pong et fa mantenir l'esperit i els ànims en plena forma.

dimarts, 15 de novembre del 2005

ara

monotonía de lluvia tras los cristales. la pluja fina, incessant, el cel gris, la llum blanca, els colors llampants.
el cap tèrbol, les mans glaçades, el te massa calent. la llengua escaldada. la precipitació.
estic en plena sobredosi d'escoltar la nena sola i la nena amb la kim wilde, mateixa cançó, dues versions. m'agraden les veus de totes dues, la melodia èpica, emotiva, el crit d'esperança dins la desesperança. i no estic depre, només que sóc una sentimental i m'enganxo a certs estats d'ànim, i més si el temps ens acompanya.
*
la desgràcia de tarragona m'ha colpit.
tens una llar, una dona, tres nens. l'endemà ho has perdut tot. en queda un home sol. com es pot suportar això? sense les persones més estimades, sense els teus records, les teves coses. res.
tothom donan-te el condol. no hi pot haver cosa més dura, més trista, més insuportable.
*
seguirem doncs, caminant en la corda fluixa, un peu davant l'altre, amb més o menys seguretat i amb millor o pitjor equilibri. demà pot ser fantàstic o pot ser un malson, ni ho podem saber ni predir ni evitar. per tant, a gaudir de la certesa i del que tenim: el present.
ai, però quin dilema, és tant difícil gaudir del present! el refugi dels vells temps és tant segur! la diapositiva que projecta la nostra ment amb futurs plans/desitjos/projectes és tant temptadora... !! la realitat és queda en un tràmit, una sala d'espera.
*
l'altre dia ens van posar una peli a classe, un documental sobre el llibre who's counting? escrit per la marilyn waring, interessant, esclaridor, i emocionant. calen moltes marilyns al món o moltes persones poderoses amb els seus valors. però es clar, tants i tantes senten l'etiqueta feminista- ecologista i ja es posen a sobre el xubasquero i les botes d'aigua per passar per sobre d'aquesta mena d'ideologia, i que no esquitxi. fuig, fuig, que aquesta gent radical només busquen que problemes...!! tristíssim.
*
ves, no hi ha manera de sortir del sentiment, trist, tristesa, tristor. si ho puc definir tal i com ho sento, en sortiria una lassanya formada per una capa d'inevitabilitat, una de resignació, un farcit d'experiència amb un punt amarg, i una beixamel clareta d'esperança i il.lusió. apa, que quica m'ha quedat!

diumenge, 13 de novembre del 2005

camins creuats

avui el destí m'ha enviat una prova. una prova en forma de trobada casual inesperada.
trobada casual insperada en forma d'inesperat creuament casual de mirades. cinc segons d'aturada del temps. cinc segons rapidíssims. cap paraula, cap reconeixement aparent.
em sento cofoia, però encara corpresa després de comprovar que una ferida, un cop tancada, pica si la rasques, però ja no torna a fer mal.
si s'ha curat bé, és clar. la meva ferida va trigar en curar. finalment va esdevenir una marca, ara és una ferida de guerra.
prova superada doncs? suposo.
trobar-te algú per casualitat és ben intrigant, i curiós.
quantes vegades passes pel mateix lloc deu segons després que ho haci fet una persona coneguda, i per tant no hi ha trobada constatada? i qui diu deu en diu trenta o seixanta, o ... fins i tot hores (dies, setmanes i mesos ja és trampa).
quina casualitat fa que et creuis exactament al mateix punt amb algú que passeja i vagareja, mira aparadors, ara para, ara arrenca, ara seu a prendre alguna cosa?
quan em passa això, m'agrada rebobinar imàginariament els punts de sortida d'ambdós i el recorregut que hem fet fins trobar-nos. i com pot ser que jo hagi estat aquells minuts de més segons on i si no hagués estat així no ens hauriem trobat, o a l'inrevés....
sigui com sigui, el destí m'ha fet creuar avui el camí amb un botxí que em va mig escanyar les il.lusions (evidentment amb la meva inestimable i desinteressada ajuda, estil màrtir cegata) fa prous mesos.
en aquest temps, he aprofitat per assasinar-lo (amb encarnissament), enterrar-lo i oblidar-lo (tot simbòlic menys el darrer punt).
el botxí, un cop desterrat a la sibèria dels records i borrat tot rastre de pas per la meva vida, esperava no tornar a veure'l mai més. menteixo. de tant en tant fantasejava amb una trobada casual (en diferents versions de la superheroïna a la superbleda). sé massa de la seva vida i dels seus costums.
i com sempre, la realitat no és com les pelis. la realitat va molt depressa. la realitat no et dóna temps a reaccionar. ni a rectificar. això sí, la memòria et permet analitzar la seqüència després, a càmera lenta, i tants cops com calgui. i congelar les imatges. congelar aquella mirada espantada. i guardar-la com a darrer record d'una història patètica.
he concluit que ell m'ha vist primer.
i que s'ha quedat parat, esgarrifat.
i com que no podia fugir, i ha cregut que jo no el veuria, ha seguit mirant.
i jo, he notat una mirada, i he girat el cap.
mentre seguia amb la conversa que duia, i reia en feliç companyia i en absent consciència.
i he mirat algú que em mirava i que no he reconegut.
tres segons després, quan el cap inconscient ha girat la mirada cap a un altre enfoc, he sabut qui era.
he tornat a mirar i ja no recordo què he vist.
m'he mig amagat darrera d'una barrera arquitectònica.
ha trigat segles en passar per l'altra banda.
finalment ha passat. força ràpid.
l'he pogut repassar de dalt a avall. i he mirat amb qui anava. i he recordat moltes coses de cop.
res més. uns quants calfreds. unes quantes rencúnies llençades enlloc. algun record bonic. molts de lletjos.
i això ha estat tot.

divendres, 11 de novembre del 2005

carai, carambas, caralho

ai, jo volia escriure en un to positiu i vital, i resulta que el dia es posa rúfol i a la kay fm sona "the winner takes it all" dels abba, que la trobo taaaaaaant trista.
m'ha fet pensar en els pobres escandinaus, que a causa del seu dur clima, oscilen entre la seriositat depre en majoria i l'eufòria esbojarrada en minoria. tot i que l'alcohol fa tombar la truita. en concret em refeixo als suecs que vaig patir durant 5 llargs anys en un passat laboral ja una mica borrós.
suspir i endavant.
el cap de setmana es presenta mogudet. avui sopar fora, demà dinar fora, diumenge celebració d'aniversaris del pare i la germana mitjana (tots dos escorpins i tots dos bona i apassionada gent, cadascun al seu estil).
fa dies que jugo a l'amagatall amb el refredat, que em persegueix implacablement tot i que fins ara m'he escapolit de la seva escomesa.
ahir semblava que ja em tenia atrapada, amb una estratègia guanyadora: combinem un dia amb solet però ventet, ara suo, ara tinc fred. afegim les (habituals però en aquesta situació més perilloses) corrents d'aire del metro. agreguem un bus que semblava dur calefacció (si us plau per favor demano: es pensi una mica abans d'implantar equipaments d'aquest estil. si es posa calefacció al bus també cal un servei de guardarroba per a deixar els abrics en pujar i recollir-los en baixar. si no, el risc de xarrampió per autocombustió és altíssim).
i amanim tot plegat amb un munt de gent que t'estornuda/tus/aspira els mocs al voltant, en entorn tancat (metro, bus i classe). un parell de dies seguits més amb aquesta pressió i em rendeixo.
acabo més positiva, la cosa s'ha animat amb "crazy crazy night" dels kiss.
foto: petit homenatge als pobres pollastres (com que sóc dona, he escollit una gallina ponedora), tant maltractats darrerament (certes imatges que provenen d'àsia fan plorar per ells).
i us animo, als que contesteu, a posar els vostres plats preferits de pollastre. el meu, el pollastre amb escamarlans. també el pollastre rostit clàssic de la meva mare. i les seves croquetes, i l'entrepà de pollastre rostit que em faig quan en sobra. i el chicken karai, que m'encanta el nom (i el sabor).

dimecres, 9 de novembre del 2005

lalarilu - he vingut a parlar de mi!

la tieta lalarilu és peculiar com ella sola. quan està contenta t'ho fa saber cantant lalarilus-tralarilus al telèfon.
passa per èpoques esbojarrades amb un sentit de l'humor molt particular (català i escatològic) i de tant en tant té fluixeres profundes, neures, manies variades i plorera.
com que compartim gens i horòscop, que això darrer no hauria de voler dir res, de tant en tant m'espanta pensar que m'hi pugui acabar semblant. a part del patiment que comporta sofrir canvis d'humor tant radicals, tampoc és agradable ser a prop d'algú que quan riu riu molt i quan plora plora molt.
en general, crec mantenir-me en l'equilibri i no deixar-me endur per eufòries ni foscors. cosa que no evita que de tant ho tant ho faci, però segons el meu parer, no acabo de caure mai en cap de les dues, només hi entro de puntetes de tant en tant i en torno a sortir. i miro de no carregar la gent que m'envolta amb les meves particulars alegries o penes.
així que aquest blog s'ha convertit en una fantàstica teràpia desofegadora, aquí si que deixo anar tot el que em ronda pel cap (tot i que m'autocensuro en política, sexe per motius personals).
dit això, concreto que avui ja em sento recuperada i adaptada als temps que corren, entre altres coses per pura comoditat i pura mandra de seguir en la postura queixa. i de fet estic en plena fase tralarilu euforia motivada i engrescadíssima en variats i al.lucinants projectes que ara per ara em tenen d'allò més inquieta. això pot sorprendre algú que em conegui in person, perquè no tinc cap facilitat per transmetre eufòria, ho mantinc com a plaer íntim i intransferible.
a la feina vaig molt molt liada (dins les mínimes complicacions d'una feina purament organitzadora i de fer gestions variades en el menor temps possible, en un nivell força elemental).
a classe estic un pèl més dispersa, he començat a fer alguna campana i algun profe també ha fet la seva, com ahir, i senta fatal atravessar la ciutat per arribar amb el menjar encara per pair i trobar-te una noteta dient que la classe es cancel.la. he trucat per saber si la classe d'avui es farà o no, però tot i que atenen molt bé al telèfon i et van informant on has de trucar per saber-ho (sistema tres passes) ningú en sap res.
deu semblar que sempre m'estic queixant per tot (i pot ser molt cert) però perdre 100 minuts en transport públic per culpa d'una classe cancel.lada em sembla prou empipador. per cert, voldria saber on arribaria el metro si fes en línia recta els 50 minuts que triga de zona universitària al poblenou (verda més groga en versió picassiana). mínim a girona. altre tema per a la meva motxilla de queixes, que la porto força farcida.
apa, marxo a dinar que no m'aguanto de gana.

diumenge, 6 de novembre del 2005

combatent el monstre

doncs segueixo aixafada i negativa.
intento esforçar-me per no caure en la recreació pobre de mi, sobretot perquè no en tinc cap motiu important, però aquests dies foscos i freds em tenen molt poll.
coses a explicar del cap de setmana:
divendres: gran rajada i no vaig anar al concert dels teenage fanclub, sino de tapes i birres amb una amiga, que via empatia, afecte, sentit de l'humor i capacitat pacient per escoltar els meus espessos pseudo raonaments, va congraciar-me amb la raça humana en general i el gènere femení en particular.
dissabte, dia de calma i de no fer res. a les vuit del vespre vaig sortir a prendre una mica l'aire fosc i vaig acabar al diagonal mar maleïnt la grip de consumisme compulsiu que semblava afectar a tota aquella massa histèrica frenètica atapeïda de gent.
voto per guarderies als centres comercials ja! perquè només falten els nens xisclant, plorant i cridant per creure que has anat a parar al sinistre infern dels pecadors capitalistes.
sense ganes de cuinar per sopar, vaig comprar una bossa d'arros congelat tres delícies amb espinacs al mercadona. gran error, no dic que fos dolent, però no me'n vaig poder acabar un plat. el gust, insípit i alhora aspre pels espinacs, i l'aspecte, sintètic amb tots aquells trocets compactes de truita (?) i pernil (?) i aquells cucs translúcits (gambes?). mai més.
avui he quedat amb la l. per dinar, cosa que no diu gaire a favor de la meva personalitat. sobretot volia sortir de casa i aprofitar el dia de solet que feia. la cosa no ha rutllat gaire, ella estava extremadament negativa i queixosa (la queixa per tot forma part del seu caràcter) i jo tampoc estava prou animada com per a canviar de tema ni per fer bromes, així que m'he dedicat a donar-li la raó.
hem visitat una mena de mercat (alternatiu?) anomenat pulgas-mix al convent de sant agustí i he patit una sobredosi de modernitat. aplaudeixo la idea de muntar un mercat de rampoines, però no entenc perquè ha de ser una cosa moderna.
estava pleníssim i amenitzat per una mena de tambors tribals amb ritme electrònic a tota pastilla. estampats retro-psicodèlics arreu en roba i complements, i suspens general en creativitat. no vull ser moderna mai de la vida, deu me'n salvi! és més, m'atreveixo a predicar que ser modern no és modern. apa.
aquests dies hem parlat amb el david, diu que estan bé i tranquils, i que duri. s'han instal.lat en un apartament d'aquests per dies (el darrer gran negoci a bcn).
ai, que desofegadeta marxo a dormir, fet el rotet...
* lamento confessar que no tinc cap retirada a la jane fonda.

divendres, 4 de novembre del 2005

el meme del tres

al final m'he decidit a fer el meme de les tres coses. tot i que una mica complicat, també ha estat divertit. algunes coses serien moltes més de tres, altres constaven de trobar...
tot gaudint de l'avantatge del bilingüisme i ja que estava en castellà, l'he contestat en la mateixa llengua.

Tres cosas que me asustan
la locura
la violencia
la maldad

Tres personas que me hacen reír
mis hermanas
mi nuevo compi de la uni
adrian mole

Tres cosas que me gustan
escuchar música
arte/diseño
comer bien / y dormir bien!! estas tienen que ser 4 ;)

Tres cosas que no me gustan
la hipocresía social, económica, política de los paises “desarrollados”
el ruido
los piñones

Tres cosas que no entiendo
el funcionamiento del teléfono
el machismo
el maltrato

Tres cosas en mi escritorio
libros de la uni
un calendario
bolis y rotuladores esparcidos

Tres cosas que estoy haciendo en este momento
pensar en comer
una traducción del inglés
decidir donde cenar hoy

Tres cosas que quiero hacer antes de morir
conocer asia y áfrica (especialmente kenyia) .. ah, y guatemala!
volver a fornicar con placer (y con amor)
dejar mis cosas y papeles en orden

Tres cosas que puedo hacer a la vez
leer, escuchar música, comer
escribir (teclado), hablar, pensar
hablar por teléfono, vestirme/cocinar, organizar

Tres formas de describir mi personalidad
tranquila, curiosa, sensible
cabezota, silenciosa, ocurrente
conciliadora, paciente, crítica

Tres cosas que no quiero tener que hacer
ir al dentista
estudiar a última hora
daño

Tres cosas que me gustaría aprender
alemán fluido
conducir
coser/tejer

Tres bebidas que consumo regularmente
vino tinto
zumo de naranja y pomelo (ruby breakfast tropicana)


Tres libros a recomendar
cualquiera de adrian mole (in english, if possible)
el monje
el carrer de les camèlies

Tres pasatiempos favoritos
divagar
bloguear
cocinar

Tres logros
dejar de fumar
vivir sola y feliz
superar una relación dañina

Tres aromas que disfruto
chocolate negro
el olor del pueblo de mi padre en teruel (es a humo/leña/horno?)
bosque (húmedo)

i quadre d'en magritte

dijous, 3 de novembre del 2005

verd esperança

ja estic semi adaptada a la nova realitat. fins i tot els rellotges de casa han estat endarrerits, cosa força excepcional, les altres vegades he trigat dies, setmanes, mesos (una vegada vaig esperar al nou canvi d'hora, va ser força ridícul).
l'encontre de dimarts va anar be, suposo. tot correcte i amb molts somriures. però no vaig estar prou còmoda. a darrera hora havia trucat la l. i li vaig proposar de venir. i ara penso que no va ser bona idea. la l. es va presentar com una mena de superwoman feliç. treballadora, separada, mare d'una nena petita i fent veure que tot és fàcil i possible. ojalà ho fos, però jo sé les coses que m'explica i com es queixa i les barbaritats que arriba a dir. així que no em va agradar la representació que va fer d'una vida que no és la seva ni de lluny. i no entenc perquè no va voler ser sincera i reconéixer que criar una criatura sola és dur, difícil i esgotador.
segurament estic ofesa perquè la kazuyo resulta aparenta sembla ser molt independent i freda. i en aquests moments tot penja d'un fil i ahir va ser un dia de dramons a casa la mare del david. es van barallar tots amb tots i al final del dia semblava que havien fet les paus, amb la incògnita de saber si la kazuyo complirà avui la seva amenaça: vol tornar al japó. quan abans millor.
és aquest l'immens poder que el masclisme volia enderrocar? em sospito que sí. una dona lliure independent i valenta pot fer el que vulgui i no necessitar ni voler una parella per a res. i decidir quedar-se embarassada, o no. i escollir un donant per a aconseguir els seus fins.
m'agradaria que la kazuyo comptés amb el david per a formar una família. això és el que ell desitja i el que creia que ella desitjava també. ara no hi ha res clar, res segur, tot és possible, i el david està fet pols. de pensar que potser serà pare d'una criatura que viurà a l'altre cantó del món i que potser creixerà sense ell.
posarem un ciri en forma de quadre del genial dürer, color verd esperança.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?