dissabte, 25 de març del 2006

exorcismes i supersticions

em debato en molts fronts ara mateix. hi ha termòmetres que estàn pujant perillosament i n'hi ha d'altres que han baixat en picat.
i jo ja sóc molt de pujar i baixar de perse.
les pujades em tenen expectant, curiosa, il.lusionada. les baixades aixafada i dolguda.
com que de les primeres no penso parlar, no fos com diuen els actors que la gafo, parlaré de les segones.

les classes: encara no em se avenir del què ha passat.
el semestre passat teniem dos professors mediocres (que comparats amb els actuals s'han convertit en bons) i dos professors brillants als que (en consens) hem començat a elevar a mites. ai, que bons que eren!
ara en tenim tres que no hi ha per on agafar-los. han convertit el que haurien de ser matèries interessants i motivadores en un mix d'avorriment, incoherències, desconeixences, absurditats. hi ha un quart que fa el que pot, però és el d'estadística i personalment, el contingut de la seva matèria no m'arriba a satisfer.
estic molt mosquejada.
atravesso la ciutat i haig d'escoltar com la profa progre ens explica quina nacionalitat és la més divertida per anar de copes als congressos de sociologia (italians, per si hi ha dubtes, però alguns escandinaus també són molt divertits), i això el dia que ve.
el nanu de política ens embolica amb treballs i pràctiques ridículíssims, ens complica explicacions que haurien de ser clares i senzilles i ens tortura amb bibliografies complementàries que no hi ha temps per a cercar. qui tingui temps lliure que avisi.
i el pobre d'història ho intenta, però les seves classes són avorrides fins a la somnolència més profunda. i no ho millora que els powerpoints que ens penja online amb la matèria resumida apta per a miops profunds estigui plena de faltes d'ortografia.
la gent ha deixat d'anar a classe i la il.lusió del primer semestre s'ha esvaït. qui diu la gent diu jo.

la feina: em frustra enormement. em sento castrada. no puc fer res més del que em manin i això sempre ho he portat fatal. toca aguantar una mica més, hi ha data de caducitat. però no vaig saber sospesar prou els contres quan la vaig acceptar. o potser ara que els estudis em deceben ho veig així. les dotze o més hores al dia que m'ocupen la feina i les classes no em compensen com m'esperava, i em sap molt de greu.

la felicitat de certa gent que m'envolta. una amiga amb una greu crisi conjugal i a dia que passa la cosa és complica més i ella no para de vessar el ressentiment acumulat. no puc fer més que escoltar, intentar donar suport quan me'l demana i intentar no dir res quan no me'l demana.
una altra persona està passant per una crisi. ahir vam estar parlant i em va preocupar. ha passat de ser alegre, vital, esbojarrada i una mica dèspota a estar trista, perduda, enganxada als llibres d'autoajuda, amb problemes de salut, psicosomàtics segons ella, i molt angoixada.
tinc la sensació que totes dues han anat durant molt de temps per una autopista a tota velocitat sense veure el paisatge. ni els importava. la seva felicitat potser es basava en mirar endavant i en no voler pensar.
i ara, les seves vides han entrat per una carretera secundària en mal estat on hi ha moltes curves. i els cal frenar, i vigilar els bonys del terra. no s'ho esperaven i els horroritza el que veuen.
i potser els calia passar per aquest camí dolent, i conèixer certes coses per aprendre i valorar i disfrutar de moltes d'altres que els esperen.
em temo que semblo una telepredicadora. em sap greu veure patir la gent que aprecio, però no considero que el patiment moral sigui negatiu. o no ho hauria de ser. s'ha de veure com una oportunitat que cal aprofitar. ho dic perquè ho he viscut i l'esforç d'atravessar les carreteres secundàries m'ha valgut la pena.
de tant en tant em surt aquesta tendència de mare superiora.
parlar de les coses negatives em sembla una mena d'exorcisme que m'és molt senzill. en canvi ni tant sols anomenar les positives ja em sembla que me les carrego. de tant delicades que són. ai.

Comments:
Hanna a les muntanyes russes... agafa't fort i crida!!!!!!!!
 
Parlar de les coses positives també és bo! et dona una mena de bon rotllo que després transmets a les altres coses.

Això dels profes dolents que es carreguen assignatures que tenien bona pinta és més freqüent del que hauria.

Sento que les teves amigues estiguin passant aquesta crisi. Però estic d'acort amb tu que hi ha massa gent que es dedica a viure sense pensar i, de sobte, un dia, es comencen a adonar d'on es troben i no estan preparats per assimilar-ho. No crec que sigui necessari passar una mala experiència per progressar com a persona, però si que és molt necessari pensar dia a dia cap on es va, què és el que es vol i i s'està bé amb l'entorn. Però, malauradament, no ho acostuma a fer massa gent.

Ànims i centra't en les coses bones que no ens has volgut explicar!
 
No sé com en els temps que corren encara hi ha algú que tingui la pretensió de dedicar-se a fer de profe ;-)
No et veig malament, hanna. Estic segur que el que no ens expliques et satisfà més que no et decep el que ens dius (evidentment a la universitat i a la feina et passes moltes hores, però...)
 
hola katrin! jo vaig amb el casc i els arnessos.. potser massa equipada i tot!
bellosoli, a mi em costa molt parlar de coses bones, especialment quan depenen d'altres persones, massa supersticiosa, suposo.. el pitjor de tenir amigues en crisi es no poder ni saber donar una solució, no poder ajudar com voldria!
gràcies pere, malament no estic, només que sempre hi ha coses que no acaben d'anar com una voldria...
 
El vaivé, puja i baixa, baixa i puja. Ara les classes son bones, ara son dolentes. Ara la feian t'engresca, ara t'atipa, ara les amigues estan be, ara estan malament.
Puja i baixa.
I al mig, nosaltres, canviant el punt de vista en funció d'on és el columpi: per sobre de l'hrtzó, per sota de l'horitzó.
Relatiu, sempre relatiu.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?