dimecres, 26 d’octubre de 2005

com aconseguir la melena d'en leif garrett en quatre mesos

avui detallaré un tema d'actualitat personal: els meus cabells.
com és sabut, és difícil trobar una perruqueria on t'entenguin i on el pentinat resultant ho demostri. aconseguida la troballa i per més satisfacció, al costat mateix de casa, en el meu cas, el procès és repeteix de forma invariable:
entro un bon dia de matí i si no és ple, demano que em tallin els cabells d'una determinada manera.
em poso en mans expertes. m'assignen un lloc. bata i rentacaps. xampú que fa bona olor. el cap ple d'una cantitat insospitada d'escuma. massatge extremadament plaent que sempre arriba quan no estic prou relaxada per a disfrutar-lo. tornada a la cadira assignada i pentinat. estat de xoc en comprovar la imatge que reflexa el mirall: la cara de cansada. les ulleres marcades i inflades. les orelles que s'escapen dels cabells humits. una certa papada que es corregeix aixecant el cap una mica més del normal. unes galtes porcines. auto.consol tot desitjant que sigui la llum de la perruqueria o els miralls (distorsionats?) que provoquen aquests efectes.
el moment més esperat és el de tallar. per a mi: incomparable. extasi. després ve el secat i tota la tortura que comporta amb raspalls que rasquen, tibades, estrebades i cremades al crani.
un cop acabat el procès, ullada als resultats. ummmm.... bé.... si... no és ben bé el que esperava... estic rara.... massa pentinada.... a casa em tornaré a rentar el cap....
durant els dos següents mesos (en grau decreixent) maleeixo el pentinat que m'han fet i em planyo de tant malament com em queda.
3er mes: miraculosament un dia aconsegueixo el pentinat que volia. exacte, clavat. les seguents setmanes sóc la feliç propietària del pentinat anhelat.
4rt mes: comencen a sorgir grenyes estranyes per tot arreu i ja no s'aconsegueix la perfecció més que una de cada x vegades (x com a valor creixent exponencialment).
final del 4rt mes: un dia que em llevo i comprobo sorpresa com m'han crescut els cabells. no me'n se avenir de la crescuda de la melena. durant els següents dies tothom diu que m'han crescut molt els cabells.
dilluns toca pelu. fa dos dies que porto una melena que no em reconec.
no he pogut fer un tema menys frívol avui. he tingut un operari treballant tot el matí sota la finestra de la feina amb la máquina aquella que rebenta el terra. m'ha deixat força invalidada professional i personalment. l'operari ho deu haver passat pitjor, segur. quina feina més dura!

Comments:
jajajajaaa! calcadet.
qui no es reconeix en les teves paraules? ànims, això de tallar-se els cabells és el més terapèutic que es pot fer (especialment quan portes un temps veien-te estranya), la resta són efectes secundaris...
 
O sigui que tens el cabell perfecte el 25% del temps. El meu percentatge és igual.
 
La veritat és que és el mateix que em passa amb mi, sols que a una escala temporal més reduïda. A mi la tortura d'anar al perruquer m'esdevé cada dos mesos i, casualment, avui m'ha tocat. He anat a la perruqueria que m'agrada com m'ho fan, però resulta que ho tenien tot ocupat fins divendres al matí (em nego a demanar hora a la perruqueria! tallar-li els cabells a un noi no és tan complicat!). Així que he anat a una altra on hi anava abans. Ara ja recordo la raó per la que vaig deixar d'anar-hi...
 
mmmmm...el massatge capilar.... poques coses més gratificants en un dia normalet...
De vegades es tan gustós que venen ganes de morrejar qui te l'ha fet. (és un breu instant fàcilment controlable)(com dir que no a tenyir-te les 4 canes: un moment de resistència i ja està).

Les fases que descrius son exactes i perfectes. QUIN RIURE!!!
 
I was made for dancing, ah ah ah nosequeee... (el Leif Garret, quin flash!)(i tan guapo que ens semblava) (però aquest no el duia a la carpeta, no era prou políticament compromès ni intelectual) (Juas) (tinc un día de parèntesi).
 
doncs, doncs... potser ho posposo una mica més. avui he decidit donar una segona oportunitat als meus quatre pels ::))
tens raó heishmerant, es d'allò més terapèutica una tallada de cabells, esclar que per a vosaltres, bellosoli i luc, es una cosa més freqüent i potser no tant meditada...
jajjaj xurri!! és veritat, hi ha uns segons de conexió sensual profunda amb les mans que et fan aquell massatge tant plaent....
tema leif garrett: el més fort es que el nanu era "massa gran" per a mi quan estava de moda. ara quan l'he vist a les fotos tant crio he flipat!!
 
Urghs...

Lo de Leif Garret (a quien gustoso hubiese gaseado en aquellos tiempos, qué pesao insufrible) me ha hecho mucha gracia: efectivamente, TODAS babeábais con semejante elemento.

Yo descubri a mi peluquero hace casi veinte años. Trabajaba en Llongueras y se estableció por su cuenta, y le seguí, a pesar de que la peluquerita-bollo (Yolanda, qué rica estaba!) se fue a otra parte. A pesar de la lujuria, que mueve las cosas normalmente, fuí leal a Alex, que se ha convertido en mi amigo. Un gran tipo. Y además, se sabe perfectamente qué es lo que ha de hacer con mi pelo. Y no me da la brasa, antes bien lo contrario, con lo de teñirme las canas ;-D. Así que cada par de meses (máximo) me someto a la tijera. Y vamos bien. Aunque MBO también va a la misma "perruquería" (el término catalán siempre me ha sonado a "Tienda de loros", más que a lugar de tratamientos capilares) y se cabrea una de cada tres veces. Ahora está en momento crítico. Aunque a lo mejor son las obras :-D(Cfr. http://transiberianterminus.blogspot.com/2005/10/domus-hansis-ii-paradiso-temporalmente.html)...
 
jolas hans!
muy bueno lo de la perruquería ::))
la unión insatisfacción pilosa con obras en casa es cosa complicada. os receto paciencia que todo lo arregla y más paciencia que todo lo cura.
conserva ese peluquero de confianza, valor incalculable. claro que sospecho que en vosotros, hombres, la cosa es mucho más simple y fácil... que suerte la vuestra!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?