dilluns, 17 d’octubre de 2005

efectes de la tardor al meu organisme

el xute dels dilluns és a base de glassex multiusos, acompanyat d'una corrent d'aire capaç de despertar un talp de la meva mida.
tals poders emanen de la senyora dolores, i del seu garbo atabalat. és de múrcia, duu bata de quadres i auriculars a les orelles. escolta la ràdio i té una retirada a la mafalda, potser pel pentinat, les ulleres i la vestimenta.
ja sé que és políticamet incorrecte parlar (malament) d'una senyora de les feines així que intentaré canviar de tema. si m'ho permeten els sorolls i els cops que va donant al meu voltant. i la picor de nas que em provoquen els ruxats de glassex que llença amb energia. i si em puc quedar asseguda una estona seguida i deixar d'aixecar-me per anar tancant finestres que ella obre perquè diu que es muy calurosa.
sóc a la feina, és dilluns i arrenca una setmana de cinc laborables a torn complert.
*
divendres nit: margarites, fantàstica companyia i desofegament verborreic agut. happiness.
dissabte vaig romandre la major part del dia a la dimensió desconeguda. em vaig llevar de migdia amb uns efectes ressacosos força invalidants. l'objectiu era anar al supermercat però em feia una barreja de mandra i mania. finalment vaig aconseguir motius suficients per sortir del cau: s'havia acavat l'aigua.
intentant maximitzar els beneficis, vaig escollir el supermercat condis, que proveeix alguns dels meus productes fetitx i que el mercadona no toca (bàsicament els iogurts la fageda i els sucs tropicana).
feta la compra amb la dilatació corresponent a l'apartat dels embotits, gentilesa d'aquelles dependentes tant lentes, vaig encarar la cua a la caixa.
amb la meva providencial fortuna, em va tocar anar al darrera d'una noia que pagava amb targeta, i resulta que de trencada i ratllada no passava per la màquina.
la dependenta, anomenada Karina B (un alter ego i nescuda com jo sota l'empremta de la llei de murphy), va patir uns minuts d'atabalament i mentre la noia anava al caixer va començar a cobrar la meva compra. jo anava col.locant tot dins el meu carret. i quan quedaven només un parell de la vintena de productes ja cobrats, la Karina B va adonar-se que havia empalmat la compra de la noia de la targeta que no passava amb la meva.
seqüència dramàtica: treu tot el que hi ha al carret de nou perquè ella ho vagi anul.lant. cua que augmenta a l'altre cantó de la caixa. cares mirant. jo evadint-me tant com podia d'aquella pressió. més cua. més cares. alguna queixa. la Karina B que finalment explica la situació. un cop assumit que les cares passen a ser de pena cap a mi, petit moment de relax. ja cancel.lats, els meus productes tornen a passar per caixa i procedeixo de nou a enficar-los al carret. torna la noia del caixer. li treuen un tiket monumental, una part en positiu, l'altra en negatiu. paga en efectiu. surt el meu tiket, pago en efectiu. la Karina B em demana perdò i diu que voldria abraçar-me, cosa que finalment i per fortuna no fa (no sóc efusiva amb els desconeguts, ni després d'una unió en moments difícils com aquests). fi de la seqüència i final feliç.
admeto que he fet una explicació massa llarga, meticulosa i sentimental. no ho he pogut evitar, aquests són els fets que em va ocupar l'estona més distreta i intensa de dissabte night and day.
en resposta al títol d'avui: estic irritable perquè s'acosten halloween, panellets, castanyes, boniatus i totes aquestes tonteries anomenades tradicions tardorenques que em fan tan poca gràcia.

Comments:
Ostres, a mi no m'ha passat mai una cosa així, sobretot no que em vulguin abraçar. Al meu súper la noia de la caixa passa el dia parlant amb les altres noies de la caixa, i jo he de fer senyals amb els braços, dient: "perdona, no et vull interrompre, però em podries cobrar, sisplau?"
 
Encara que prefereixis que no et fés l'abraçada, realment és maco que te la volgués fer, oi?
És curiós com en els moments més insospitats ens podem sentir agermanats amb algú...
 
Les ressaques de dissabte son un avantage de la solteria. Imagina't el que és una ressaca similar quan t'has de posar en marxa a l'hora que la resta de la família a la tendra hora de les 8:30, no per res, pura sincronia familiar.
Clar que un bon parell de margarites i una desofegada verborreica en excel·lent companyia fa que t'ho prenguis molt més somrient. Les caipirinhes fan un efecte semblant, de ressaca i de desofeg lúdic.

Les caixeres, pobres, prou pena tenen amb aquesta competició continua per còrrer més en passar el codi de barres pel lector que el comprador en recollir la seva compra intentant que no es barregi amb la del costat i intentant obrir unes bosses que estan termosegellades per les quatre vores. Et rematen cobrant just quan estàs a punt de recollir la última dotzena de coses. Quan acaben, es com els atletes: braços oberts a la meta (sovint es confón amb una abraçada). ;-))
 
a mi tampoc m'havia passat mai luc, la pobra noia va patir i jo vaig ser molt pacient i comprensiva, com havia de ser :)
va ser un gran agermanament, ego, entre que ella es deia B i tot plegat, em va semblar que erem una mena de bessones gafes... :)
xurri, tens tota la raó. soc una soltera solitaria i egoista... potser em passo a les caipirinhes a partir d'ara...
el tema posar la compra a les bosses: fatal en aquest pais. un dia comentaré el sistema austriac que està molt més ben desenvolupat, tractat i sol.lucionat.
 
Com és el sistema austríac, Hanna?
 
recoi..! anava tant de bolit a la feina que he escrit la resposta al luc en castella. estic perdent neurones de forma escandalosa!!!!
deia doncs: (traducció enriquida)
ah, luc.. com tot a àustria, zu kompliziert d'explicar de forma resumida i concisa... és un sistema diguessim estil militar i que allà tothom acata i executa amb la màxima eficiència...:)
 
A no se quina cadena de supers tenen un sistema pel que automàticament al costat de la caixera s'obre un foral a la rampa de patinatge d'aliments amb una bossa que es desplega perfectament oberta, i la pròpia caixera va omplint les bosses amb la compra, en comptes de llençarla rampa avall com qui juga al curling. Quan la bossa és plena, la caixera prem un botó i la bossa es desplaça cap el client. Fabulós.

És molt menys estressant. Només t'has de preocupar de recollir la bossa (que té el detall de no caure encara que no la agafis) i pagar.

No se si sembla austriac, pero impressiona, aquí, tot just a Vilassar ho vaig veure.
 
si, aquest sistema també el tenen a l'alcampo. jo només li trobo el defecte de l'excès de bosses amb el que arribes a casa...
el sistema austriac: proximamente en sus pantallas.. :)
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?