dissabte, 13 de maig de 2006

missió complerta

acabada la megamissió (amb èxit, m'han fet un regal i tot: uns bonics canelobres d'alessi).
ja sóc a casa, amb gran satisfacció. en sabatilles i escoltant la música a tot volum pels auriculars. les dues coses que més he trobat a faltar aquests dies, a part d'internet, quin mono més gran. entrebancs tecnològics i logístics (gran terme que em delia per usar) ho han impedit. fins i tot he somniat que bloguejava, emailejava, llegia la guiomar, i totes les meves rutines diàries que han hagut de ser posposades.
una fira. la paraula mateixa m'esgarrifa. vaig intentar esforçadament no anar-hi. estava ben negativa davant el que m'esperava. una fira del sector maquinària industrial. horror.
però se'm requeria la presència per tal de: servir begudes, cacahuets, donar catàlegs, traduïr converses pesadíssimes, somriure, organitzar tot tipus de coses imaginables, com intentar que la clientela competidora no coincidís al mateix lloc i la mateixa hora, i coses així (secre-assafata, ho hauré de dir).
jo, per a gran fortuna meva, tinc més recursos i he fet moltes més coses, com ara aprofitar l'ocasió per perfeccionar amb llargs exercicis pràctics la tècnica d'escoltar amb atenció mentre divago amb fruició.
coses bones d'haver estat a itàlia sis dies: el menjar.
coses dolentes d'haver estat a itàlia sis dies: no em corda la roba.
l'autista mario era el conductor que ens duia en minifurgoneta a la fira, a una colla de gent que semblavem extres dels monty phyton. com que em va tocar seure al davant amb ell, que era napolità, i li vaig dir que m'agradava cuinar, he après un munt de receptes de cuina casolana. el segon dia ja anava amb la llibreta i el boli, i ell dictava molt pacient. molt musical, el seu parlar, molt encisador tot ell, un d'aquells que tenen perill i que em volia dur a passejar per nosequin castello de milà en el seu cotxe -i no la furgoneta- (i gratis!).
en aquest sector tant industrial i masculí, i amb llargs moments per a observar, he arribat a una gran conclusió: no tots els homes són iguals. ni molt menys. és més, el món és ple d'homes raríssims. potser estic condicionada per la comitiva russo-ucraniana-kazjastana que ens va obsequiar amb bombons i licor. uns bigotis estil schnauzer (el gos), unes patilles meravelloses (sóc una fan incondicional de les patilles, i per a mi era motiu de profunda insatisfacció veure que per europa ja no es porten), unes cares molt rares.
veure interactuar homes del sector de la maquinària industrial em maravella. són senzills i sociables entre ells. despres potser es critiquen, però poca estona. senzillament, diuen "aquest que parlava amb mi és un fill de puta" i es queden tant amples. el nivell del sentit de l'humor és en general bàsic i elemental, però com que tots tenen el mateix, riuen força. i a la raça comercial li encanta menjar i beure. a part de guanyar. tota la posada en escena de la negociació, els excita en gran manera. són com gossos de cacera. es llencen al client amb gran passió. i només val triomfar.
a mi tot això m'ha esgotat profundament. mental, social, físicament. he hagut de cancel.lar totes les activitats previstes per avui i demà. només vull casa, casa, casa. sofà, comandament a distància, ordinador, verdureta, fruita, silenci, música i la meva pròpia companyia.
si tot això ha quedat difosament caòtic podria ser degut a que mentrestant m'he pres un vodka amb tònica i gotetes de llimona. com el 007 aquell, je.

Comments:
Bentornada!! ja compartiràs les receptes aquestes que t'han dictat a cau d'orella :o)
 
Benvinguda. Estic amb la xurri. Descansa, descansa, però ens passes alguna recepta quan tinguis un moment. T'escoltaré pacientment.
 
així que tots els homes no són iguals... diguem que són iguals de rarets tots?? jejejeje... és broma!!

El que sí és cert és que quan surts de les quatre parets de casa i del teu entorn més immediat, hom pot trobar de tot i força!!
 
que profesión más divertida, la de secretaria-azafata. Debo confesar que he entrado varias veces y me intimida la cabecera roja de tu blog. fff ya me siento mejor, lo he dicho. :)
 
Quin és, doncs, l'home (extraterrestres apart) diferent?
 
gràcies xurri i pere, si us sembla primer de tot les posaré en pràctica i ja us diré...
grigri, si, direm que són tots igual de rarets.. ;)
issis, te has tomado un psicotropico o algo? como que divertida? es de lo peorcito!!! la cabecera es naranja butano, color de la locura y la pasión ;)
dersu, l'home diferent, no sabria pas dir, potser tu mateix?
 
De les receptes, jo, res de res (em sembla que ja vaig anunciar fa temps però, que sóc un bon "pinche cocina"). I d'això que tots els homes no són iguals, afortunada ets d'haver-ho descobert. En podríem parlar hores. Jo no n'estic tant segur. I el prototipus, potser tampoc és la pitjor opció per anar (ells) per la vida, no? Potser és que estic po exigent. Apa, firaire, sigues bentornada.
 
Holaaaaaaaaaa
varias cosas
1.- Yo aún estoy de prácticas con lo de escuchar y no escuchar. Todavía me pillan. Ufffff

2.- Yo también quiero las recetas!!!

3.- Creo que todos somos diferentes hasta que dejamos de serlo. En el fondo tós estamos cortaos por el mismo patrón.

Muick muick....
 
mira-ho pel costat bo, almenys has anat a italia i el paisatge ha variat! el meu despatx és igual tots els dies...
 
ei albert, els prototipus a mí no m'han interessat mai, per això estic tant cofoia de veure que hi ha varietat (qualitat ja no sé..)
hola ten! hay que practicar mucho, pero se consigue, te lo aseguro!
las recetillas, las pondré próximamente (creo expectación? ;))
cierto lo del patrón, pero yo aún no me adapto...
bellosoli, es que no hi ha mai terme mig! amb tanta feina no he pogut gaudir de l'entorn ni res, nfin!
ptons a tots!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?