dimecres, 24 de maig del 2006
cultficció
em diu l'e. que si l'acompanyo al concert dels cult, i em veig dient que no. tot i que admiro l'ian astbury (fins a cert punt), i tot i que es veu que va fer espectacularment bé el paper de jim morrison a la gira aquesta que han fet recentment, amb el que en queda dels doors.
en resum que tampoc em vull embolicar, que no són ells, que sóc jo. la que està en una altra òrbita.
*
concert dels cult, ara fa 12 anys. la meva germana, jo, el fritz. nosaltres dues i el públic en general, de negre rigurós. ell, amb un forro polar de ple de colorins fluorescents. el concert va ser boníssim, vam ballar i suar. i que mític el moment dels bisos, amb aquella colla de gent suada cridant "de.cul, de.cul". i l'apotesosi: el bateria llençant els pals al públic, i un d'ells aterrant al meu cap, quin gran honor. la falta de reflexos i la furia del meu entorn per aconseguir el premi van impedir que ho pugui demostrar. allò va ser una gran metàfora del que ve a ser la meva vida.
bé doncs, si ja tinc aquest record memorable, i no és poca cosa, que he anat a d'altres concerts dels que no tinc records (?¿), qualsevol nou intent podria acabar en decepció. i no, per molt que l'home aquest sui la cansalada i demostri que encara pot donar guerra, a mi els cult ja no m'agraden ni els entenc ni res. m'he fet gran i m'atabalen. el rock no em motiva. jo ara sóc megapop i només escolto melodies. melodrames en especial.
+
les catxondes de les meves hormones (intent de tractar-les com recomana la senyora d'avui de la contra), es manifesten però d'una manera quasi-subtil. aquesta vegada, tot i l'explosió primaveral, no tinc ni angoixes, ni neures, ni penes. només tinc una extrema i hipersensible reacció a la publicitat televisiva.
m'altero profundament només de sentir aquelles veus femenines que insinuen subtilitat i transmeten estupidesa. les de la parrafada final de l'anunci. especialment una que diu nosequè d'assegurances sense benefici (quina barra). les veus masculines en canvi, són contundents, virils, fortes, segures. potser que anéssim implantant una mica d'igualtat. el tino romero fent la veueta subtil, per exemple. i la nena de la veueta treient la mala bava que segur habita en algun lloc del seu cos. em presto, em presto (cobrant).
quina horrible moda actual. nopuc! de fet anit vaig començar amb intolerància a les veuetes i vaig acabar amb intolerància a tota publicitat televisiva. el nou anunci de donuts light va al darrera en insuportabilitat. tot anunci que impliqui veueta pseudosubtil i ensenyar el melic famèlic d'una famella em rebota. i molt.
els anuncis han arribat a un límit de fantasia intolerable. quan va començar aquest deliri? tanta perfecció, tanta estètica, tanta felicitat. l'únic que aconsegueixen és un descreguement brutal i una frustració per comparació i una descarregamenta de ràbia via blog.
*
osti. sort que no estic de mala llet.
# posted by Hanna B : 12:29 p. m.
Comments:
<< Home
PLEASE!!!No li facis fer veu de falset al meu Tino Romero, la meva icona auditiva - donaria el que fos per que em llegís qualsevol cosa a cau d'orella amb aquella veu seva que em xifla, mmmm...
Hanna, està demostrat que la gent frustrada i infeliç consumeix més. Per aixó ens frustren continuament amb estereotips físics i vitals absolutament impossibles d'assolir. Els melics aquests que ensenyen son antifisiológics i impossibles, especialment si menges les xorrades que anuncíen. Però no ens en podem estar d'intentar-ho, un cop i un altre. Si el missatge publicitari és suficientment constant i frustrant els guanys econòmics estan assegurats. Com amb la roba de talles tan petites, que intentes ficar-t'hi un cop i un altre, amb aquell pensament reincident (quan perdi els dos kilos que he guanyat segur que m'escau).
Abans els estereotips es regíen per les hormones, i les dones formoses eren les sanes i robustes, potencials amants i mares - les que despertaven l'instint de reproducció en els mascles, però aixó no li interessa a ningú avui dia.
Que tot aquest rollo el dic perque a mi també em posen de mala llet les adolescents esquelètiques i recautxutades a pits i llavis. Tenen un efecte nefaste, en mi i en la meva filla. Guerra a la tele, a les valles publicitàries, a les revistes, a... bé, ressignació indignada.
Hanna, està demostrat que la gent frustrada i infeliç consumeix més. Per aixó ens frustren continuament amb estereotips físics i vitals absolutament impossibles d'assolir. Els melics aquests que ensenyen son antifisiológics i impossibles, especialment si menges les xorrades que anuncíen. Però no ens en podem estar d'intentar-ho, un cop i un altre. Si el missatge publicitari és suficientment constant i frustrant els guanys econòmics estan assegurats. Com amb la roba de talles tan petites, que intentes ficar-t'hi un cop i un altre, amb aquell pensament reincident (quan perdi els dos kilos que he guanyat segur que m'escau).
Abans els estereotips es regíen per les hormones, i les dones formoses eren les sanes i robustes, potencials amants i mares - les que despertaven l'instint de reproducció en els mascles, però aixó no li interessa a ningú avui dia.
Que tot aquest rollo el dic perque a mi també em posen de mala llet les adolescents esquelètiques i recautxutades a pits i llavis. Tenen un efecte nefaste, en mi i en la meva filla. Guerra a la tele, a les valles publicitàries, a les revistes, a... bé, ressignació indignada.
aiiii! odio l'anunci del paquito de sant miquel! no en tornaré a beure mai més!!!
Els anuncis de cosos perfectes me'ls prenc amb filosofia. Jo mai no seré així, però que hi farem?
Els anuncis de cosos perfectes me'ls prenc amb filosofia. Jo mai no seré així, però que hi farem?
aggggg l'anunci de san miguel, és el pitjor de tots... jo mai més san miguel, que ja no la tastava, però ara amb més raó!!!!
xurri, tens raó, el constantino perdria molt en plan xiuxiueig... gràcies pel comentari, com sempre, m'il.lumines els motius de les meves queixes!
i alguna cosa podem fer: boicot!!! (tot i que el meu no el notaran gaire que no pensava consumir donuts light ni boja)
bellosoli, és que ja estic farta de veure com ens imposen uns cànons cada vegada més delirants i ho haig de reconèixer, més allunyats de la meva fesomia... què coi, de què van????
Publica un comentari a l'entrada
xurri, tens raó, el constantino perdria molt en plan xiuxiueig... gràcies pel comentari, com sempre, m'il.lumines els motius de les meves queixes!
i alguna cosa podem fer: boicot!!! (tot i que el meu no el notaran gaire que no pensava consumir donuts light ni boja)
bellosoli, és que ja estic farta de veure com ens imposen uns cànons cada vegada més delirants i ho haig de reconèixer, més allunyats de la meva fesomia... què coi, de què van????
<< Home
