dimarts, 7 de novembre de 2006

culpes i felicitat

hi ha gent que mai no se sent culpable de res. els famosos psicòpates.
hi ha gent que ens sentim culpables per tot. els paranoics com jo.
passi qualsevol cosa al meu entorn, i jo ja noto que faig cara i posat de culpable. si no hagués fet, dit, pensat, tocat, enviat, trencat, guardat, trucat. acusacions qualsevols llençades a l'aire. jo les recullo totes i me les empasso sense mastegar. actuo com a responsable de tots els mals i poso el coll a disposar. em sap molt greu, sóc culpable i que em castiguin.
ep! doncs no. aquí si que no, sóc paranoica però gens massoca. no suporto els càstigs i és aquí on em reboto i obro els ulls i declaro que no tinc tanta culpa. no tanta. no només jo. la major part de les vegades la culpa es reparteix entre uns quants, amb la mala sort posant-hi la seva.
el càstig em fa por, el temo, el fujo i és llavors quan trec la força i la valentia i encaro el que calgui, i aclareixo el que calgui i resolc el que calgui. tenint en compte que la majoria de vegades sóc una ovella innocent amb massa aspiracions a màrtir. aspiracions que no arriben a vocació. una cosa és el que jo senti interiorment i assumeixi voluntàriament una altra és el que els altres sentin sobre mi i jutgin sobre mi. que em senti culpable no vol pas dir que ho sigui.
(de vegades ho sóc. quan ho sóc ho sé. quan no ho sóc també).
+
a la meva agenda hi ha una llista que no para de créixer de persones a les que haig de trucar. ja no dic veure, ja està assumit que quedar es segueix posposant indefinidament. per felicitar, per consolar, per xerrar, per aclarir.
converses que requereixen el seu temps, la seva durada indefinida, la seva dedicació complerta. no tinc temps de posar-me al telèfon. a la feina impossible, no hi ha ni la intimitat ni la calma. durant els trajectes en tmb puc dir exactament el mateix. a l'hora de dinar el temps està limitadíssim. entre classe i classe només tinc entre cinc i deu minuts, temps insuficient. quan arribo a casa estic petada i em queda el mínim manteniment indispensable tant de la casa com meu per a fer. una conversa de més de mitja hora per telèfon: no me la puc permetre. e-mails sobre temes personals em semblen impersonals. justificar-se és de covards i de cantamanyanes. donar massa explicacions és de cuentistes. explaiar-se en el blog és d'exhibicionista impúdica. haig de trobar el temps per a trucar, a falta de temps per a quedar. es pot, si es vol?
*
jo sabia que viure sola em feia feliç. jo sabia que el meu temps lliure amb mi mateixa era un plaer. fer o no fer, sortir o no sortir, decidir, no decidir. jo escollint i sense haver de negociar absolutament res. sense haver de renunciar al que em vingués de gust. jo pensava que era incapaç de compartir el meu temps lliure completament, caps de setmana sencers.
ja fa vuit caps de setmana que no estic sola, i resulta que sóc feliç compartint el meu temps lliure. jo creia que estava millor sola que acompanyada. ara sé que puc estar de les dues maneres. puc ser tant feliç acompanyada com sola. és un descobriment inesperat. sorprenent. engrescador. calgui aclarir que no estic amb qualsevol companyia. ell és un petit tresor que el destí m'ha regalat. gràcies destí. gràcies, v.

Comments:
Es cert que a mi em passa el mateix, anant per la vida un xic , no de culpable, però si sense tanta prepotència, un xic mes modest, i demanant perdó si cal. Crec que així faríem un mon mes just i agredable.
+
Enhorabona per les 8 setmanes acompanyada. te'n falta una i mitja per fer les 9 i 1/2. Es com a la peli cula ?

Consell:No oblidis als demès quan estàs en una història , per intensa que sigui. No et tanquis.

(Perdo, qui soc jo per donar consells, no en facis cas i gaudeix de la vida)
 
no crec amb el destí. Així q no és un petit tresor que t'hagi caigut del cel sinó un tresor que has sabut trobar tu! Així que recorda que, a més de no autoculpar-te per tot, no t'has de treure mèrits!

M'alegra que ara estiguis tan ocupada, i que sigui perquè el teu temps lliure el dediques a ser feliç. Per les demés coses ja aniràs aprenent a trobar-les-hi temps, però ara és massa aviat com perquè t'hi capfiquis. Ara toca gaudir!!!

I res de sentiments de culpa, que no serveixen per res (a menys q siguis realment culpable, clar està).
 
Si no ho he entés malament, podriem dir que Ulisses és el psicòpata per excel·lència i, i, i, i que els paranoics no existeixen, verament.
 
visca aquestes vuit setmanes!
 
a mi també em passa que no m´agrada negociar am el meu temps lliure. Reconec que a voltes sóc un poc inflexible i no vull canviar els meus plans... però... el destí sorpren moltes voltes i, per una bona companyia... doncs val la pena,no?

Que aquestes setmanes s´allarguen moooolt...
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?