dimecres, 19 de juliol de 2006

purkades

en purket ha marxat de vacances, l'he enviat a pastar fang, que és el que em demanava insistentment, pobret. la nostra blogvivència es començava a posar difícil, coses de les calors i dels frecs inevitables. espero que campi feliç i lliure i es desinteractivi del tot.
la veritat és que no he estat mai de ninos ni nines. sempre m'han avorrit les joguines amb aparença d'essers vius, i sobretot la decepció de les seves limitades performances. tristíssim. millor em posava a llegir i almenys imaginava tot un fantàstic món de possibilitats i aparences.
ai, estic de molt mal humor i amb els ànims feblots. no és pas culpa d'en purket, tot i que avui em sentia especialment intolerant cap a ell, coses de les saturacions. és culpa de la calor, massa. de la son, insatisfeta. i de les hormones, que no fan vacances, les molt maleïdes. i de que d'aquí a quatre setmanes seré a croàcia, cosa que em confirma que sóc i seré gafe. un 25% de possibilitats és posar-li massa fàcil a la senyora malastrugança. parlo del cicle menstrual, no fos que no s'entenguès. a qui no li agradi que no segueixi llegint, que no voldria, al damunt, fer fàstic.
que amb el que està passant al món, això meu és una tonteria. sí. però és la meva tonteria, no me'n passen d'altres, per ara. i les primeres vacances en tres anys i que siguin només una setmaneta i que em toqui justament llavors, i que calor + regla = defalliment irremediable, ja és mala sort.
però ja callo, més mala sort és haver nescut al líban i haver de suportar aquells veïns tant testosterònics i tant agressius i tant destructius i tant imbècils. i no poder-hi fer res i que et toqui patir, ja sigui per tu o pels teus. terrible. estic molt trista per aquests aconteixements i per tanta guerra absurda i estúpida i que fa tant de mal. tanta violència de quatre gats (em perdonin els gats no figurats) sense sentiments ni empatia que esquitxa a tots els que volen viure en pau a casa seva i no poden. terrible.
i jo aquí amb les meves calors i el cap que em roda i les meves dietes i el meu desordre i la roba per planxar i els ridículs smss que rebo de qui no els espero i els que no rebo de qui espero i els algiasdins en vena que no fan efecte i en canvi sí que fa efecte no dormir bé i que ho veig tot lleig i brut i polsegós i malferit i asfixiant.
*
imatge: georg baselitz, akt (nu), 1972.

Comments:
Jo quan tinc un dia "així" com el teu d'avui - i malauradament ara en tinc massa, de dies així- fins i tot veig la gent lletja (buf buf)

Un petó i la meva solidaritat (no et puc oferir res més)... quant a la menstruació, aixxxx... Murphy i ella van de la mà!

El meu ginecòleg sempre m'ha dit que "todo lo tenéis en el coco". Però gràcies a que todo lo tenemos en el coco ell viu com un rei, lamarequelvaparir!
 
La calor la patim tots, és fastigosa! com trobo a faltar el fred... m'ha semblat veure passar en purket pel davant del despatx. Puja a Vallvidrera amb els seus amics els senglars. No t'obsessionis massa amb si el període et coincidirà o no amb les vacances. Potser tens sort i no, i sigui com sigui no t'has de veure superada per això. Però tampoc t'has de sentir malament per queixar-te dels teus problemes. Cadascú té els seus problemes i és ben legítim queixar-se, tot i que n'hi hagin de més greus. Ja passa ja, això de rebre sms de qui no s'espera, però de qui es desitja no se'n reb mai cap... ànims!
 
Ei Hannab, porto uns dies desconectada i entro per aquí i què em trobo? L'humor de la Hannab potes enlaire...
No diré allò de "ànims hi ha coses pitjors", perquè això és evident que ho sabem tots..
Només et diré que viatjar a Croàcia amb regla o sense és fantàstic, i que la calor és asfixiant però sense ella no podríem menjar gelats... no??

jejejeje..
mira, jo tic contenta avui.. i que consti que també vaig amb la bossa plena de Tampax!!
A veure, no seria allò de "me gusta ser mujer", però m'he llevat i fa un dia prou bonic. I amb això ja en tinc prou... fins ara!
UN PETONÀS
 
Bye, bye purket, era simpàtic i m'agradava ruixar-lo. Bé, espero que no acabi fet un pernil penjat potes amunt del sostre d'un bar.

Quina punteria hormonal, mandan güefs. A mi sempre em toca quan tinc que agafar avions transatlantics, o passar tot un dia sencer de reunions només amb tios, o vaig d'excursió, o el dia que decideixo anar a la platja... ho fa a propòsit, la molt p., cercar el moment més incòmode i molest. Solució: prenyar-se. Una mica dràstic, ja ho se.
 
aisi arare, mira que es veu tot de l'inrevés de vegades... gràcies pel comentari i ànims també per a tu!
tema del teu ginecòleg: em reprimeixo al màxim, només diré que espero que quan ell necessiti un metge i li relati els seus dolors, li responguin el mateix. amb això em conformo.
gràcies bellosoli i grigri, ja em vaig centrant, je, però no vaig poder evitar el vessament tòxic d'ahir...
xurri la punteria hormonal és infalible, casu'm!!! la teva solució no m'acaba de fer el pes... em manquen infraestructures de tota mena per a la seva realització, i a més, té conseqüències a llarg plaç, i a més, no em veig permanentment prenyada fins als cinquanta. que no, que no.
ala, que ja estic millor, ja callo... ;)
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?