divendres, 7 de juliol del 2006
a l'aigua ànecs!
els caps de setmana, que gairebé sempre dino a casa, tenen el seu moment de satisfacció culminant quan m'aixeco de taula, amb la copeta de vi i una rajola de xocolata negra. cap al sofà, a maridar.per ajudar la digestió i propiciar la migdiada miro l'especial concursos delirants japonesos al quatro. semblo una sonada allà rient sola al sofà, però m'encanta. m'identifico totalment amb els pobres perdedors. aquests concursos son tant metafòrics!
posen una persona tota atabalada, amb casc, por i desconeixement del que li ve al damunt: és a dir, personificació de tots i cadascun de nosaltres sobre les incerteses de la vida i de les situacions i reptes que constantment se'ns plantegen.
fan entrar la persona atabalada en un escenari laberíntic on ha d'anar obrint portes, i esquivant monstres amb l'objectiu guanyador d'encertar amb la única sortida bona, una porta que va a parar a terra ferm. crec recordar que hi ha tres altres portes de sortida, que s'obren davant una bassa fastigosament fosca i espessa. és on cauen els perdedors, impulsats per la por i la velocitat amb la que tots volen escapar dels monstres.
hi ha personatges atabalats de tot tipus.
- hi ha el que comença tenint molta sort i de cop tot li va a l'inrevès.
- hi ha el que comença fatal i sembla que li ha d'anar fatal i de cop i volta un cop de sort el fa finalitzar amb èxit.
- hi ha el que no té el més mínim encert i tot li va fatal només començar i en tres portes ja ha caigut de cul i amb tota l'empenta, a la bassa.
- hi ha qui amb una rapidesa i efectivitat deslumbrants esquiva tots els monstres i encerta la sortida a la primera.
- hi ha qui pateix agònicament per a acabar a la bassa.
- hi ha qui pateix agònicament per acabar a terra ferm.
jo sóc de les que corren triomfalment cap a la bassa, no cal ni que m'empaitin, que hi caic segur. desprès tot és rebobinar i veure que he corregut massa, que no m'he parat a pensar ni un segon, que no he previst les opcions, tant bones com dolentes, que potser hi havia una estratègia (i això, què coi és?). a la bassa, sempre. i amb alegria. que el moment de caure sempre fa riure. el mal comença una mica després. tot es cura, sí, no em queden grans seqüeles, només la sensació de que no estic feta per al joc. a mi que em posin un camí recte, sense gaires sorpreses, i ja aniré fent. que no rendeixo quan m'observen ni quan em repten ni quan em toca competir amb altres. tot i això, quan m'ho trobo, m'hi llenço tota soleta, no em calen empentes ni gaires insistències. algú ha de ser el bufó.
# posted by Hanna B : 1:10 p. m.
Comments:
<< Home
Ai, recordo haver vist un d'aquests concursos (en aquest cas no eren japos, que eren ben blancs) en el que els colocaven a uns quants una disfressa de bitlla ben grossa i els ulls embenats, que continuament queien espontàniament, i no recordo bé si era una bola humana o una gran bola inanimada que havien de llençar per derribar les bitlles.
Em pregunto quin cos et queda desprès de sortir d'aquesta manera a l'hora de màxima audiència, i no t'explico si a sobre plores.
Hi ha gent per a tot.
A l'aigua, Hanna, a l'aigua, anem-hi tots amb alegria.
Em pregunto quin cos et queda desprès de sortir d'aquesta manera a l'hora de màxima audiència, i no t'explico si a sobre plores.
Hi ha gent per a tot.
A l'aigua, Hanna, a l'aigua, anem-hi tots amb alegria.
Primer de tot un aclariment sobre el comentari de na xurri! Sacrilegi comparar "Humor Amarillo" amb programes casposos tipus "Grand Prix" de TVE!!! Evidentment s'ha de ser un cutre per participar en un programa del Ramonchu aquell, però l'humor amarillo és un mite de la meva infantesa que ara tornen a posar a Cuatro. I és que el to de les proves és radicalment diferent.
Doncs el que deia, que a mi m'encantava/encanta Humor Amarillo. Ara, d'acord amb na Xurri que fer les proves i saber que després se'n riuran de tu per la tele... molaria participar-hi sense ser gravat... ja m'estic enrollant massa...
Hanna, cadascú és com és i difícilment canvia tot i que es pot aprendre dels errors i, a base de participar moltes vegades, sortir-se'n del laberint sense caure ni a la bassa ni que t'empastifin la cara d'aquella fastigossitat negra (sembla caca... ueeex!) Jo, al contrari que tu, reflexiono massa. Miro, remiro, penso, planejo, calculo i, quan començo a caminar ja tinc els dos gegants a sobre empastifant-me la cara. I, si algun dia em decideixo a llençar-me a la piscina aquell dia resulta que estava buida!
Doncs això, que cadascú a la seva manera però l'hostia ens la fotem quasi tots. Com s'ho fan aquells que sempre guanyen???
Doncs el que deia, que a mi m'encantava/encanta Humor Amarillo. Ara, d'acord amb na Xurri que fer les proves i saber que després se'n riuran de tu per la tele... molaria participar-hi sense ser gravat... ja m'estic enrollant massa...
Hanna, cadascú és com és i difícilment canvia tot i que es pot aprendre dels errors i, a base de participar moltes vegades, sortir-se'n del laberint sense caure ni a la bassa ni que t'empastifin la cara d'aquella fastigossitat negra (sembla caca... ueeex!) Jo, al contrari que tu, reflexiono massa. Miro, remiro, penso, planejo, calculo i, quan començo a caminar ja tinc els dos gegants a sobre empastifant-me la cara. I, si algun dia em decideixo a llençar-me a la piscina aquell dia resulta que estava buida!
Doncs això, que cadascú a la seva manera però l'hostia ens la fotem quasi tots. Com s'ho fan aquells que sempre guanyen???
Jo soc una persona sense estrategia...
Em faria gracia fer alguna cosa amb estrategia, pero no en se. I el pitjor de tot es que no se si es bo, o dolent..
Em faria gracia fer alguna cosa amb estrategia, pero no en se. I el pitjor de tot es que no se si es bo, o dolent..
És a dir que els caps de setmana sempre t'axocolates (potser) en companyia del gran, del grandíssim, de l'incomensurable Takeshi Kitano, que entre d'altres mil coses, era (és) el director/presentador d'"humor amarillo".
Publica un comentari a l'entrada
# posted by 
: 8/7/06 11:28 p. m.
: 8/7/06 11:28 p. m.<< Home
