dijous, 7 de febrer del 2008
clarobscurs
avui he sortit de la feina a la meva hora molt en punt, o sigui les sis de la tarda, i he pogut comprovar, meravellada, els inicis del final de la foscor: encara era clar! hi havia llum de la natural! les persones no ens trepitjavem les unes a les altres per manca d'il.luminació comptal!han estat uns minuts d'alegria.
en arribar a casa, havent passat pel mercadona, ja era negra nit, de nou. però el canvi ja hi és i durant uns mesos anirá a més, claror, claror! (fins que.. ai..).
declaro ja superada la fase fosca i inauguro ja la clara (bon desig).
+
la fase fosca ha estat intensa els darrers dos dies. avui tinc l'esgotadora sensació d'haver tornat d'un llarg i dur viatge.
dilluns va morir un ex tiet meu. situació estranya, no manteníem contacte personal. en aquests darrers 8 anys ens haviem vist només una vegada, per casualitat, i amb cordialitat.
però jo havia acumulat uns records més aviat negatius. complicats. crítics. i no per la seva relació amb la meva ara tieta, tema que ni m'incumbeix ni domino ni em postula al favor d'ella.
vaig haver de rumiar si anar o no anar al funeral.
però tenint en compte que havia estat casat 30 anys amb la meva tieta, i que em va conéixer tot vaig néixer.
que només tenia 58 anys.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que pel nadal li havíen diagnosticat una sentència de mort, càncer a tants llocs com es pugui imaginar (com costa de dir: càncer..).
que tants records de la meva infància i adolescència l'inclouen. molts són records especialíssims, ja que ell era especialíssim.
que en plena adolescència li vaig posar un sobrenom maliciós, que tota la família -només pares i germanes- encara usem. culpabilitat.
que tenia una vitalitat molt peculiar i molt poc vista.
que forma part d'un cercle de persones que poc a poc es va reduïnt i que consisteixen en el meu passat i els meus records.
que calia fer-ho, també pel meu cosí. únic fill. si cap més especialíssim i peculiaríssim que el seu pare.
que cal dir adéu a la gent que ha format part important de la teva vida, i era el cas.
que la vida és molt cruel i que sap tant de greu veure una vídua tant trista.
*
i com si no. cal fer-ho, i tornar a la claror. que seguim, per molt que costi d'empassar el dir un adéu per sempre i tot seguit reprendre la teva vida rutinària, de nou.
=
i la petita reflexió crítica, que no original ni nova, va en contra del concepte de tanatori modern.
per manca de seients i per manca de cultura del silenci, et trobes en un indret (al damunt impersonal i antipàtic) ple de gent incòmodament dempeus, que acaba formant rotllanes socials, tot practicant-se moltes plasta salutacions de dos petons (podria fer-se alguna llei que prohibís les petonsalutacions en aquests llocs concrets?), i on a base de l'estona que t'hi estàs t'acabes relaxant i entres dins de converses ridícules i ben inapropiades per la situació i el moment. fins i tot hi ha qui s'acaba relaxant del tot i gosa fer acudits, o parla en un to excessivament alt.
un món de vius d'esquena als morts que tenen tant a prop.
ja em consta que hi ha gent que demana que quan mori li facin una festa i tots estiguin contents.
si és realment així, cosa que jo no he vist mai i potser no sé veure tampoc, els tanatoris haurien de tenir dues parts diferenciades:
la del silenci, que ens facilitaria les coses als que no pretenem anar al tanatori a fer-hi conversa ni petons ni riures, cosa que ja ens toca haver de fer, habitualment, la resta del temps social.
i la sorollosa (per cert, sorollar-se, al meu poble, és tirar-se pets), amb riures i acudits i xiscles i balls, per els qui realment en tinguin ganes, i els qui no se'n puguin estar de demostrar com en són de xerraires i simpàtics i sociables.
# posted by Hanna B : 7:58 p. m.
Comments:
<< Home
Boniques reflexions Hanna.
És complicat saber la millor manera d'acomiadar algú. Crec que aquest post amb tots aquests pensaments n'és una molt especial.
Una abraçada
És complicat saber la millor manera d'acomiadar algú. Crec que aquest post amb tots aquests pensaments n'és una molt especial.
Una abraçada
# posted by 
: 8/2/08 11:38 a. m.
: 8/2/08 11:38 a. m.
I el malnom era ....... ? (omplir, si us plau, els punts suspensius.
A mi, de tot el tema de la gestió dels cadàvers, el que més em molesta és l'exhibició del mort, i quan es diu tot allò de "ha quedat tan bé". Afortunadament, quan jo mori (qüestió de temps), ja no hi seré per fer-me mala sang.
A mi, de tot el tema de la gestió dels cadàvers, el que més em molesta és l'exhibició del mort, i quan es diu tot allò de "ha quedat tan bé". Afortunadament, quan jo mori (qüestió de temps), ja no hi seré per fer-me mala sang.
gràcies heïsmerant, és cert, és complicat i només te n'adones quan t'hi has d'enfrontar... abraçada per a tu també.
dersuuuuu, no em facis dir-ho, home, que ja he posat prou pistes...
cert. vaig ser convidada a anar a veure el difunt, i vaig declinar respectuosament, pero vaig tenir la sensació que s'esperava que l'hagués anat a mirar ?¿ costa d'entendre, nuse.
el mateix dic :)
dersuuuuu, no em facis dir-ho, home, que ja he posat prou pistes...
cert. vaig ser convidada a anar a veure el difunt, i vaig declinar respectuosament, pero vaig tenir la sensació que s'esperava que l'hagués anat a mirar ?¿ costa d'entendre, nuse.
el mateix dic :)
em sap greu. Tot i que no tinguessiu quasi bé contacte en l'actualitat, sempre trasbalsa la mort d'algú que sempre has conegut.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home
