dijous, 7 de febrer de 2008

clarobscurs

avui he sortit de la feina a la meva hora molt en punt, o sigui les sis de la tarda, i he pogut comprovar, meravellada, els inicis del final de la foscor: encara era clar! hi havia llum de la natural! les persones no ens trepitjavem les unes a les altres per manca d'il.luminació comptal!
han estat uns minuts d'alegria.
en arribar a casa, havent passat pel mercadona, ja era negra nit, de nou. però el canvi ja hi és i durant uns mesos anirá a més, claror, claror! (fins que.. ai..).
declaro ja superada la fase fosca i inauguro ja la clara (bon desig).
+
la fase fosca ha estat intensa els darrers dos dies. avui tinc l'esgotadora sensació d'haver tornat d'un llarg i dur viatge.
dilluns va morir un ex tiet meu. situació estranya, no manteníem contacte personal. en aquests darrers 8 anys ens haviem vist només una vegada, per casualitat, i amb cordialitat.
però jo havia acumulat uns records més aviat negatius. complicats. crítics. i no per la seva relació amb la meva ara tieta, tema que ni m'incumbeix ni domino ni em postula al favor d'ella.
vaig haver de rumiar si anar o no anar al funeral.
però tenint en compte que havia estat casat 30 anys amb la meva tieta, i que em va conéixer tot vaig néixer.
que només tenia 58 anys.
que s'havia tornat a casar feia només 2 anys.
que pel que se i he sentit, era i aparentava ser, molt feliç. que semblava un altre.
que pel nadal li havíen diagnosticat una sentència de mort, càncer a tants llocs com es pugui imaginar (com costa de dir: càncer..).
que tants records de la meva infància i adolescència l'inclouen. molts són records especialíssims, ja que ell era especialíssim.
que en plena adolescència li vaig posar un sobrenom maliciós, que tota la família -només pares i germanes- encara usem. culpabilitat.
que tenia una vitalitat molt peculiar i molt poc vista.
que forma part d'un cercle de persones que poc a poc es va reduïnt i que consisteixen en el meu passat i els meus records.
que calia fer-ho, també pel meu cosí. únic fill. si cap més especialíssim i peculiaríssim que el seu pare.
que cal dir adéu a la gent que ha format part important de la teva vida, i era el cas.
que la vida és molt cruel i que sap tant de greu veure una vídua tant trista.
*
i com si no. cal fer-ho, i tornar a la claror. que seguim, per molt que costi d'empassar el dir un adéu per sempre i tot seguit reprendre la teva vida rutinària, de nou.
=
i la petita reflexió crítica, que no original ni nova, va en contra del concepte de tanatori modern.
per manca de seients i per manca de cultura del silenci, et trobes en un indret (al damunt impersonal i antipàtic) ple de gent incòmodament dempeus, que acaba formant rotllanes socials, tot practicant-se moltes plasta salutacions de dos petons (podria fer-se alguna llei que prohibís les petonsalutacions en aquests llocs concrets?), i on a base de l'estona que t'hi estàs t'acabes relaxant i entres dins de converses ridícules i ben inapropiades per la situació i el moment. fins i tot hi ha qui s'acaba relaxant del tot i gosa fer acudits, o parla en un to excessivament alt.
un món de vius d'esquena als morts que tenen tant a prop.
ja em consta que hi ha gent que demana que quan mori li facin una festa i tots estiguin contents.
si és realment així, cosa que jo no he vist mai i potser no sé veure tampoc, els tanatoris haurien de tenir dues parts diferenciades:
la del silenci, que ens facilitaria les coses als que no pretenem anar al tanatori a fer-hi conversa ni petons ni riures, cosa que ja ens toca haver de fer, habitualment, la resta del temps social.
i la sorollosa (per cert, sorollar-se, al meu poble, és tirar-se pets), amb riures i acudits i xiscles i balls, per els qui realment en tinguin ganes, i els qui no se'n puguin estar de demostrar com en són de xerraires i simpàtics i sociables.

Comments:
Boniques reflexions Hanna.
És complicat saber la millor manera d'acomiadar algú. Crec que aquest post amb tots aquests pensaments n'és una molt especial.
Una abraçada
 
I el malnom era ....... ? (omplir, si us plau, els punts suspensius.

A mi, de tot el tema de la gestió dels cadàvers, el que més em molesta és l'exhibició del mort, i quan es diu tot allò de "ha quedat tan bé". Afortunadament, quan jo mori (qüestió de temps), ja no hi seré per fer-me mala sang.
 
gràcies heïsmerant, és cert, és complicat i només te n'adones quan t'hi has d'enfrontar... abraçada per a tu també.
dersuuuuu, no em facis dir-ho, home, que ja he posat prou pistes...
cert. vaig ser convidada a anar a veure el difunt, i vaig declinar respectuosament, pero vaig tenir la sensació que s'esperava que l'hagués anat a mirar ?¿ costa d'entendre, nuse.
el mateix dic :)
 
em sap greu. Tot i que no tinguessiu quasi bé contacte en l'actualitat, sempre trasbalsa la mort d'algú que sempre has conegut.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?