divendres, 8 de setembre del 2006
una cura d'humilitat -encara no assumida-
he passat una setmana (laboral) alternant tots aquests personatges, sense que el seu gènere sigui cap símptoma ni tingui cap interpretació ni tan sols s'hagi de tenir en compte.
degut a la meva particular situació laboral, que no passaré a relatar, perquè és poc interessant i perquè ja som a divendres i no hi vull pensar, ha resultat que, donades les circumstàncies familiars amb el yayo ingressat al clínic, he fet un canvi de torn.
això vol dir que aquesta setmana he passat els matins-migdies al clínic, fent d'acompanyant i reflexionant, amb permís del yayo, que és l'home menys permisiu (en molts aspectes i particularment en el de permetre reflexionar) que he vist a la meva vida.
les reflexions de la setmana, gentilesa del fet de cuidar del yayo al clínic han vessat:
- sobre aquesta societat tant moderna que ens creiem que hem creat, i que no resol un tema tant elemental i bàsic (i casualment, no productiu) com és qui es fa càrreg de la cura de les persones malaltes / incapacitades. o més ben dit, el resol carregant tota responsabilitat en les heroïnes invisibles, les dones que per desgràcia històrica i social ja pateixen a sobre de les seves espatlles prou discriminacions i explotacions: la gran quantitat de dones del nostre país nescudes abans del 1950 (aprox) a les que ha tocat la grossa a la rifa masclista: ser esposes submisses (i per a més inri, i en gran proporció, cornudes), abnegades mares de família, mestresses de casa sense vacances, àvies-cangur, cuineres, infermeres i el que mani el xantatgisme emocional que les obliga a acatar tota responsabilitat afectiva i de cura i de sacrifici i abandonar el seu ego i les seves necessitats de realització personal pel bé de la seva estimada família.
- sobre aquesta societat tant moderna que ens creiem que hem creat i que pretèn solucionar la injustícia anteriorment citada fent que immigrants sota condicions laborals il.legals i econòmicament vergonyoses facin de cuidadores d'avis (o netejadores de pisos, o cangurs de nens) o d'altres activitats que formen part de les tasques domèstiques / afectives que són indispensables però alhora vergonyosament no assumides per nosaltres, tant moderns.
- sobre la hipocresia / llegenda que transforma un avi en un personatge entranyable. si aquest personatge ha estat un adult tirànic, masclista, egocèntric i cruel (i en concret amb les dones de la seva família) què passa? per ser avi és converteix en persona santificada?
- sobre la dignitat dels malats, especialment quan són ancians.
- sobre l'angoixa que causa ser testimoni de la decadència física i psíquica d'un ésser estimat.
- sobre la culpabilitat que causa tenir pensaments hostils cap al teu propi yayo (cal afegir que barrejats amb d'altres de molta tendresa).
he tingut la sensació de ser el cuatrocaminos perquè he anat amunt i avall com una boja i suant i deixant-ho tot a mig fer. de ser el rompetechos perquè he dit i fet coses inoportunes i no he tingut gaire empatia ni gaire habilitat per a distreure el meu yayo. el filemón perquè m'he sentit manada i amb nul.la capacitat d'objecció i no diguem d'alternativa. i la pantera rosa perquè m'he passat llargues estones en estat aixafat, talment com ella quan li passava una porta pel damunt.
afortunadament, sóc a casa, em desofego per aquí, i poc a poc vaig recuperant les formes i els ànims. és una gran sort, poder petar per aquí.
(Corro a fer la bossa que sortirem de matinada i encara haig de dormir).
Les reflexions sobre la cura dels avis, i quí s'en fa càrrec, i quí tradicionalment se n'ha fet, tenen molta tela, són de café-tertúlia. Potser que l'organitzem aviat.
M'encanta l'imatge de la pantera rosa aixafada, gairebé tant com la del roger rabbit amb les orelles caigudes.
Saps? de tant en tant encara enyoro BCN Blogs i aquells comentaris que acabàvem amb uns sèrie d'emoticones que emfatitzàven els matissos emocionals del que dèiem. Avui per exemple, faria servir algun dels tristos, algun dels somrients, el que feia OK, i també uns quants cors.
espero que tot continui bé pel Clínic, avui dimarts. Molta xixa, tots els punts-resum que has recollit de les reflexions-sentiment...!
Ànims
gràcies pere i albert una altra abraçada i petó.
dersu, jo posaria el limit en 30...
pelaura, ja m'agradaria ser el mortadelo autèntic, no l'actor aquell ;)
si xurri, però no cal oblidar la imatge d'avia entranyable que en realitat atraca bancs etc...
tema bcn blogs, jo també ho enyoroooo!!! el cafè (te) tertúlia, seria un bon invent, posem els dijous al vespre?
home bellosoli, l'exemple del pinochet és molt radical... entre els grisos hi queden molts exemples més delicats i menys evidents...
heïsmerant i jlbauer, moltes gràcies, sí que he desconnectat, per sort calia agafar forces, que avui ha estat ben dur.
petonets a tots...
Quant a la societat, doncs jo també m´indigne molt amb les coses que tu dius. Nosaltres, tan moderns i tan metrosexuals, tan equipats amb cotxes cars i megarapids, tenim un mon on es barallen per terres,xiquets que lluiten amb pistoles, tot és un nom d´un tal déu, religions i banderes, potències mundials... aço no acabarà massa bé, no...
(pare ja perquè m´estic indignant de mala manera...)
ningú no se n'havia adonat? o potser no sabieu com dir-ho sense ferir la meva sensibilitat??
ai ai aiiiiii
En un altre ordre de coses: hanna, t'entenc tant que fins i tot m'espanta.
Però no havia vingut abans perquè no tenia temps. Ja saps: tenia el meu pare ingressat. Ara ja no cal que vagi de bòlid... com ja saps. Per això us puc llegir amb més calma.
<< Home