divendres, 8 de setembre de 2006

una cura d'humilitat -encara no assumida-

a tots els déus (plurals i multiculturals i globalitzats) poso per testimoni que es pot tenir la sensació de ser el cuatrocaminos i alhora el rompetechos i alhora el filemón i alhora la pantera rosa.
he passat una setmana (laboral) alternant tots aquests personatges, sense que el seu gènere sigui cap símptoma ni tingui cap interpretació ni tan sols s'hagi de tenir en compte.

degut a la meva particular situació laboral, que no passaré a relatar, perquè és poc interessant i perquè ja som a divendres i no hi vull pensar, ha resultat que, donades les circumstàncies familiars amb el yayo ingressat al clínic, he fet un canvi de torn.
això vol dir que aquesta setmana he passat els matins-migdies al clínic, fent d'acompanyant i reflexionant, amb permís del yayo, que és l'home menys permisiu (en molts aspectes i particularment en el de permetre reflexionar) que he vist a la meva vida.

les reflexions de la setmana, gentilesa del fet de cuidar del yayo al clínic han vessat:

he tingut la sensació de ser el cuatrocaminos perquè he anat amunt i avall com una boja i suant i deixant-ho tot a mig fer. de ser el rompetechos perquè he dit i fet coses inoportunes i no he tingut gaire empatia ni gaire habilitat per a distreure el meu yayo. el filemón perquè m'he sentit manada i amb nul.la capacitat d'objecció i no diguem d'alternativa. i la pantera rosa perquè m'he passat llargues estones en estat aixafat, talment com ella quan li passava una porta pel damunt.

afortunadament, sóc a casa, em desofego per aquí, i poc a poc vaig recuperant les formes i els ànims. és una gran sort, poder petar per aquí.


Comments:
Jo crec que sí... t'endevino estirada al sofà, engrunes del sopar encara a la vora, alguna espelmeta encesa (o potser crema una mica d'encens) i... peli o llibre?

(Corro a fer la bossa que sortirem de matinada i encara haig de dormir).
 
No t'ompliré el cap amb comentaris avui. Desconnecta, descansa.
Una abraçada.
 
Diuen que no ens podem fer grans, que no esn hauriem de fer grans. Diuen. Ara bé, exactament, a que es refereixen, a que no hauriem de tenir mai més de deu o dotze anys?
 
Tens raó en això de tenir un lloc per on petar. Descansa una miqueta. Petó.
 
hanna, per un dia prova a ser mortadelo i les seves disfresses!
Potser li trobes el gust.
Anims i endavant les hachas
 
No, no, si una persona no era adorable quan estava sencera, el sol fet d'envellir no la fa adorable, a no ser que en el procés canvíi. Cosa que pot passar, pero no ès automàtica.

Les reflexions sobre la cura dels avis, i quí s'en fa càrrec, i quí tradicionalment se n'ha fet, tenen molta tela, són de café-tertúlia. Potser que l'organitzem aviat.

M'encanta l'imatge de la pantera rosa aixafada, gairebé tant com la del roger rabbit amb les orelles caigudes.

Saps? de tant en tant encara enyoro BCN Blogs i aquells comentaris que acabàvem amb uns sèrie d'emoticones que emfatitzàven els matissos emocionals del que dèiem. Avui per exemple, faria servir algun dels tristos, algun dels somrients, el que feia OK, i també uns quants cors.
 
A mi el Pinochet em semblava un fill de puta, però ara que el veig com un iaio acabat em sembla... un fill de puta. Fer-se vell no ha de servir per a que es perdonin tots els pecats. Qui ha estat mala persona amb els demés és mala persona. Poc importa que ja tingui 90 anys.
 
Eo Hanna,
espero que tot continui bé pel Clínic, avui dimarts. Molta xixa, tots els punts-resum que has recollit de les reflexions-sentiment...!
Ànims
 
ânims Hanna.
Desitjo que aquests tres dies, hagis pogut descansar, relaxar-te i sobretot desconnectar.
Una abraçada del botones Sacarino.
 
violette, engrunes i llibre si :)
gràcies pere i albert una altra abraçada i petó.
dersu, jo posaria el limit en 30...
pelaura, ja m'agradaria ser el mortadelo autèntic, no l'actor aquell ;)
si xurri, però no cal oblidar la imatge d'avia entranyable que en realitat atraca bancs etc...
tema bcn blogs, jo també ho enyoroooo!!! el cafè (te) tertúlia, seria un bon invent, posem els dijous al vespre?
home bellosoli, l'exemple del pinochet és molt radical... entre els grisos hi queden molts exemples més delicats i menys evidents...
heïsmerant i jlbauer, moltes gràcies, sí que he desconnectat, per sort calia agafar forces, que avui ha estat ben dur.
petonets a tots...
 
A mi els iaios sempre em desperten molta molta pena. Em fan tanta pena... i sobretot, pensant que ells no han pogut gaudir ni de la meitat de coses que nosaltres...
Quant a la societat, doncs jo també m´indigne molt amb les coses que tu dius. Nosaltres, tan moderns i tan metrosexuals, tan equipats amb cotxes cars i megarapids, tenim un mon on es barallen per terres,xiquets que lluiten amb pistoles, tot és un nom d´un tal déu, religions i banderes, potències mundials... aço no acabarà massa bé, no...
(pare ja perquè m´estic indignant de mala manera...)
 
estimats tots, acabo de captar que no és cuatrocaminos sinó correcaminos!! quina senilitat!!!
ningú no se n'havia adonat? o potser no sabieu com dir-ho sense ferir la meva sensibilitat??
ai ai aiiiiii
 
A mi m'ha estranyat, el personatge, però he pensat que era una característica teva, com la de posar minúscules després de punt. Per què tot ha de ser sempre "com ens manen els altres"? I si la hannabisme li volia dir Quatrecamins, qui era el guapo que li portava la contrària per dir-li que es deia Correcamins?

En un altre ordre de coses: hanna, t'entenc tant que fins i tot m'espanta.

Però no havia vingut abans perquè no tenia temps. Ja saps: tenia el meu pare ingressat. Ara ja no cal que vagi de bòlid... com ja saps. Per això us puc llegir amb més calma.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?