dimecres, 26 d’abril del 2006
donant la mà
oi, estic grogui, grogueta. vull calma i tranquil.litat, i una mica de rutina. prou canvis, prou espants!tant moviment, tantes presses, carreteres tallades, esllavissades, creuaments de camins, escollir dreceres, enfilar muntanyes, baixades en picat, curves i més curves, i tot corrent i sense poder pensar.
vull una roca, grossa, estable, rodona, càlida. on seure, on reposar, on tancar els ulls i on endreçar els darrers moviments. guardar-ne algun i llençar-ne molts. i potser recrear-me en aquells que eren bonics i els vaig haver de fer massa ràpid. tornar-los a fer, lentament, gaudint dels records, amb el toc de retocs que embelleixen el que va ser una imperfecta realitat.
+
he estat dos dies al clínic amb la yaya, que va caure. els idus, de nou? pronòstic: fisura de cadera. una nit en observació.
la pobre està molt poc centrada del cap i l'experiència ha estat ben bé tragicòmica. taaaaaant que parlava i ara només ho fa quan li preguntes, i amb preferència pels monosílabs. ens hem donat la mà moltes estones, i ella mig dormia i jo mig feia un dels tants treballs de grup pendents.
sembla mentida la pau i la felicitat que sents en tenir les mans agafades, la corrent de sentiments que es connecten, sense haver de dir res.
allà al clínic, a la zona horrorosa. amb aquells terres, aquelles parets, aquelles portes destartalades, aquells ascensors tètrics.
compartint habitació (cel.la?) amb la madre dolores que també havia caigut i s'havia trencat el fèmur. l'acompanyant, sor lucía, es va presentar i tenia xerrera. em va fer una por i un respecte considerables. tota de blanc, amb vel, rosari, celles fosques abundoses i salvatges, pigues negres i grosses, bigotis punxeguts i canosos. poc femenina, vaja. llegia "buscando la paz del alma", no vaig arribar a veure'n l'autor. vaig estar al punt de demanar-li, en una d'aquelles esperes al passadís mentre canviaven els llits a les pacients.
entre les coses inconexes que deia la madre dolores destacarien per repetició "señoras y señores", "niñas" i "venecia". em vaig imaginar que hauria estat professora. i me la vaig imaginar en viatge de fi de curs amb les "niñas". potser ho estava revisquent.
jo aspirava a saber què tenien tots els pacients de l'escala 10, 4ª planta, traumatologia. veia peus enguixats, sentia crits de dolor. suposo que podia haver entrat a les habitacions, saludar, fer una mica de conversa i companyia, i preguntar amb tacte. a tothom li agrada parlar d'un mateix, oi? i més quan te n'ha passat alguna. però no. entre la vergonya, el respecte i tal, em vaig quedar sense saber.
només un senyor, que passejava passadís amunt, passadís avall, pijama blau fosc tot despitragat, em va explicar el seu cas. picava avellanes amb el martell i es va picar el polze. se li va infectar, se li va omplir de pus, i li havien hagut de tallar un tros. per la quantitat de dit polze que li quedava (o eren les benes i esparadraps?) em va semblar que havia estat poca cosa, que per poca no deixava d'esgarrifar-me, imaginar membres amputats i d'altres coses que no vull ni pensar, muntanya de despulles, tot llençat (on?).
+
ahir tarda ja ens van donar l'alta, i vam tornar a casa en ambulància. la meva àvia anava despistada, hi havia moments que deia que volia anar a casa i d'altres que no. un cop al seu llit li va fer un relat al meu avi, que semblava que haguessim estat totes dues a un spa deluxe. tot magnífic, l'havien tractat tant i tant bé. i jo, a més, soc una superheroïna que li vaig fer companyia i havia estat tant i tant contenta. el meu avi em va recompensar amb 20 €, que jo no volia, però va insistir moltíssim. vaig invertir-los en tornar a casa en taxi, estava absolutament baldada.
*
a vostè li fa mal res?
a mi? no, no! a mi no em fa mal res! jo estic perfectament, he vingut d'acompanyant. no acabava d'estar fina, però he vist, he comparat i m'he adonat de que jo no tinc res. i ja marxava...
molt bé, doncs si es troba bé, pot marxar. però no oblidi alimentar bé l'autoestima, que després venen les recaigudes.
no pateixi, ho faré.
diumenge, 23 d’abril del 2006
sol, solet, vine'm a veure!
aquests dies he estat escoltant amb gran connexió espiritual els gemecs i lamentacions dels sigur rós i el seu ( ). i he vist que venen en concert a un d'aquests festivalots que tant poc m'atreuen. 14 juliol al summercase, amb 20 grupets més. una sobredosi de concerts a la que no aspiro a sobmetre'm.
jo d'un en un i amb la concentració i l'entrega corresponents a cadascun.
els avis de new order hauran rebut una oferta irrebutjable, perquè tornen, toquen l'endemà. quina vergonya. quina indignitat. quina pena. no tinc compassió pels artistes que s'autodenigren i es carreguen la seva bona imatge a canvi de quatre duros. a no ser en casos extrems, i no crec que sigui el cas. els diners, compensen?? l'any passat va ser una gràcia que vinguéssin, però l'espectacle va ser prou decadent en conjunt com per a que no calgués repetir-lo. adéu mites.
+
anit em vaig ficar a la casa dels horrors. discoteca bikini, a petar. absolutament impossible moure's, ballar, veure, connectar. res. una massa amorfa de gent dempeus agraïda per tenir 5cm quadrats d'espai. a canvi de 15€ l'entrada, 10€ el cubata, i una música cutrota.
tot i la immillorable companyia, la meva fada madrina estimada i la c., el lloc no hi havia per on agafar-lo.
hi ha un massoquisme col.lectiu o què li passa a la gent? és aquesta la manera de sociabilitzar? potser jo estava sensible. que ho estava, però l'espectacle em va semblar d'una sordidesa absoluta. no hi penso tornar, a l'infern aquest de les ànimes desaparellades.
+
que sortir de nit sigui cada vegada menys apetible és llei de vida. la balança cada vegada compensa menys, la ressaca de l'endemà, el dormir poc i/o malament, el desaprofitar un dia del valuós cap de setmana, etc. etc. etc. i res no compensa la pudor fastigosa a tabac que fa avui la meva roba.
però les ànimes desaparellades no deuen poder estar-se soles a casa un dissabte nit. la cerca d'una altra ànima amb qui compartir la solitut deu ser massa forta. ho suposo. o ho sé, que fa anys potser feia el mateix. ara, si surto es per esbargir-me, i per esvalotar-me una mica, per veure gent que m'aprecio i per passar una bona estona. no busco, ni trobaré. es tracta d'una sobredosi de decepcions, oi doctor?
*
osti, rellegeixo tot això i em veig sinistrament negativa. bé, és que fa un dia núvol i jo també ho estic, pero tot passa. i tinc moltes, moltes ganes de que torni a sortir el sol.
música: l'himne de les ànimes desaparellades. james: lose control. es balla mirant el terra i dient que no amb el cap (làaaanguidament). estil patentat per la meva germana, la mitjana.
Powered by Castpost
divendres, 21 d’abril del 2006
ballem, mentre puguem
passen coses. aquests idus del mes de març amb retard, que comenta la xurri, que facin el favor de parar.
fatalismes, coincidències o mala sort. ahir vaig assabentar-me gairebé alhora de dues morts accidentals.
un client, un bon client, el nom del qual he escrit, escoltat, pronunciat i ha format part de la meva feina durant els darrers tres mesos, ha estat una de les víctimes del vaixell que va bolcar al cap de creus. un senyor encantador, amb aquell català afrancesat de la catalunya nord. i em consta que bona persona. i un navegant experimentat. ningú no s'explica el què ha passat. jo no me'n se avenir.
i un veí dels meus pares, amb qui el meu pare tenia una bona relació personal i laboral ha mort en un absurd accident. un altre bon home, incansable treballador, actiu, vital, apassionat per la vida i la seva feina.
no som res. que deia la meva àvia quan deia coses amb sentit.
tots hem de marxar, d'una manera o altra. eventualment tots hem de morir (aquesta frase és del david). però dol que dues persones actives i apassionades es trobin amb la mort de cara i no la puguin esquivar.
*
porto dies llegint en kundera, (rellegint la insuportable etc..., gentilesa de l'egotista), i em permeto copiar el següent:
"és millor cridar i accelerar així la pròpia mort? o callar i aconseguir així una mort més lenta?"
"és millor cridar i accelerar així la pròpia mort? o callar i aconseguir així una mort més lenta?"
oi que ha d'arribar, sigui com sigui? doncs que sigui com diu l'albert "és millor enfrontar-se al tauró que hi ha a l'aigua que viure d'amagat,..."
no sé que se'n treu de fugir del tauró. viure amb por, amb ànsia, amb angoixes, amb els pensaments dedicats al patir? el tauró arribarà, ilús qui es pensa que el pot enganyar.
+
banzai.
ballem i gaudim, que som vius, i que mai sabrem fins quan. i reverència amb honors a tots aquells que són capaços d'apurar intensament les vivències i de no tenir por. i recordo ara en fritz, inevitablement. ell que sabia que s'arriscava però que vivia per la seva passió. el plaer era massa fort, massa temptador.
no és una sort, poder ser víctima d'aquesta mena de passions?
la meva passió és la curiositat pel demà, i alhora la intensitat de l'avui. no tinc aficions perilloses, ni amistats, ni tendències ídem. però sóc feliç sabent que disfruto de tantíssimes coses, presents i per venir. i sobretot, que no tinc por. dubtes, naturalment que sí. com tothom. però por, mai. que vinguin els taurons, i que quan arribi el dia, que pugui dir que ha valgut la pena apurar la vida.
seguint amb el tresor de fotos antigues, no me'n se estar. això era una festa infantil, jo sóc al mig, i se'm permeti la immodèstia, fent un papelón a lo edie sedgwick. se'm permeti, que estic en hores baixes. sí, sóc la de la camisa per fora.
la meva passió és la curiositat pel demà, i alhora la intensitat de l'avui. no tinc aficions perilloses, ni amistats, ni tendències ídem. però sóc feliç sabent que disfruto de tantíssimes coses, presents i per venir. i sobretot, que no tinc por. dubtes, naturalment que sí. com tothom. però por, mai. que vinguin els taurons, i que quan arribi el dia, que pugui dir que ha valgut la pena apurar la vida.
seguint amb el tresor de fotos antigues, no me'n se estar. això era una festa infantil, jo sóc al mig, i se'm permeti la immodèstia, fent un papelón a lo edie sedgwick. se'm permeti, que estic en hores baixes. sí, sóc la de la camisa per fora.
sento publicar fotos de menors sense la seva autorització. ara som tots adults. si algú es reconeix i té alguna cosa a dir, m'ho faci saber.
posaria alguna cosa lacrimògena, però la gent apassionada no es lamenta pel que no ha pogut ser.
dimecres, 19 d’abril del 2006
els 9 manaments
bé, el drama no és la meva especialitat i no m'hi sento. el drama és al fons de l'abisme i de tant en tant m'hi acosto de puntentes, sigui per curiositat, sigui per egocentrisme, sigui per plorar les ferides. però m'escanyo amb tanta opressió i no m'hi puc quedar gaire estona. la queixa potser ja m'escau millor, però em cansa aviat, que pesadeta...!
la curiositat i les ganes de gaudir sí que suren pel damunt de tota la resta, i amb elles dues vaig endavant, d'una manera o altra.
la curiositat i les ganes de gaudir sí que suren pel damunt de tota la resta, i amb elles dues vaig endavant, d'una manera o altra.
*
rumio sobre la contradicció bloguera, la necessitat que tinc d'entrar aquí a desfogar-me i alhora de l'exhibicionisme impúdic que això representa. i la certa vergonya, ai, de rellegir-me. i els arrepentiments, tant inútils i tant absurds.
+
tinc fets -mentalment- els propis manaments del blog, i com que m'hi he mantingut sempre fidel, aprofito l'avinentesa per a estampar-los aquí:
.
1. escriure directament i intuitivament, una única versió, i retocar-la el mínim possible.
2. intentar pensar poc sobre què escriure, i no fer mai esborranys.
3. intentar parlar del que m'omple el cap / em treu la son. sentiments, sensacions. records. il.lusions.
4. marge de 24h per a fer retocs, bàsicament ortogràfics.
5. no esborrar mai el que ha estat penjat (excepció feta el dia que vaig parlar d'una altra persona i m'ho va demanar).
6. no amagar debilitats, defectes, errors, pors.
7. no parlar de sexe ni de política.
8. no donar gaire informació sobre una mateixa, família i amics. aquest darrer punt l'he transgredit una mica, amb el temps es relaxa la tendència inicial al màxim anonimat.
9. sempre una imatge. costi el que costi, que de vegades costa hores.
*
i canviant de tema, penjo, amb la impudícia que em caracteritza darrerament, una fotografia de mi mateixa de petita. a casa hem trobat un tresor en forma de fotos antigues, i estic emocionadíssima. i no me'n se avenir de veure quin glamour em gastava jo davant la càmera abans de tenir consciència de tants defectes i pors i inseguretats.
+
i la música que m'acompanya avui: uncertain smile, the the.
dissabte, 15 d’abril del 2006
setmana santa
purificació.quatre dies fora de casa, entre ametllers, oliveres, camps, esglèsies, muntanyes, rius. caminant per una natura salvatge, capriciosa, que orgullosament ha permès que se la mig domestiqui. que descansa amb les urpes amagades, i ens fa el favor de deixar-nos gaudir de la seva extraòrdinaria bellesa.
pocs retrobaments al poble, és dur acceptar que la gent ha evolucionat, canviat, trobes a faltar totes les yayes que ja no hi són. molta gent jove que desconec, molts joves convertits en adults. tantíssimes absències com turistes campant per allà. això si, les panadetes continuen sent delicioses, absolutament celestials. cabell d'àngel dolç, intens, daurat, addictiu.
*
penitència.
la duia al cor, i he passat uns patiments una mica mariamagdalenencs. sense voler lamentar-me, ho faig. la processó anava per dins i per fora. decebuda i desconcertada. certes coses m'han caigut al damunt com un xàfec inesperat, com una pedrada en ple mes d'agost. dolguda perquè no entenc una situació que s'ha desenvolupant com en una estranya dimensió maligna.
no entenc com algú ha pogut prendre una decisió donant coses per suposat, coses que no sap, i coses que considero errades. hi ha hagut interpretacions lliures i una mica delirants sobre una llavor que la pobra ni tan sols havia tret una trista arrel. algú ha decidit que té dubtes sobre una cosa que encara no existia.
no he pogut explicar res, ni tan sols he pogut fer entendre que no exigeixo res. que no demano res. que només vull gaudir del viatge, com als anuncis de cotxes. i que no hi havia presses. que el final no el sap mai ningú. que sense arrencada no hi ha viatge. que sense combustible no hi ha camí. i que el camí es fa amb il.lusió. però es veu que posar il.lusió en un camí per fer espanta. doncs jo desconec altres maneres d'iniciar una caminada.
es veu que davant del dubte, el millor és no parlar ni preguntar, el millor es dir que adéu.
*
lamentacions.
jo que tant disfruto de les melodies tràgiques i els sons obscurs, ara em sento atrapada dins una teranyina delirant, i no m'agrada. com a espectadora, si. com a protagonista, no, gràcies.
ni protagonista sóc, haig de rebaixar l'ego. sóc únicament un personatge secundari a qui no se li ha donat guió. el protagonista ha fet el seu monòleg allà damunt del cavall, i ha marxat, tot digne, escampant el seu núvol de dubtes, deixant-me entre la polseguera, mirant, sorpresa, sense saber si plorar o riure.
què s'esperava de mi? renegar o pregar? fugir o lluitar? davant dels dubtes, i sobretot, davant del rebuig, només sé fer una cosa. ficar-me dins la cova, amb tant orgull i dignitat com em restin (pocs) i amb moltes ganes d'haver pogut dir que sóc molt més del que aparento. crec.
*
ungüents.
suaus, càlids, subtils. passen pel damunt de les ferides amb la més absoluta delicadesa. acompanyen, sense preguntar. responen, sense fer mal. hi són, i l'agraïment no té paraules.
*
vanitat.
hi ha una façana, i hi ha un cor. i entre la façana i el cor hi ha fils invisibles que fan actuar millor o pitjor. els fils es mouen millor amb la pràctica, i s'emboliquen amb les novetats.
al principi l'espectacle és lamentable. cal una pràctica que no es té, i cal una confiança que s'espera que arribi d'un moment a l'altre. però l'únic espectador, impacient, s'aixeca i marxa. ja ha vist prou. no espera res millor.
la marioneta no pot escollir i és ficada dins el bagul, acompanyada de tot el que podia ser i no ha estat.
*
ressurrecció.
davant el dolor, un petit dol. tant llarg com calgui, però sense exagerar. queden masses coses bones, i queden masses ganes de gaudir-les.
irgendwie fängt irgendwann irgendwo die Zukunft an: el futur comença en algun moment, en algun lloc, d'alguna manera (nena).
dilluns, 10 d’abril del 2006
galetes
tenia un doloret al cor. o era a l'orgull? acostumo a confondre tots dos òrgans. l'orgull el tinc hipertrofiat i em provoca malentesos. que per altra banda, agraeixo. el tinc per una immillorable brúixola.la meva fada de capçalera, que intueix, sap i endevina, ho va captar, i es va presentar a casa meva, talment com una maripoppins, amb una bossa plena de tots els ingredients necessaris per a fer galetes. incloent un corró i uns pots plens de llaminadures de colorins.
fer galetes, una terapia que desconeixia i a la que a partir d'ara m'adhereixo incondicionalment. la fada no entra per la ss, per tant, no se n'ha d'abusar, cosa difícil però que s'intentarà. una bona estona de feina, intensa però agradable, amb conversa, caliu i comprensió. els efectes calmants i revitalitzants van ser immediats.
i com que el resultat te'l menges, sembla una mena de catàrsi iniciàtica amb un regust ben dolç.
si la nostra vida la poguéssim dissenyar segons els nostres desitjos, tot seria massa fàcil (no?). calen obstacles, portes tancades, rebuigs, negacions, decepcions. sí que calen. tot i que no siguin fàcils d'acceptar ni de valorar. ara que, quan la teva vida fa anys que sembla una carrera d'obstacles d'aquelles massoques amb fang i precipicis i aiguaneu, comences a dubtar-ho. ai. ja se m'ha escapat l'autolamentació. ara la tanco, amb pany i candau, que no se li pot obrir ni una escletxa que ja surt pitant.
a part de queixes sense gaire fonament, també hi ha bones notícies, com que el rafa, finalment i confirmadament, té pito, cosa que ja esperavem tots, però que avui s'ha reconfirmat. el rafa serà el meu primer nebot, neixerà a madrid a l'estiu, i tot el procès va perfectament. el nom no li he escollit jo, ni és en honor al raphael, tot i que n'haurà de sentir algun acudit al respecte (al menys per part meva).
i en ordre caòtic sense que s'hagi d'interpretar de cap manera, acabo explicant que divendres vaig assistir al meu primer concert de jazz, cosa que sens dubte sorprendria i molt a qualsevol que em conegui mínimament. i més encara si dic que en vaig sortir ben satisfeta, positivament sorpresa i admirada. és clar que no era un concert qualsevol, era al palau de la música i era el joshua redman, que és un reconegut músic del que fins ara no n'havia sentit parlar.
hi va haver moments durs i difícils, incomprensibles per a mi, orgàsmics per al meu veí del davant, que seguia activament amb el cap qualsevol disarmonia que sonés. que per a ell sonaria armònica, dic jo. però també hi va haver moments extremadament sensuals, intensos, emocionants. especialment per part dels dos saxofonistes tant sexis, tant suaus, prudents, elegants. no tant per part del trompeta entrompat trempat, que feia un ús poc sensible del seu instrument -opino modestament-. encantador el bateria, amb els seus somriures i els seus moviments d'espatlla estil stevie wonder. i molt graciòs l'avi del xilofon, que semblava que passava per allà, però que sabia el que es feia. cal afegir que l'entorn era preciós i la companyia perfecta per resumir que se m'ha iniciat una curiositat no petita per aquest món tant desconegut del jazz.
així doncs, un cap de setmana agredolç, com la mateixa vida eixa.
primer intent caspòs
ei, que ja sé penjar música!
de moment aquest hit de la nube (1999) en un anglès de saragossa i sense manies. un cop tingui més traça ja aniré fent o no...
la feina em reclama per ara.
Powered by Castpost
de moment aquest hit de la nube (1999) en un anglès de saragossa i sense manies. un cop tingui més traça ja aniré fent o no...
la feina em reclama per ara.
Powered by Castpost
dijous, 6 d’abril del 2006
retorn al poble
la inminència de la setmana santa. gens de gana, estòmac regirat. nervis. les mans gelades. il.lusió. impaciència.sempre marxava tant aviat com podia cap al poble, amb els yayos. tres hores interminables de cotxe, ells barallant-se, la yaya fent plans pels dinars i els sopars, el yayo posant cassettes retros: la final de basilea del barça, odes al barça amb la guillermina motta, el josé guardiola, que jo no podia suportar.
volia estar-m'hi el màxim de dies, arribar abans de la marabunta que tot ho esguerrava. estava enamorada d'aquella gent d'allà, forta, valenta, autèntica. amb aquell parlar tant encisador i aquell caràcter tant seu. et miraven intensament i et deien pels sobrenoms "de qui eres" (com ho encertaven? les celles, els ulls, la boca. senyals d'uns ancestres que no vaig conèixer i que em van deixar aquesta emprempta inconfusible).
aquella olor a fusta cremada, aquella llum, aquella calma intensa. els carrers empedrats. l'estanc que semblava d'abans de la guerra. el forn amb aquells cocs amb oli que es desfeien a la boca. la carnisseria tallant costelles de xai i penjant borrifaldes pels forasters.
totes les cases eren obertes. únicament havies d'entrar i pujar. escales en penombra, olor a guix humit. a dalt, a la cuina, les ties. la germana del yayo, la cosina del pare, els cosins segons, germanastres de la yaya i d'altres parenteles enrevessades. feien cocs, panadetes, la mona, amb moltes plomes i ous durs decorats. treballaven i xerraven amb la mateixa intensitat. tot ho volien saber, tot ho recordaven.
dijous sant i invassió dels de la ciutat. no els suportava. amb aquells cotxes, amb aquells aires, amb aquelles robes, amb aquell accent xava, amb aquella prepotència de ja som aquí. jo no era de ciutat, era del poble.
tot s'omplia de gent, els del super es fregaven les mans, els yayos fent safareig asseguts al banc de pedra de la plaça. les yayes amb espardenyes i mocador negre al cap que anaven desorientades amb tanta gentada. els joves contents, per fí arribava la marxa.
processons, tambors, verges, espelmes, trompetes, morats tornassolats. pels carrers enfilats. mans gelades de nou. la nit. retrobades, xerrades interminables. martinis. cigarretes. els roxy music que sempre donaven la benvinguda la primera nit. les escales de la discoteca. la barra que va aguantar tantíssimes converses, confessions, alegries i penes. el loren. l'amic perfecte. l'home més pacient del món. sempre escoltava amb un somriure. tu anaves i venies, i ell, allà a la barra, sempre esperant, sempre somrient.
excursions al camp, ermites, terra, pols, plantes seques, sol. vent. paisatges preciosos. camps llaurats, interminables. flors, groselles, ametllers florits. olives negres, secalls, vi que cremava la gola. grills, farigola. els immaculate fools.
la propera setmana hi torno. moltes ties, moltes yayes, ja no hi són, el poble ha canviat moltíssim. però jo sento el mateix.
dimarts, 4 d’abril del 2006
stofat xpress
estic en plena acumulació de feina, coses complicades i de difícil resolució que m'han bloquejat de tal manera que no puc fer altra cosa que desofegar-me per aquí. no m'imagino confessant aquesta debilitat en una entrevista laboral: treballa vostè bé sota pressió? i tant, tinc un blog on descarrego les pressions. li recomano, provi-ho i ja em dirà.
a més dijous tinc un examen (7 temes llarguíssims d'història contemporània. molt interessant, però ara no era el moment) i una presentació de la segona fase d'un treball. un treball en grup que m'està treient una mala llet que ni sabia que tenia. horror treballar en grup per obligació amb una gent majoritàriament vaga, escaquejadora i poc centrada. fan veure que són curts o ho són de veritat? una incògnita que dubto en poder resoldre.
porto ja tres dies que no puc parar amb el ball de sant vito. com que la pressió m'ha bloquejat la inventiva, i com que haig de dinar a casa aquests dies per aprofitar el temps i estudiar, penjo la meva aportació xpress al món de la cuina per a gent pressionada. la recepta original és de la mítica senyora simone ortega. un estofat tradicional en versió màgia-cuina fàcil. la idea ha estat en part inspirada gràcies a la interminable paella ianqui del pere.
només calen tres passes:
1-2-3:
li he afegit alguna cosa, i sempre el cuino a ull:
una safata de carn per a estofar, ceba (es), all(s) sencer(s), pastanaga(es), qualsevol altra verdura que et reclami des de la nevera, en aquest cas, un pebrot verd i un tomàquet.
tot (menys l'all) pelat i tallat a una mida gruixuda.
una fulla de llorer, pebre negre i vermell, sal, mig got d'oli d'oliva i un quart de got de vinagre.
es col.loca tot en una cassola, es barreja una mica, es tapa, i es posa a foc suau durant 1:30 h. (temps a ull també, poden ser 2h, es sap que està fet quan l'oli i el suc es comencen a separar).
es pot anar vigilant i remenant, però no cal.
i voilà.
està permès fer el crit de guerra del mago tamariz en destapar-lo: (..................!!!!!!!)
un estofat fantàstic, que està especialment agraït si l'acompanyem de patates fregides a daus, o arròs blanc, o cuscús...
