dijous, 6 d’abril de 2006

retorn al poble

la inminència de la setmana santa. gens de gana, estòmac regirat. nervis. les mans gelades. il.lusió. impaciència.
sempre marxava tant aviat com podia cap al poble, amb els yayos. tres hores interminables de cotxe, ells barallant-se, la yaya fent plans pels dinars i els sopars, el yayo posant cassettes retros: la final de basilea del barça, odes al barça amb la guillermina motta, el josé guardiola, que jo no podia suportar.
volia estar-m'hi el màxim de dies, arribar abans de la marabunta que tot ho esguerrava. estava enamorada d'aquella gent d'allà, forta, valenta, autèntica. amb aquell parlar tant encisador i aquell caràcter tant seu. et miraven intensament i et deien pels sobrenoms "de qui eres" (com ho encertaven? les celles, els ulls, la boca. senyals d'uns ancestres que no vaig conèixer i que em van deixar aquesta emprempta inconfusible).
aquella olor a fusta cremada, aquella llum, aquella calma intensa. els carrers empedrats. l'estanc que semblava d'abans de la guerra. el forn amb aquells cocs amb oli que es desfeien a la boca. la carnisseria tallant costelles de xai i penjant borrifaldes pels forasters.
totes les cases eren obertes. únicament havies d'entrar i pujar. escales en penombra, olor a guix humit. a dalt, a la cuina, les ties. la germana del yayo, la cosina del pare, els cosins segons, germanastres de la yaya i d'altres parenteles enrevessades. feien cocs, panadetes, la mona, amb moltes plomes i ous durs decorats. treballaven i xerraven amb la mateixa intensitat. tot ho volien saber, tot ho recordaven.
dijous sant i invassió dels de la ciutat. no els suportava. amb aquells cotxes, amb aquells aires, amb aquelles robes, amb aquell accent xava, amb aquella prepotència de ja som aquí. jo no era de ciutat, era del poble.
tot s'omplia de gent, els del super es fregaven les mans, els yayos fent safareig asseguts al banc de pedra de la plaça. les yayes amb espardenyes i mocador negre al cap que anaven desorientades amb tanta gentada. els joves contents, per fí arribava la marxa.
processons, tambors, verges, espelmes, trompetes, morats tornassolats. pels carrers enfilats. mans gelades de nou. la nit. retrobades, xerrades interminables. martinis. cigarretes. els roxy music que sempre donaven la benvinguda la primera nit. les escales de la discoteca. la barra que va aguantar tantíssimes converses, confessions, alegries i penes. el loren. l'amic perfecte. l'home més pacient del món. sempre escoltava amb un somriure. tu anaves i venies, i ell, allà a la barra, sempre esperant, sempre somrient.
excursions al camp, ermites, terra, pols, plantes seques, sol. vent. paisatges preciosos. camps llaurats, interminables. flors, groselles, ametllers florits. olives negres, secalls, vi que cremava la gola. grills, farigola. els immaculate fools.
la propera setmana hi torno. moltes ties, moltes yayes, ja no hi són, el poble ha canviat moltíssim. però jo sento el mateix.

Comments:
Un post totalment Proustià. Segur que tots els teus seguidors hem tornat a algun sentiment antic.
 
Vagin bé les vacances. Ja explicaràs el què.
 
gran descripció del poble, em fa pensar moltíssim en el de ma mare i les sensacions que tinc en anar-hi. Que vagi be el retorn!!!
 
Quina descripció més acollidora... jo vull anaaaar!!!!!!!!
 
gràcies a tots, de vegades el retorn a llocs tant mitificats pot decebre, però ni que sigui per l'entorn, que segueix sent preciós, val la pena tornar-hi.
xurri, les teves paraules son ordres.. quan vulguis!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?