dilluns, 10 d’abril de 2006

galetes

tenia un doloret al cor. o era a l'orgull? acostumo a confondre tots dos òrgans. l'orgull el tinc hipertrofiat i em provoca malentesos. que per altra banda, agraeixo. el tinc per una immillorable brúixola.
la meva fada de capçalera, que intueix, sap i endevina, ho va captar, i es va presentar a casa meva, talment com una maripoppins, amb una bossa plena de tots els ingredients necessaris per a fer galetes. incloent un corró i uns pots plens de llaminadures de colorins.
fer galetes, una terapia que desconeixia i a la que a partir d'ara m'adhereixo incondicionalment. la fada no entra per la ss, per tant, no se n'ha d'abusar, cosa difícil però que s'intentarà. una bona estona de feina, intensa però agradable, amb conversa, caliu i comprensió. els efectes calmants i revitalitzants van ser immediats.
i com que el resultat te'l menges, sembla una mena de catàrsi iniciàtica amb un regust ben dolç.

si la nostra vida la poguéssim dissenyar segons els nostres desitjos, tot seria massa fàcil (no?). calen obstacles, portes tancades, rebuigs, negacions, decepcions. sí que calen. tot i que no siguin fàcils d'acceptar ni de valorar. ara que, quan la teva vida fa anys que sembla una carrera d'obstacles d'aquelles massoques amb fang i precipicis i aiguaneu, comences a dubtar-ho. ai. ja se m'ha escapat l'autolamentació. ara la tanco, amb pany i candau, que no se li pot obrir ni una escletxa que ja surt pitant.

a part de queixes sense gaire fonament, també hi ha bones notícies, com que el rafa, finalment i confirmadament, té pito, cosa que ja esperavem tots, però que avui s'ha reconfirmat. el rafa serà el meu primer nebot, neixerà a madrid a l'estiu, i tot el procès va perfectament. el nom no li he escollit jo, ni és en honor al raphael, tot i que n'haurà de sentir algun acudit al respecte (al menys per part meva).

i en ordre caòtic sense que s'hagi d'interpretar de cap manera, acabo explicant que divendres vaig assistir al meu primer concert de jazz, cosa que sens dubte sorprendria i molt a qualsevol que em conegui mínimament. i més encara si dic que en vaig sortir ben satisfeta, positivament sorpresa i admirada. és clar que no era un concert qualsevol, era al palau de la música i era el joshua redman, que és un reconegut músic del que fins ara no n'havia sentit parlar.
hi va haver moments durs i difícils, incomprensibles per a mi, orgàsmics per al meu veí del davant, que seguia activament amb el cap qualsevol disarmonia que sonés. que per a ell sonaria armònica, dic jo. però també hi va haver moments extremadament sensuals, intensos, emocionants. especialment per part dels dos saxofonistes tant sexis, tant suaus, prudents, elegants. no tant per part del trompeta entrompat trempat, que feia un ús poc sensible del seu instrument -opino modestament-. encantador el bateria, amb els seus somriures i els seus moviments d'espatlla estil stevie wonder. i molt graciòs l'avi del xilofon, que semblava que passava per allà, però que sabia el que es feia. cal afegir que l'entorn era preciós i la companyia perfecta per resumir que se m'ha iniciat una curiositat no petita per aquest món tant desconegut del jazz.

així doncs, un cap de setmana agredolç, com la mateixa vida eixa.

Comments:
Hanna¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

per favor¡¡¡¡¡¡¡

no es un xilofon¡¡¡ és VIBRAFON¡¡¡

al teu company de jazz li podria donar un cobriment¡¡

en tot cas benvinguda al món del Jazz.
 
Espectaculares, dan ganas de comérselas YA. Molt bé lo de penjar mùsica, quina enveja, jo encara no ho sè fer...
 
De yin i de yang, de cal i d'arena, de farina i de sucre, de sís i de nós és que es fan totes les coses d'aquest mon mundial nostre que tenim més o menys.
L'altre dia sortien per aquí les muntanyes russes. I ara penso que els deu segons de pesigolles a la panxa es fan a base d'acumular energía potencial una bona estona... ai, costa molt d'esforç disfrutar de les coses emocionants, i dura ben poquet, però amb l'inèrcia d'una baixada agafes empenta per la pujada següent, i no deixa de ser la mateixa atracció.. qué bé que m'explico, oi pequeño saltamontes??

En resum: Fer galetes és genial. I si a més són bones, doblement genial.
 
ei chamb, allò era un xilofon en tamany piano, no em liis.. ;)
empiezo a entender, aún me quedan algunas, hay que saborear los placeres... lo de la música me ha costado un poco (truco: tiene que ser en mp3)
xurri, amunt i avall, com un columpio d'aquells que no sé com es deien (un s'asseia a cada punta i es deixava pujar o baixar..)
les galetes: s'ha de repetir
 
doncs sí que és una afició bona aquesta que el resultat te'l pots menjar! Potser sí que és cert que les dificultats ens formen com a persones, però relament cal formar-se? no estaria malament q les coses sortisin de tant en tant com es planegen.

El jazz no em mola... i el teu nebot? ja sabrà qui és en Raphael com per pillar les teves bromes?
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?