divendres, 21 d’abril de 2006

ballem, mentre puguem

passen coses.
aquests idus del mes de març amb retard, que comenta la xurri, que facin el favor de parar.
fatalismes, coincidències o mala sort. ahir vaig assabentar-me gairebé alhora de dues morts accidentals.
un client, un bon client, el nom del qual he escrit, escoltat, pronunciat i ha format part de la meva feina durant els darrers tres mesos, ha estat una de les víctimes del vaixell que va bolcar al cap de creus. un senyor encantador, amb aquell català afrancesat de la catalunya nord. i em consta que bona persona. i un navegant experimentat. ningú no s'explica el què ha passat. jo no me'n se avenir.

i un veí dels meus pares, amb qui el meu pare tenia una bona relació personal i laboral ha mort en un absurd accident. un altre bon home, incansable treballador, actiu, vital, apassionat per la vida i la seva feina.

no som res. que deia la meva àvia quan deia coses amb sentit.
tots hem de marxar, d'una manera o altra. eventualment tots hem de morir (aquesta frase és del david). però dol que dues persones actives i apassionades es trobin amb la mort de cara i no la puguin esquivar.
*
porto dies llegint en kundera, (rellegint la insuportable etc..., gentilesa de l'egotista), i em permeto copiar el següent:
"és millor cridar i accelerar així la pròpia mort? o callar i aconseguir així una mort més lenta?"

oi que ha d'arribar, sigui com sigui? doncs que sigui com diu l'albert "és millor enfrontar-se al tauró que hi ha a l'aigua que viure d'amagat,..."
no sé que se'n treu de fugir del tauró. viure amb por, amb ànsia, amb angoixes, amb els pensaments dedicats al patir? el tauró arribarà, ilús qui es pensa que el pot enganyar.
+
banzai.
ballem i gaudim, que som vius, i que mai sabrem fins quan. i reverència amb honors a tots aquells que són capaços d'apurar intensament les vivències i de no tenir por. i recordo ara en fritz, inevitablement. ell que sabia que s'arriscava però que vivia per la seva passió. el plaer era massa fort, massa temptador.
no és una sort, poder ser víctima d'aquesta mena de passions?

la meva passió és la curiositat pel demà, i alhora la intensitat de l'avui. no tinc aficions perilloses, ni amistats, ni tendències ídem. però sóc feliç sabent que disfruto de tantíssimes coses, presents i per venir. i sobretot, que no tinc por. dubtes, naturalment que sí. com tothom. però por, mai. que vinguin els taurons, i que quan arribi el dia, que pugui dir que ha valgut la pena apurar la vida.

seguint amb el tresor de fotos antigues, no me'n se estar. això era una festa infantil, jo sóc al mig, i se'm permeti la immodèstia, fent un papelón a lo edie sedgwick. se'm permeti, que estic en hores baixes. sí, sóc la de la camisa per fora.
sento publicar fotos de menors sense la seva autorització. ara som tots adults. si algú es reconeix i té alguna cosa a dir, m'ho faci saber.
posaria alguna cosa lacrimògena, però la gent apassionada no es lamenta pel que no ha pogut ser.

Comments:
Ondia! ho sento per aquestes dues males notícies que has rebut recentment!

Estic d'acord en que s'ha de viure cada instant i no deixar res per demà perquè mai es sap si l'arribarem a veure. Però be, tampoc està de més una mica de prudència. Es pot nedar entre els taurons, però millor evitar de posar-s'hi davant!

ànims!
 
He mirat bé i no em reconec en cap cara, o sigui que tanquil·la. I aquesta del mig que dius tu fa cara de ser la més trapella :)
Doncs això, vivim intensament, però no cal que sigui bojament.
 
Muá!
 
Em tranquilitzes. Ara sé que a ningú afectarà la meva, espero que llunyana, llunyaníssima, mort; car soc de tracte esquerp, gens actiu, i les passions m'espaordeixen, de totes totes.

En fi, ja ho diuen, els millors sempre moren els primers (i potser per això són els millors).
 
gràcies pels comentaris, benvingut aladern!
el que pretenia dir és que vida és curta, va massa ràpida, i cal viure-la tant intensament com puguem. evidentment controlant els perills, no dic pas d'arriscar-nos inconscientment.
la vida passa tant si volem jugar com si no... i fa molta llàstima no aprofitar totes les coses bones que podem arribar a viure per pors... enfí, ja sé que no és fàcil, però jo almenys ho intento (i que consti que em vaig posar una mica farolera, sí que tinc por, de tant en tant...)
 
però si ja no son menors els de la foto, ja no es trenca cap norma, no?

Mira si en soc de talòs, que a chamb només de li acut aquest comentari després d`un post com el teu.

Una abraçada, Hanna.
 
Carpe diem, que deia aquell.
La meva avia, que era força castissa, de tant en tant sospirava sonorament i deia "ahhhaaay" (sona "ajaaai"), i deia "qué láhstima". També deia aquelles coses de "bueno estaba, y se murió", o aquella altre de "a todos nos llevará el señor".
Que sovint penso que el punt siniestrillu aquest amb el que vàrem pujar els de la meva quinta venia una mica sembrat d'aquell aire tètric de la postguerra.

El cas es que l'única certesa que tenim el dia que neixem és qeu morirem. Atès que aixó és clarament inevitable, crec que és sensat intentar dues coses: que trigui quant més millor, i que mentre tan gaudim tot el que puguem i/o patim el mínim.

Ja, ja ho se, estic descobrint la sopa d'all.

En fins.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?