Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

ja estic semi adaptada a la nova realitat. fins i tot els rellotges de casa han estat endarrerits, cosa força excepcional, les altres vegades he trigat dies, setmanes, mesos (una vegada vaig esperar al nou canvi d'hora, va ser força ridícul).
l'encontre de dimarts va anar be, suposo. tot correcte i amb molts somriures. però no vaig estar prou còmoda. a darrera hora havia trucat la l. i li vaig proposar de venir. i ara penso que no va ser bona idea. la l. es va presentar com una mena de superwoman feliç. treballadora, separada, mare d'una nena petita i fent veure que tot és fàcil i possible. ojalà ho fos, però jo sé les coses que m'explica i com es queixa i les barbaritats que arriba a dir. així que no em va agradar la representació que va fer d'una vida que no és la seva ni de lluny. i no entenc perquè no va voler ser sincera i reconéixer que criar una criatura sola és dur, difícil i esgotador.
segurament estic ofesa perquè la kazuyo resulta aparenta sembla ser molt independent i freda. i en aquests moments tot penja d'un fil i ahir va ser un dia de dramons a casa la mare del david. es van barallar tots amb tots i al final del dia semblava que havien fet les paus, amb la incògnita de saber si la kazuyo complirà avui la seva amenaça: vol tornar al japó. quan abans millor.
és aquest l'immens poder que el masclisme volia enderrocar? em sospito que sí. una dona lliure independent i valenta pot fer el que vulgui i no necessitar ni voler una parella per a res. i decidir quedar-se embarassada, o no. i escollir un donant per a aconseguir els seus fins.
m'agradaria que la kazuyo comptés amb el david per a formar una família. això és el que ell desitja i el que creia que ella desitjava també. ara no hi ha res clar, res segur, tot és possible, i el david està fet pols. de pensar que potser serà pare d'una criatura que viurà a l'altre cantó del món i que potser creixerà sense ell.
posarem un ciri en forma de quadre del genial dürer, color verd esperança.