divendres, 30 de març del 2007

incomprensibilitats

després d'una setmana especialment zombi gentilesa dels plastesquecanvienlhora (a sant de què?), afronto (noti's el llenguatge actiu que utilitzo des de que m'he incorporat a una multinacional) el cap de setmana amb moltes expectatives. en un parell d'hores seré camí d'una idílica (o casi) caseta a la muntanya i allà penso desconnectar de tot i més. que només em despertin els ocells i que només m'adormin els estels (i/o els petons-etc del meu v.) aisiiii!!!
la setmana ha estat intensa, no només perquè ja sóc al nivell avançat de coneixement i pràctica de les meves noves i ja no tant flamants tasques laborals, sino perquè a més les relacions humanes que s'han representat al microcosmos del despatx han estat d'una densitat superior al que una hauria desitjat.
puntualitzo que la meva adaptació a qualsevol grup social ha estat sempre i sospito que seguirà estant, per sempre més, traumàtica. no tinc facilitat per entendre ni captar els comportaments grupals, totes les estranyes simfonies que s'entonen quan cadascú toca la seva propia melodia, i la facilitat que sembla que té tot altri per conéixer per on tirar, no pas jo, és clar que sempre entro fora de to o toco tota sola en un racó.
en canvi sí que tinc facilitat per entendre les persones d'una en una. ja tinc classificats a tots i totes els meus nous companys/es. no hi ha paritat però casi (una dona menys). ja s'han creat aquelles afinitats invisibles i aquelles incompatibilitats palpables.
+
com ja sospitava, cada dia queda més confirmat que m'estic convertint en una senyora maniàtica i paranoica.
les meves manies van de la higiene a l'alimentació, passant per la salut que n'és la mare superiora.
per ara dino a la feina -tot desitjant que les obres a casa dels meus pares finalitzin d'una vegada, cosa que em permetrà anar-hi a dinar cada dia, quinesganes-.
dinar a la feina comporta una llarga dedicació místico-religiosa per part meva com és pensar, planificar i anar a comprar -casicadadia- ingredients sans i frescos i variats, per finalment cuinar-los.
la meva grandiosa curiositat pel tema gastronòmic i pel que cuinen i mengen els altres (frequentment escandalitzada) conclou que a la nova feina:
n'hi ha un (càrreg baix) que diu que fa dieta. cada dia menja arròs blanc amb pollastre/vedella/llom a trocets. de postre fruita. li he suggerit que hi ha més varietat dins l'enorme galàxia dietes, però no sembla tenir-ho en compte.
n'hi ha una (càrreg alt) que diu que no té temps per a cuinar. cada dia menja pre-cuinats. vaig comentar en general que no s'ha d'abusar dels precuinats i va estar-hi molt d'acord.
n'hi ha una altra (carreg mig) que diu que vol aprimar-se i es queixa de que no hi ha manera. cada dia menja l'equivalent a quatre racions normals d'un plat. porta unes carmanyoles gegants, composades bàsicament d'hidrats de carboni amb sofregits variats. a mitja tarda berena. no li he comentat res, espero que algun dia ho capti tota sola.
n'hi ha dos (mascles de carregs mig) que mengen el que els cuina la seva dona. amb una d'elles m'hi identifico força en varietat, estil i presentació. amb l'altra no gens.
aquesta profusió de dinars escalfats dins d'un únic microones provoquen un núvol olorífol (ja hi és aquesta al nou diec?) que s'escampa, benignament, per tota l'oficina.
hi ha la meva cap i la meva putput que mai dinen a la feina. manifesten fàstics i manies variats en relació a cuinar, menjar i especialment en olorar guisats d'altri. -cal aclarir que jo venero l'olor a menjar i que s'escampi encara més. em dona pau i seguetat espiritual i caliu i enyor de la llunyana llar, etc-
en resum, que per estrictes instruccions de la meva cap i la meva putput, l'oficina ha de ser ruixada després de dinar, i cada vegada que elles ho considerin convenient- amb un ambientador sintètic horrorós que em té garratibada.
m'he vist empesa a fer-li saber a la cap i a la putput que la costum de cobrir una olor amb una altra olor és del tot ineficient, i que a més, en una oficina on -malhauradament- no es poden obrir les finestres, la concentració de tòxics que pot produir l'abús de l'ambientador, és pernicial per a la salut de tots.
tot això ho narro ara molt asèpticament, però es va produir en un ambient tens i violent per no dir falton per ambdues parts.
no cadrà dir que no vaig rebre el suport de cap company/a. aquells alegres i xerraries compis que deixen verda la meva cap i la meva putput cada migdia es van quedar del tot muts i/o van posicionar-se manifestament del seu bàndol.
què dur i què injust. ja torno a ser la friki oficial.

dissabte, 24 de març del 2007

el món laboral i jo (poc compatibles)

porto ja tres setmanes-i-pico a la nova feina, suficients per anar-me mentalitzant de que la meva vida torna a basar-se en matinar per anar a treballar i en tornar a casa baldada dotze hores després (onze i mitja si no m'entretinc en el camí de tornada).
una vida com la de la gran majoria, una vida d'alienada que ven la seva força de treball a canvi d'un salari i que sense poder dir que se sent explotada, pot dir que en tot cas la seva vida personal es veu ben annulada. entre setmana.
(aquí vindria una reflexió sobre la fàbula el rei va desputllat relacionant-la amb el món laboral. el concepte feina com a engany, aprofitant les ambicions dels més il.lusos, la tonteria dels anglicismes per anomenar les posicions (ecs d'argot laboral) i l'esforç que implica en relació al que resta (qualitat de vida, temps propi, realització personal. etc). una auca del senyor esteve versió 2007. pendent de desenvolupar).
+
voldria haver anat a concerts. entre setmana, impossible. el meu estat mental i físic és lamentable. matinar em mata i l'únic que puc fer a partir de les set de la tarda és posar-me còmoda (I love sabatilles) i intentar fer tot el que em queda pendent per poder anar vestida i menjada decentment l'endemà.
a partir de les nou em retrobo amb l'v. que també arriba baldat de la seva batalla particular, i fins l'hora d'anar a dormir ens dediquem al mutu consol i al relax que donen el sofà i el comandament a distància. cal fer un esforç per a que el nostre amor no es contamini d'elements aliens realment irrellevants però temporalment preocupants (els dits problemes laborals).
l'objectiu és adaptar-me al medi i aconseguir aprofitar les tres o quatre hores dels vespres entre-setmana per a fer coses més interessants, o més enriquidores, o menys alienants. adaptar-me a dormir poc. em penso que és tasca impossible.
*
per altra banda, i seguint amb el to queixòs ja iniciat, la part social del món laboral és una dificultat afegida per a una ànima delicada com la meva, que viu i deixa viure, i no entèn com pululen pel món tants putputs que fan el contrari (ni viuen ni deixen viure, per si cal aclarir).
a l'empresa on he anat a caure, hi ha un parell d'elements distorsionadors que aconsegueixen alterar la pretesa pau que voldria (íem) la resta.
com a tants altres llocs en els que he treballat, m'he trobat amb una gran majoria de bonagent, que no emprenya ni ganes, i una petita minoria que aconsegueix que la seva particular amargor contamini la resta. gelos o inseguretats o manies o ambicions o curtedat de gambals. o jeta pura i dura. sigui el que sigui, només cal una petita mostra d'aquest tipus d'elements per a que la feina tingui la seva dificultat afegida.
la meva tendència conciliadora lluita fortament amb la meva tendència rebotadora, i la segona ha triomfat ja un parell de vegades. suspir.
me'n faig creus de les ridiculeses en les que es pot arribar a caure. me'n faig creus de que sorgeixin conflictes propis de pre-escolar entre adults pretesament professionals. me'n faig creus d'haver de dir coses que es donen per suposades i me'n faig creus, sobretot, de contemplar en viu en directe i en situ les ridícules trabanquetes que es posen els uns als altres per petites lluites de poder. patètiques.
però em toca estar alerta i desperta i en peu de guerra. ens estem posicionant. sóc la nova i la meva tasca és assumir una feina que algú altre deixa -aparentment voluntàriament però ningú no ho diria- perquè n'assumirà una de nova (visca el vocabulari empresarial). aquesta algú altre és un dels putputs negatius (què-mala-sueeerrrrtteeeee!!!) així que la tasca d'aprendre de la seva mà és duríssima.
per altra banda, haig de guanyar-me un respecte i evitar que em caigui un paket que circula tot brut i enganxifós per l'oficina: el de les tasques que no vol fer ningú. bé, que hauria de fer l'altre putput negatiu però que aprofita la nova situació per a provar sort (amb mi, ésclar).
tinc una cap que en teoria es preocupa i en realitat es desentèn (cas típic, que no descarta que sigui una estratègia dins el meu actual periode de prova) així que la tasca és meva. posicionar-se, terrible concepte. va totalment en contra de la meva ideologia. però si s'ha de fer, es farà. exigències del guió. m'arremango i a currar.
^
i ara em despedeixo i em relaxo i me n'oblido de tot, que és dissabte i el cap de setmana passa volant (snif).

divendres, 9 de març del 2007

flors-i-cols

de tant que te vull, que te trec un ull
(dita del meu poble)

mars marsot ja fa dies que és aquí i amb ell les darreres novetats de la meva darrerament novetosa vida.
aquella entrevista laboral que tanta por em feia em va fer suar i es va fer eterna, però va acabar amb el cap i la cap felicitant-me i donant-me la benvinguda a la seva empresa. força alucinant tenint en compte els meus antecedents.
ja m'he reposat de l'emoció però encara me'n faig creus. de vegades les peces del joc encaixen amb una facilitat que sorprèn, especialment a mi, perdedora nata en jocs complicats amb regles fosques i traidores.
ja fa una setmana que he començat i des de llavors que la totalitat de les meves neurones es troben enfocades a entendre el que m'expliquen i a esforçar-me en aprendre a fer-ho tota sola i correctament tant aviat com em deixin.
el primer dia em pensava que em parlaven en xinès, el segon en alemany, el tercer en francès i actualment ja estem al nivell de portuguès. entenc la majoria de les coses però encara no puc respondre.
la nova feina implica la fi d'una fase de la meva vida que ha durat dos anys i que ha consistit en treballar de jornada intensiva els matins i anar a la uni a les tardes/vespres.
ara treballo fins les sis de la tarda, i podria anar a alguna classe, arribant una mica tard. si en algun moment abans del mes de maig m'organitzo. i em motivo. cosa que dubto força ja que honestament, anar a classe es troba a la cua de les meves actuals prioritats. estic decebuda amb les matèries i encara més amb els encarregats de divulgar-les. el contingut de les matèries d'aquest any sembla una extensió mediocre del contingut de les matèries de l'any passat i jo a això ho anomeno presa de pèl. la sociologia m'ha caigut als peus.
+
la inestabilitat laboral i sentimental han estat la norma a la meva vida durant els darrers quatre anys. sense voler entrar dins una exageració dramàtica, diré que no han estat uns anys fàcils. que fallin amdues coses a la teva vida et fa activar les funcions resistència + paciència + esperança. al principi. al final només quedava la funció resistència. l'esperança defallia. es pot sobreviure en condicions adverses, tots som més forts del que creiem, etc. he après coses, de mi i de les circumstàncies i he trobat plaers inesperats. però ara que (per ara) això ha canviat, me n'adono de totes les emocions i riqueses que em perdia. sobretot sentimentalment. he passat del desert a l'oasi, i s'ha obert una gran finestra cap a unes emocions i una felicitat que havia oblidat.
*
diuen que en els mals moments és quan veus qui són els teus veritables amics. no sé si és gaire convenient dir això, ni tampoc sé si ho és exigir als teus amics que donin més del que poden donar. no tothom és capaç d'estar a certes alçades, de vegades vertiginoses.
el que sí que sé és que quan t'enamores poses a prova la teva xarxa d'amistats. i més en el meu cas, en que he passat d'estar sempre disponible per a l'oci a no estar-ho gens. el meu oci és ara l'v. en exclusiva i tot el temps lliure que podem el passem junts.
sé que he desaparescut del mapa, sé que no hi sóc des de fa temps per a molta gent i sé que el succedani dels emails és insuficient per a regar unes amistats que si no són prou fortes es poden marcir. de fet n'hi ha una que s'ha auto-anniquilat, i amb amb uns retrets (injustíssims) que m'han dolgut molt. no seria tanta amistat, si no és capaç d'entendre que quan estas enamorada, no hi ets. qualsevol que ho hagi viscut ho sap.
afortunadament, la resta de les meves amistats són a prova de bomba.
crec.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?