divendres, 9 de març del 2007

flors-i-cols

de tant que te vull, que te trec un ull
(dita del meu poble)

mars marsot ja fa dies que és aquí i amb ell les darreres novetats de la meva darrerament novetosa vida.
aquella entrevista laboral que tanta por em feia em va fer suar i es va fer eterna, però va acabar amb el cap i la cap felicitant-me i donant-me la benvinguda a la seva empresa. força alucinant tenint en compte els meus antecedents.
ja m'he reposat de l'emoció però encara me'n faig creus. de vegades les peces del joc encaixen amb una facilitat que sorprèn, especialment a mi, perdedora nata en jocs complicats amb regles fosques i traidores.
ja fa una setmana que he començat i des de llavors que la totalitat de les meves neurones es troben enfocades a entendre el que m'expliquen i a esforçar-me en aprendre a fer-ho tota sola i correctament tant aviat com em deixin.
el primer dia em pensava que em parlaven en xinès, el segon en alemany, el tercer en francès i actualment ja estem al nivell de portuguès. entenc la majoria de les coses però encara no puc respondre.
la nova feina implica la fi d'una fase de la meva vida que ha durat dos anys i que ha consistit en treballar de jornada intensiva els matins i anar a la uni a les tardes/vespres.
ara treballo fins les sis de la tarda, i podria anar a alguna classe, arribant una mica tard. si en algun moment abans del mes de maig m'organitzo. i em motivo. cosa que dubto força ja que honestament, anar a classe es troba a la cua de les meves actuals prioritats. estic decebuda amb les matèries i encara més amb els encarregats de divulgar-les. el contingut de les matèries d'aquest any sembla una extensió mediocre del contingut de les matèries de l'any passat i jo a això ho anomeno presa de pèl. la sociologia m'ha caigut als peus.
+
la inestabilitat laboral i sentimental han estat la norma a la meva vida durant els darrers quatre anys. sense voler entrar dins una exageració dramàtica, diré que no han estat uns anys fàcils. que fallin amdues coses a la teva vida et fa activar les funcions resistència + paciència + esperança. al principi. al final només quedava la funció resistència. l'esperança defallia. es pot sobreviure en condicions adverses, tots som més forts del que creiem, etc. he après coses, de mi i de les circumstàncies i he trobat plaers inesperats. però ara que (per ara) això ha canviat, me n'adono de totes les emocions i riqueses que em perdia. sobretot sentimentalment. he passat del desert a l'oasi, i s'ha obert una gran finestra cap a unes emocions i una felicitat que havia oblidat.
*
diuen que en els mals moments és quan veus qui són els teus veritables amics. no sé si és gaire convenient dir això, ni tampoc sé si ho és exigir als teus amics que donin més del que poden donar. no tothom és capaç d'estar a certes alçades, de vegades vertiginoses.
el que sí que sé és que quan t'enamores poses a prova la teva xarxa d'amistats. i més en el meu cas, en que he passat d'estar sempre disponible per a l'oci a no estar-ho gens. el meu oci és ara l'v. en exclusiva i tot el temps lliure que podem el passem junts.
sé que he desaparescut del mapa, sé que no hi sóc des de fa temps per a molta gent i sé que el succedani dels emails és insuficient per a regar unes amistats que si no són prou fortes es poden marcir. de fet n'hi ha una que s'ha auto-anniquilat, i amb amb uns retrets (injustíssims) que m'han dolgut molt. no seria tanta amistat, si no és capaç d'entendre que quan estas enamorada, no hi ets. qualsevol que ho hagi viscut ho sap.
afortunadament, la resta de les meves amistats són a prova de bomba.
crec.

Comments:
oh, l'amor... aneu al metge abans no sigui massa tard.

:-P
 
l amor seria una malaltia gravissima si no fos que es cura amb el temps.

(John O`Groats)
 
Felicitats per la feina! Veig que estàs en una bona època personal, ho celebro. No facis cas de les amistats exigents. Un amic de debò ha d'entendre la teva actual situació, però tu tampoc et pengis... no sigui que després te'n penedeixis.

Jo sóc la reina de la inestabilitat tant emocional com laboral... Dilluns em deixava tirada l'eventual i dimarts em trucaven de Madrid. Me'n vaig uns mesos cap allà a fer un espectacle molt xulo. M'encantarà que em tornis a visitar si vas a veure el nebot.
 
m'alegra que hagis trobat l'estabilitat emocional/laboral. No és fàcil. El bloc, però, se n'ha ressentit. Això si, no pateixis, només en freqüència i no pas en qualitat/interès. O, almenys, a mi si que em segueix suscitant el mateix interès.

El temps és traïdor. Tant que sobra i es fa llarg quan no s'està be, tan curt i escàs quan hi ha tantes coses a fer! Les amistats a prova de bomba ho superen tot, però també cal regar-les i mimar-les. I a l'amistat que dius que has perdut o pots perdre... procura que no sigui així! Les amistats valen la pena!

Segueix, però, gaudint al màxim del teu xicot!
 
L'autor ha eliminat aquest comentari.
 
Anava a començar fent broma del que diuen al teu poble, però el darrer paràgraf del post (ara no trobo l'adjectiu "encertat" per descriure'l) me'n fa estar. Com a mínim, al post, hi ha una bonica dosi de bones notícies. Enhorabona per aquesta part. Sobre la darrera em perdria en consideracions estúpides, o sigui que ho deixo per un altre i per un altre canal. Per certy, aquesta setmana anem a passar uns dies a Roma. Faré fotos, sense flaix. Petó.
 
Es fotut currar i estudiar... Al final les hores lliures surten de les hores de classe..!
 
A casa meva diuen: "de tant que que et vull, t'avonyego"
 
Me'n alegro molt de la feina bonica
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?