dimecres, 11 de juny del 2008

el dia de la pasta

el que et passa quan t'estàs tants dies ofupada -ofuscada + ocupada- és que tornes i no saps ni per on començar.
potser pels fets intrascendents del dia d'avui:
en anar a fer el primer que faig cada dia en obrir els ulls, és a dir, agafar les ulleres de la tauleta de nit, m'he quedat amb la patilla (barilla?) dreta a la mà. com que són ulleres de les dites muntades a l'aire, això ha provocat la immediata caiguda del corresponent vidre dret, sense més repercusions negatives, car ha caigut damunt el coixí.
així doncs, avui dimecres 11 de juny, serà el dia que passarà a la posteritat com el dia en que tots els compis de la feina m'han dit: t'has canviat d'ulleres?, seguit de: són molt xules (sense entonació).
per tal de veure-m'hi he hagut de recuperar l'horror d'ulleres de pasta que feia servir fa 5 anys quan no tenia l'enteniment ni el nivell estètic actual, vist el vist. una mena de donut estirat pels cantons m'envolta cada ull. m'espanto cada vegada que em reconec al mirall, i encara trigo.
el pitjor ha estat no tenir la oportunitat ni la voluntat d'explicar als desconeguts que m'han hagut de mirar -poca cosa més es pot fer al metro que mirar tot allò que crida l'atenció-, que em declaro anti-ulleres de pasta i que ja ho sé que em queden fatalíssimament. i que no són les prentensions d'anar a la moda (?) les que me les han fet posar, sinó la pura supervivència.
el dia ha transcorregut laboralment delicat i complicat i he hagut de passar moltes més hores del que és habitual donant i demanant explicacions en directe i en persona. sento que he patit una considerable -i desitjo que reversible- pèrdua de credibilitat.
he dut les ulleres trencades a reparar i m'han promès que intentaràn tenir-les demà, davant la meva -ara sí- dramàtica explicació de que no podria suportar anar ni un dia més pel món amb les ulleres de pasta-marró-donut-estirat.
demà m'hauria de posar les lentilles, cosa que implicaria passar el dia parpellejant i badallant davant l'ordinador per tal de proporcionar les còrnies de la humitat que reclamen quan treballo i duc lentilles. a mi les ulleres em fan sentir més treballadora (a compte de l'altri) i les lentilles més alliberada (també de l'altri que em paga) i no acostumo a alterar l'ordre de les meves costums adquirides. no m'agrada la sensació de sentir-me de farra quan sóc a la oficina i encara és pitjor a l'inrevés.
sigui dit que anar de farra ja és una cosa del meu passat cada vegada més llunyà, i que ara simplement em poso les lentilles els caps de setmana, però a la realitat sempre li costa adaptar-se als canvis i més encara a les idees adquirides.
+
en plan ja més transcendental, s'ha iniciat el compte enrere per a donar la benvinguda a l'anton, germanet petit d'en rafa. són moltes les ganes i serà molt complicat poder arribar a temps de presenciar la cara que posarà en rafa en veure el petit nadó anton, espectacle crec que iningualable.
i després, el futur i bonic desenvolupament de la pròpia identitat de l'anton. que potser serà del signe dels bessons i això encara tindria més transcendència (a casa els considerem rarets). és clar que a mi com a tieta cranc em faria patir un nebodet cranc, pobrissó, sotmès a tantes sensibilitats i daltabaixos. sigui el que hagi de ser, i potser que la tieta es deixi de tants prejudicis poca-soltes.
*
conclouré intranscendentalment que la gula de les darreres setmanes s'ha transformat en dos (o tres) kilos que ara transporto allà on vaig. i que per iniciativa pròpia i no de l'entorn ni de les revistes femenines, he decidit donar el pas cap a la dieta saludable: és a dir, abundància de gaspatxo i d'escalibada i de síndria (cap sacrifici per aquesta banda), i limitació a la salsa pesto, l'ensaladilla russa i la truita de patates (que són les tres coses que més a gust em menjaria ara mateix, de tot i en dosis generoses). però hi ha el repte de posar-me en bikini en públic (algun dia dels propers mesos haurà de ser) i davant tal repte, tota motivació és poca.
+
foto: en rafa sospitant que la seva vida és a punt de canviar.

Comments:
Ànims! (amb les ulleres i amb el biquini)
 
Per què no profites alguna oferta i et fas un segon parell d'ulleres???

Jo també estic amb la operació biquini, que en le més cas s'anomena, com tenir el millor aspecte possible dins un vestit de núvia. Intento anar el màxim possible al gimnàs, però la veritat és que fa molta mandra,

Molts petonets per l'Antón i pel Rafa, i deixa't de signes zodiacals que intenten predeterminar al nen. El nen serà com ell vulgui ser.

Perdona la llargada del comment, però ara feia dies que no penjaves cap post.
 
Tieta Hanna! Quants dies...
Totalment d'acord amb la suggerència de la Casta: unes ulleres decents de recanvi. Pensa que igualment les necessites per si agafes el cotxe un dia. (Es veu que és obligatori.)
Operació biquini: passant de tot! aquests quilos tenen nom de plats, vivències i sentiments. A lluïr-los, caxum dena...
 
No m'agraden els biquinis. Trobo molt més adient al cos femení un bonic banyador sencer, unes calces diminutes, o res de res, segons gustos, però el biquini... és com allò del sí però no, o del no però sí. En el meu cas, però, poc importa, doncs en llevar-me les ulleres, també a l'aire, de filferro de titani, res de pasta, el món, habitants inclosos, desapareix del meu voltant.
 
gràcies albert, en necessito!!! les ulleres no les tindràn fins dimarts.. OOOO!
si casta, finalment he hagut d'escollir unes altres que m'entraven en garantia, son blaves i força lletges, però eren tant barates que les tindré de reserva... anims en la teva operació vestit de nuvia! el gimnàs a suissa deu ser tota una experiència (imagino tot polit i que ningu ni tant sols sua...)
la llargada del comentari és totalment lliure, faltaria més! jo encantadíssima..!
doncs mira heïsmerant, potser les ulleres seràn la motivació per a treure'm el carnet de conduir!
el problema dels kilos aquests es que estan en llocs deslluits :)
petonets
dersuuu, doncs a mi si que m'agraden els bikinis, però ja em va arriban l'edat d'anar en banyandor :) jo tampoc guipo res a la platja si em trec les ulleres. haig de ficar-me a nedar amb les de sol graduades, em dona un toc chic molt lograt (je)..
 
tu sobri es guapíísimo. Aquí en la ofi tenemos competición de sobrinos..jajaja si nos vieras enseñando fotos...
la operación bikini...arrrffff no soy capaz no puedorr!!!! Dios mío...suerte que aquí me parece que no llegaré a usarlo!!! juas
Suerte con las gafis...
 
a veure si te les reparen ràpid les ulleres (a mi tampoc m'agraden les de pasta...)

El teu nevot és clavat al meu!!!
 
yo me cambié de gafas y he dejado las lentillas nuevas aparcadas un rato. no sé ni donde están las anteriores, creo que rotas. es una sensación extraña, es casi una sensación de desnudez, enfrentarte al día con gafas antiguas... suelen ser todas horribles.
el vendedor, un actor que creía que le estaba haciendo un casting me dijo que un día u otro ya caería en el mundo pasta... desde entonces se que no voy a caer, aunque sea el último en la tierra a usar gafas metálicas....
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?