dimecres, 30 de gener de 2008

cantarella a 30 de gener

ssssii-nnnnoo-provant-ssiiii-grinyol agut.
això se'm rovella de mala manera. stop. canvi de tema que aquest el tinc prohibit.
el cap de setmana hem estat amb l'v. a madrid, a casa la meva germana que ja comença a tenir la panxa ben rodoneta (és un altre nen! no puc dir el nom encara).
en rafa, que encara no sap que serà germà gran, està preciós i simpatiquíssim. és el rei de l'escombra i del pal de fregar i dels monòlegs en rafalià. quan vol també sap fer uns petons ben generosos i uns somriures que t'enamoren (aiiiii que m'engego...)
+
a madrid només que li veig gràcies. ésclar que no he visitat barris marginals etc.. però entre aquell metro aclaparador que arriba a tot arreu i a tot arreu n'hi ha un (perquè no podem tenir-ne un així senyors governants miops de catalunya?), uns carrers en general nets i un servei de neteja actiu i visible, afegint l'afició comuna per la bona vida i la bona teca, i sense oblidar aquella manera de ser directa i alhora simpàtica. doncs que mira, que em sento una mica acomplexada amb els meus traumes barcelonins. aquí som de bona vida només quan toca, que no és cada dia. d'una manera de ser més aviat ferèstega i distant. i al damunt tenim una xarxa de metro ridícula i patètica. i un servei de neteja ineficient, invisible i caríssim. enfí. que ens guanyen per golejada en un munt de coses. i quan sento certs prototipus bcnins crítics amb madrid només pel concepte que en ténen -centralisme, franco, pp-, em vénen fàstigs. quina cantarella tant cansina (madrilisme).
i sí, ells han tingut injeccions de diners i d'inversions i de tot això. sí. i nosaltres hem tingut fòrums fracassats i obres mal projectades i despeses fosques en fires teutones. que aquí hi ha molta feina mal feta pels d'aquí, però sempre és més fàcil plorar i culpar els altres, els dolents aquells que ens prenen les fires.
estronco tema, que ja em veig ànims encesos i balances fiscals pendents i etc. resumiré en que madrid m'agrada molt per com és de diferent a la meva ciutat. i que sóc anti-anti-madridista.
*
seguint amb el to crític envers bcna, haig de dir que ja he adquirit els dos primers números de la revista time out. vet aquí els meus raonaments pels que no m'ha fet el pes:
perquè és indispensable en una londres (paris, etc) que no te les acabaries de tanta varietat i quantitat i qualitat, però ben pretenciosa a la nostra petitona bcna amb la seva limitadeta oferta cultural i lúdica i gastronòmica (i tal).
l'estil dels articulistes. quina decepció. un to general pseudo irònic (tirant a pedant) fatalment mancat de sentit de l'humor i d'esgarrapada crítica. els cal una injecció urgent de redactors del què fem, que al damunt és gratuït (dr. maligno, faci's de pregar i de millor pagar!).
la crítica dels restaurants. oh! es considera crítica nombrar els títols o ingredients dels plats que has menjat sense cap altre afegit, fer alabances al pà sense concretar si és integral o refinat o gros o petit, dir que les postres són boníssimes i deixar-me sense més detall?
la primera crítica de restaurant em va traumatitzar de tal forma que ja no he gosat ni llegir la segona (però he vist la seva segona mínima extensió, i no promet res de bo).
de cosa bona que m'ha agradat molt hi ha el llistat per mesos (!!!) dels concerts previstos, tema indispensable i que fins ara mancava a les guies d'oci generalment dedicades a les activitats més immediates.
que si no m'agrada que no la compri? sclar. però una recomanació de bona fe: facin-la mensual, això la milloraria notablement, i estalviaria esforços que a la llarga poden arribar a ser penosos.
?¿
crida als crítics de casa nostra (excepte el maligno): a veure quan teniu el valor d'actuar com a tals! i als pseudogastronòmics: no pretendreu fer-nos creure l'enganyifa que a casa nostra tots els restaurants són bons, oi?.
^
una mica m'he desofegat. però encara porto al damunt una càrrega monumental de males puces, aconseguida a base de trajectes tmblamentables, companyes plasta-laborals, acumulació de son, esgotament general, i manca de temps per al propi no fer res. tot plegat, el que ve a ser una vida normal avui en dia.
¨
imatge: en rafa en plena performança fluxus tot intentant escombrar el parc infantil de la seva vida.

Comments: Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?