dijous, 13 de setembre del 2007

setembre, ja.

ja res no es el que era.
el fet d'haver d'atravessar la ciutat dos cops al dia (1 hora d'anada, més de tornada) torna a capficar-me excessivament.
el bus en hora punta. ple a petar, el ramat dempeus, desprenent humors (i/o olors) agres.
dones desquiciades per aconseguir els al.leatoris seients que es van alliberant molt de tant en tant. potser tenen juanetes o lumbàlgies o d'altres molèsties que jo no tinc, així que en principi la meva cerca de seient és més aviat passiva, amb dies furiosos, resultat de les frenades, brusquedats, cops, trepitjades, empentes i en general irrespectuositat general cap a l'altri.
matins a tmb: transport de malhumorades bèsties.
afortunadament, la bentornada L4 em salva mig camí. incorpora novetats i millores, tals com els vagons continus (gran idea que permet seure i aprofitar per llegir) i un nou temps rècord de poblenou a passeig de gràcia: 12 minuts. només li caldria seguir amunt fins zona universitària, ruta del tot necessària tenint en compte la manca de metro per la diagonal des del passeig de gràcia fins maria cristina. així van els busos per aquell tram en hora punta. a petar que fan pena.
*
sobre la feina: de tot i més. el fet humà complica molt el que seria només acomplir amb unes obligacions profesionals. hi ha el que es diu competència, que evita que t'adormis i et provoca millor rendiment, o certes pujades d'adrenalina. i hi ha el que es diu confusió de papers. de tant en tant els dolents són bons i els bons són dolents. tot plegat em cansa/disgusta terriblement/moderadament alhora que em maravella/horroritza la contemplació del rebuscament de les persones. glòries i misèries (més de les segones).
resumint, que segueixo amb les innates tendències misàntropes. no trobo afinitats ni a qui admirar ni amb qui riure.
+
evidència: la meva vida bloguera es pot resumir com abans de l'v. i després de l'v. tot i que també caldria afegir l'abans de la nova feina i el després, etc.
abans em sobrava el temps i em podia permetre passar hores davant l'ordinador. ara vaig tot el dia de cul i el temps lliure l'hi dedico al meu solet. que ja hem fet un any. i contents.
i trobo a faltar el temps pel blog, que tant em satisfeia. segueixo pretenent una millor dedicació, però em temo que la realitat acabarà demostrant que un blog ben mantingut és incompatible amb una feina a jornada complerta + una parella amb la que gaudeixes de cada minut + certes aficions com la natació, la jardineria i la lectura. o jo no puc fer tants mal.labarismes.
^
fins aquí, per avui. en v. i jo seguim mantenint vivendes independents, cosa que comporta una extra organització amb abundants trasllats amunt i avall. com ara mateixíssim.
.
imatge: lleida, de ponent.

Comments:
Sí, quina meravella de tornada de L4!

Escriu quan puguis. Hi ha tantes coses xules a fer a la vida... ·l blog també n'és una, però s'entén q no hi ha temps per tot.
 
Almenys s'ho podrien currar i fer arribar el tramvia fins a Passeig de Gràcia i no només fins a Macià.

El temps perdut en anar i tornar a la feina és massa abundant i no gens compensat. Una altra tara en el nostre sistema laboral que, espero, algun dia es solventi (més que espero, desitjo...)

Em passa el mateix amb el blog: costa trobar temps. Els temes i les paraules venen al cap quan s'està lluny de l'ordinador. Quan per fi es te una estona per escriure aleshores s'està massa cansat i fa mandra...

De vegades també sento nostàlgia dels mes principis blogaires i el que m'interessava el blog... però també penso: "masoquista! no recordes com et senties en aquella època?"
 
ai, l'amor!

Costa trobar temps, i a més si ets tan activa com semla i no pares quieta! Però tranquil·la, de tan en tan ens expliques què tal i mentre disfrutes de la companyia d'en V.

Que vagi molt bé!
 
Un nadó, un nadó és el que necessiteu per veure que les vostres actuals jornades són paradisíaques. Això sí, quan el tingueu, ja no hi haurà marxa enrere.
 
Enhorabona per aquest primer aniversari amb en v. i que tot vagi tan bé. De la feina i dels desplaçaments, tampoc se'n poden demanar meravelles. I encara menys del temps que tenim....
 
D'acord: llegit i entès, però ja saps com som els blocaires impenitents: no acceptem excuses. Així que si cal compartir només una casa, es comparteix; si cal que et paguem un taxi, te'l pagarem, si cal que... demana! Demana, però no ens diguis que no tens temps pel bloc. Ja ho veus, avui no estic gaire contemporitzador.
 
fa un any ja? ostres sí que passa ràpid el temps. seguirem esperant les teves notícies.
 
no hi ha temps per a tot alatrencada, ja voldriem, però enfi!!
exacte bellosoli, això estaria genial, però igual quan ho fan, si ho fan ja estaré jubilada...
inia, el publema es que no soc tant activa, ho haig de ser perquè no tinc més remei, per això renego tant... aix!
jiji dersu, captant nous membres per a la secta? (broma, broma!! segur que et cauen les babes...)
gràcies albert! si el tema és que no s'ha de tenir expectativa ninguna (com es fa?)
pere! de veritat puc demanar? i em serà donat? uiiii, espera que faig una llista..!!
heïshmerant! me n'alegro de la teva visita! el temps passa que no te n'adones, quina barbaritat!
petonets a tots, segueixo amb la cantarella "no puc-no puc"!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?