dijous, 9 d’agost del 2007
retorns
a mi 
m'agrada tornar de vacances. sobretot sana i estalvia i si les maletes tornen de la mateixa manera.
m'agrada tornar de vacances. sobretot sana i estalvia i si les maletes tornen de la mateixa manera. el marxar de vacances em suposa unes angoixes que amb els anys no es superen. que si fer una llista (no puc), que si fer la maleta (agònic), que si pensar què agafo i què no (no puc). que si patir pels desastres i desgràcies que podrien caure'ns al damunt en qualsevol moment aprofitant el relax i la proximitat amb la perillosa felicitat. enfi. que tot això m'atabala i em posa de pocs humors.
un cop al destí, primer cal assimilar el trauma del punt de no retorn: tot allò que m'he deixat (aquest any: paraigües - el primer dia a santa cruz de la palma plovia-, barret - els dies 3 a 7 feia un solarro que sofregia tot el que i el qui arreplegava-, collarets -ah, va i me'ls deixo!!-, sabatilles per estar per casa -un oblit fixe-). tot seria pràcticament substituible però el morbete i l'autocàstig consisteix en no fer-ho (si no és indispensabilíssim, que no ho ha estat).
l'endemà, amb aquella incredulitat de ser en un lloc nou i de no sentir tantíssimes eufòries com s'esperava, toca posar-se en ona de fer allò que et vingui de gust sobretot sense plans ni horaris. quin vertígen, despres d'uns llargs mesos amb la vida programada, de bon matí a bona nit.
a partir del segon o tercer dia es van relaxant les tensions i les manies i el dia de tornada queda lluny i se sent una petita joia que batega allà dins. es comença a gaudir de la llibertat: que si ara esmorzem aquí. que ara si llegim. que si ara anem allà, que si em fas una foto i jo te'n faré una altra. que si busquem un poblet pintoresc i dinem. que si fem una excursió i després ens estirem en aquella platgeta tant cuca. i tornarem quan en tinguem ganes. i soparem al balconet amb una ampolla de vi. i mirarem estels i respirarem aire canari que és una mica salat i una mica humit i una mica sec. i dormir, molt i bé i tant com calgui.
i en aquestes estic quan descobreixo amb gran pena que ja tornem l'endemà. refer la maleta (fàcil), desfer tota emprenta de la nostra estada a l'apartamentet encantador. haver de matinar, i el que ve després, embarcaments, enlairaments, possibles problemes inesperats, aterraments, maletes que surtin, trajecte penòs per tornar a casa. tot aquest malson és el responsable del desviament malaltís: casa meva-casa meva, la cantarella del petit extra-terrestre. quines ganes de tornar, quines ganes de reempendre la normalitat, d'asseure'm al meu sofà, de fer zàpping a la meva tele, d'obrir la meva nevera i d'anar a trobar els queviures desitjats i cuinar-los i posar rentadores i planxar i anar a dormir al meu estimat llitet. i la meva dutxa.
tics d'alienada. necessito tornar a la meva presó i al meu estocolm particular per estar tranquil.la i segura.
i un cop passat el temps prudencial torno a somniar en marxar, en desconnectar i etc. desitjar el que no es té i acomodar-se al vici.
+
de la palma puc dir:
que és bonica. petita, amb un aire una mica destartalat però amb detalls de colors i flors molt peculiars i macos.
que ens ha tocat un clima inesperat: primer pluja i fred. despres una onada de calor terrible. res era el normal per l'època així que dedueixo que en això es basa el famós canvi climàtic.
que la gent tenen una calma que altera i marquen molt les distàncies. contrasta amb un entorn tant exuberant i salvatge. serà el resultat d'estar tant isolats?
que es menja rebé però que no vull veure patates (papas en concret) ni mojos (del vermell ni del verd) en una llarga temporada. ai, però estaven d'allò més bons i vam decidir que en menjariem cadadia i així ho vam acomplir. quin empatx.
*
aquest matí barcelona s'ha despertat amb aquella maravella de llum que sovint tenim. un regal després d'aquests dos darrers dies de llamps i trons. el premi de matinar i el regal de gaudir-ne. del trajecte a peu fins el bus. del camí en bus cap a la feina, amb un ambient tot polit i engrescat. tot brillant, tot bonic. un petit gran plaer. ara que no hi ha tràfic i que el meu bus arriba a l'hora, i triga gairebé la meitat en arribar al destí i que va mig buit i puc seure i que avança amb fluidesa. he llegit a estones, (banana yoshimoto) he escoltat els red-hot-chilli-peppers (gran música d'estiu) i he badat mirant per la finestra. el premi de treballar en agost: val la pena.
# posted by Hanna B : 7:54 p. m.
Comments:
<< Home
aiiii... a mi em fa sentir tan trist saber que és el darrer dia de vacances i saber que aquell oasi s'acaba...
Fa enveja llegir-te. Doncs totalment improvisat, dilluns me'n vaig cap a Egipte. Haig de preparar-me in situ per fer AIDA!
hola...m'agradant els detalls de les teves fotos...t'envio la direccio del meu blog de fotografia...tambe tinc un altre blog de muntanya i natura http://esgarrapacrestes.blogspot.com/
si vols amb pot afegir a les teves adreças...
Publica un comentari a l'entrada
si vols amb pot afegir a les teves adreças...
# posted by 
: 19/8/07 6:16 p. m.
: 19/8/07 6:16 p. m.<< Home
