dimecres, 29 d’agost del 2007

finals d'agost - la disbauxada vida d'una treballadora sola a la ciutat

ja mig superat el trauma de no viure a l'aveyron, em trobo plenament concentrada en allò que se'n diu adaptar-se a l'entorn.
pels matins la ciutat encara és mig buida i es circula de maraveille. vaig a la feina en bus, per poder mirar els carrers, i per evitar haver de mirar els altres humans en estat depressió post vacacional aguda al tremebunds vagons del metro.
el bus va mig buit i puc escollir seient i zona. m'assec al davant de tot, a l'altre banda del conductor, i tinc unes boníssimes i semi-inèdites vistes dels carrers quasi-buits mentre escolto el final del peligrosamente juntas i el principi de música es 3.
si afegim que cada matí em lleva la motivació per la meva dosi de te verd, de xocolata negra + tres nous i de l'entrepà d'allà les 11 -aquesta setmana d'oli d'oliva amb pernil dolç, pernil salat i formatge de cabra caprilice-, asseguro ben convençuda que de bon matí segueix sent, i que duri, el millor del dia.
+
a la feina encara no hi som tots, i encara no n'hi ha tanta, es treballa a ritme pausat i l'ambient és d'allò més relaxat, entre els que tornen i expliquen i els que som allà de fa dies i escoltem. el matí passa bé, i al migdia marxo pitant a casa dels meus pares a dinar.
els meus pares encara no han tornat de vacances. jo encara no tinc ganes de programar menus ni de cuinar-me la nit abans el dinar de l'endemà.
m'he encarregat de proveïr la seva nevera amb viandes-rodríguez (en v. també segueix devacances a la seva caseta de la muntanya) consistents en amanides preparades, truita de patates preparada, ensaladilla russa congelada, olives de pot i pebrot de pot i maionesa de pot i salmó fumat. amb aquests quatre elements he anat dinant cada dia, repartint les racions segons el que em manaven els instints rodriguezerians. mentalment tararejant els dabadabadada de les pelis de l'alfredo landa.
les tardes, a la feina, són un suplici. no hi ha feina, però allà hem de seguir. es formen grupets amb la més mínima excusa, es parla de temes tals com: com et claven als restaurants de formentera (ho desconeixia), que el vi a austràlia és caríssim (ídem), que tailàndia és un destí d'allò més recomanable i més viatjant al teu aire (això si), que a cunit s'hi dorm molt bé (ah..) i que les festes de sants ja no són el que eren (què eren?).
un cop superada la tarda, i es triga més del que sembla, estampida.
al carrer, em passa que no sé gaire què fer ni per on tirar. puc anar a casa, sí. però també puc anar a remenar roba, o a remenar sabates o a remenar supermercats. tot i res em ve de gust. finalment acabo a casa, a una hora prudent, i disposada a fer d'antirodríguez: rentadores, rentaplats, planxa, regar i cuidar les plantes, dutxa, depilació, pedicures. etc. (finalment, ordinador).
en això estem.
en això i en pensar que:
a l'aveyron a l'hivern deu ser ben fosc i deu fer molt de fred i potser no m'hi adaptaria.
a barcelona a la tardor hi ha tantes coses a fer.
alguna manera de guanyar-me la vida que no sigui treballar per l'altri.
l'hortet que em muntaré al balcó.
en v. i jo, que estem pre-preparant-nos per una convivència integral i no parcial.
plans, plans, plans.

Comments:
Em sembla que m'agrada la teva planificació. Enhorabona (i duro, que no sempre és fàcil, ja ho saps!).
 
Celebro tan satisfactòria adaptació. No obstant això, guardeu-vos del dit senyor Serafín, guardeu-vos.
 
Convivència integral? Felicitats i sort!!
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?