dimarts, 21 de novembre del 2006

relacions sense pèlecaucions

diuen les llegendes urbanes i potser també les rurals, que quan vas a la perru (queria) has de dir que vols que et tallin poc els cabells, ja que aquelles (o ells) professionals de les tisores tenen el vici pervers de l'esquilada i si et descuides un minut de més llegint l'hola et pots quedar amb el pèl pres en un no-res.
doncs estic en condicions de desmentir tal llegenda. empíricament.
serà perquè surten perruqueries com bolets -per aquella necessitat tant humana dels treballadors de convertir-se en els amos-, serà perquè llavors tantes perruqueries necessiten multiplicar les necessitats de la clientela per a poder sobreviure, serà perquè volen enderrocar aquesta llegenda.
serà pel que serà (serà), ahir vaig anar a la perru (d'aquí en endavant) amb les intencions de canviar d'imatge (en positiu), i vaig demanar tallar tres dits. una petició arriscada segons la llegenda, però no hi ha risc real: m'han tallat dos dits sent generosa. també vaig demanar serrell i no hi ha hagut manera. m'han deixat una semi cortina que em taparia els ulls i m'obliga a col.locar-la als laterals del cap. és la segona perru que em fa això i la segona que no penso tornar a trepitjar. a la tercera hi aniré amb instruccions expresses i radicals i insistiré fins que el resultat sigui el desitjat. sempre cedeixo amb la ingenuitat de pensar que elles -gènere únic a les perrus que visito- saben el què millor m'escau. (juas). ara et prenen el pèl d'una altra manera, i ja sé que és el seu ofici, però són els meus pèls i sobretot els meus calers.
el resultat dels dos dits + de l'assecador + d'aquell instrument torturador en forma de raspall tubular és que avui tinc l'aspecte de senyora que va a la plaça. res en contra d'aquest col.lectiu, però jo pels matins treballo i sóc la més jove i vull seguir semblant-ho, i per les tardes vaig a la universitat i sóc de les grans però sense pretensions d'aparentar senyoria ninguna. i d'anar a la plaça en voldria saber (on, com, quan, què, etc), però tampoc és el cas.
faig una crida a les perruqueres en general i al seu públic potencial en particular cap a l'aventura i el risc i la transgressió. que només són cabells i tornen a créixer! desitjo trobar una perru que m'entengui i estic en condicions de prometre-li fidelitat per sempre més.
suggereixo una web de contactes perruqueries-clientela. primer ens hauriem d'entendre una mica, afinitats, gustos, hobbies, barri, i després de tantes precaucions com escaldament porti la clientela (podria caldre agafar confiança via xat o via e-mail), procedir a donar el gran pas amb una trobada personal i si s'és prou valent, amb l'acte in situ i a la primera. i tot seria cosa de la satisfacció resultant i de l'inici o no d'una fantàstica i madura i meditada i apassionada nova relació.
imatge: john & yoko durant la seva famosa vaga anti-perrus.

Comments:
1.-Jo, si se'm permet, proposaria (imploraria, a tu i a totes les lectores, i a tota la femenina humanitat) un tall de cabells tipus Sinead O'Connor(gran reverència pel seu estilista).

2.-El millor per anar a comprar al mercat és ... ser home.
 
Bé, es que el tema canvi radical fa molta por, que quan s'engresquen... uf, pots sortir amb un tall tipus orinal-al-cap-i-tallo-tot-el-que-sobresurt que tampoc és d'agraïr, per no parlar de les esquilades salvatges en plan estilisme que comencen a fer capes i desfilades i a "donar volum" i surts com un putu fregall (usat).

No és llegenda urbana, que t'en podria explicar força d'aquestes en primera persona, que dius "vull un canvi" i comencen a tallar fins que et deixen com la Núria Feliu, que (tots els respectes) no és precissament el look que cerques quan penses en un "curt", o amb un tall tipus Ana (de Enrique y Ana en la seva famosa época cocouaua) que no és precissament el que duus de cap quan vols un canvi rejovenidor.

Jo hi vaig de pasqües a rams, que em tenen molt escarmentada. I a més sempre em volen fer metxes rosses, coi, jo abans que deixar de ser morena prefereixo dur les meves canes amb dignitat!!!
 
Uff! Quanta raó tens. Quiin perill deixar els nostres cabells en mans d'una que es fa anomenar professional.

La darrera vegada em van tenyir els cabells de color rosat quan la intenció era que quedessin d'un to coure. Al dia següent vaig tornar perquè arreglessin aquella desgràcia. Van caldre cinc tints i van causar-me una dermatitis amb una descamació durant tres setmanes.
 
doncs mira, a mi quan me'l tallen més del compte m'emprenyo molt, però quan quasi no me'l tallen... buf! que algun cop m'ho han fet! doncs deixo d'anar-hi. Jo als perruquers no perdono. En aquest tema sóc bastant poc fidel. Ara tinc una relació estable amb en Llongueras que, pel moment, no me l'ha fotut. Però mai no es sap... clar, que a Tarragona cal anar amb compte! que no hi ha tanta oferta com a barna!!!
 
Uf li alguna perruquera llegeix això! Després d'una vegada que em van dir que tenia el cabell molt maco i no valia la pena tallar-lo curt com un noi vaig decidir no tornar a una perruqueria de vells que no m'entenguessin. He descobert que en general no t'entenen enlloc. On vaig es vanaglorien de fer tallats moderns, etc, però quan vull un canvi de look sempre acabo igual. EL cabell curtet i esperar que creixi que es notarà la diferència...
 
ai, les (els) que teniu cabell...!
un dia us parlaré sobre el món de les perruques.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?