dimarts, 14 de novembre del 2006

facin joc, senyors (es)!

jo canviaria allò de que la vida continua i diria que el joc continua, però amb una peça menys. és llei de vida, i tant. tots ho sabem i el meu yayo el primer, que demanava morir-se, i fer-ho dormint i sense patir, com va ser.
però els sentiments dels que aquí ens quedem es trasbalsen i retornen molts records antics, moltes sensacions i molta enyorança. i també pena, per una vida dura i especialment marcada per una guerra que va haver de patir de molt jove.
hem trobat molts escrits del meu yayo. reflexions, poemes, les seves memòries. ell és dels que hauria tingut un blog. ja sé d'on he heredat la meva tendència a pontificar i al melodrama egocèntric. ell tendia al pessimisme i mai sabrem si era innat o la vida el va fer així. en tot cas, tinc pendent recopilar extractes dels seus escrits, en castellà, i penjar-los per aquí com a petit homenatge. el meu yayo aspirava al reconeixement públic, i ni que sigui amb la mini difusió d'aquest blog, jo hi contribuiré.
els dos dies viscuts des del moment de la mort del meu yayo han estat especialment intensos. el dimarts vaig passar pràcticament tot el dia a casa seva. aquella casa. tant seva. acompanyant la yaya, que sabia però no sabia. despedint-me d'ell. fent i contemplant els tràmits. burocràcia i sordidesa. els serveis funeraris i aquella bossa terrorífica. amb una cremallera de cap a cap. i ja no hi ets.
el funeral a barcelona va ser extremadament impersonal. un tràmit organitzat per unes persones que han professionalitzat el moment del darrer adéu. tot net i neutre i fred i pagant.
l'enterrament al seu poble va ser bonic. el cementiri era ple de flors, que encara duraven de tots sants. a les cinc de la tarda, sortia el sol d'entre els núvols, tot el matí que havia plogut, i cantaven els ocells. els cementiris de poble són molt més humans i acollidors. hi havia tres avis que ploraven en silenci. hi havia mig poble que li va anar a dir adéu. bonic i humà i sentit, com hauria de ser el darrer adéu.
*
la vida, que continua, va plena d'activitats. d'aquelles que en aquests moments en plantejes si valen la pena. moments que refàs tota una escala de valors que després la vida que continua i plena d'activitats s'encarrega de desfer i embolicar de nou.
per dema toca un treball en grup. és una lectura de 14 pàgines. 12,5 d'elles pura palla. com que el profe no es va organitzar com dividir els grups, ens toca fer-ho entre 8. bé, entre 6, que n'hi ha 2 d'ilocalitzables. llegir textos pseudosociològics plens d'obvietats i repeticions i vaguetats és de les coses més absurdes que em toca fer en aquest moments d'altres prioritats. l'altra és acordar com repartir la presentació entre 6 persones apàtiques i encara menys interessades que jo en el tema.
per dijous, un exàmen. que no es pot dir exàmen. s'ha de dir prova, i és eliminatòria i jo ho trobo molt bé que les facin i que eliminin encara que no sigui legal ni res. però si treballo de matins i vaig a classe de tardes i arribo a casa de nit i sense cap neurona disponible per a l'estudi, ja em diràn com m'ho faig per eliminar matèria, tot i les moltes ganes que en tinc.
+
i a més, hi ha el tema dels temes: la confiança. un acte de fe que implica partir de la base de la innocència. que implica creure el que et diuen i no dubtar.
les pors que comporten estimar -un desconegut.a-
l'amor, que no sempre és fàcil, però que ho hauria de ser.

Comments:
Comparteixo amb tu els sentiments , i et dono tota la raó de com els records arriben a trasbalsar a un mateix. A vegades et sents impotent per no haver-los sabut retenir d'una forma mes sentida, d'altres t'ofeguen.

Ànims, com molt be dius el joc continua, i enhorabona per tot

Un petonàs molt sentit
 
Però ... es pot estimar el conegut?
 
la marxa de l'avi és dura, perquè l'avi és com una icona, des de petit el veus allà, ben fort, sabi, ple d'històries fascinants... i de sobte el veus pansir-se, debilitant-se, igual que el món que ens envolta, que quan ens anem fent grans el veiem més fràgil i complicat. Són dues coses que van en paral·lel i que ens resulten dures d'assimilar.

Els nostres avis van viure una època molt dura, i això, inevitablement, els va marcar. Al meu ho va fer molt. Però tot i així van seguir endavant, i van ser feliços, més o menys, sempre a la seva manera, i el resultat som naltros, i els que potser ens seguiran pel darrera. El seu esforç va valer la pena, seguir endavant s'ho val.

m'està quedant un comment una mica happyflowers... no tinguis por d'estimar al desconegut, i no creguis pas que l'amor ha de ser fàcil. No és cert. L'amor és amor i prou. De vegades serà fàcil, de vegades complicat. Una persona, fa poc més d'un any, em va argumentar una decisió seva com que "el amor tiene que ser más sencillo", però es va equivocar. El senzill és marxar i defugir l'amor, el complicat és enfrontar-s'hi i deixar que ens envaeixi, perquè pot resultar difícil, però també resulta vida!

I estimar un desconegut... és tan emocionant!
 
cert viatger, els records de vegades afecten intensament i trasbalsa quan no ho esperaves... moltes gràcies pel teu comentari, seguim endavant!
gràcies jbauer. el chamb i tu sou ànimes bessones, i la blogosfera us ha unit, i jo de madrina :)
chamb, tot i que em passi el que em passa a la ub fac econ. vaig fent eh? és una cursa d'obstacles amb condicions atmosfèriques adverses, però vaig fent...
dersu, jo crec que estimo molt més el conegut, em tranquilitza.
sip bellosoli, és exactament això, una figura molt forta dins la família que es va debilitant... el cicle de la vida, etc. ara tenim un nadó preciós a la família!
normalment estimar no em fa por, només de vegades quan m'entrebanco, aix...
petonets a tots
 
És clar que la vida és un joc, Hanna. Un joc llarg (segons), amb trampes, amb uns regles que es van descobrint a mesura que vas jugant i són diferents per a cada participanti per cada nova fase del joc. Un joc amb aliences entre parelles, però potser amb parelles canviants que no sempre tenen la mateixa perícia en el joc. Un joc absurd i raonable ple d'adrenalina on hi ha petits guanys i on al final -molt lluny potser- sempre s'acaba perdent, encara que el realment importa és com jugues les cartes i els companys i contrincants de joc que tens. en fi, sigui com sigui, un joc apassionant en què l'únic que no s'ha de fer es rendir-se, pensar que les teves cartes no són prou bones.
Ei, que ara m'allargaria i això només era el comenatri a part del primer paràgraf.
De totes maneres, la resta ja l'hem comentat i la comentarem un altre moment.
M'agradarà veure el teu iaio a través dels seus escrits i de la teva tria.
Confiança? La necessària: donar i rebre. I guardar una mica de capacitat de donar i rebre.
Desconegut? Sempre som desconeguts, vet aquí la gràcia del joc. Desconeguts dintre d'uns límits, és clar, els imprescindibles per trobar sempre alguna cosa nova i no tant com per tenir por al desconegut.
Callo ja.
 
Qui ha dit que l'amor ha de ser fàcil?

Em sap gréu que la cerimònia per acomiadar el teu avi fos impersonal... la del meu pare va ser preciosa, la diferència és que la vam fer al poble. En canvi l'enterrament va ser a Barcelona i... aixx, quines contradiccions! m'agradarà molt llegir coses del teu avi. Jo tinc pendent penjar el que va escriure el meu fill i va llegir a la cerimònia, però volia deixar passar un temps. A poc a poc ens anem normalitzant, és el que toca.

Feia dies que no passava per aquí, Hana, és molt profund llegir-te i jo sóc molt atabalada. M'agrada llegir-te en silenci i amb respecte, amb temps. I ara ho he fet.

Una abraçada sincera i càlida.
 
Després del que ja t'ha dit pere, què t'he de dir jo? Jo sóc del qui confia. De vegades va més bé i de vegades no tant, però em nego a prendre'm la vida amb pinces. Seguint el símil, juga! Petonàs.
 
si pere, tens tota la raó, un joc que de vegades ens ve molt de gust i d'altres ens fa molta mandra, però cal seguir...
holes arare: doncs ho dic jo, a mi l'amor m'agrada fàcil i intens, les complicacions me'l panseixen...
del meu avi quan tingui temps faré la tria, queda pendent!
albert, jo també sóc de les que confien, tot i que de vegades em vinguin unes nuvolades espectaculars. és que jugar a la gallineta cega és un risc!!!
 
Jo fa com 3 anys que no em tallo el cabell, jejeje....
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?