diumenge, 3 de setembre del 2006

agre-dolç

després d'una setmana d'allò més aigualida, però potser necessària per a escalfar motors i anar agafant el ritme, etc (especialment el de matinar), després d'un cap de setmana socialment entretingut, però amb una mesura espectacularment adulta, em trobo recollida a casa, amb diferents opcions a escollir, cap d'elles prou seductora. una apatia una mica excessiva fins i tot per a un diumenge tarda. la típica insatisfacció d'occidental amb la nevera mig plena i l'ànima mig buida.
aquesta decadència de finals d'estiu en pot tenir alguna cosa a veure. principis de setembre, època de transició, estiu i calor encara però sensació ja de tardor i cauen les fulles i els cabells i els ànims. afegim una alèrgia permanent i extenuant que no respon a la medicació habitual, i amb el nas tapat i el cap espès tot sembla més fosc del que potser és.
+
però de bo n'hi ha. tenim en rafa fent la primera visita a terres catalanes. molt eixerit i despert, molt gran pel mes que té i molt exigent amb les seves racions de llet en ritme encara poc regular. tot i que es deixa agafar per tots amb força simpatia, i ens fa caure les babes de tant maco que és, deixa ben clar que la seva mare i especialment les mamelles de la seva mare són el seu delit preferit, al que s'amorra amb una passió immensa.
+
de no tant bo tenim el yayo al clínic amb rotura del cap del fèmur, que amb 87 anys i prim i delicat com està sembla massa per a ell. delicat però fort i caperrut i tant queixós com sempre, que volia parlar amb el director de l'hospital per a que el deixin aixecar. viu en un món on alterna realitat i ficció a un ritme trepidant, on la família actuem de nosaltres mateixos o no, i no tenim gaire idea de què fer quan comença a explicar coses estranyes. seguir-li la corrent sembla denigrant, intentar tornar-lo a la realitat, potser encara més.
la yaya és a casa seva amb el cap igual o pitjor, i es lamenta constantment, en castellà "mi marido se ha vuelto loco". tot plegat, terrible. tots dos eren molt dignes i s'avergonyirien molt de veure com passen els darrers anys.
quin sentit té una llarga esperança de vida si no inclou una bona qualitat de vida? veure com els teus yayos són ara uns cossos que resisteixen amb una força que minva amb agònica lentitut, havent perdut tota autonomia, independència i mobilitat. i unes ments que ja s'han rendit a entendre però que s'aferren a seguir visquent una vida que no en té res de vida. és això, morir de vell? és massa trist. em dol recordar-los com eren i comparar-los amb com estàn.
^
^
^
i jo, doncs, observant, gaudint en petites porcions, patint en d'altres no tant petites i sense trobar -encara- el que se suposa que busco. el centre de gravetat, que com l'horitzó, s'allunya cada vegada que t'hi apropes.

Comments:
ai el setembre, trist setembre... ahir sopant un amic el va definir com el Dilluns de trenta dies. I és cert. Ja de ben petits ens programen per odiar-lo perquè és al setembre quan s'acaben les vacances i s'acaba el bon temps i la bona vida per tornar a la rutina de l'escola. Un bon dia ens hem fet grans, però el temps segueix tornant-se trist només entrar al setembre, i el retorn a la rutina de la feina ens ho marca encara més. Maleït Setembre... si no fos per Santa Tecla...
+
Els petitons són una passada, sobretot quan són tan petits i es deixen agafar i fer de tot! quan ja tenen un any i mig ja són més toca punyetes! si ja en saben, ja, al cantó de la mare! Em pregunto jo si ja ve d'aquesta edat l'obsessió dels homes vers les mamelles femenines.
+
El tema avis és fotut. Tots hi passem tard o d'hora. Llei de vida en diuen però no per això deixa de ser trist. Potser val més la pena seguir-lis la corrent quan se'ls hi en va el cap. Almenys que siguin feliços dins el seu món de fantasia que és, malauradament, del poc que els hi queda. Jo no em vull fer vell.
^
^
^
I still haven't foud what I'm looking for! ja ho deien els U2 i bona raó que tenen. Trobar el que busquem és molt complicat, sobretot perquè costa saber el que busquem! Procura fer que els petits moments de gaudir siguin més grans, i els moments de patir siguin més petits.

3/9/06 10:39 PM
 
l'agre-dolç no està mal si no se n'abusa. Malauradament, el contrapunt agre aquest cop es una mica excessiu: els iaios, setembre, les alèrgies, la mesura madura i el centre de gravetat.
Recomano (recepto) un bon xute d'endorfines, ja siguin esportives, culturals, sexuals o gastronómiques. Si m'apures, fins i tot etíl·liques.
S'ha de compensar aquesta balança.
 
Recordo a la meva àvia materna, a la que també se li anava una mica el cap, en un moment de lucidesa que em va dir, plorant, que ella no volia estar malalta com estava. Sí que era trist veure-la dir coses incocluents... però molt pitjor va ser quan me'n vaig adonar que n'era conscient. No vaig saber què dir-li.

I el setembre... mmm, divendres vaig començar a treballar i haig de confessar que la nit abans em va costar dormir!
 
Jo soc un d'aquest bitxos raros al que els fa il.lusio l'arrivada del Septembre i la tornada a l'escola o la feina, aixo si, despres d'unes bones vacances. Sera perque m'encanten les retrobades i el que considero com nous coemncaments. Es clar que haig de confessar que amb el Septembre tambe arriba el meu aniverssari, cosa que sempre m'ha fet molta il.lusio ;OP.
 
què et diré? avui estic més o menys com tu, així que firmo la part del post que em toca.
Sobre els iaios, la gent gran i els finals en què ja nop són ells comparteixo especialment els teus sentiments, algun dia en parlaré, o en faré un bloc.

Petons a en rafa (i a tu)
 
Què, Hanna, ja més recuperada? Redescobrint la ciutat amb un mojito a la llum de la lluna?
Espero que et puguis seguir gronxant dolçament entre l'avi i el nebot, que la vida ja ho té això, que si no poguéssim entendre les rebequeries d'uns no podríem suportar les dels altres.
 
leo y no entiendo. me concentro y no entiendo, apago la radio y de repente entro en voz alta en una mezcla de rimas asonantes y consonantes. supongo que es la cercanía del fin de verano. ¿rimabas a propósito?
 
Eo, Hanna, soc nova, i m'han parlat molt bé del teu blog. i ja entenc perquè.
El temps passa però els record es mantenen, i la felicitat perdura en el temps. anims.
 
Ànims Hanna, i una forta abraçada en aquests moments difícils i de batibull.
Preciosa, la foto-collage, l'has composada tu?
 
moltes gràcies pels vostres comentaris. al yayo l'han operat avui i en principi ha anat bé, a veure com evoluciona, que fa patir... portem tota la setmana turnant-nos per acompanyar-lo al clínic, que no vol estar sol, i anem tots de bòlid...
xurri, prenc nota de les teves recomanacions, llàstima que no hi ha farmàcies on comprar la recepta :)
salut a la miriam, espero llegir-te, i dir-li a la heïsmerant que sí, que el collage l'he fet jo, és un dels meus hobbies :)
jbauer, que no sé si ets home o dona (seràs el/la tal blanc potser??) ja he vist que el chamb ha activat la moderació dels contactes, suposo que quan passin la censura els publicarà o no, en té uns quants de meus, també...
petons a tots els que em deixo, agraeixo molt els vostres ànims!
 
Què puc dir-te, hanna, de l'avi? no puc dir-te res... una abraçada!

jo aquest any no distingeixo els mesos... espero tornar a ser com abans. Un dia o altre.

Un petó al Rafa. I un altre per tu.
 
gràcies i ok jlbauer, ens anem llegint..
chamb, aclarit doncs, que m'has col.lapsat els missatges amb tot aquest follon del control dels comentaris ;) (abans per lapsus he dit contactes, no sé en què pensava..)
amb els amics sóc molt exigent, no és gens simple entrar dins la selecta minoria... :)
gràcies arare, una altra abraçada per a tu i petonets!
 
Els moments de la vida que em fan sentir més bé amb mi mateix és quan, en mig d'una mala època, trobo un sol motiu per somriure, per petit que sigui. Com aquest setembre que se m'havia disfressat de "la millor època de la meva vida" i ha resultat tenir ganes de fer-me plorar. Encara amb els ulls plorosos, al tren vaig veure una nena petita que dormia als braços de la seva mare i vaig somriure.
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?