Hanna B - que no sap on és i d'això tracta-

estic viva i sana (crec) i no paro. em sap molt de greu no tenir prou temps pel blog, trobo a faltar el plaer de posar-me per aquí a desvariar, sense presses, però tot no es pot fer (bé).

a la feina n'hi ha, i a més se m'acaba aviat, cosa que m'angoixa. no perquè al mercat laboral hi falti feina sinó perquè falten bones condicions, estabilitat, horari, sou. m'espera un panorama prou aterridor i amb la pena afegida d'haver de renunciar a les classes.

pretendre compatibilitzar feina (digna) + universitat en un país com aquest on treballar fins les 19h es considera normal (!!!!) i on tenir vida pròpia fora de la feina es considera anormal -funcionaris a part- és pura il.lusió.

assumit això, que no és una sorpresa sinó una conseqüència d'una decissió arriscada però ponderada, em torno a entregar al sinistre món de les etts i els contractes per substitució i als benvinguda-aquí-t'hem-guardat-feineta + somriure cínic. m'afegiré a la cua de màrtirs de les etts, i esperaré el meu torn per entrar, si jo m'ho valc, al paradís de la feina fixa. paradís que quan es trepitja, s'esvaiex. sempre falla alguna cosa, casu'm.

+

podríem dir que durant les festes de la mercè m'he capbussat dins la vida i dins la intensitat i jo que sóc tant d'estar-me dins la closca somniant en aquestes dues coses, doncs les he viscut en versió íntegra, trepidant i extremadament satisfactòria. ha estat fantàstic i potser per inesperat encara millor. hi ha coses que una oblida quan es blinda el cor, i que retornen amb una potència espectacular. només cal que arribi algú amb la clau que obre tot el blindatge. i que esclatin els colors. de nou. i ja callo que la meva gafura és llegendària i falta que posi res de bo per escrit per a que es marceixi fulminantment. a viure, i a callar (!!).

*

quan pugui, torno a l'atac. tmb em dóna tema abundant, l'ajuntament de bcn no diguem, i la societat aquesta d'estruços de la que formo part, encara més.

^

ah! me n'oblidava: fantàstica l'entrevista de la contra d'avui. magnífic en guillermo arriaga.

avui ha estat el primer dia de classe del nou curs i he patit el primer tall de digestió psicològic de la temporada. patrocinat per tmb, esponsoritzat per l'ajuntament i sota el patronatge de la generalitat, responsable final de que el transport públic de la ciutat de barcelona sigui el que és.

cronometraré els fets, per demostrar l'extrema ridiculesa de les delirants connexions entre el poblenou en concret i pedralbes en particular:

*

*

14:10: he sortit de la feina, cap a casa dinar.

14:15: parada a la fruita i verdura del barri per proveïr-me dels ingredients del dinar.

14:25: a casa, procedeixo a rentar i a preparar l'amanida.

14:30: truca la meva germana i xerrem durant 15 minuts sobre nosaltres i el rafa (que se li havia adormit al pit).

14:45 - 14:55: acabo de fer l'amanida i me la menjo. de postres un iogurt.

15:05: surto de casa, amb el dinar encara al glotis.

a pas ràpid, arribo a la parada de la L-4 poblenou a les 15:17. suadíssima.

se m'ha escapat el metro: 3:45 minuts d'espera.

arriba el metro. pujo. baixo a passeig de gràcia. esquivant l'immensa colla de gent que pastura perduda per les andanes, les escales mecàniques i els passadissos (amb la perversa finalitat de fer-me arribar tard) arribo, perfí al carrer. on de cop i volta bufa un vent fred.

15:42: parada de bus de passeig de gràcia amb gran via. agafo el primer bus (el 17) que arriba i que coincideix amb una quarta part del camí que em queda.

el 17 va a un pas de carromat exasperant. a més hi fa moltíssima calor i suo sense parar.

15:51: baixo a la parada del bus 17 de diagonal amb passeig de gràcia (part muntanya).

el primer bus que passa: el 15, fa un altre quart de recorregut del camí. l'agafo.

15:59: baixo a la parada de diagonal-francesc macià.

en un moment de baixon provocat pels malestars del tall de digestió psicològic, i en plena inèrcia d'agafar el primer bus que passi, m'equivoco i agafo el 63 confonent universitat, que és el que diu el cartell lluminós que informa del seu recorregut al frontal del bus, amb zona universitària.

16:07: davant del corte inglés de diagonal. en un d'aquells misteriosos canvis de torn estil clandestí, el conductor del 63 baixa i en puja un altre. als usuaris ens toca perdre uns 5 minuts entre que xerren, riuen, miren i intercanvien paperets, agafen i deixen carteres i finalment el nou conductor retoca l'angle del retrovisor com a senyal de que està preparat per arrencar.

16:18: el 63 gira cap a avinguda de pedralbes i veig que no para a la zona universitària que em pensava. baixo.

començo a caminar a màxima velocitat cap a la facultat d'econòmiques i empresarials. amb el sol de cara i amb tanta pressa, el que hauria de ser una agradable passejada per palau reial, es converteix en una agonia interminable.

16:30: pujo les entrades de la facultat, sembrades de plastes entrega-fulletons als que informo amb el cap que em nego a participar en l'absurditat d'agafar el seu paperet per immediatament llençar-lo, com fan els altres xais, altrament anomenats alumnat. rebo maltractaments físics i psíquics via telepatia. els retorno.

16:34: faig entrada triomfal, suada, escabellada i a punt de rojar a l'aula. la classe començava a les 4.

+

l'home professor sembla prou extravagant. s'ha autodenominat obscur, però duia una camisa estampadíssima en colors àcids que descarta tal tret, a part de que al seu discurs no li he sentit dir res d'obscur.

a la nova aula s'han deixat dos escrits: al suro, muerte a jesus de miguel (profe que no he tingut la desventura de patir) i al damunt de la pissarra, el lluçanès és comarca.

aquest esperit rebel ens aniria molt bé a tots plegats. mentre el professor ens relatava la seva apoteòsica estada a la sorbona abans del maig del 68 he tingut la benaventurada idea de crear l'AESPTR (a pronunciar espatarre), és a dir, l'associació d'estudiants de sociologia pro trasllat al raval. no sé què coi tenim nosaltres a veure amb els d'economia i empresarials. em veig molt més identificada amb els d'història i filosofia.

amb l'empenta de tmb i l'ambientació revolucionària dels dos escrits, espero mantenir els ànims i les ganes de propagar l'AESPTR entre els meus estimats companys-es aspirants a sociòlegs.

la classe ha acabat a les 6 en punt. he fet algunes gestions infructuoses sobre la matrícula, he fet cua per rebre la nova carpeta, i de tornada cap al metro. m'he decidit per l'arriscada combinació palau reial - catalunya + 141 fins el poblenou. a les 7:34 obria la porta de casa.

AESPTR, ja!!!!!!

avui per dinar m'he fet uns filets de rap i un manat d'espàrrecs verds, tot a la planxa.

un cop emplatats (m'ha costat escriure aquesta paraula, m'han vingut esgarrifances de tanta mania que li tinc) i salpebrats, he anat a cercar la maionesa, car avui és dissabte i em puc permetre el premi, amb l'afegit de que aquesta setmana he cremat, es veu, gran quantitat de calories al clínic amb el yayo. que avui perfí ja anava a casa seva. ja no li caldrà seguir proposant tota mena d'estratègies de fuga mentre dormen les infermeres.

però, oh!!!! m'he quedat sense maionesa. no recordo quan va ser la darrera vegada que en vaig menjar, però ben bé seria abans de l'estiu, i l'aspecte del contingut del pot no incitava al risc. amb una grandíssima pena barrejada amb aquella sensació d'arrepentiment covard l'he hagut de llençar a la pica.

és enorme la frustració que sento cada vegada que vull menjar alguna cosa, quan ja la tinc convenientment visualitzada i fins i tot salivada, i resulta que no. per respecte a la caducitat, o perquè se m'ha fet malbé. allò que tant engrescada compro al supermercat, després a casa no trobo el moment de menjar-ho, abans de la data límit. o simplement en menjo a intervals massa llargs. encara que ho sé que visc i menjo sola, segueixo comprant com si a casa fóssim molts. omplir el carret del super em dóna tantíssima satisfacció que em bloquejo i no recordo que haig de comprar poc i en petites racions. fins i tot em passa fent la compra on-line, en aquest cas, sigui dit, perquè m'obliguen a la despesa mínima de 40€ i això implica molt de tot si es té en compte que el peix i la carn i els embotits no els adquireixo online.

avui he tingut una ànsia de maionesa que mai hauria sospitat que podria tenir. com que tampoc tenia ous, s'ha descartat la casolana. i com que ara només bec llet de soja, he renunciat al pensament extrem d'iniciar-me en la lletosojanesa.

el ketxup picant de heinz (molt bó) no ha aconseguit animar el meu paladar precondicionat i encaparrat. he dinat a disgust, tot rumiant en quina seria la manera de poder gaudir de la maionesa a racions minúscules i espaiades. comprar i llençar un pot cada vegada no m'hauria de saber greu, tenint en compte que és el que acabo fent mesos després. però llençar menjar en bon estat supera i agredeix la meva ètica personal. no ho puc fer. hauré de seguir fent-ho quan estigui fet malbé.

+

avui dissabte, sola i tranquil.la a casa després de tants dies repartint companyia i afecte i paciència i cures, em sento una mica buida. és cert que qui dóna rep més. alhora tinc una enorme desorientació anímica. no sé com estic ni què vull ni qui soc ni on vaig. el lema d'aquest blog se m'està arrapant com una paparra, potser l'hauria de canviar a que fa veure que sap on és i d'això tracta aviam si canvia alguna cosa.

imatge: en rafa mirant la tieta amb cara de a quin món he vingut a parar?

a tots els déus (plurals i multiculturals i globalitzats) poso per testimoni que es pot tenir la sensació de ser el cuatrocaminos i alhora el rompetechos i alhora el filemón i alhora la pantera rosa.
he passat una setmana (laboral) alternant tots aquests personatges, sense que el seu gènere sigui cap símptoma ni tingui cap interpretació ni tan sols s'hagi de tenir en compte.

degut a la meva particular situació laboral, que no passaré a relatar, perquè és poc interessant i perquè ja som a divendres i no hi vull pensar, ha resultat que, donades les circumstàncies familiars amb el yayo ingressat al clínic, he fet un canvi de torn.
això vol dir que aquesta setmana he passat els matins-migdies al clínic, fent d'acompanyant i reflexionant, amb permís del yayo, que és l'home menys permisiu (en molts aspectes i particularment en el de permetre reflexionar) que he vist a la meva vida.

les reflexions de la setmana, gentilesa del fet de cuidar del yayo al clínic han vessat:

després d'una setmana d'allò més aigualida, però potser necessària per a escalfar motors i anar agafant el ritme, etc (especialment el de matinar), després d'un cap de setmana socialment entretingut, però amb una mesura espectacularment adulta, em trobo recollida a casa, amb diferents opcions a escollir, cap d'elles prou seductora. una apatia una mica excessiva fins i tot per a un diumenge tarda. la típica insatisfacció d'occidental amb la nevera mig plena i l'ànima mig buida.
aquesta decadència de finals d'estiu en pot tenir alguna cosa a veure. principis de setembre, època de transició, estiu i calor encara però sensació ja de tardor i cauen les fulles i els cabells i els ànims. afegim una alèrgia permanent i extenuant que no respon a la medicació habitual, i amb el nas tapat i el cap espès tot sembla més fosc del que potser és.
+
però de bo n'hi ha. tenim en rafa fent la primera visita a terres catalanes. molt eixerit i despert, molt gran pel mes que té i molt exigent amb les seves racions de llet en ritme encara poc regular. tot i que es deixa agafar per tots amb força simpatia, i ens fa caure les babes de tant maco que és, deixa ben clar que la seva mare i especialment les mamelles de la seva mare són el seu delit preferit, al que s'amorra amb una passió immensa.
+
de no tant bo tenim el yayo al clínic amb rotura del cap del fèmur, que amb 87 anys i prim i delicat com està sembla massa per a ell. delicat però fort i caperrut i tant queixós com sempre, que volia parlar amb el director de l'hospital per a que el deixin aixecar. viu en un món on alterna realitat i ficció a un ritme trepidant, on la família actuem de nosaltres mateixos o no, i no tenim gaire idea de què fer quan comença a explicar coses estranyes. seguir-li la corrent sembla denigrant, intentar tornar-lo a la realitat, potser encara més.
la yaya és a casa seva amb el cap igual o pitjor, i es lamenta constantment, en castellà "mi marido se ha vuelto loco". tot plegat, terrible. tots dos eren molt dignes i s'avergonyirien molt de veure com passen els darrers anys.
quin sentit té una llarga esperança de vida si no inclou una bona qualitat de vida? veure com els teus yayos són ara uns cossos que resisteixen amb una força que minva amb agònica lentitut, havent perdut tota autonomia, independència i mobilitat. i unes ments que ja s'han rendit a entendre però que s'aferren a seguir visquent una vida que no en té res de vida. és això, morir de vell? és massa trist. em dol recordar-los com eren i comparar-los amb com estàn.
^
^
^
i jo, doncs, observant, gaudint en petites porcions, patint en d'altres no tant petites i sense trobar -encara- el que se suposa que busco. el centre de gravetat, que com l'horitzó, s'allunya cada vegada que t'hi apropes.