dilluns, 5 de juny del 2006

reclusió penitenciària

ah, alabat sigui aquest blog que em permet fer el que estic fent ara mateix: desofegar les angoixes.
estic en plena regressió als martiris estudiantils de la joventut. estic repetint tots i cadascun dels tics, però en versió emancipada, que és molt més dura: ara no tinc els pares exercint de guardians estrictes, i per tant el descontrol és pitjor i el càstig culpabilitzador encara més dur.
per un cantó, ja no cal que em reprimeixi ni m'amagui: em puc llençar de cap al sofà amb el comandament a distància i mirar l'anarosa o el que posin, el que sigui. puc posar k7ts de l'any de la picor perquè de cop tinc moltes ganes d'escoltar-los, a tope (forever young dels alphaville, per exemple. què maca! de fet el k7 sencer està molt bé). puc estar-me una hora i mitja cuinant. puc fregar amb un drap humit totes i cadascuna de les fulles del meu ficus hiperdesenvolupat.
en quant a les conseqüències d'aquestes accions evasives, la tortura consisteix en sentir el dimoniet insuportable que em renega a cau d'orella: què coi estàs fent???? posa't a estudiar d'una vegada!! no et fa vergonya???
ah, sóc a l'abisme del desquici, i a més no puc anar al cinema ni a passejar ni a prendre alguna cosa, ni a sopar. que estic d'exàmens. ningú em truca. ningú em distreu, m'haig d'apanyar jo tota sola.
la cadira on m'assec per a estudiar té unes molles que s'activen als cinc minuts de seure-hi i m'empenyen fora. a obrir la nevera. a endreçar els cd's. a mirar-me les impureses de la cara i potser intentar posar-hi remei. a provar a veure com em quedaria si em posés pintallavis vermell. a fer fotos a tots els racons de la casa per actualitzar el flickr.
i tot això no li puc explicar a ningú, nomes al meu estimat blog. com explicar això als meus pares, tant contents de que ni que sigui en plena maduresa, hagi volgut tornar voluntàriament a la universitat? com explicar això a les amistats, que saben -per mi- que estic fent uns estudis perquè em venia molt de gust? com decebre tothom reconeixent que la força de voluntat i el sacrifici són coses que segueixo patint en grau deficitari agut?
com decebre'm a mi mateixa, en qui tantes aspiracions he depositat?
ai, crec que ja m'he tret de sobre les angoixes. gràcies mils, estimat blog confessor.
la de la foto no sóc jo. és per augmentar les audiències, que (a sobre) les tinc en molt baixa forma.

Comments:
Si no veig resposta al comentari en els darrers, posem, vint minuts, és que estàs fent el que t'havies proposat o bé que has decidit que fer una volta per aquesta Barcelona buida i en pau que demà tornarà a bullir tampoc no és cap gran pecat i et desvia mínimament dels teus propòsits.
Aquests neguits per les distraccions inoportunes, per no decidir-te a fer el que tu has triat i t'agrada, pels cinc minutets més, me'ls conec molt bé. I aquestes cadires que semblen d'avió de combat tocat per l'enemic, també. Va, que ja queda poc... Torna a la feina: una horeta de semiconcentració i deu minuts lliures... Et vigilo, però no et renyiré.

(Quan parles de l'estimat bloc, et refereixes a nosaltres, els dels altres blocs, suposo)

Com que lo també tinc una mica de neguit, no he acabat de llegir quan dius que et vas fer la foto del post. Més tard m'ho miro més a poc a poc.
 
una petita pausa per a donar-te les gràcies pere, això de que em vigilin m'incentiva molt per a estudiar, quines coses.
jo al blog li otorgo un paper especial de confessor íntim, però com que de passada ho llegeixes tu i algú més, em sembla correcte ampliar el paper a una minoria consensuada. segueixo estudiant. desitja'm sort!
 
GOOOONNNNGGGG!!!!

A estudi!!

(qué fas mirant el blog, tramposa!!)

Ànims i a curraaaar!
 
ei, xurri, que era la pausa dels deu minuts recomanada pel pere!
goooooooooooong!!
me'n torno, bonesnits...
 
em senc identificada amb tot el que contes... una cosa, prova a estudiar a la biblioteca, a mi m´ha funcionat! abans anava i m´adormia o em distreia mirant a tots,però estes darreres setmanes d´estudiar-sense-poder-me-encantar (en teoria, és clar!) hi anava i aprofitava el temps molt més que a casa. FEia la siesta, després em dutxava i ale, com una rosa a la biblio de 5 a 9.

Vinga, ànims i sort als exàmeeens!
 
jejeje, gran descripció de l'època d'examens! jo feia exactament el mateix (menys això del pintallavis) i, a sobre, tenia companys de pis! la qual cosa vol dir hores i hores parlant del desgraciats que ens sentíem d'haver d'estar tancats sense poder sortir i estudiant tant! (cosa que no feiem perquè estàvem de xarrera).

Així que no et frustris per manca de voluntat ni res! això ens passa a tots!!!
 
tonta!!! No passa res. Tothom qui està en aquesta nostra edat i es posa a estudiar (què no sabrem, que valgui la pena, que no ens ensenyi la vida?) o té molles a la cadira, o un megaficus per netejar, o una tele, uns Cds i uns K7s de p.m., o (no continuo que encara diré el que no vull dir). Doncs això. Desfogar-nos una mica, on, com i amb qui es pugui i a continuar, amb la vida i l'estudi. No facis que t'estiri de les orelles... Ànims.
 
cert olenska, la solució es la biblioteca, però ahir era festiu i em vaig columpiar a casa...
així albert i bellosoli, no estic sola en les meves desventures? em reconforta una mica saber-ho!
superat el primer combat, i crec que bé, ara toca preparar-me pel segon, arf!
 
em fa molta gràcia el fina del blog, això de "és per pujar les audiències". Hannab, no et queixaràs eeh? que et deixem bona cosa de comments ;)

I els exàmens? Vinga, soort! (i paciència!)
 
ei olenska, hauria de deduir un efecte-causa? podria publicar una estadística al "que?" al respecte? ;)
gràcies pels ànims, estic intensament motivada (bé, potser no tant, però casi)
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?