dimecres, 26 d’abril del 2006
donant la mà
oi, estic grogui, grogueta. vull calma i tranquil.litat, i una mica de rutina. prou canvis, prou espants!tant moviment, tantes presses, carreteres tallades, esllavissades, creuaments de camins, escollir dreceres, enfilar muntanyes, baixades en picat, curves i més curves, i tot corrent i sense poder pensar.
vull una roca, grossa, estable, rodona, càlida. on seure, on reposar, on tancar els ulls i on endreçar els darrers moviments. guardar-ne algun i llençar-ne molts. i potser recrear-me en aquells que eren bonics i els vaig haver de fer massa ràpid. tornar-los a fer, lentament, gaudint dels records, amb el toc de retocs que embelleixen el que va ser una imperfecta realitat.
+
he estat dos dies al clínic amb la yaya, que va caure. els idus, de nou? pronòstic: fisura de cadera. una nit en observació.
la pobre està molt poc centrada del cap i l'experiència ha estat ben bé tragicòmica. taaaaaant que parlava i ara només ho fa quan li preguntes, i amb preferència pels monosílabs. ens hem donat la mà moltes estones, i ella mig dormia i jo mig feia un dels tants treballs de grup pendents.
sembla mentida la pau i la felicitat que sents en tenir les mans agafades, la corrent de sentiments que es connecten, sense haver de dir res.
allà al clínic, a la zona horrorosa. amb aquells terres, aquelles parets, aquelles portes destartalades, aquells ascensors tètrics.
compartint habitació (cel.la?) amb la madre dolores que també havia caigut i s'havia trencat el fèmur. l'acompanyant, sor lucía, es va presentar i tenia xerrera. em va fer una por i un respecte considerables. tota de blanc, amb vel, rosari, celles fosques abundoses i salvatges, pigues negres i grosses, bigotis punxeguts i canosos. poc femenina, vaja. llegia "buscando la paz del alma", no vaig arribar a veure'n l'autor. vaig estar al punt de demanar-li, en una d'aquelles esperes al passadís mentre canviaven els llits a les pacients.
entre les coses inconexes que deia la madre dolores destacarien per repetició "señoras y señores", "niñas" i "venecia". em vaig imaginar que hauria estat professora. i me la vaig imaginar en viatge de fi de curs amb les "niñas". potser ho estava revisquent.
jo aspirava a saber què tenien tots els pacients de l'escala 10, 4ª planta, traumatologia. veia peus enguixats, sentia crits de dolor. suposo que podia haver entrat a les habitacions, saludar, fer una mica de conversa i companyia, i preguntar amb tacte. a tothom li agrada parlar d'un mateix, oi? i més quan te n'ha passat alguna. però no. entre la vergonya, el respecte i tal, em vaig quedar sense saber.
només un senyor, que passejava passadís amunt, passadís avall, pijama blau fosc tot despitragat, em va explicar el seu cas. picava avellanes amb el martell i es va picar el polze. se li va infectar, se li va omplir de pus, i li havien hagut de tallar un tros. per la quantitat de dit polze que li quedava (o eren les benes i esparadraps?) em va semblar que havia estat poca cosa, que per poca no deixava d'esgarrifar-me, imaginar membres amputats i d'altres coses que no vull ni pensar, muntanya de despulles, tot llençat (on?).
+
ahir tarda ja ens van donar l'alta, i vam tornar a casa en ambulància. la meva àvia anava despistada, hi havia moments que deia que volia anar a casa i d'altres que no. un cop al seu llit li va fer un relat al meu avi, que semblava que haguessim estat totes dues a un spa deluxe. tot magnífic, l'havien tractat tant i tant bé. i jo, a més, soc una superheroïna que li vaig fer companyia i havia estat tant i tant contenta. el meu avi em va recompensar amb 20 €, que jo no volia, però va insistir moltíssim. vaig invertir-los en tornar a casa en taxi, estava absolutament baldada.
*
a vostè li fa mal res?
a mi? no, no! a mi no em fa mal res! jo estic perfectament, he vingut d'acompanyant. no acabava d'estar fina, però he vist, he comparat i m'he adonat de que jo no tinc res. i ja marxava...
molt bé, doncs si es troba bé, pot marxar. però no oblidi alimentar bé l'autoestima, que després venen les recaigudes.
no pateixi, ho faré.
# posted by Hanna B : 10:06 a. m.
Comments:
<< Home
uyyyy espero que todo esté mejor y la abuela ya vuelva ser la misma! seguro que esos 2 días habrán servido para reflexionar sobre el ser humano en situaciones que ya no controla....y profundizar con tu abuela!....
Ja saps la meva opinió dels hospitals i del Clínic en particular, però d'altra banda, també ens ho podem prendre com un recordatori de la nostra naturalesa humana. Gairebé sempre s'hi pot trobar un costat positiu a tot plegat. Petonassos.
Bé, només una nit, podria haver estat pitjor... Que millori, la teva àvia. I cuida't l'autoestima! ;)
# posted by 
: 27/4/06 2:57 a. m.
: 27/4/06 2:57 a. m.
a mi els hospitals sempre m'han fet molt respecte. Sempre hi entro com acollonida.. tantes històries juntes i a vegades tant tristes!
Vaig estar anant més o menys asiduament a la Vall d'hebron per anar a veure una amiga que va patir un accident de bicicleta en una competició i es va quedar en cadira de rodes. I la veritat és que sempre sortia d'allà bastant fotuda. No sóc gens forta per això..
Vaig estar anant més o menys asiduament a la Vall d'hebron per anar a veure una amiga que va patir un accident de bicicleta en una competició i es va quedar en cadira de rodes. I la veritat és que sempre sortia d'allà bastant fotuda. No sóc gens forta per això..
A mi els hospitals em tornen hipocondríaca i em fan patir, perquè veus cada cosa...
El que contes del teu iaio em recorda al meu, que sempre em va al darrere preguntant-me si em fa falta algo i en la cartera en la mà. Hi ha que vore, les persones majors...
El que contes del teu iaio em recorda al meu, que sempre em va al darrere preguntant-me si em fa falta algo i en la cartera en la mà. Hi ha que vore, les persones majors...
# posted by : 27/4/06 3:09 p. m.
: 27/4/06 3:09 p. m.
a mi els hospitals tampoc no m'agraen gens! però entre que de petit em va tocar estar-hi alguna temporadeta per mi, i de més gran hi he hagut d'anar més sovint del desitjable pels avis, doncs que me'ls tinc ben vistos!
Les caigudes en els avis són traïdores! s'ha de parar compte! per sort només ha estat una fisura, la meva padrina es va trencar el meluc i li en van haver de posar un d'ortopèdic... un merder!
Les caigudes en els avis són traïdores! s'ha de parar compte! per sort només ha estat una fisura, la meva padrina es va trencar el meluc i li en van haver de posar un d'ortopèdic... un merder!
ui, se m'oblidava! exceptuant les fredes salutacions, donar la mà algú és un moment molt íntim en el que es transmet molt. L'ànim que li pots donar a algú que està al llit malalt donant-li la mà és molt gran, passejar agafat de la mà d'algu tambés molt intens. Ja veus, una cosa tan simple i habitual com donar la mà! I és que donar-li la mà a un perfecte desconegut i dir "encantao" no ens costa res, però agafar-li la mà a algú que apreciem ens acostuma a ser violent!
ei, gràcies pels vostres comentaris, i benvinguda xexe girl!
la yaya ja vol saltar del llit, suposo que és bona senyal :)
per altra banda, amb les presses de l'escrit i la pretensió de la correcció gramatical, em vaig embolicar amb el terme yayos/avis, i rectifico per aquí. els únics que em queden són els yayos, ell i ella. els meus avis són morts tots dos. els mots els diferenciaven molt bé, uns catalans, els altres aragonesos.
bellosoli, ha estat una experiència vital per a mi això de donar la mà, de veritat. molt molt gratificant, molt bonic, molts sentiments i molta pau... hi ha moments i moments per a fer-ho i aquest n'era un!
la yaya ja vol saltar del llit, suposo que és bona senyal :)
per altra banda, amb les presses de l'escrit i la pretensió de la correcció gramatical, em vaig embolicar amb el terme yayos/avis, i rectifico per aquí. els únics que em queden són els yayos, ell i ella. els meus avis són morts tots dos. els mots els diferenciaven molt bé, uns catalans, els altres aragonesos.
bellosoli, ha estat una experiència vital per a mi això de donar la mà, de veritat. molt molt gratificant, molt bonic, molts sentiments i molta pau... hi ha moments i moments per a fer-ho i aquest n'era un!
Donar la mà es un gest poc valorat, i taaan valuós!! Sembla que no és res, però una mà agafada ens ajuda a fer qualsevol cosa. Saltar al buit, entrar a un lloc que fa por. Vèncer la timidesa. Enfrontar el dolor, la tristesa, la malaltia. Fer-nos grans. Estimar-nos.
Estèn un vincle físic que fa circular els sentiments de recolzament entre dos cors.
Petonets, wapi.
Publica un comentari a l'entrada
Estèn un vincle físic que fa circular els sentiments de recolzament entre dos cors.
Petonets, wapi.
<< Home
