divendres, 31 de març del 2006

deliris introspectius

ara fa una estona he comès la transgressió de mirar una cosa prohibida. el tal prohibit als tímids. espero no rebre càstig al respecte, que prou que me'n penedeixo. culpa de la curiositat aquella que t'entra per tot el que inclogui el terme prohibit.
el títol m'ofèn i no m'ofèn. per un cantó menysprea, per un altre enorgulleix.
el contingut no és que sigui gaire original, una copiada del blind date que era el meu programa preferit durant els mesos en que vaig ser immigrant als uk, allà als 80, -tenia 18 anys i no regia gaire- amb una presentadora magnífica, barreja esbojarrada entre la tatcher i la senyora fletcher.
tornant a l'avui, els actors-concursants-víctimes-voluntaris m'han semblat gent relativament normal. m'ha fet gràcia el paper boicotejador d'alguns, que semblaven tenir ganes de no agradar, una mala passada que de vegades gasta l'inconscient a la gent sensible.
el violent món de les cites amb complets desconeguts m'és familiar i el puc resumir: mai més. és un horror. l'angoixa es fixa en detalls irrellevants i els magnifica (oh, no. té una berruga a la galta!), mentre que ignora i minimitza els realment significatius (qui sap quins eren). sumem les expectatives creades i obtindrem que és impossible que el resultat sigui satisfactori. aquestes cites són d'un stress del tot inútil. -segons jo-
si el títol m'ofèn és perquè m'esgarrapa algun trauma ocult, cosa que m'ha dut a recordar un fet de l'adolescència.
a 3er de bup ens van fer una mena d'introducció a la psicologia, que culminava amb un test. erem vint-i-pocs a classe i jo vaig obtenir el resultat més introvertit (he dit mai com l'odio, aquest terme?), mentre que una noia de la classe va obtenir el resultat més extrovertit. vam haver de dir en públic, totes dues, el que pensavem dels nostres oposats. jo vaig dir que els extrovertits em semblaven pesats -potser vaig emprar plastes-, tot fent una esforçada performança del mític rol establert pel mestre robertsmith. calgui recordar que en aquella època es vivia una exaltació de la timidesa relacionada amb l'estètica i sons sinistres. l'ian mcculloch ho va proclamar en una entrevista, i es va converit en el meu ultraheroi de tots els temps.
la companya extrovertida va dir que els introvertits li feien por perquè mai sabies el què pensaven. i mai no va saber com em va motivar aquesta definició. que un extrovertit tingui la frustració de no saber el que penso em sembla el súmmum del subidón.
des de llavors que, amb els plastes que feliçment es pengen l'etiqueta d'extrovertits, practico el paper de fer veure que penso coses que mai podràn saber. i parlo poc. i miro amb ulls de posseïda. valgui a dir que cada vegada ho practico menys. però sempre que puc, amb la meva tieta l'extrovertida, sobretot quan em pregunta si tinc nòvio (ella tampoc). m'encanta que es pensi(n) que sóc una inadaptada social, no ho puc evitar!
el títol aquest m'ha inspirat en projectar un programa revolucionari: prohibit als oberts. seria una mena de debat introspectiu, amb mirades, anotacions, somriures enigmàtics, petits comentaris inaudibles, i missatges sms dels uns als altres, amb les corresponents cares d'alegria o ennuig en llegir-los. desprès, un cop a casa, cadascún s'explaiaria al seu blog sobre l'experiència viscuda.

Comments:
Et veig força inspirada (o és posseïda?). De jovenet com tu, al'escola, també me'n vaig endur un excel·lent en "introversió". De fet, ens magnifiquen (a mi coma mínim). Sovint no dic res, no tant per introversió, nivell, pensaments altíssims,..., sinò, senzillament, perquè no tinc res a dir. No sé si a tu també et passa una mica o és que jo sóc curt de gambals. De cites a cegues, en puc dir poquíssima cosa i, en qualsevol cas, com que no eren per "buscar" parella, no serveixen per comentar-les ara.
 
M'ha encantat aquest post, molt inspirat, com diu l'Albert.
La teva companya plasta la va encertar: el poder es de qui calla. Una discussió entre un extrovertit i un introvertit es ben divertida, l'un intentant verbalitzar tot el que passa, l'altre assentint o negant amb el cap amb la mirada perduda... està clar qui guanya per pallissa. Es clar que a la llarga la frustració pot fer que l'extrovertit toqui el dos, però també l'introvertit pot decidir que hi ha massa soroll i necessita tranquilitat.
Un periodista va dir fa poc que el millor entrevistador es el que sap dominar els silencis, el que calla més que el que parla, doncs força a l'altre a explicar... i ja se sap que informació es poder.
Si, introversió = poder, si es manega bé.
Però en defensa dels extrovertits cal dir que deixar que aquests hagin de dur el pes de tota la comunicació, que expressin el que passa i entretinguin i duguin el pes de les discussions i els plans (per que després l'introvertit afirmi o denegui amb una caiguda d'ulls imperceptible) és un pel aprofitat. Als extrovertits protagonitzar també els pot cansar...
 
I amb Fernando Fernan Gómez de moderador del debat, evidentment, cridant a tothom que goses dir res: "callesé, haga el p.j. favor de callarse".
 
si, si albert, moltíssimes vegades no tinc absolutament res a dir. de fet em maravella la gent que sempre té xerrera (com s'ho fan?)
cert el que dius xurri, però tampoc cal oblidar que els introvertits (mentre no trobi altre terme l'hauré de seguir usant) parlen en la intimitat, i alguns bastant, un cop agafen confiança. i els extrovertits potser haurien d'aprendre a cedir una mica de terreny, que acostumen a actuar amb prepotència i manca de tacte, i així qualsevol cargol surt... (ah, cargol, podria ser un terme.. mmmm massa baves, no.)
dersu, jajaj! sempre treus la vena sàdica..
 
Em reconec en l'introvertit que xerra, inclús en excès, quan hi ha confiança. Altra cosa és saber on has posat la teva confiança...
 
Aixs, ja començo a "xerrar" massa.
 
Ai! aquest programa no l'he vist pas ni crec que ho faci. En veure l'anunci em va donar la sensació que seria el típic programa que em faria sentir vergonya aliena, i no puc mirar un programa que em faci tenir aquest sentiment.

Introvertits al poder!!!
 
son gente de agencias de modelo, o de extras... a mi me llamaron hice el cásting y no me avisaron hasta el último momento que era para un programa de la tele.
Me llamó una tía rara, la directora de cásting, como supe después... de donde tendría mi teléfono? me dice que el premio es un viaje a dos y que si tengo novia... y si la tengo tampoco pasa nada...
a mi lado un tío que lleva unas copas de más, a mi izquierda un músico que juega con su pelo, sonríe y juega con su pelo. un actor bajito y feucho se pone a ligar con la entrevistadora, después de un rato ya canta... socorro! empieza una especie de psico test barato, digno solamente de la producción de alguien que lleva el programa de radio Prohibit als pares en Radio Flaixbac...
no me pagan, no me elígen y emiten imágenes mías en la apertura del programa... el permiso... lo tienen. Y harán con las imágenes lo que les dé la gana durante un año.... y otro abuso y nadie que les obliguen a pagar derechos de imágen...
 
albert, vigila on la poses, la confiança, que és més perillosa que la inseguretat.. ;)
vergonya aliena, bellosoli, tu ho has dita. avui m'he passat el dia rumiant que jo de vergonya en tinc tanta que acostumo a absorbir l'aliena també...
isssis!! que bien tu regreso..! qué forrrrrrt lo que cuentas, vamos, que abusadores, que morro, que des-verguenzzza! puaj! al menos tenemos los blogs para quejarnos...
 
Publica un comentari a l'entrada

<< Home

This page is powered by Blogger. Isn't yours?